Jordi Vilarrodà

Teresa Sagrera (Sant Pere de Vilamajor, Vallès Orienta, 1966) ha compaginat la seva feina de mestra amb una trajectòria literària que l’ha fet destacar especialment en l’àmbit de la novel·la històrica. La seva darrera obra s’ha gestat a quatre mans amb Ramon Gasch, i porta per títol Llaços de Sang (Columna, 2022). Igual que l’anterior, Lllaços de sang,) és una novel·la en què les dones també són protagonistes. Dones que en aquest cas van participar i de manera molt activa en el setge a la ciutat de Girona l’any 1808, durant la Guerra del Francès. La Marta, la Rosa i moltes més dones van arribar a formar una companyia que lluitava contra les tropes de Napoléo. L’autora ens convida a un viatge on l’heroisme es construeix en base de petits gestos de supervivència del dia a dia. No només en les grans gestes militars que a vegades son les úniques que ens han arribat en els llibres d’història.

Ja havíeu fet una altra novel·la històrica amb en Ramon Gasch, Sal Roja, ambientada a Cardona. Com és això d’escriure a quatre mans i tractant-se d’un llibre de més de 800 pàgines? 

És enriquidor, perquè el treball en equip és molt dignificador. Però és molt complicat, perquè escriure a quatre mans vol dir que no es noti l’estil d’un i el de l’altre. A més, hi ha d’haver una entesa considerable entre les dues parts i un mètode de treball bastant rigorós. Nosaltres hem seguit el mateix estil que ja vam establir en el primer llibre Sal Roja. Treballem sobre un guió, com una escaleta molt determinada i després ens repartim les parts a escriure. Però ens les retornem, és a dir, la part que ha escrit en Ramon me la passa a mi i la part que he escrit jo li passo a ell. I sobre aquell fragment, l’altre fa correccions: les aportacions que ell faria, que poden ser des de canviar una paraula a introduir un nou paràgraf o posar-hi un diàleg.

Què us porta a parlar sobre aquesta Girona dels principis del segle XIX, de la invasió Napoleònica?

Una mica el llibre anterior. Treballant-lo ens vam adonar que és un període molt poc novel·lat. No hi ha massa novel·la històrica de la Guerra del Francès i buscant sobre el període, vaig descobrir aquesta companyia de dones anomenada Santa Bàrbara. Fora de Girona és molt poc coneguda, fins i tot, a Girona hi ha gent que la coneix molt poc i va ser una manera que, a través de la companyia, teníem l’excusa per parlar del setge -que va ser molt important- però fent-ho amb uns ulls diferents, amb ulls de dona. 

És curiós això passa força el segle XIX. Fa poc ho comentàvem amb el relat sobre la guerra dels Carlins que també ens deien que és poc novel·lada, tot i el gran impacte que va tenir al país. Igual que la Guerra del Francès.

Sí, Així com la Guerra de Successió s’ha novel·lat molt, parlant del 1714, de la Guerra del Francès no hi ha tanta novel·la històrica. 

Tots els que tenim un mínim de referències culturals i històriques haurem sentit a parlar de la resistència als francesos, de la invasió de Napoleó, del Timbaler del Bruc, de la Immortal Girona (que a vegades ni els mateixos gironins saben d’on ve això s’immortal). Hi ha molta construcció retòrica sobre aquest moment del setge napoleònic de Girona i la resistència de la ciutat.

Durant molts anys, especialment durant la dictadura de Franco, es va vendre la imatge d’Àlvarez de Castro i de la resistència de Girona com una cosa molt èpica, destacant molt aquests valors patriòtics espanyols. I els historiadors contemporanis que han estudiat i que ja han revisat tots els setges diuen força el contrari. Expliquen que Girona va resistir molt per sobre de les seves possibilitats quan no tenia maneres de poder resistir, no tenia ni les persones. Perquè hem de pensar en una Girona que estava encotillada de les muralles senceres, una Girona que passa avui en dia passa dels 100.000 habitants i en aquell moment no arribava a 10.000. I una Girona que, a diferència d’ara, hem d’imaginar-la com a menestral amb molts artesans, comerciants i amb un pes considerable del poder eclesiàstic, que influïa molt. La guerra farà que perdi gairebé la meitat de la seva població. Per tant, els que no van morir directament de la guerra, van morir després de fam o de malaltia. No tenien possibilitats de sortir-ne, era portar-los a una mort segura. 

I això vol dir que trenca una mica aquest relat que s’havia anat construin? També pel que fa a la idea de que les guerres les fan els homes, que són els que lluiten, els que moren, els que guanyen i els que són enfilats dalt d’un pedestal en una estàtua. 

A totes les guerres que estem vivint en aquest moment i de les que en tinguem referència (no cal anar gaire lluny) les persones que es queden a casa tenint cura dels més necessitats, dels menuts, dels avis, dels malalts sempre han sigut les dones. Els homes van al davant, però algú es queda a casa a sostenir el que hi havia tradicionalment. Aquesta novel·la no intenta només valorar o parlar de les dones que van formar la companyia de Santa Bàrbara. Elles ens serveixen d’excusa per mirar el paper de les dones a les guerres i en concret, en aquesta.

Per qui no se situï en el que passava a principis del segle XIX, hem de pensar que Girona pateix les conseqüències d’un conflicte que ara diríem de geopolítica internacional. Acaba sent víctima d’un conflicte europeu.

A l’Espanya d’aquell moment hi havia una picabaralla dinàstica entre Carles IV i Ferran VII. I amb un personatge molt poderós, enmig, el ministre Manuel Godoy, que a més sembla que s’entenia amb la reina. El 1808 es signa el tractat de Fontainebleau amb França pel qual els francesos, és a dir, l’imperi de Napoleó, travessarien Espanya per anar a Portugal. I després se’l repartirien entre espanyols i francesos. Però a ningú se li escapa que de seguida els francesos veuen aquí una mina. Que a Catalunya hi ha possibilitats d’annexionar-la perquè la veuen més semblant. De seguida ja es fan amb Barcelona i canvien les expectatives que tenien amb Girona. 

A Girona ja no només hi passen, sinó que s’hi volen quedar. A més, no feien turisme, els exèrcits vivien d’aquell territori que acabaven d’ocupar. I aquí trobem la Marta, una de les protagonistes de la novel·la, que ens en parla de què passava si un exèrcit arribava a una ciutat com Girona: 

“Jo no hi entenia, d’aquestes coses, però en Martí m’havia explicat que el mestre Mateu l’amo de la fusteria on treballava, s’havia vist obligat a pagar uns delmes addicionals per cobrir les necessitats d’aquells teòrics aliats. No calia ser un setciències per endevinar que si els propietaris havien de contribuir d’aquella manera en el manteniment de milers d’homes de les diferents unitats que anaven arribant, durant dies i dies, la gent de casa cada cop tindria menys possibilitats de trobar el més elemental per sobreviure. Donar menjar al doble de persones de les que normalment hi havia a Girona era una quimera que, com sempre, pagaven els més necessitats. Botigues i negocis tancaven esperant que passés aquella situació, i menestrals, artesans i constructors van començar a tenir greus dificultats econòmiques per pagar aquells impostos sumplementaris. Pels carrers de la ciutat es passejaven soldats de tota mena, i s’en començaven a sentir enraonies gens agradbles. Molta gent no entenia el perquè d’aquesta situació i es mostrava contrària a obeir les autoritats que els exigien donar aixopluc a aquella colla de gavatxos. Com s’entenia aquella obligació d’alimentar milers de boques alienes, si amb prou feines podíem donar menjar a les nostres famílies” 

Amb l’exèrcit volia dir que arribava la misèria.

Sí. Haver-los de mantenir. 

En aquest fragment trobem a la Marta Barnils que és un dels personatges centrals que fa de fil conductor de tot el relat. La dona d’un fuster, en Martí, i que té un nen petit. Qui és la Marta?

La Marta és una de les dues protagonistes, que viu el barri del Mercadal. És una dona de 25 anys d’una condició humil perquè és l’esposa d’un fuster, guanyen per anar fent pel dia a dia. I viuen en el carrer Bonaire, un carrer que avui en dia no té aquest nom, però que encara està situat en el barri del Mercadal. Ella, en principi, és el dibuix d’una dona humil i amb un paper tradicional, casolana i amb ambició només de tirar endavant a la seva família, i el seu dia a dia. Aquesta és la Marta del començament de la novel·la.

Del començament, perquè després canvia. Com a detall, no sap ni llegir. Aquí veiem, per exemple, que en una guerra del segle XIX la premsa ja hi té un paper. Tothom vol llegir el Diario de Gerona.

Va començar a imprimir-se i publicar-se durant el setge i només va durar en aquest període. Se’n conserven la majoria dels números, que es poden consultar. Va ser un element publicitari i de difusió de propagandístic molt important. Però a la Marta li havien de llegir perquè ella no sabia de lletra.

Al seu costat hi ha un contrapès. Un personatge encantador que, si fóssim al cinema, diríem que és d’aquests que roba el plànol a tots els altres quan apareix a l’escena. La Rosa. 

Tot i que la Marta en primera persona i la Rosa no, ja que aquesta només parla amb primera quan escriu un diari persona, la Rosa té un magnetisme i una força que arrossega, és molt potent. Són molt amigues. La Rosa viu als afores de la muralla, a Cal Menut, és la filla d’un comerciant i no sap mai gaire on té el seu pare. Ha perdut la mare de molt petita, i ha crescut amb una llibertat molt poc convencional. És una dona afrancesada que representa una ideologia d’una minoria dins de Girona. Però també hi son els que simpatitzen amb tota aquesta cultura i aquesta manera de fer refinada de la societat francesa. La Rosa, per condició social, ha tingut possibilitats d’aprendre llegir i escriure. Parla francès. És la dona que no s’ha casat, tot i tenir l’edat de la seva amiga, 25 anys, i ha pogut viure una mica la vida. Té reputació des ser una mica lleugera, perquè no segueix el patró preestablert. 

Ser afrancesat no era fàcil perquè els francesos no és que despertessin gaire simpatia, però representava l’ideal del país que havia fet la revolució, que s’havia tret de sobre la monarquia, amb unes idees ben avançades. Llavors veies que els soldats es comportaven com tots els soldats.

La majoria d’afrancesats són gent que han tingut possibilitat d’estudiar: un metge, una persona de lleis… Gent que està més el dia de tota la cultura i del que arriba d’Europa en el moment.

Aquestes són les dues grans dones de la novel·la. Al voltant n’hi ha moltes d’altres i no és casualitat que el lector vegi que tots els capítols de Llaços de sang porten nom de dona.

En tres o quatre, n’hi ha més d’una. Volíem que a part de parlar d’aquestes dues protagonistes, de la companyia de Santa Bàrbara que en van ser gairebé dues-centes, parlar també de dones que van ajudar els hospitals com el de Santa Caterina, de les que no podien seguir a les bàrbares però que feien una olla de menjar… o de dones que fins i tot s’havien de prostituir per poder tirar els seus endavant. Per tant, volíem donar una visió més àmplia possible d’aquest paisatge femení de Girona.  

Hi ha moltes descripcions de lluites a les muralles i de batalla. Són d’aquelles en que el lector gairebé sentirà com retrunyen els canons. I en una d’aquestes descripcions veiem quin paper feien les dones en una situació de batalla: 

“Jo em sentia aliena a tot plegat, com si aquell infern ja m’hagués superat, i em rendia a l’evidència que tot s’estava acabant. Deien que aquell foc enemic que bramava des de feia tres dies havia mig enrunat les defenses del castell i del baluard de Sant Pere, mentre que la resposta de la nostra artilleria era cada cop més feble. La veritat era que les bombes de gavatxos no anaven només contra les defenses i els baluards, sinó que també queien sobre la ciutat. Més de mil bombers i altres projectils havien passat per sobre de les muralles, i havien derruït les cases més properes en un cataclisme de foc i fum, parets ensorrades i cossos estesos per terra. M’havia passat aquells darrers dos dies d’aqui cap allà amb diferents colles de dones intentant ajudar. Ningú no em donava ordres concretes, però jo m’afegia on fos per fer alguna cosa. Estar ocupada no em deixava pensar i m’apaivagava un xic tots els neguits. M’havia ajuntat amb algunes dones, entre les que hi havia la Caterina Delàs i la Francesca Xifreu. Els altres rostres també els tenia presents, però allà no tenia importància qui érem, sinó què fèiem. Anàvem movent-nos arreu amb el ciulet dels projectils passant per damunt nostre,evitant les parets que de tant en tant semblava que ens volien caure a sobre.

 

No sabien ben bé què anaven a fer, però anaven a veure en què podien ajudar. Primer d’auxiliars: de portar aigua, menjar i fer aquestes feines… 

Llavors entre elles sorgeix aquesta idea de formar-se com a companyia. El setge era tan exagerat que pensen que han de fer alguna cosa més. I fan la proposta directament al governador. Sabem que el juny de 1808 ja actuaven perquè consta en els documents que ja estaven en el baluard de Santa Clara, però fins a l’any següent no són reconegudes com a unitat pel governador militar Álvarez de Castro. Obre unes llistes on consten, als arxius municipals, els noms de gairebé dues-centes. Però sabem que n’hi havia més de les que consten a l’arxiu. Per què moltes, com la Marta, no estaven inscrites i simplement quan hi havia un toc general, sortien i acudien a una de les quatre places de la ciutat, el punt de trobada. A cada un d’ells hi havia dues sergentines i dues esquadristes a cada esquadra, vuit aiguaderes i quatre que portaven aiguardent. També eren les encarregades de portar els ferits als hospitals de sang i repartir munició. Sabem també per la documentació que en més d’un moment, si convenia pujar muralles i agafar de l’arma del soldat que havia caigut també ho feien. I encara que no ho llegeixis és fàcil d’intuir que, un cop hi eren, segurament vam fer més del que està escrit.

Fins i tot als francesos els impressionava veure que hi havia aquesta situació.

El general Saint-Cyr diu als seus soldats que hi ha moments que les dones semblen ser més valentes que ells: No veieu els llaços vermells que llueixen a les muralles i vosaltres aquí retirant-vos?” Vol dir que estan reconegudes en els documents de l’època, parlen dels llaços vermells. 

Llaços vermells, d’aquí ve el títol de la novel·la. S’identificaven amb un llaç vermell, aquesta companyia de Santa Bàrbara. 

Com que no tenien vestuari, ni uniforme, com els homes que tenien una esquadra, elles porten el distintiu aquest vermell en el braç esquerre com una llaçada, com porten els homes partidaris de Ferran VII una escarapel·la en el barret o barretina de color vermell. El color vermell era el distintiu dels partidaris de Ferran VII mentre que els francesos portaven l’escarapel·la, però tricolor, com la sevabandera.

No deixa de sobtar-nos que el crit de guerra d’aquell moment sigui el de: “Rei, Pàtria, Religió”. Ferran VII no deixa de ser un monarca que després es va distingint pel seu absolutisme. Però les dones de Girona estan lluitant per alguna cosa molt més bàsica?

Jo crec que, en general, les dones lluiten per protecció per instint de protecció cap als seus. O sigui, els fills, els que tenen a casa, els més desvalguts… Però no lluiten tant per un ideari o per una sed de venjança.

Per preservar la vida, al capdavall. Quan la Rosa cull els nens de moltes dones fora muralles perquè no pateixin els efectes de la guerra, de les bombes. Quan la Marta es treu el menjar gairebé de la boca perquè mengi el seu fill… 

Sí. La Rosa es val per la condició d’ afrancesada, de saber que és un punt que no l’atacaran, per posar-hi nens. Per això converteix la seva casa en la casa de les nines com diuen algunes. És com un petit refugi, en altres guerres això ha passat: es busca un oasi per les petites criatures.

Hi ha un personatge que no volia deixar d’esmentar i que a Girona se l’havia mitificat: el general Álvarez de Castro, el governador militar, que és l’heroi. Però vostè el descriu amb molts problemes de salut física, de salut mental fins i tot. Mostraque va anar més enllà dels límits.

El primer que es va atrevir a qüestionar-lo va ser Prudenci Bertrana, l’escriptor gironí, juntament amb el director del psiquiàtric, el famós Manicomi de Salt. Van escriure un llibre conjunt quan feia el centenari del setge que es deia La locura d’Álvarez de Castro. El criticaven obertament i el tractaven poc més que de boig. Deien que ell amb el seu deliri de grandesa i d’heroïcitat havia conduït a la mort a tants gironins. Però això li va valdre a Prudència Bertrana haver de deixar la redacció del diari i ser empresonat. 

Això van escriure-ho a principis del segle XX, ara fa més de 100 anys! 

El director del psiquiàtric també va haver de deixar la direcció i marxar. Per tant, qüestionar obertament Álvarez de Castro ha costat molt. Recentment, els historiadors contemporanis sí que ho fan. I la seva figura no és ni molt menys la que construeix l’escriptor Benito Pérez Galdós als seus Episodios Nacionales, on és el gran heroi. Nosaltres volíem revisar aquest personatge, igual que revisàvem el paper de les dones. La seva obcecació, la seva fal·lera per passar a la història, per la resta de la població va ser un sacrifici.

Llegim un últim fragment que reflexiona sobre les guerres i el fet de que hi acaba patint tothom. Cosa que podem portar cap als nostres dies: 

“ Fora i dins de les muralles, assetjadors i assetjats eren una banda i l’altra del mirall. Tots ells atrapats per una guerra absurda, la guerra de governs que arrosega els pobles a la mort. Uns mataven en nom de Napoleó i els altres ho feien per la glòria de Ferran VIII i de Déu. Tots ells, instruments al servei de causes que quedaven molt lluny de la majoria dels que morien en aquell enfontament terrible. I la gana i la malaltia avançen a un costat i a l’altre sense aturador. 

La ciutat sobrevivia acorralada en una agonia inhumana. La fam devorava el poble, fins i tot les famílies benestants queien a poc a poc en la indigència. Quedaven encara alguns sacs de blat, però els molins no funcionaven, i amb els morters i les petites moles eren incapaços d’aconseguir la quantitat de farina que calita per abastir-los diàriament. Els malalts i els ferits ja no cabien als hospitals, i als carrers massa sovint apareixien homes i dones morts d’inanició. A fora, la tropa s’anava debilitant, lluny del seu país; i malvivien dormint al ras massa sovint, la roba que portaven cada dia estava més atrotinada, la duia molla al damunt fins que se’ls eixugava, tenien poques provisions per menjar i emmalaltien. Es comptaven per milers els que havien de ser traslladats a hospitals dels llocs de la rodalia, infermeries i cases. Els comandants napoleònics vivien amb humiliació frustrant no poder-se imposar a unes tropes molt més limitades i menys professionals. Uns i altres, mesuraven les seves forces en un torcebraç mortal, damunt d’un pont que estava a punt d’esfondrar-se, i que si ho feia, els enviaria a tots a l’aigua en l’intent desesperat de sortir guanyadors de la contesa.”

No es pot explicar millor del que acaba sent una guerra, en què fins i tot els assetjadors (que podien semblar els que van triomfar perquè sí que se’n van sortir de conquerir Girona) estaven desmoralitzats i malalts. Igual que els que estaven a dintre.

Aquest és l’altre repte, deixar clar que en una guerra pateix un bàndol i pateix l’altre. No que en un costat fossin tan bons i tan gloriosos i en l’altre tant dolents. Per això calia també, en aquest punt, cercar un equilibri.

Sant Esteve de Palautordera i Sant Celoni viuran les ballades més nombroses

Pol Purgimon

La plaça de la Vila de Sant Celoni plena de gom a gom pel ball de Gitanes serà a partir d’ara un record llunyà. Almenys fins a nou avís. La colla de Gitanes ha decidit per aquest 2023 consolidar l’aparcament del pavelló 11 de Setembre com el nou epicentre de la ballada. L’any passat ja es va fer en aquest espai per esquivar les obres de renovació de la plaça de la Vila..

“Els últims anys ha incrementat el nombre de persones que participen a les Gitanes i la plaça té els dimensions que té. No hi cabíem i des del grup promotor de les Gitanes ens va semblar que era més important que tothom qui vulgués tingués dret a ballar que haver de mantenir el lloc, per molt que hi tinguem un afecte molt fort”, explica una de les responsables de la colla del Ferro, Laia Dou.

El nombre de balladors que actuaran aquest any, com els anteriors, és important. Dansaran unes 140 parelles diumenge, durant l’actuació del Ferro, que és la ballada dels grans. “Aquest any hi ha hagut una inscripció força alta i, per sort, poques baixes”, admet Dou.

Dissabte, durant la dels petits –el Filferro–, hi haurà unes 80 parelles. I això, sense comptar els Diablots i la quarantena de músics de l’orquestra Principal del Ferro, que també ha engruixit capacitat. “Vam muntar un espai amb les dimensions de la plaça, i al primer assaig per la ballada d’aquest any ja vam veure que era impossible fer-ho allà.”

En contrapartida, la cercavila prèvia a la ballada començarà a la plaça de la Vila per comptes de l’Esplai, com es feia habitualment. El creixement de les Gitanes s’explicaria, segons Laia Dou, per la difusió i la bona premsa que s’ha fet els últims anys d’aquesta tradició.

BALLADA A SANT ESTEVE

A Sant Esteve, la festa d’aquest any tindrà un aire especial després que se’n compleixin 10 de l’última ballada en vida de Joan Serra, considerat “l’ànima” de les Gitanes del poble.

Va morir l’estiu del 2013 a 66 anys. La colla té previst fer-li un homenatge, encara que prefereixen no donar-ne detalls i mantenir la sorpresa fins l’últim moment. Un dels altres al·licients de les Gitanes del 2023 serà veure els nous colors de faldilles que ha preparat la colla.

La ballada començarà a les 12 del migdia a la plaça Joan Serra, l’espai que van batejar amb el nom del ballarí i coreògraf. Es tracta d’un personatge molt conegut i estimat a Sant Esteve per ser cabdal en la recuperació de les Gitanes a principis dels anys 80, ara ja fa més de 40 anys. “Ell en va ser l’ànima”, recorda Alfons Bosch, que participa en la festa des dels primers anys.

Serra, que venia de Rubí, es va establir a Sant Esteve i aviat va començar a participar en l’Esbart. “Ell va descobrir que a Sant Esteve hi havia hagut tradició del Ball de Gitanes. Llavors ningú en sabia res ni d’on venia”, recorda Bosch. Joan Serra va començar a investigar sobre aquella tradició, que havia quedat fulminada durant anys.

Va començar a trucar a portes, a demanar cançons i a repetir a la gent gran que li cantessin les tonades. “Li taral·lejaven les cançons i ell les gravava. Després va fer les coreografies a partir del que li havien explicat”, diu Bosch.

Joan Serra va refer un ball gairebé de cap a peus: amb una jota, una polca o un xotis, peces que es continuen ballant cada Carnaval. Només el seu fill, el també ballarí Magí Serra, en va incorporar una de nova ara fa uns anys: L’entremaliada.

A Sant Esteve, la feina de Joan Serra l’ha seguit Cisco de Sande, que és el responsable de la ballada, pròpiament. “Vaig començar ajudant en Joan amb la gent que entrava nova; jo els ensenyava els balls. En un moment determinat en Joan va decidir que era el moment de plegar i em va passar el relleu a mi. Era el 2011, dos anys abans que morís”, recorda De Sande.

Per ell, que no s’ha dedicat mai professionalment a la dansa, Joan Serra va ser tot un mestre. “Em va fer descobrir la dansa tradicional catalana, les Gitanes… Em va fer veure que no era avorrida, sinó tot al contrari.” De Serra, explica que va saber adaptar la dansa tradicional catalana introduint-hi conceptes de contemporània. I detecta aquest com un dels seus grans llegats.

L’AMETLLA

Un total de 74 persones ballaran gitanes aquest cap de setmana a l’Ametlla. Com és tradicional, es faran dues ballades, una dissabte a les 5 de la tarda amb l’Agrupació Gitanes de Martorelles com a colla convidada, i una altra dilluns a les 6 de la tarda amb les colles de la Comissió de Carnaval i Gitanes de l’Ametlla.

Totes dues ballades es faran al pavelló d’esports i, com ja és habitual, comptaran amb música en directe a càrrec de la cobla Lluïsos de Taradell.

La gran novetat d’enguany és l’estrena d’una nova colla infantil, els Plançons, formada per nens de fins a 4 anys, que se sumarà a la resta de colles de l’entitat, les Petites, els Joves, els Grans i els Diablots. “Aquest any hem augmentat molt el nombre de balladors, i això és positiu. D’una banda, incorporem aquesta colla nova, i de l’altra hem sumat nous integrants a la resta de colles”, explica la presidenta de Comissió de Carnaval i Gitanes, Emma Puig.

Puig també destaca el retorn a la normalitat després de dos anys marcats per la Pandèmia. “El 2021 vam fer una ballada a l’estiu, però només va ballar la colla jove i els assajos es van haver de fer amb moltes restriccions. I l’any passat ja vam poder tornar a ballar per Carnaval, però encara ho vam haver de fer amb mascareta i els assajos estaven condicionats per l’evolució de la pandèmia. Aquest any, per fi, tornarem a ballar amb normalitat.”

LLINARS

El Ball de Gitanes tornarà a omplir la plaça dels Països Catalans de Llinars, amb la 31a edició de la ballada de la colla Giola, amb la col·laboració de la colla gegantera La Patufa.

La ballada serà diumenge al matí i aquest any tindrà com a principal novetat la instal·lació de grades a tota la plaça per encabir el públic que vulgui presenciar l’espectacle. Fins ara, només hi havia una grada en un dels laterals i fileres de cadires a l’altre i al fons.

Per 30è any consecutiu, l’orquestrina la Principal Primera s’encarregarà de la música de la ballada. De la primera formació encara hi són en Mateu Aregay i en Germà Morlans. Posteriorment s’hi han anat afegint altres músics que encara en formen part, com és el cas de Jaume Bardenas, Joan Vidal i Francesc Vidal.

Com l’any passat, alguns alumnes de l’escola municipal de música també participen del conjunt.
A 2/4 d’11 del matí començarà, a la plaça de la Vila, una cercavila de la colla amb ballades a totes les places, que estarà acompanyada per la parella de gegants en Rimbau i la Sibil·la i la música de l’Ós Pedrer, fins a arribar a la plaça dels Països Catalans.

Al punt del migdia començarà la ballada a la plaça amb la participació de tots els seus elements tradicionals: la capitana de cavall, el vell i la vella, els diablots, les cambreres i les parelles de gitanos i gitanes encapçalades pels nuvis. En total enguany, hi haurà 48 parelles d’adults i 32 parelles infantils.

MONTMELÓ

Un total de 30 parelles participaran en la ballada de gitanes d’aquest diumenge a les 11 del matí a la plaça de la Vila de Montmeló. En aquesta ocasió, no hi haurà colles convidades d’altres municipis i només ballaran les de la localitat. Així, hi prendran part les 14 parelles dels grans, les 7 dels veterans, les 5 mitjanes i les 4 petites.

L’actuació començarà amb el tradicional Ball de l’Homenatge, que aquest any interpretarà la parella formada per Josep Martí i Núria Ductuyat. Com cada any, aquest ball es dedicarà a una persona o un fet concret, però es manté en secret fins al mateix moment. La música de la ballada la posarà el grup La Catxutxa, de Lliçà d’Amunt.

Les colles de gitanes de Montmeló són unes de les més tradicionals del Vallès Oriental. Aquest any recuperen la ballada coincidint amb la celebració del Carnaval. L’any passat es va haver d’endarrerir i no es va poder fer fins al mes de juny. La raó va ser el rebrot que hi va haver a finals del 2021 de la covid, d’una banda i, de l’altre, al fet que per Sant Jordi, quan es pretenia fer, va ploure.

Com també és tradicional en la ballada de Montmeló, la parella que protagonitzarà el Ball de l’Homenatge escollirà les dues persones que ho faran l’any vinent.

Granollers viurà una de les desfilades més nombroses amb la participació anunciada de 16 comparses

Oriol Serra

Unes 200 comparses de Carnaval es preparen per desfilar aquest cap de setmana a les diferents rues que es faran arreu del Vallès Oriental. A Granollers hi participaran 16 comparses en total, una més que ara fa un any. A Mollet –on l’any passat no es va celebrar la rua a causa de la pandèmia– i a Sant Celoni hi haurà 9 i 8 comparses, respectivament.

Altres poblacions amb una participació elevada de comparses són la Llagosta (15), Sant Fost (14), l’Ametlla (11) i Canovelles (11). Algunes d’aquestes xifres podrien variar a l’alça, perquè hi ha municipis on la inscripció és fins al darrer moment.

“El Carnaval que es fa actualment a la majoria de poblacions catalanes té molt poc a veure amb els Carnavals antics i típicament mediterranis, que es feien en llocs tancats perquè a fora al carrer, en aquesta època de l’any, hi fa fred. El Carnaval vallesà té molt més a veure amb activitats com el ball de gitanes Les rues no deixen de ser una còpia del Carnaval de Rio de Janeiro”, apunta el granollerí Paco Cruz, aficionat i gran coneixedor del món de la cultura popular.

En el cas de Granollers, Cruz assenyala que la festa major de Blancs i Blaus ha acabat assumint part del ritual més pròpiament carnavalesc. “A Granollers no tenim un Carnaval gaire potent, i això és justament perquè una part important d’aquesta festa ja l’assumeix la festa major. Si parlem de disbauxa, per festa major n’hi ha molta més. Fins i tot tenim una cursa de persones que corren despullades per la ciutat. I hi ha gent més predisposada a disfressar-se per festa major que no pas per Carnaval.”

“Al capdavall, el fet de celebrar-se al final de l’estiu, ja fa que la festa major de Granollers presenti un ritual força carnavalesc. Venim de les vacances i ho cremem tot abans de tornar a treballar el mes de setembre, que podria ser un equivalent a la Quaresma”, afegeix. “En certa manera, la festa major ha agafat alguns dels espais propis del Carnaval”, conclou.

Cruz també recorda les primeres festes de Carnaval que es van fer a la ciutat un cop recuperada la festa en plena transició. “A principis dels anys 80 la rua sempre es feia el dimarts abans del dimecres de cendra. Era un dia laborable, i això feia que anéssim de bòlit per poder-hi arribar a temps. Després va anar evolucionant i es va passar al diumenge perquè a tothom li fos més còmode. Això va fer que també s’hi poguessin sumar comparses de poblacions veïnes. Al principi, totes eren de Granollers mateix.”

Guillem Rico

Una burra i un carro, i dues disfresses de sueques. Pere Balmes i Quim Sala, membres de l’Equip de Gresca del Club, van decidir agafar aquests elements el dia de carnaval del 1978, van sortir al carrer i es van dedicar a repartir vi a tothom. A darrere seu hi anava l’orquestra del Mestre Andreu Balaguer i tot plegat va acabar amb un ball al Club. Poc es pensaven fa 45 anys que allò que va començar gairebé per casualitat es convertiria en la festa de les festes, en la gran festa de la disbauxa que forma part de l’ADN de la major part dels torellonencs, que ja fa dies que treballen per tenir-ho a punt per a la rua d’aquest dissabte. Hi participaran 26 carrosses, 11 de la categoria A, les que tenen una llargada de més de vuit metres, i 15 de la categoria B, les més petites. A les comparses que acompanyen les carrosses hi haurà 3.667 persones i es fan rècords de membres en les carrosses, ja que algunes freguen els 400 integrants. Tot plegat en una rua “especial”, com deia el portaveu de les entitats del Carnaval, Marc Tienda, ja que en aquesta 45a edició s’ha volgut fer un homenatge als carrossaires, molts dels quals “hi estan implicats tot l’any”. Des de l’organització destacaven que s’ha arribat a xifres anteriors a la pandèmia, pel que fa als participants, i fins i tot se superen. I de colles carrossaires, a banda de les de Torelló i la resta de municipis de la Vall del Ges, també n’hi haurà de Centelles, Taradell, Vic, Santa Eugènia, Olot, les Preses i Sora.

La concentració de carrosses serà a les 4 de la tarda als carrers del voltant de la plaça de la Sardana i la rua començarà a 2/4 de 7 de la tarda fent el recorregut habitual fins a la plaça Joanot Martorell. L’última de les carrosses que passarà per davant del jurat, situat al carrer Sant Miquel, serà la dels Picats de Borgonyà, els guanyadors de les dues darreres edicions de la festa i que seran, per tant, els encarregats de portar la reina Carnestoltes 45a.

Tienda recordava que l’any passat la data del carnestoltes es va ajornar un mes a causa de la pandèmia. Una nova data en què el temps, plujós, no va acompanyar massa i això va repercutir en el nombre de públic: “Es va acumular molta gent a la plaça de la Sardana i al recorregut va disminuir l’afluència”. Per aquest motiu, de cara a dissabte “preveiem que serà una rua amb molta gent, si fa bon temps hi haurà el doble o el triple” de persones, assegurava el portaveu de les entitats.

De fet, al llarg de 45 anys d’història, el Carnaval només s’ha hagut de suspendre en una ocasió, el 2020, a causa de la covid-19 –es van fer exposicions retrospectives per les places del poble per mantenir l’esperit–. I l’any passat es va ajornar per segona vegada. La primera havia estat l’any 1986 a causa de la gran nevada que va deixar Torelló sense subministrament elèctric durant 11 dies. Llavors, recorden els organitzadors de l’època, fins i tot van demanar al rector si els permetia fer la festa passada la data, ja en plena Quaresma. Els va acabar donant permís.

L’any de la nevada ja en feia quatre que el Carnaval torellonenc s’havia batejat com a “Carnaval de Terra Endins”, un nom amb el qual s’ha consolidat. El 1982 en una entrevista a EL 9 NOU Josep Bardolet, un dels promotors, Montse Tor i Manuel Pujol explicaven que van adoptar aquesta nomenclatura perquè “vam collir la frase que va deixar anar algú en comentar que els carnavals importants que hi ha arreu són tots arran de mar. Ens va plaure i l’hem feta nostra”. En aquella mateixa entrevista també deien d’on havia sortit la imatge del logotip que es va mantenir durant molts anys amb un pallasso i una lluna: “Es tracta d’una relació entre el tema de la carrossa guanyadora de l’any passat, que tenia una lluna de tema central, i la referència a allò dels pescallunes dels torellonencs”.

Ara, com la festa, la imatge ha evolucionat. Com també ho han fet les carrosses, els materials i les tècniques que utilitzen els carrossaires a l’hora de fer-les, i a qui es vol rendir homenatge per haver mantingut viu l’esperit i la flama del Carnaval de Torelló.

El 25è Pullassu obre el foc

Diu la llegenda que l’any 937 la geganta Fortiana va perdre la meitat inferior del seu cos per donar a llum al primer rei Carnestoltes. “Amb l’explosió, els seus òrgans van sortir disparats, i fins a dia d’avui ningú ha sabut on havia anat a parar el seu xirri. Algunes llegendes diuen que l’explosió va ser tal que va rebotar a la lluna.” Aquest any, però, “les fetilleres de la Vall del Ges l’han trobat”. D’aquesta manera van introduir aquest dijous al vespre el Xirri, uns genitals femenins de grans dimensions que amplien el bestiari de la festa del Pullassu, que va celebrar també la 25a edició. S’ha convertit en l’element catalitzador de l’apòzema i va estrenar una cançó pròpia. En aquest aniversari també s’hi van incorporar canvis com la concentració en tres punts diferents: la plaça Nova, la placeta d’en Pujol i l’aparcament de l’Arxiu, des d’on tres columnes amb els gegants, el Guita o el Xirri van sortir fins a la plaça de la Vila on va fer el pregó la reina Carnestoltes 45a. D’allà va sortir el recorregut de la cercavila, que va ser més llarg, fins a culminar a la plaça Vella on va tenir lloc el Ritual de la Rauxa, al final del qual es van repartir més de mil entrepans entre els assistents.

De rua…

A Sant Joan de les Abadesses
1.700 euros en premis seran l’esquer per animar els santjoanins a disfressar-se aquest cap de setmana. El carnestoltes de dia iniciarà el dissabte carnavalesc amb la col·laboració de la Unió de Botiguers. Al vespre es farà la rua i a la nit, el ball de Carnestoltes al pavelló amb Blú Versions i DJ Ignasi, amb una mitja part durant la qual s’entregaran els premis a la millor parella, comparses i carrosses. Jaume Barri animarà el carnestoltes infantil també al pavelló municipal, diumenge a la tarda. J.R.

A Camprodon
Camprodon Una visita del rei Carnestoltes als avis i àvies del geriàtric donarà el tret de sortida dissabte a la tarda a un cap de setmana de carnaval a Camprodon. Les claus del municipi estaran en mans d’aquest monarca de la diversió, que presidirà la rua de tarda i el ball de nit amb La Selva Band al pavelló vell, on s’entregaran els premis a les millors carrosