Jordi Vilarrodà

Francesc Soler (Roda de Ter, 1978) és un periodista i escriptor que va debutar literàriament a l’any de la postpandèmia amb la novel·la Barcelona demà o aquesta tarda, farcida d’ironia i humor sobre la ciutat turistitzada. Torna ara amb una altra novel·la de to molt diferent, El somriure dels dofins. És un relat sobre el descobriment de la pròpia identitat sexual en un context i un moment menys favorable que el d’ara. Som a l’Osona dels anys 90, i el protagonista inicia una camí que es revelarà dolorós i traumàtic, que l’autor explica aportant alguns elements de la seva pròpia experiència. Al final, després d’aquest dolor, hi trobarà també l’esperança. Publicada per Columna, la novel·la ens posa de cara amb la realitat d’allò que vam ser com a societat i que ara potser ens avergonyeix d’haver estat.  

Aquesta novel·la l’ha gaudit o l’ha patit?

Evidentment, ha sigut un procés de creació complex i llarg. Jo l’he gaudit molt, m’ha permès revisitar uns anys de la meva infantesa i adolescència perquè el Francesc autor els comparteix amb el Francesc protagonista. M’ha anat molt bé de fer-ho des de la mirada d’un home ja de gairebé de 45 anys, per veure que el món del Francesc Soler, dels anys 80 i 90 d’Osona, és molt diferent que el de l’actual. I crec que això és bo, perquè la societat ha canviat, és a dir, no és una societat més diversa sinó que viu més desacomplexadament la seva diversitat. Jo crec que és una de les lliçons positives que n’extrec del procés de capbussament en la meva biografia, que és d’on parteix aquesta novel·la.

És la història d’un adult que mira en perspectiva què ha estat la seva vida, marcada pel descobriment i la identificació de la seva homosexualitat. Això el marca perquè la societat no li ho deixa viure amb normalitat. I no hauria de ser així si visquéssim en un món ideal...

Per descomptat, per a ell és un moment clau la descoberta, l’acceptació i la comunicació de la mateixa homosexualitat. Això no ha canviat gaire: per a totes les persones gais, lesbianes o transexuals hi continua havent aquest moment de reconèixer-se a un mateix i d’explicar-se. Continua essent un moment clau per a cadascú, i de com es gestiona aquest moment moltes vegades en pot dependre la felicitat futura d’aquestes persones. 

Quin ha estat el canvi en la societat des del moment en què se situa la novel·la fins ara?

Moltes coses, però una que ha canviat amb els anys 80 i 90 són els referents. Jo mateix, que soc homosexual, em vaig criar en un entorn on no hi havia suposadament persones gais. En la televisió apareixia Arévalo fent acudits de marietes. Quan comença a haver-hi alguns personatges homosexuals en les produccions audiovisuals adreçades al gran públic sempre són personatges dissortats. La primera vegada que jo en veig un en la pantalla gran és a la pel·lícula Filadèlfia, que acaba malament. Va fer una gran funció, però en el fons per a un nen o adolescent el missatge que li dona aquesta pel·lícula és que si ets homosexual tens molts números d’acabar malament. Jo crec que això ha canviat i ara a les plataformes trobem sèries com Smiley i novel·les lleugeres on apareixen personatges gais o lesbianes. En aquesta part potser sí que ho tenen més fàcil els joves i els nens adolescents d’avui en dia que pertanyen en el col·lectiu LGTBIQ+. Però continua essent un moment important en la vida de cadascú. 

Ara ens parlava d’aquest doble Francesc. El lector, quan comenci a entrar a la novel·la, veurà que hi ha un personatge protagonista que es diu Francesc Soler, com l’autor exactament. Quan fa aquesta opció que el protagonista es digui com vostè sap que se li preguntarà quina part de realitat i de ficció hi ha. 

Si, és un exercici de creació literària. És a dir, el personatge s’encara a un fet dolorós de la seva vida i veu el seu nom relacionat amb un escàndol sexual. Quan jo l’escrivia pensava que necessitava posar-me a la pell d’aquesta persona, que és algú a qui li passa una cosa tan grossa. Veure el nostre nom associat a un escàndol sexual és una cosa que no voldríem mai. Això va anar prenent forma i em va agradar com a exercici de creació literària. Hi ha escriptors que, en el fons, emmascaren obres autobiogràfiques amb un nom diferent: per què no fer el contrari? I si faig una ficció, però la faig amb el meu nom? En el fons el llibre tracta de que no ens hem d’avergonyir de res, per això, jo poso el meu nom al servei d’aquesta història. 

Deia en la presentació que en una novel·la funciona allò que és veritat. No necessàriament perquè hagi succeït, sinó per allò que percebem els lectors com a veritat. Aquí hi ha veritat. És això el que buscava? 

Correcte. Jo quan faig de periodista intento que el que escric i el que explico s’acosti els fets reals, però quan faig literatura, la realitat és una mina d’on jo extrec la literatura. Però no necessito o no vull que em limiti, i no vull que em cenyeixi a uns fets determinats. Tot parteix de la realitat, és evident que sí, però el que vull és que funcioni l’artefacte literari. Per a mi, després d’haver viscut molts mesos amb personatges com el Francesc Soler de ficció, però també amb la Janis o la Flora, son tots de veritat encara que no siguin reals. Perquè s’aguanten. Suposo que com a escriptor és el que he pretès. És evident que hi ha gent que em coneix, per exemple del poble o persones que van estudiar amb mi a la secundària, hi haurà coses en què s’hi sentiran reconeguts, o experiències i vivències concretes. Segurament el que explico no va anar exactament com ho recorden, però això és legítim perquè potser no va anar exactament així. Tots tenim la nostra visió de les coses i des dels meus 45 anys, potser arran del que he viscut i del que he llegit, faig una interpretació determinada de coses que he viscut, que algú altre no té per què fer-la. Si volen escriure un llibre també el poden fer i el compraré amb molt de gust!

Es percep una Osona en un determinat moment. I encara que no surti el nom de Roda de Ter, Osona és el marc geogràfic on està escrit el relat. 

Sí. És un relat, sobretot en els anys de la seva infantesa i adolescència, cent per cent osonenc. Perquè és el context en el qual jo vaig viure i que tenia ganes d’explicar. Per mi és una novel·la de síntesi del que he viscut i de moltes coses que he llegit. El nom de Roda de Ter no apareix mai perquè tampoc vull enganyar a ningú. En el fons és un poble que en podria ser molts d’altres, per molt que és evident que hi ha carrers o llocs que són identificables. Però no he volgut fer un treball de documentació, si no hagués fet un assaig.

Emili Teixidor també va escriure sempre sobre Roda de Ter sense mai dir el nom del poble. 

Exacte, si llegeix Sic transit Gloria Swanson, per exemple, ella parla del carrer de dalt a baix. Però la seva matèria és de Roda de Ter i  mai surt el nom del poble. 

La novel·la comença per la infància i és aquell moment en el qual sentir-se diferent pot ser complicat i traumàtic. Als infants, els tenim a com molt innocent,s poden arribar a ser molt cruels i el nostre protagonista ho experimenta: de petit encara no sap que és, però sent que no és del ramat i que no encaixa.

He volgut parlar d’aquest moment, al que encara no li posem una paraula. Potser per por o perquè no en sabem, perquè a vegades en saben més els altres que nosaltres mateixos. Els altres et diuen que aquest és gai o aquesta lesbiana, i a vegades ve de fora aquesta identificació. Evidentment en una aula hi ha nens que són molt dolents, perquè com diu a vegades parlem dels nens i els associem a la innocència, però n’hi ha que d’innocents no en tenen res. Hi ha infants que tenen comportaments fins i tot a vegades molt més cruels que els adults, perquè una persona quan creix pot valorar d’una forma més matisada per la societat. Hi ha un filtre. Quan ets petit (i això ho he experimentat, i no cal ser homosexual per sentir-ho) pots tenir la sensació que ets diferent o que no encaixes perquè ets més gras, més sensible que la majoria, perquè ets una nena i t’agrada el futbol, o perquè portes ulleres. Et sembla que tot el món ha de ser com la classe perquè el final la teva classe és el teu món i no coneixes res més: ser acceptat per aquells trenta nens i nenes és molt important. 

Fins que arriba un moment en què surt la paraula: marieta. Així ho explica:

No sé quan ni tampoc en quines circumstàncies exactes, però un dia la classe dels dofins va trobar un nom concret per allò que, fins llavors, en dèiem senzillament semblar una nena. Tampoc sé qui va ser, però algú va dir en veu alta aquella paraula i en sentir-la al vol va ser com si em donessin una bufetada. «(…) tu ets pájaro. Tu saps el que és un pájaro? És un home a qui li agraden els altres homes. Pájaro. Això és el que tu ets: pájaro», o sigui maricón, marica, marieta, mariquita, homosexual, gai… Per primer cop em vaig trobar, cara a cara, amb una paraula que amb les seves múltiples variants m’acompanyaria la resta de la meva vida i amb la qual no tindria altra sortida que acostumar-me a conviure. Com una ferida a la pell, de vegades sagnaria i em faria patir. També hi hauria moments de treva en què la ferida aniria cicatritzant i gairebé, gairebé no me’n sentiria, però tard o d’hora es tornaria a reobrir i, en els moments més durs, fins i tot a infectar-se, i aquell pus fet d’odi i de menyspreu ho empudegaria tot. Les paraules fan més mal que les hòsties.

És a dir, que les paraules poden fer molt mal…

De fet, a molta gent que pateix bullying a vegades l’afecten més les paraules que no pas les agressions físiques o les amenaces. Ara encara més, en l’era de les xarxes socials. S’arriba a situacions molt dramàtiques perquè aquest assetjament es pot visualitzar d’una forma terrible. Hi ha molta gent que pateix per les paraules. 

Parlava en la presentació de la dictadura del tothom que és el que comença a intuir el Francesc infant. Un tothom que és: tu vius en un poble i en un determinat context, i has de ser catòlic, heterosexual i no embolicar-te gaire la vida, perquè fins i tot si marxes a estudiar a Barcelona això també serà sospitós. 

Hi he pensat força en això. Jo vaig néixer el 1978, el protagonista de la meva novel·la el 1976 i en Franco ja era mort. Però penso que és una herència del franquisme, aquesta voluntat de no destacar, de ser com els altres. És allò que deia en Franco de “hagán como yo y no se metan en política”. Aquesta idea d’anar marxant pel mig, és a dir, si tots van cap al precipici, tu has d’anar-hi al darrere, perquè val més equivocar-se com tothom que tenir la raó en solitari. Penso que això ens ha marcat a moltes generacions i hi ha hagut una certa al·lèrgia a voler destacar. A vegades fins i tot s’ha penalitzat l’èxit: “Qui s’ha pensat que és!”.  Els Estats Units, per exemple, son una societat completament diferent que sempre busca l’èxit personal, ser diferent. La nostra herència sí que ens ha condicionat.

Aquell nen que es converteix en jove i intenta encaixar en el motlle.

Amputant fins i tot parts de la seva personalitat, és a dir, intentant no explicar quina música li agrada, o no relacionar-se amb certes persones. Evidentment, no es pot permetre dir que li agrada o que estima un altre noi. Això l’acaba convertint en una persona freda, distant, amb dificultat per connectar amb les altres persones perquè sempre acaba tenint com una certa prevenció per no deixar-se conèixer. 

Ell es posa una cuirassa per defensar-se perquè no li facin mal. 

Perquè no li facin mal, però no va desencaminat. 

Té una amistat molt especial dins de la novel·la. Una noia que es diu Janis, ella no és homosexual sinó hetero, però no encaixa tampoc. És una persona que per mentalitat, comportament i educació se sent també diferents. I això fa que connectin?

Correcte. Són els dos diferents de la classe. Per començar, la Janis té els pares separats, que això als anys 80 ja era una gran diferència. Té un nom que no és d’una santa. Evidentment, hi ha una atracció mútua. La Janis en els fons vol ser un homenatge a totes aquestes noies meravelloses que hi ha hagut a la meva vida i que també hi ha en aquest llibre, perquè jo crec que hi ha personatges femenins molt bonics que jo me’ls estimo. La Janis és una noia que és capaç de gestionar la diferència molt millor que el protagonista, d’una forma més desacomplexada, més natural i potser més valenta. No té un interès per encaixar amb els altres, no sent cap mena de necessitat de ser com els altres, viu la seva vida i endavant. 

Hi ha aquell moment de la sortida de l’armari que suposo que sempre costa. I en el cas del seu protagonista és dolorosa i abrupta. És un contrast: la nit més bonica amb el dia més trist. Parla d’una relació consentida, però que acaba amb una acusació molt greu i que l’acabarà portant fins a una situació molt traumàtica.

És el desllorigador de la història. Al protagonista l’enxampen als lavabos d’una discoteca vestit de noia i tenint sexe amb un altre noi, i això li porta problemes greus legals. Més que una sortida de l’armari, és que algú l’empeny a sortir-ne i, per tant, tothom sabrà ja que és homosexual. No només això, sinó que serà un presumpte delinqüent. Ho gestiona amb molta por, preocupació i dolor. Però és veritat que un cop té aquesta primera experiència sexual veu que ser feliç és possible, que no té marxa enrere. Pensa que n’haurà de pagar un preu molt alt, però sap que no ha d’intentar ser algú altre sinó ser ell mateix. 

Ho viu com un alliberament. A part de l’angoixa per la situació, ell ho viu com que s’ha tret aquest pes de sobre. 

Sí, que ja està!

A partir d’aquí hi ha tota l’experiència que viurà fins arribar a la presó, però que no centra molts capítols a la novel·la. 

No volia que fos el centre de la novel·la, per a mi era important no fer una novel·la de la sortida de l’armari perquè això ja s’ha escrit molt. Sinó que volia explicar sobretot una història d’acceptació, de superació del dolor i de segones oportunitats perquè moltes vegades la vida ens posa proves dures i a l’hora de bastir un projecte de vida, es pot fer sobre el victimisme, la rancúnia, la voluntat de venjança… Ell pren una opció molt més valenta, que és sobre la voluntat de curar les ferides i de començar una nova vida. 

Tornarà el poble. D’alguna manera tancarà aquest capítol. A més, trobarà un altre camí, que és el literari. O sigui la literatura i les lectures hi tenen un paper molt important: veure que allò que li ha passat a ell, els ha passat a altres personatges de la literatura. 

En Francesc troba en la literatura els referents. Jo quan vaig fer un llibre d’entrevistes Homenots, el 2014, vaig parlar amb en Jordi Petit, activista històric. Em va dir una frase que em va fer pensar molt i és una de les frases en el fons que han acabat motivant aquest llibre. Em va dir que un dels drames és que els homosexuals no heretem res de la generació anterior. I en el fons és veritat. Jo neixo a Roda de Ter l’any 1978 i jo del que havia sigut Stonewall Inn i la lluita pel moviment gay, fins que no vaig tenir 20 anys aproximadament, no en tenia idea. Com entronca la meva vida amb tot el que s’ha viscut i amb tot el que s’ha reflexiona? Doncs a través de la literatura com Edmund White, Mishima, Oscar Wilde… És aquest moment en el qual creies que el que et passa a tu no li ha passat a ningú més, però veus que Oscar Wilde ja ho havia viscut i ho havia escrit d’una forma meravellosa. L’amistat del protagonista amb la Janis, en el fons és molt semblant a la de Terenci Moix amb Maruja Torres, aquesta complicitat tan bonica que tenen ells. 

Aquests fragments de referències literàries apareixen en cursiva i van sortint a mesura que un avança en la lectura de la novel·la. 

En el fons som el que hem llegit també, és a dir, vivim en el fons en funció del que hem llegit. I el protagonista incorpora parts d’aquests fragments que ha llegit a la seva vida. 

Hi ha una reflexió profunda sobre com hem avançat i el preu que es paga per fer-ho: 

“Com la majoria de nosaltres, per compensar el món per haver nascut gai, fins a la meva adolescència vaig fer un gran esforç per ser el més estudiós, el més responsable, el més polit… Un gran esforç per no decebre. Quants gais s’han convertit en el fill perfecte perquè a l’hora de la veritat quan els pares sàpiguen el que són realment i ho posin a la balança pesin més les virtuts que aquesta tara? Com deu ser viure sense aquest pes? Poder ser un nen difícil i un adolescent esbojarrat perquè saps que, comptat i debatut, tot et serà perdonat? És cert que el temps han canviat i ara els gais ens podem casar i adoptar nens, i això està molt bé, però, per altra part, també penso: i si això de construir unions estables i dir-nos “el meu marit” i viure en barris residencials, fer barbacoes amb els veïns heteros els diumenges i anar a platges familiars a fer castells de sorra i ser de l’AMPA i vestir-se amb samarretes XL del Decathlon no fos altra cosa que una forma més sofisticada de seguir intentant ser el fill perfecte i fer-nos perdonar l’homosexualitat o emmascarar-la perquè es noti el mínim possible? A ulls del món, o sigui dels pares, actualment ser marieta ja no qüestiona per se l’ordre establert. Hem creat una forma de ser-ne cent per cent establishment que no posa en perill la institució familiar, perquè ara nosaltres també creem famílies.”

És a dir, per una part s’ha guanyat, però per l’altra s’ha perdut aquest component de subversió que tenia el moviment. 

L’homosexualitat, els anys 70 i 80, tenia un component innegable de rebel·lió, de transgressió perquè la societat no l’acceptava. En el moment que la societat, l’establishment o el capitalisme ho accepta, l’homosexualitat s’acaba convertit també en un nínxol de mercat, és a dir, les empreses fan productes adreçats especialment a la comunitat LGTBI. Perquè consideren que, com que majoritàriament no tenen fills, disposen de més diners per gastar en oci, en cultura… Això és bo perquè està bé que les persones homosexuals puguin adoptar a fills si ho volen o puguin viure en zones residencials sense que els veïns els hi pintin a la porta amenaces (que fa no gaire encara passava i actualment continua passant. Però sí que en el fons suposa acabar reproduint una sèrie d’estereotips. Fent referència també al llibre Homonots, vaig fer-li una entrevista en Ventura Pons. Va ser una altra entrevista que em va fer pensar: em va dir que tot això d’ara està molt bé, però que trobava a faltar la clandestinitat dels 70. I puc entendre que alguns homosexuals que van viure aquests anys llibertaris del postfranquisme fins a la irrupció de la sida, d’esclat de llibertat al nostre país, ho trobin a faltar. I que diguin que el què passa ara està molt bé, però que tota la revolució que es va fer potser no era exactament per això.

El llibre s'ha fet a partir d'una transcripció, fins ara inèdita, dela seva lletra que va fer Tomàs Balvey l'any 1859

Oriol Serra

Els experts en música tradicional i folklore Rafel Mitjans i Teresa Soler han presentat al Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu el llibre El Ball del Serrallonga entre Cànoves i Mataró, 1856-1930.

Es tracta d’un volum centrat en aquesta dansa tradicional, molt popular entre finals del segle XIX i principis del XX en diverses poblacions del Vallès Oriental i del Maresme, escrit a partir d’una transcripció fins ara inèdita de la seva lletra que va fer Tomàs Balvey el 1859, i que ha trobat recentment el mateix museu.

Al llibre, els autors hi exposen la rellevància del ball del Serrallonga, a més de presentar-hi la lletra segons la transcripció que en va fer Balvey al seu moment, segons es creu, per encàrrec d’Agustí Malla.

Al volum també s’hi inclouen notes sobre les diverses representacions que van fer les colles de Granollers, Cànoves i Mataró durant les primeres tres dècades del segle XX, tant a les seves mateixes poblacions com a les dels voltants.

Un cop trobat el document, Mitjans i Soler van dur a terme una tasca de transcripció i contextualització del ball del Serrallonga a l’entorn de Cardedeu, tot estudiant també les diferents cobles de flabiolaires que solien interpretar-ne la música durant les ballades.

Un ball inspirat en un popular bandoler
Durant la presentació, els autors van enumerar els diferents balls de carrer que solien fer-se durant el segle XIX i els primers anys del XX tant a Cardedeu com en altres poblacions de la comarca. També van analitzar la figura del bandoler Joan de Serrallonga.

Finalment, van explicar el valor del document transcrit per Balvey, que conté la lletra del darrer ball que es faria al municipi, l’any 1924, a càrrec d’una colla de Cànoves.

El ball del Serrallonga solia fer-se durant les celebracions de Carnaval. Es tracta de la representació teatral de carrer d’un episodi de la vida d’aquest famós bandoler català del segle XVII.

Tot i que a Cardedeu es va fer en diverses ocasions abans de l’any 1924, es creu que no era un ball habitual a la població. Tomàs Balvey afirmava que només l’havia vist en aquella última ocasió.

Als seus escrits hi va deixar constància d’haver sentit a parlar de representacions dutes a terme al municipi al llarg del segle XIX, sempre amb colles de fora.

Presenten a Vic un llibre sobre Àlex Montiel, un cuiner de renom que es va desmarcar de l'alta gastronomia

Miquel Erra

Entre finals dels anys 80 i principis dels 90, Àlex Montiel, al capdavant del restaurant familiar L’Aram, situat al carrer Aragó de Barcelona, va marcar tendència dins de l’aleshores incipient món de la cuina creativa i d’avantguarda. Un món, el de l’anomenada alta cuina, del qual es va voler despenjar ben aviat, cansat de les formes i dels mètodes que l’envoltaven. Trenta anys després, el periodista i escriptor gastronòmic Marc Casanovas ha resseguit la trajectòria d’aquest cuiner que va trencar motlles, a través del llibre L’Aram de Montiel i el despertar gastronòmic de Barcelona (Ara Llibres). En aquella trajectòria hi apareix, entre els companys de viatge, un altre outsider de la cuina, el manlleuenc Jordi Parramon, que va protagonitzar un periple similar, renunciant en el seu moment a l’estrella Michelin que havia obtingut el seu restaurant a Vic. Tant Parramon com el gastrònom Pep Palau van acompanyar Montiel i Casanovas a la presentació del llibre, divendres a la llibreria Foster & Wallace de Vic, que es va omplir per a l’ocasió.

Parramon, que va arribar a treballar al restaurant L’Aram, també va formar part del col·lectiu Joves Amants de la Cuina, al costat del mateix Montiel i d’altres noms com els de Sergi Arola, Toni Massanès, Daniel Eek, Josep Berengué o Frederic Fernández. Un moviment efímer que va apostar per la creativitat gastronòmica, “però sense pretensions, sense sentir-nos relleu de res; ens trobàvem per compartir”, va remarcar Parramon.

Montiel, que també va treballar per cuiners com Ferran Adrià o Martín Berasategui –de qui va arribar a ser la mà dreta–, es va cansar ben aviat d’aquest món: “No volia ser còmplice d’una manera de fer”. L’any 1999 va fer un pas al costat obrint un restaurant de tapes a Sant Sebastià –que actualment coordina des dels Estats Units, on viu–. “Una cosa era dignificar la professió i l’altra convertir els cuiners en artistes. Hem anat massa lluny amb tot això. Nosaltres no som artistes, som artesans”, insistia divendres.

Una manera de pensar que també va empeltar la carrera culinària de Parramon. L’any 1996 va rebre una estrella Michelin pel restaurant que acabava d’obrir a Vic amb el seu nom. I quatre anys després va renunciar-hi. Ho rememorava sense nostàlgia: “Vaig veure que havia entrat en un món que no m’interessava; tota aquella voràgine em va aclaparar, vaig veure que estava abandonant l’ofici de cuiner per convertir-me en empresari i jo volia seguir pelant cebes”. Ara fa 10 anys, Parramon va acabar abandonant la professió de cuiner –per centrar-se en temes de salut i alimentació–. “Si mai torno a obrir alguna cosa serà per cuinar, per tornar a pelar cebes”, ironitzava divendres. “I tornaràs?”, el va voler interpel·lar Pep Palau. No hi va haver resposta. Palau va recomanar la lectura del llibre, també per a profans de la cuina. “Si volem aprendre a viure fora del ramat és bo de tenir referents”, va destacar. “Per què no hi ha més pensament crític al voltant d’aquest món?”, va voler cloure l’autor.

Miquel Erra

El de Marc Gasol és un cas singular dins el món de l’esport professional per la seva condició simultània de president i jugador, en aquest cas del Bàsquet Girona. Els quatre socis de Kuatre Produccions, amb el pradenc Jordi Bruch entre ells, serien el seu equivalent dins del micromon dels balls de saló. Són gestors i músics de la seva pròpia empresa. Tant treballen des del despatx –o rere la barra– com dalt de l’escenari. Des de fa dos anys i mig comanden la sala Dolce Vita, de Folgueroles, un local amb més de 20 anys d’història que han consolidat com un dels oasis més aclamats per bailongos consumats tant de dins com de fora de la comarca.

Kuatre Produccions va néixer l’any 2014 davant l’evidència que “s’anaven tancant sales de ball”, rememora el pradenc Jordi Bruch. Completen la societat els també músics Joan Vilandeny, Josep Rodríguez i Eladio Rodríguez, tots tres veïns del Bages. El seu primer projecte en comú va ser recuperar la programació de balls de saló al centre cívic del Pont de Vilomara i Rocafort (el Bages). Aquell mateix estiu van assumir la de la Pista Vermella de Navarcles (el Bages), i l’any següent també van projectar balls regulars de caràcter mensual a Oristà, Sant Bartomeu del Grau i la Torre d’Oristà.

“Per nosaltres, com a músics, també era una manera de tenir feina, de poder anar treballant”, remarca Vilandeny. La situació, com per al conjunt del sector cultural, se’ls va complicar especialment arran de la pandèmia. Però de les crisis també n’apareixen oportunitats. I la seva va tenir un nom propi: el de Dolce Vita. La sala folguerolenca, que va néixer l’any 1999 primer com A Cuba, havia anat passant a mans de diferents gestors. Amb la pandèmia, però, va quedar en stand-by i el seu futur penjava d’un fil. L’octubre de 2020, davant de la possibilitat d’un hipotètic tancament –i malgrat que encara hi havia algunes limitacions–, Kuatre Produccions es van veure amb cor d’agafar-ne les regnes, prenent el relleu a Toni Fernández, que l’havia comandat l’última dècada.

Més enllà de gestionar una programació concreta, com havia fet fins llavors, a Kuatre Produccions se’ls presentava un nou repte: dissenyar tant el contingut com el continent d’una sala de ball. “Vam procurar de donar un tomb a la sala”, explica Bruch. A més d’una renovació estètica i d’apostar per uns preus “populars”, han anat “ajustant” els horaris a la demanda dels mateixos usuaris. Actualment obren els dimecres i diumenges a la tarda, amb sessió de berenar-ball; i els divendres i dissabtes, amb sopar-ball. I la resposta ha estat notable: “Ho petem cada cap de setmana”, remarca Bruch; en especial els divendres i dissabtes a la nit, quan acostumen a concentrar més de 200 balladors. “Tenim un públic molt fidel i la sala s’ha convertit en un punt de trobada; ens ve gent d’arreu de Catalunya”, remarca. I és aquesta bona acollida la que els “compensa” pel sobreesforç que representa compaginar la doble tasca d’empresaris i músics. “Quan només vas a tocar, quan acabes te’n vas; aquí et queda molta feina per fer, tant abans com després”, admet Josep Rodríguez. Un cop al mes cada un d’ells també puja a l’escenari del Dolce Vita. Per la resta, “donem feina a 25 o 30 músics l’any”, detalla Bruch, ja siguin en formacions individuals, de duets o de tercets. “Pensem que també és una manera de fomentar la música en directe”, reivindica Eladio Rodríguez. I en això no renuncien a apostes més agosarades. L’octubre passat, per exemple, hi va actuar l’Orquestra Selvatana, i aquest març, per Sant Josep, ho farà la Maravella.

“No sabem què passarà quan s’acabi aquesta generació de gent a qui encara li agraden els balls de saló”, es pregunta Vilandeny, tot observant la mitjana d’edat d’usuaris de la sala, que supera la seixantena. “Però aquest temor ja fa 30 anys que el sento a dir…”, el respon Bruch. De moment, volen continuar gaudint del present: “Ens agrada la sala i la gent que hi ve, hi ha un clima molt familiar”, coincideixen tots quatre.
Actualment des de Kuatre Produccions ja coordinen vuit espais de ball arreu de la Catalunya Central –en poblacions com Olvan, Sant Joan de Vilatorrada o Torres de Segre–, tot i que també hi ha alguns indrets on no han pogut reprendre la programació després de la pandèmia. Davant d’una certa tendència a la pèrdua de sales de ball arreu del país, ells no tanquen cap porta a continuar creixent. Com a empresaris, però també com a músics: “Ara mateix entre el 30% i el 40% de la nostra feina la fem per a nosaltres mateixos”, destaca Bruch, que aquest mandat ha compaginar la faceta de músic –amb més de 30 anys d’experiència dalt dels escenaris– amb la d’alcalde de Prats. I això, ni en Gasol.

Com una família

Divendres, 10 del vespre. El polígon de Folgueroles transpira tranquil·litat i hi regna la foscor. De cop, en accedir al carrer del Timó apareix una filada de cotxes a banda i banda; i gent intentant aparcar aquí i més enllà. Un punt de llum emergeix entre la grisor de les diferents naus adormides. A mesura que t’hi acostes, el so de la música que emana un dels locals convida a treure-hi el cap. Entrem a la Dolce Vita.

Darrere una segona porta hi apareix tot un submon; una doble nau de 700 metres quadrats convertida en una acollidora sala de ball. El fred de fora contrasta amb el caliu que es respira a dins. Desenes de parelles giravolten pel mig de la pista. Hi ha un televisor encès al costat de la barra. S’hi retransmet un partit de futbol, però ningú no se’l mira. Els pocs que seuen a l’entorn de les taules contemplen, ventall en mà, com ballen tota la resta, la majoria. No trigaran a donar-los relleu.

Algunes parelles porten el ritme a la sang, flueixen per la pista, ara mateix a ritme d’un foxtrot; el qui menys tira del bagatge. Són moltes hores de pràctica. Uns i altres esbossen somriures. Encomanen benestar. Els divendres és el dia en què hi acostumen a venir més singles, a la Dolce Vita, però aquí ningú no es queda sense ballar, si no vol.

“Demà m’he d’aixecar a les 5 de la matinada, però s’ha d’aprofitar”, deixar anar en Josep, de Vic. Amb la seva parella, la Loli, es van conèixer precisament en una sala de ball, la de Montagut (Oix). “Balles?, li va demanar ell. “Doncs, sí”, va respondre ella. Des de llavors no han deixat de fer-ho, malgrat reconèixer que en els últims anys “s’han anat perdent sales de ball”. Ja fa nou o deu anys que van descobrir la Dolce Vita, i en són assidus: hi venen dos o tres cops per setmana, mínim. “Ens ho passem bomba; l’ambient és extraordinari i ja som com una família”, asseguren. Igual d’entusiasta es mostra la Rosa. Ella ve expressament des de la Seu d’Urgell. Va descobrir la sala fa cinc anys a través d’un amic de Berga, i li va encantar. “Com el tracte d’aquí, enlloc; l’ambient és molt maco i molt familiar”, coincideix, abans de reprendre un txa-txa-txa.

Els divendres i dissabtes la vetllada comença a les 9 del vespre amb un bufet lliure a base de pa amb tomàquet, embotits i assortiment de truites. A les 10 en punt les taules s’enretiren i els balladors prenen la pista, convençuts que ballar regularment pot esdevenir, fins i tot, terapèutic de cara a fomentar una dolça vida.

Jordi Vilarrodà

“Vaig començar jugant”, explica la vigatana Gisela Puntí Jofre. Comunicadora, terapeuta Gestalt i clown, el joc amb ella mateixa l’ha dut a construir un personatge que ara puja als escenaris. Es diu Conxita Català i és la protagonista del monòleg Ara sí!, que aquest diumenge arriba a l’Espai Rusiñol de Manlleu.

Durant el moment més dur de la pandèmia, reclosos, allò que havia començat com un joc va anar creixent. Conxita Català naixia com una personalitat amb tocs de Les Teresines (Gisela Puntí se’n confessa admiradora): una senyora de certa edat, “una edat estupenda”, tocada i posada, que anava explicant els seus entrellats de la vida. I si al principi tenia encara molta part de la seva creadora, de mica en mica va anar consolidant una vida pròpia. “Es tracta d’entrar en el personatge i que no vegis la Gisela”, diu. Una mirada externa, la direcció de Pep Vila, la va ajudar en aquest camí de creació. La Conxita Català és ara una dona “valenta, però a qui a vegades les coses li trontollen”, que veu com s’esquerden alguns pilars fonamentals i que inicia “un viatge espiritual”, sempre amb toc d’humor i amb l’arrel de clown que Gisela Puntí té molt treballada (l’escenari de La Planeta de Girona va ser el del seu bateig, i ara anirà fent camí). “Com a personatge, “pot fer moltes coses”. Aquest diumenge passarà la prova amb el públic de casa.

Ara sí! Gisela Puntí Jofre. Espai Rusiñol, Manlleu. Diumenge 26 de febrer de 2023, 6 tarda

El 9 NOU

Els actors Oriol Genís, de Cardedeu, i Mont Plans, presenten aquest dissabte a les 8 del vespre l’obra ‘Cadires’, un homenatge a l’ofici teatral, al Teatre Auditori Cardedeu. Els dos actors s’han associat convençuts que les seves trajectòries professionals els obriran un nou lloc a l’escena per crear un nou espectacle que els permeti fugir dels estigmes i la rutina dels seus personatges. Lluny d’allò que semblava idíl·lic i que havia de funcionar tant sí com no, passen anys buscant sales on actuar fins que les coses fan un tomb i les dues velles glòries del teatre català sembla que aconsegueixen plantar les seves cadires en un gran escenari. El director Albert Arriba mostra amb humor la humanitat del teatre i el seu ofici amb aquest particular homenatge. “La Mont Plans i l’Oriol Genís són dues bèsties escèniques de pura raça, capaces d’omplir amb la seva sola presència qualsevol escenari”, afirma el director. Segon ell, són “memòria viva de mig segle de teatre català, amb un impressionant ofici actoral que traspua un compromís indestructible i un amor il·limitat per una professió que sovint bascula de l’efervescència al desdeny amb una rapidesa ferotge”.

‘Cadires’. Amb Mont Plans i Oriol Genís. Teatre Auditori Cardedeu. Dissabte 25 de febrer. 20.00.

Lluc Casares Quintet presenta el quart disc a Granollers

El saxofonista Lluc Casares presenta el seu quart disc com a líder, ‘Ride’. aquest divendres a les 8 del vespre dins el 33è Jazz Granollers Festival. El treball el va gravar a Amsterdam el setembre passat al costat del guitarrista Jesse van Ruller i una secció rítmica de luxe amb Xavi Torres al piano, la contrabaixista finlandesa Kaisa Mäensivu i Andreu Pitarch, a la bateria. En aquest concert, que serà la presentació del treball a terres catalanes, Casares estarà acompanyat per Jaume Llombart, a la guitarra; Xavi Torres i Andreu Pitarch, i la jove promesa del contrabaix Anja Gottberg.

Lluc Casares Quintet. 33è Jazz Granollers Festival. Divendres 24 de febrer, 20.00.

Concert de jazz a Sant Esteve de Palautordera amb Miralta, Torres i Fortià

El pianista Xavi Torres, el bateria Marc Miralta i el contrabaixista Manel Fortià protagonitzaran el concert que es farà aquest diumenge a 2/4 de 7 de la tarda al Teatre Pare Casals de Sant Esteve de Palautordera. Els tres intèrprets, vinculats per la seva connexió barcelonina i novaiorquesa, s’uneixen en el projecte Tres x Tres per tocar les seves pròpies composicions. Els tres músics interpreten una música carregada d’influències, intensitat, visceralitat, arrel, talent i virtuosisme, al servei de la musicalitat. Formen un trio excepcional en què el maridatge musical adquireix una fortalesa aclaparadora. Torres, Miralta i Fortià tenen en comú una formació clàssica i jazzística molt sòlida, consolidada en l’estada de cadascun a Nova York, on van assolir el caràcter expressiu del jazz nord-americà tocant amb músics rellevants. Tres x tres neix com a encàrrec exprés del Director Artístic del Festival de Música a les Vinyes.

Tres x Tres. Marca Miralta, bateria; Manel Fortià, contrabaix, i Xavi Torres, piano. Teatre Pare Casals, Sant Esteve de Palautordera. Diumenge 26 de febrer, 18.30.

Sagi Serra

‘Dioptria’’ Concèntric, 1969 i 1970

“El millor disc de la música catalana”, segons la crítica especialitzada. I aquest mes de febrer ha complert 50 anys mantenint una vigència musical i literària pròpies d’una autèntica obra d’art. Pau Riba el va concebre com a doble LP (fet insòlit en aquells temps) amb el vistiplau d’Ermengol Passola, director de Concèntric, però qüestions econòmiques van obligar a publicar-lo en dues parts: una el 1969 i l’altra el 1970, si bé el disseny de la portada, obra del mateix Riba, ja estava pensada per a dos discs. Per a la gravació del primer disc Pau Riba va comptar amb la col·laboració del grup Om, que era el grup més innovador del moment i el componien Toti Soler, guitarres; Jordi Sabatés, teclats; Romà Escales, flautes; Josep Polo, bateria, i Doro, baix. El segon disc el va gravar amb Albert Batista i Sisa i uns fugaços puntejos de Toti Soler. A Dioptria hi ha 11 cançons, algunes de les quals formen part de l’imaginari col·lectiu, com –potser la més coneguda– “Noia de porcellana”, “Cançó 7a en colors”, “L’home estàtic” o “Taxista”, sense oblidar cap de les altres, totes amb lletra i música de Pau Riba. Parafrasejant Toti Soler, “les millors lletres de la Cançó són de Pau Riba”. Un clàssic amb tots els ets i uts.

Jordi Sunyer

ORIOL TONIETTI
‘No Limit’
El cognom segur que us sona. I és que l’Oriol és fill del mític Jordi Tonietti, un dels grans noms de la cançó i l’animació infantil a Catalunya. L’Oriol, a més, fa de bateria amb el seu pare –quan actua en format banda– i també s’encarrega de les baquetes amb projectes com Sara Terraza, Pepet i Marieta, La Perdiu Spencer o Àlex Pérez. A No limit, però, el seu debut en solitari, deixa la bateria i canta en català, anglès i castellà (amb una tessitura característica molt aguda) i toca la guitarra bastint unes cançons que el converteixen en un nou bandautor rocker.

HENRIO
‘Somewhere, Sometimes’
Fa cinc anys l’igualadí Enric Verdaguer va debutar publicant Moonstruck. Ara es fa dir Henrio (el seu nou nom artístic) i ha reaparegut amb un discàs de folk titulat Somewhere, Sometimes. El treball arriba després que Verdaguer hagi fet una estada de quatre anys a Liverpool i d’haver estat també la veu de l’última gira de la pianista Clara Peya. El nou disc, escrit en català i anglès, sorgeix –segons el mateix Henrio– a partir dels sentiments viscuts arran de la tornada al país d’origen. El primer single, Blue in Your Eyes, és preciós i hi canta a duet amb Eliot Alma.

SELMA BRUNA
‘Dorsal’
La cantant del trio Marala Selma Bruna debuta en solitari amb Dorsal, un disc coproduït entre ella mateixa i Pedro Campos (guanyador d’un Grammy Llatí per Calambre, de Nathy Peluso). El treball és curiós, ja que es tracta de música pop però gravada amb una coral única creada per a l’ocasió amb més de vint veus professionals amb noms com els de Sandra Monfort, Clara Fiol, Lucas Delgado, Amaia Miranda o Anna Ferrer, entre d’altres. L’àlbum inclou nou peces i té una portada espectacular. Això sí, de la caràtula només en podreu gaudir en el format físic.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? El piano.

Primer grup del qual vas formar part? Mimmisikous Band, tot i que abans ens dèiem Skampa la Boira.

Primer disc que et vas comprar? El meu pare em va regalar La caixa que puja i baixa, de Lax’n’Busto.

Quants discos tens? No ho sé. Potser massa. Salva’n tres. Ara escolto molt On Time, de Mingo Fishtrap. També m’agrada molt Ruins/Adfeilian, de The Gentle Good. I un clàssic, Ella And Louis de Louis Armstrong i Ella Fitzgerald.

Músics de capçalera. Per exemple Herbie Hancock, un tio molt versàtil.

Un concert per recordar. Molts. Recordo molt la presentació del disc de Miyagui a Calldetenes.

Miquel Moreno

BORJA PAPA
Autor: Joan F. Mira
Editorial: Edicions Proa
Col·lecció: A Tot Vent, 692
Lloc i any d’edició: Barcelona, octubre 2018
Nombre de pàgines: 352

Aquesta reedició de Borja Papa ens aporta una de les obres més ambicioses i singulars de la literatura catalana contemporània. Va ser publicada l’any 1996 per J. F. Mira (València, 1939), escriptor, antropòleg i hel·lenista, un dels referents centrals de la cultura catalana. Mira ha traduït al català Divina Comèdia (2000), Evangelis (2004) i Odissea (2011).
Borja Papa està estructurada en una introducció de l’autor, on tracta el context històric dels Borja; 12 capítols, cadascun amb 12 apartats; cinc explicacions, on justifica els criteris del procés creatiu de l’obra, i una cronologia amb dates de referència.
J. F. Mira deixa palès que el seu llibre no és una novel·la i per tant no té un argument: és la història de la pròpia vida que podia haver escrit Roderic Borja. Per això, ha defugit d’una estructura dramàtica aliena a la història que explica. L’autobiografia del papa Alexandre VI està construïda per Mira a partir d’un 90% de fets perfectament documentats i un 10% d’invenció. Un superb treball creatiu fruit de quatre anys d’escriure des de la pell de Roderic Borja (Xàtiva, 1431 – Roma, 1503) i submergit en el seu temps. El papat d’Alexandre VI (1492-1503) va coincidir amb una època de canvis transcendentals que abocaren a la plena modernitat. Canvis provocats per descobertes científiques i geogràfiques i pels inèdits continguts estètics i humanístics aportats pel Renaixement.
Borja Papa reviu les peripècies de la nissaga Borja, una de les més fascinants de la història. Una família que va aportar dos papes a la cristiandat (Calixt III i Alexandre VI) i diversos cardenals, va arreplegar una ingent riquesa i va comptar amb una gran influència política. Contrarestant la llegenda negra dels Borja, Mira reivindica una visió positiva de la seva excepcionalitat. Dibuixa les misèries i la sumptuositat de l’home pragmàtic en els afers de l’Església, obsessionat a aconseguir la grandesa del seu llinatge i del poder del Vaticà. Home resolutiu, de fermes conviccions autoritàries, fou bon gestor de les misèries humanes i dels deliris de prínceps, nobles i senyors italians tant en benefici dels Borja com per aconseguir uns estats pontificis vencedors dels Sforza, els Orsini, els Mèdici, els Colonna…
Escrit amb una prosa fascinant, Mira reprodueix l’oralitat del soliloqui natural i majestuós de Roderic Borja en relatar-nos la seva vida: un personatge extraordinari, baula entre l’edat mitjana i el Renaixement.

Jordi Vilarrodà

‘El boig dels ocells’
Care Santos
Columna
Un dels retorns significatius en vista al proper Sant Jordi és el de Care Santos, després de tres anys sense publicar cap novel·la. Ho fa amb aquest relat sobre Eugene Schieffelin (1827-1906), que va tenir la pensada d’introduir als Estats Units, des de la Nova York on vivia, totes les espècies d’ocells que Shakespeare esmenta a les seves obres. Avui, una d’elles és una plaga: els estornells.

‘Venjança color carmí’
Màrius Mollà
Navona
L’autor que es va donar a conèixer amb L’herència de la terra amb el pseudònim d’Andrés Vidal ens porta una novel·la ambientada a la Barcelona d’entreguerres, a principis del segle XX. És la ciutat on arriba l’Aurora, que treballava al molí de Capellades i ara vol més oportunitats. Lluitarà per sortir endavant ella i pagar l’escola de l’Iris, la seva protegida. Fins que arriba la tragèdia…

‘No soc un dels vostres’
Marc Casanovas
Ara Llibres
Aquesta és la història real d’un cuiner, Àlex Montiel, i de la seva aventura més sonada, l’Aram. Un restaurant que va aixecar passions (a favor i en contra) en la Barcelona preolímpica, que va durar només 7 anys però que en certa manera va marcar una època. Montiel, l’enfant terrible d’aquell Aram, dona el seu testimoni en aquest llibre del que podríem considerar periodisme literari.

‘Sota els còdols, la platja’
Pascal Rabaté
Ed. Finestres
Deia el lema dels revolucionaris del Maig del 68 que sota les llambordes dels carrers hi havia la platja. Aquesta novel·la gràfica juga amb la famosa dita, canviant-la pels còdols. Els d’una platja de la Bretanya francesa, en aquells mateixos temps. S’acaba l’estiu i uns joves de famílies benestants han de decidir què volen ser de grans: hereus d’una moral burgesa o renovadors llibertaris.

‘Els beneficis de la lectura en veu alta’
Diversos autors
Enciclopèdia
Fa pocs dies que s’ha celebrat el Dia Mundial de la Lectura en Veu Alta, i per commemorar-lo Enciclopèdia publica aquest llibre de David Bueno, Anna Forés i Antoni Ruiz. Partint de les enquestes que es van realitzar a més de dues mil persones amb menors a càrrec, la ciència valida un fet: que llegir en veu altra ajuda a consolidar els aprenentatges. És a dir, que llegir és entendre.

Cristina Anfruns

Ens referirem al verb “apretar”. Segurament  a molts els sobtarà l’afirmació que el verb apretar en català és incorrecte. No és acceptable en cap context. No podem apretar res. És un castellanisme històric.

Per substituir aquest mot tenim un gran ventall de verbs, que utilitzarem segons el context. Moltes vegades, però, no és fàcil saber quin verb pertoca a cada cas.

Anem a esmentar-ne uns quants casos:

1. Quan m’apreten els pantalons, hauré de dir que els pantalons m’estrenyen, em tiben, em van massa estrets. També les sabates, quan ens fan mal, no és que ens apretin sinó que ens van petites, ens estrenyen. També en sentit figurat, apretar-se el cinturó, haurem de dir s’han d’estrènyer el cinturó, s’han de cenyir el cinturó.
2. Per apretar les dents haurem de dir serrar les dents, i amb els llavis i els punys hauríem de prémer els llavis i cloure els punys. Igual que una apretada de mans serà una encaixada de mans.
3. A l’hora d’apretar un botó, una tecla, un timbre… què hem de dir?

Doncs podem prémer el gallet, polsar una tecla, tocar el timbre, picar també el timbre o una tecla (d’aquí ve el nom de faltes de picatge). També en el camp de la informàtica tenim clicar.

• Ja en sentit més figurat, com direm apretar algú, en el sentit de forçar-lo a fer alguna cosa? Farem servir verbs com collar, pressionar, obligar, forçar…

Per exemple: si el nostre cap ens apreta, direm que ens colla, ens coacciona.

En canvi, quan parlem dels jugadors del Barça, direm que pressionen.

També tenir una agenda apretada serà una agenda atapeïda, molt plena, carregada, igual que si estem en un lloc molt apretats, serà molt estrets, apinyats…

• També per expressar la intensitat de temperatura, quan diem que el sol apreta, ho canviarem per el sol pica, i en el cas que qui apreti sigui el fred, ens referirem al fet que el fred és ben viu.

Per acabar, algunes locucions que fem servir amb el verb apretar:

• Apretar a córrer: arrencar a córrer / posar-se a córrer
• Apretar el pas: apressar-se / afanyar-se / espavilar-se / córrer…

Aquests serien alguns dels usos del verb apretar, potser els més freqüents. Pel que fa als equivalents, són només propostes. N’hi poden haver moltes més (i poden variar en funció del context).

Teresa Martí

Alguna cosa no va bé, n’estic segura. Malgrat que intenten mantenir-me’n al marge, he sentit a dir al ginecòleg que el meu fill no sortirà fàcilment. Alço el cap per veure la cara del metge, però la postura en què em trobo no em permet ampliar el camp de visió més enllà de les meves cames cobertes de roba verda i l’esquena de la llevadora, que s’ha col·locat a la part alta de la meva panxa. La dona m’ajuda a empènyer cada cop que arriba una nova contracció, la qual cosa agraeixo, perquè les poques forces que em queden desapareixeran si el part s’allarga molt més de les quatre hores que portem des que he trencat aigües, massa aviat pel que sembla. Això és el que m’ha dit el ginecòleg quan ha vingut a proposar-me que em posés l’anestèsia epidural i que abandonés la idea inicial de tenir un part natural, ja que el procés seria llarg i, segurament, dolorós. Li he dit que sí, que cap problema, però m’he quedat amb les ganes de preguntar-li per què es pensava que jo volia tenir un part natural si no ens coneixem de res. No l’hi he preguntat. He pensat que possiblement era una qüestió de protocol o que en aquest país la majoria de dones donen a llum d’aquesta manera. Així que aquí estic, amb la meitat del cos insensible, les cames alçades i totalment lliurada al treball del ginecòleg. No puc fer res més que confiar en ell, esperar que arribi una contracció i empènyer de nou.

Mentre espero em ve al cap el primer cop que vaig notar el moviment del nen que creixia al meu interior. Va ser una nit, cinc mesos després de fer la implantació, i recordo que va ser un moviment molt suau, com una mena d’onada petita o com si algú m’hagués acariciat sota la pell. Vaig col·locar la mà sobre la panxa i amb un somriure vaig pensar que ho havia d’explicar a la Sara, la seva mare. L’endemà, asseguda encara al llit, li vaig trucar com feia sempre que hi havia alguna novetat, però aquest cop va ser diferent. Em va sobtar notar que estava neguitosa i que, per primer cop, en comptes de molestar-me, m’alegrava de sentir la bústia de veu. Després de dubtar un instant, vaig deixar un missatge dient que tot estava bé, que no hi havia cap novetat i que li tornaria a trucar passats uns dies. Llavors, vaig tornar a sentir aquella mena de carícia sota la pell.

“Empenyi més fort, si us plau, una mica més fort”, sento que diu la llevadora recolzant encara el maluc a la part alta del meu abdomen, “un altre cop, bonica, una mica més”, crida empenyent amb el seu cos. Aconsegueixo alçar el cap i veig una infermera que em regala un ràpid somriure que desapareix quan el ginecòleg demana els fòrceps. Déu meu, què està passant? El meu fill no pot quedar-se encallat, ara no, murmuro.

La idea de ser una mare substituta va aparèixer després de veure un anunci a internet; una dona oferia el lloguer del seu úter a canvi d’una important quantitat de diners. En un primer moment em va semblar una aberració, però amb el pas del temps vaig descobrir que aquesta pràctica era legal al meu país i que s’utilitzava més sovint del que mai no m’hauria imaginat. Llavors va anar

Va ser una nit, cinc mesos després de fer la implantació, i recordo que va ser un moviment molt suau, com una mena d’onada petita o com si algú m’hagués acariciat sota la pell

creixent al meu interior la possibilitat d’obtenir aquests diners per sortir del país i estudiar en una universitat europea. Gaudia de bona salut i, pel que havia llegit a internet, la meva edat era una bona carta de presentació. Això em va animar a escriure el meu propi anunci: “Soc una jove de San Diego, Califòrnia, de 24 anys, i estic disposada a llogar el meu úter a parelles que ho necessitin. Tinc una salut excel·lent, no he fumat mai, ni bec, ni tampoc no consumeixo cap tipus de drogues. Si ho necessites, no dubtis a posar-te en contacte amb mi. Estic disposada a desplaçar-me per realitzar la implantació de l’òvul o la inseminació artificial a qualsevol país. Truca’m i segur que arribarem a un acord”. Dues setmanes més tard, rebia la resposta d’una parella espanyola. La dona patia una malformació de l’úter que li impossibilitava desenvolupar un embaràs amb normalitat; ella necessitava un úter sa i jo n’hi oferia un de lloguer. Per tant, concretat el preu i les condicions, la Sara i el seu marit van viatjar al meu país. La intervenció va consistir en la implantació d’un òvul de la Sara prèviament fecundat amb l’esperma del seu marit i que durant nou mesos hauria de créixer dins del meu úter. Quan els metges ho van autoritzar, vam abandonar l’hospital i ens vam acomiadar amb una forta abraçada. Abans de marxar, la Sara em va demanar que cuidés del seu fill. Jo li vaig prometre que ho faria com si fos fill meu.

En tornar a casa, vaig suportar els vòmits i les molèsties pròpies dels primers mesos sabent que havia de passar per tot aquell procés si volia aconseguir els diners per estudiar una carrera i, més endavant, casar-me i tenir la meva pròpia família. Quan l’embaràs va començar a ser evident em col·locava de perfil davant del mirall, em mirava la panxa i somreia pensant que algun dia, aquesta acolliria el meu propi fill, però de moment el nen que creixia al meu interior era el fill de la parella a la qual havia llogat el meu úter. Per això intentava cuidar-me, vetllar per la salut del nen i compartir amb els seus pares les novetats del que jo ja anomenava “el nostre embaràs”.

Després de notar aquella primera carícia sota la pell, vaig comprovar que el petit que creixia al meu interior dormia durant el dia i que en arribar la nit em regalava infinitat de petits moviments que jo m’afanyava a perseguir amb la punta dels dits. Uns moviments que van augmentar en freqüència i en intensitat a mesura que anaven passant les setmanes. Jo em divertia observant com aquella protuberància, que es formava a sota la pell, desapareixia abans que jo arribés a posar els dits damunt del que semblava ser un peu o una mà. Em resultava un joc adorable al qual dedicava llargues estones abans d’anar a dormir, fins que una nit em vaig adonar que la diversió de jugar amb el nen a través de la pell s’havia convertit en un intens desig d’acaronar-lo amb les meves mans. Aquella nit la vaig passar en blanc. A partir d’aquell dia, vaig deixar de contestar algunes trucades de la Sara i el seu marit i deixava passar els dies sense posar-me en contacte amb ells. Quan aconseguien parlar amb mi, mentia dient que tot estava bé, que no es preocupessin, que si no els trucava més sovint era perquè no hi havia cap novetat i perquè estava una mica cansada, però que l’embaràs anava fent el procés esperat.

Encara ara em pregunto com va succeir: el nen que creixia al meu interior no era fill meu, no podia ni volia estimar-lo, jo no l’havia concebut, ni tan sols havien utilitzat els meus òvuls per fer la fecundació; aquell nen era fill d’una parella que no tenia res a veure amb mi. La meva intenció havia estat signar un acord econòmic per guanyar uns diners i, com a tal, havia de mantenir una relació d’indiferència vers el nen al qual havia cedit el meu úter per créixer, només per créixer, però havia passat; no sé com, ni a partir de quan, però havia començat a estimar aquella criatura.
Amb llàgrimes als ulls recordava la clàusula que havia signat davant el notari autoritzant el metge a retirar el nounat en el moment del part. “Se l’enduran només néixer, ni tan sols podràs veure’l”, m’havia advertit, però jo ho havia signat considerant que era el més convenient. Ara, intentava allunyar aquestes paraules del pensament, però tornaven tossudament, un i un altre cop, lligades a la imatge del meu fill plorant en braços d’una infermera que s’apressava a treure’l de la sala de parts. Llavors, tancava amb força els ulls i amb els braços col·locats al voltant de la panxa prometia al meu fill que allò no passaria mai.

“Un esforç més, si us plau, un més”, sento que diu el metge. “Ja gairebé està, una vegada més, només”. Respiro profundament, reuneixo les poques forces que em queden i les replego a la part alta de la meva panxa. Tanco els ulls, em concentro i empenyo tan fort com puc convidant el meu fill a travessar aquest canal de carn i ossos que es descobreix estret en el moment més inoportú. Noto que les poques forces que tinc s’escapen de nou, però les torno a recollir. Ja hi haurà temps per descansar!, ara haig de concentrar-me, esperar una nova contracció, respirar, empentar-lo cap a fora i tornar a esperar.

El dia que vaig rebre el missatge de la Sara que em deia que en una setmana tenien previst viatjar cap a San Diego vaig preparar l’equipatge, vaig agafar el passaport i vaig trucar a un taxi perquè em portés a l’aeroport. Durant el trajecte, vaig eliminar el contacte de la Sara i vaig esborrar tots els seus missatges sense poder controlar les llàgrimes que lliscaven per les meves galtes. Llavors, vaig notar que el meu fill s’acabava de despertar.

Arriba una nova contracció, respiro i empenyo. Vinga, petit, endavant, li dic. Una, dues vegades, i a la tercera, el meu cos es buida. Què ha passat?, crido. La resposta ve en forma de plor i el moviment de la llevadora que abandona la meva panxa. Noto que el meu cor s’accelera, la imatge de la Sara es barreja amb la de la llevadora que no torna. Són uns segons d’incertesa, només uns segons que em semblen una eternitat fins que una infermera s’acosta amb el meu fill embolicat en una tovallola. Alço els braços i me’l col·loco sobre el pit. Ploro d’emoció, però també de tristor per la Sara i el seu marit, ploro per aquest fill que ja és meu i que ningú no s’ha emportat. Veig que té els ulls verds de la seva mare, però estic segura que això no impedirà que siguem molt feliços, malgrat que hagi de ser una pròfuga de la justícia la resta de la meva vida. I espero i desitjo que el meu fill m’estimi tant com jo l’estimo ara i que, quan sigui gran, pugui perdonar-me.

Relat seleccionat del 2n Concurs Narrativa Curta d’EL 9 NOU

Paolo Sorrentino guanya el gran premi del jurat del Festival de Venècia amb 'È stata la mano di Dio' Setembre de 2021

Jordi Remolins

L’estiu de 1984 em comprava gairebé sempre el diari Sport. Aleshores ja era tan dolent com ho és ara, però hi havia l’al·licient de trobar-hi cada dia excepte el diumenge, la fotografia d’una noia amb més aviat poca roba a les últimes pàgines. I quan ets adolescent hi ha detalls frívols que passen per davant dels realment importants. En aquella època Diego Armando Maradona estava negociant amb el Napoli el seu traspàs després de dues temporades decebedores a Barcelona, no tant pel talent innegable del jugador argentí com per l’entrada criminal de Goiko d’una campanya, l’hepatitis de l’altra, i una afició a la nit i la festa tant d’ell com del seu entorn. Tot plegat va impedir consolidar-se a un jugador que va arribar a contrapeu perquè per entrar ell va haver de marxar l’estimat Allan Simonsen. I quan va deixar el Barça va provocar més alleujament que tristesa en els aficionats. A més, el seu substitut, Steve Archibald, va arrodonir-ho amb la primera lliga en més d’una dècada.

A l’altra banda de Mediterrani, els napolitans van rebre de forma molt diferent a qui seria el millor jugador del planeta durant dues o tres temporades. La pel·lícula Fue la mano de Dios, del director Paolo Sorrentino se situa en aquella mateixa època, per narrar la seva pròpia joventut, amb el Pelusa sobrevolant el dia a dia d’una ciutat prou plena de vida per ella mateixa. Sorrentino ja ens havia il·luminat amb la brillantíssima La gran belleza, però ara se supera amb un relat on podria dir-se que no hi passa res, però alhora hi passa tot. On l’Amarcord de Fellini es fa més present que mai, i alhora també el costumisme emparentat amb el neorealisme.

I d’una manera o altra és una d’aquelles pel·lícules que quan s’acaben els títols de crèdit t’adones que acabes de ser copartícip d’una experiència que valia la pena, que no has llençat el teu temps a les escombraries, que la mà de déu potser era la de Maradona trampejant el poder imperialista dels anglesos, però també la que va tocar a Sorrentino quan va decidir dedicar-se al cinema, a explicar històries i a captivar-nos amb cadascuna de les imatges que apareixen en les seves pel·lícules. Al cap d’uns minuts de veure-la vaig sortir al carrer, i vaig levitar pels carrers del barri vell, fins que una dona menuda que entrava a una entitat bancària va despertar-me del somni que em va fer creure durant els últims mesos que un transatlàntic nocturn sobrevolava Ripoll.

Joan Millaret i Valls

Vertigen hitchcockià

El sudcoreà Park Chan-Wook conqueria el Premi a Millor Direcció en el 75è Festival de Canes gràcies a aquest film, “Decision to Leave”. Un nou guardó que afegia als obtinguts anteriorment al mateix certamen internacional amb “Thrist” (2009) – Premi del Jurat – i “Old Boy” (2004) – Gran Premi del Jurat-. El director de “Handmaiden” (2016) ha rodat ara un enrevessat i atractiu thriller policial, coescrit amb Chung Seo-Kyung, amb un detectiu, Jang Hae-Jun (Park Hae-Il), que investiga la mort d’un escalador ric i que sembla que algú l’ha empès al buit.
El policia, feliçment casat, però insomne, i que només reviu quan es presenten casos criminals per investigar, s’encarrega d’interrogar a la principal sospitosa, Sore (Tang Wei), difunta del mort, una dona que atrau poderosament al policia. Aquí arrenca una intriga plena de rebrecs, malentesos, sospites i conjectures vàries. Però quan el cas sembla conclòs i la vídua exculpada, al cap dels anys, Hae-Jun es retroba de nou amb Sore, ara casada amb un altre milionari, un marit que trobaran mort al cap d’uns dies.
Això fa que la pel·lícula torni a recomençar, com un etern retorn, engegant un nou carrusel d’intriga i suspens cíclic. Park Chan-Wook juga amb desimboltura i gràcia amb els codis del cinema negre, sobretot amb la figura de la femme fatale, col·locada en el centre de gravetat del relat, la clàssica vampiressa que sedueix perillosament als homes, que els fa perdre la xaveta i que juga amb ells. Una dona capaç d’enamorar bojament al policia i arrossegar-lo a la seva desfeta personal.
“Decision to Leave” demostra també una clara atracció pel vertigen i la verticalitat, en un film ple de cims o persecucions per terrats o turons de la ciutat. Un conjunt de factors que ens du a evocar aquell clàssic meravellós i romàntic en extrem, “Vértigo” (1958) d’Alfred Hitchcock. Un film noir juganer, amb moments d’humor, i amb una trama complexa que propicia la confusió i el desconcert en tot moment. També és una proposta vistosament sofisticada i molt estilitzada. Mèrits que converteixen aquesta peça en quelcom fascinant i hipnòtic.

L'actor Pep Bou va presentar l'espectacle 'Ambrossia' a Vilanova del Vallès abans d'estrenar-lo a Londres

Jesús Medina

Hi ha gent que sembla que hagi caigut en el seu nom a propòsit del que farà en la vida. Dient-se, posem per cas, Pep Bou (Granollers, 1951) és tenen molts números per acabar en el món de l’espectacle i, concretant encara més, per al teatre d’il·lusions amb bombolles: Pep, pop!, Bou, sabó… El gener de 1999, Pep Bou va portar al teatre del Centre Cultural de Vilanova del Vallès l’espectacle Ambrossia abans d’estrenar-lo als escenaris de Londres. L’obra s’havia representat per primera vegada al festival Sitges Teatre Internacional i només s’havia pogut veure un parell de cops més, a Olot (1997) i a Salt (1998). Ambrossia va neixer d’una aposta entre Joan Brossa i Pep Bou. El poeta visual li havia demanat al creador teatral si era capaç de fer bombolles amb un numero 9 i Bou ho va aconseguir. Brossa va ser a la platea del teatre de Vilanova aquella nit d’espectacle.

A diferències dels treballs anteriors de Pep Bou (Bufaplanetes, Sabó, sabó…) les bombolles no eren el resultat principal de l’espectacle Ambrossia sinó més aviat el mitjà. I, a més, s’incorporava un segon personatge a escena, l’actor Lluís Bèvia. Així, doncs, els personatges (brossians, inventats, cinematogràfics, històrics…) i les bombolles de sabó (petites, grans, transparents, amb fum, a partir del 9…) es conjugaven per crear situacions còmiques i una atmòsfera poètica molt particular.

Segons la crítica d’EL 9 NOU, Patrícia Gil, “uns 250 espectadors de totes les edats van omplir el teatre de Vilanova i hi van entrar en un somni dirigit per als sentits. Sobretot l’oïde i la vista van rebre un cúmul de sensacions durant l’hora i quart que va durar l’espectacle. La música, un dels protagonistes destacats de l’actuació, va anar dels plors d’un nadó a les notes tendres, còmiques i tristes de Chaplin o les fantàstiques i oníriques de Fellini”. Bou i Bèvia van fer i jugar amb unes 200.000 bombolles de sabó i en un dels esquetxos van menjar l’ambrosia (amb una S), o sigui el menjar dels déus grecs que fa immortal qui el menja.

Just un any més tard i després de voltar per mig món, Ambrossia es va representar a l’antic Centre Cultural de la Caixa de Granollers. Com a Vilanova va ser tot un èxit i va captibar el públic, però la periodista Montserrat Homs va treure-li punta a EL 9 NOU a l’únic problema de la vetllada: “Només una crítica. L’espectacle va començar més de mitja hora tard mentre a l’entrada esperaven les prop de 400 persones que van voler veure’l. Diuen, però, que la puntualitat no és una de les virtuts d’aquest actor granollerí que, fent bombolles, ha voltat pels cinc continents portant arreu la seva efímera poesia.”

Xavier Roviró i Carme Rubio

La tradició de prendre les aigües termals és molt antiga, algunes fonts ja les van utilitzar els romans fa dos mil anys, i moltes encara continuen actives. Des d’antic, al voltant de les aigües termals es van construir balnearis que van conèixer èpoques d’esplendor a començament del segle XX, i que avui s’han transformat en instal·lacions molt especialitzades. Les teràpies bàsiques, però, tampoc no difereixen gaire de les dels orígens.

Font del Lleó de Caldes de Montbui

Descripció
L’aigua hipertermal de La Font del Lleó brolla a 76ºC, la temperatura més elevada de l’estat Espanyol i una de les més calentes d’Europa. Aquesta font es troba a les Termes de Caldes, datades de l’època romana. Després que els romans les abandonessin, les termes van ser successivament: necròpolis, presó i safareig. Durant l’edat mitjana van recuperar la condició d’aigües guaridores i, en el segle XV, van ser visitades pel rei Martí l’Humà. No han deixat mai d’estar en funcionament, fins avui, que formen part del Museu Thermalia. Aquestes fonts han fet de Caldes de Montbui la població de referència en el termalisme a Catalunya. Avui disposa de quatre balnearis: Broquetas, Vila de Caldes, Termes Victòria, Forns i d’uns banys públics: El Safareig.

Com arribar-hi
La Font del Lleó es troba al centre de Caldes de Montbui, ciutat històrica del Vallès. De fet, la surgència de l’aigua no es pot observar directament, atès que està canalitzada per una galeria molt antiga que només és transitable si es disposa d’un equip especial.

Curiositats
Per als romans, les aigües medicinals no només eren saludables per les seves propietats químiques, sinó que posseïen algun component màgic lligat amb el món diví. Per això, quan alguna persona poderosa es guaria per efecte de les aigües, feia aixecar altars als déus en agraïment. D’aquests altars, a Caldes se n’han trobat set, dedicats a Apol•lo, el déu que representava la bellesa masculina, i ja és sabut que a Roma la bellesa s’associava amb la salut. A les fonts també s’hi llançaven monedes com a ofrena, una pràctica antiga que avui encara perviu.

La llegenda del llac d’el Farell
Segons la tradició, l’indret on avui s’aixeca la muntanya d’El Farell, a Caldes de Montbui, hi havia un gran llac. Es creu que la desaparició del llac va ser culpa d’un pastor que buscava aigua per al seu ramat. El pastor va començar a cavar un regueró a terra i per allí es va escolar l’estany, formant un riu que va desembocar prop de Badalona. Avui només subsisteixen algunes de les antigues fonts que l’alimentaven el llac, com ara la Font del Lleó de Caldes.

Altres balnearis
Balnearis de Tona. Les aigües de Tona són beneficioses per a les malalties respiratòries, hepàtiques i de la pell. La troballa de les aigües medicinals va transformar Tona en una població d’estiueig que va atreure famílies d’arreu. Tot el municipi va quedar afectat pel boom termal i es van construir torres, clubs, centres d’esbarjo i també fondes, hotels i pensions. Tot va començar el 1874, quan el pagès Antoni Prat va voler enfondir el seu pou i va trobar una deu d’aigua sulfurosa. Pensant que es tractava d’una veta d’aigua dolenta, va abandonar el pou. Però després de comentar l’incident amb el metge del poble, Antoni Bayés, aquest va portar l’aigua del pou a analitzar. L’anàlisi, feta pel farmacèutic de Vic Martí Genís i Aguilar, va donar resultats positius: es tractava d’aigua sulfurosa potable amb qualitats medicinals. Llavors, es va recuperar el pou i es va ampliar la font. Narcís Ullastres i Josep de Quintanes van promoure noves prospeccions, fins que l’any 1876 es va construir el primer establiment termal de Tona, el Balneari Ullastres i Companys. L’edifici, ampliat el 1882, va estar en actiu fins al 1987. També hi va haver el Balneari Roqueta, l’origen del qual es remunta al 1877, quan es va descobrir una deu d’aigua prop de l’Ullastres, i va funcionar fins al 1966. L’edifici, dissenyat Lluís Domènech i Muntaner, es va enderrocar l’any 1974 per raons estrictament especulatives. Un altre projecte no tan exitós va ser el Balneari Segalés, situat a tres quilòmetres de Tona, en l’indret conegut com la Puda. El 1878 es va construir el balneari, però es va haver de tancar l’any 1889, a causa de l’olor de les aigües, al qual els clients no es van acostumar mai. A finals del segle XX es va reobrir el Manantial Codina, el més modern dels establiments termals de Tona.
Balneari de la Fontsanta de Sant Pere de Torelló. A la riba dreta del Ges i en un entorn envoltat de roures, plàtans monumentals i antigues fonts, s’alcen les restes del Balneari de la Fontsanta, de 1847. També van tenir anomenada les aigües de la Font Pudenta i la Font del Ferro. Avui, si alguna d’aquestes fonts raja, les aigües contenen alts nivells de nitrats.
Balnearis de La Garriga. A La Garriga s’hi troben alguns balnearis: les Termes de la Garriga i el Balneari Blancafort, situats en el centre del poble, en el carrer Banys, on hi ha el Pou Calent, que raja aigua a 60ºC. El Blancafort va tenir molt prestigi a finals del segle XIX.
Les aigües de Ribes. El Balneari Montagut de Ribes, construït el 1868, és d’aigües bicarbonatades i càlciques, provinents de la zona del Taga. Durant la Guerra Civil es va utilitzar com a hospital i avui està tancat i barrat. Ben a prop s’hi troben les ruïnes del Balneari Els Banys i més avall —en el km 115,1— l’edifici modernista de La Corba. Els tres establiments eren molt sol•licitats per anar a prendre les aigües. Travessant el riu Freser, per una gran escalinata de pedra, s’arriba a l’antic baixador Aigua de Ribes, del tren de Puigcerdà.

Eva Remolina / AMIC

Perquè els músculs creixin i poguem arribar a aconseguir un cos tonificat, és necessari dur a terme rutines d’exercici i una alimentació saludable, en la qual hi hagi un augment del consum de proteïnes.
Es poden adquirir en el mercat moltíssims preparats per a aquesta finalitat, però també podem fer nosaltres mateixos a casa alguns batuts que ens ajudaran a augmentar la massa muscular.

Presentem quatre dels més populars:

1. Batut de maduixa.
– 6 o 7 maduixes
– 1/2 tassa de civada
– 1 iogurt 0%
– 1/2 litre de llet desnatada

2. Batut de plàtan i civada
– 4 cullerades soperes de civada
– 1 plàtan
– canyella en pols per a empolvorar (al gust)
– 1/2 litre de llet desnatada.

3. Batut d’ou
– 1 plàtan
– 3 clares d’ou
– 1/2 litre de llet desnatada
– 2 cullerades soperes de civada.

4. Batut de xocolata
– 1/2 litre de llet desnatada
– 3 cullerades de cacau en pols 0%
– 2 cullerades de civada.

Si necessitem endolçar-los, podeu fer servir canyella o una culleradeta petita de mel.

La quaresma ha d’esperonar la raça humana envers la recerca d’un món millor

.Josep Ballbè i Urrit

…quia pulvis est et in pulverem reverteris: “Recorda, home, que ets pols i en pols et convertiràs”! Malgrat que algun lector em pugui titllar de carrincló –que no m’importa gens ni mica– aquesta setmana he superat el Dimecres de cendra (dies cenerum). Un moment per a fer una pausa, dins d’un món tan accelerat. Ens cal una reflexió sobre els nostres costums. No és normal que ens deixem arrossegar per pel brogit i el bullit d’un entorn sovint malaltís.

Aquesta fórmula amb que encapçalo la columna es pronuncia quan els preveres imposen les cendres al front dels creients. Marca l’inici de la quaresma: la quarantena de preparació a la Pasqua. Passada la disbauxa del Carnestoltes, em permeto establir un joc de paraules. Ens cal reprendre el pols de l’orientació. Concassar l’essència vital de l’existència. Polsinar i xacar qualsevol resquitx de falsa felicitat. El temps és fugisser com un borrall o un sospir. A pols hem de fer per esberlar tot allò que ens tenalla i aferrra al no-res d’un món sovint massa buit. Ni en palla ni en pols no ens hauriem de deixar seduir pel rerefons d’aquells esquemes romans que incitaven al mengem i beguem… La buidor ni tan sols comporta un polsim o un corquim de mínima vàlua. Per contra, la societat actual es deixa guiar per proclames de lliure albir i llibertinatge. Haver d’acceptar la imposició de lleis desmarxades, absurdes i marcades pel carrall de l’odi i la incoherència denota el perfil, la carbonissa i les serradures del cervell de certs polítics populistes.

Hem de llevar, sí o sí, aquesta pols que ens ofega. Tal vegada, però, tots plegats ens ho hem guanyat a pols, en haver permès atorgar les regnes del país a gent que no sap on té la mà dreta. Fins el punt de legalitzar l’aniquilament d’éssers vius, perseguint judicialment els qui es carreguen l’ou d’una àliga. O aprovant la transexualitat amb arguments de mercadal. On s’és vist aquest desori?

Em vull desempolsegar d’aquesta trepa de xerrameques. No puc permetre que em vegin –ni de lluny– abatut, estroncallat o fet pols en sentit anímic. No podem deixar que ens esbraonin. El contrapunt perfecte al sentit anàrquic i caòtic que es desprèn del Carnaval passa pel missatge que s’amaga al rerefons quaresmal. Un període que encetem avui i que –essent o no creient– ha d’esperonar la raça humana envers la recerca d’un món millor: més just, més viu i farcit d’aquells valors que vàrem heretar dels nostres ancestres.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers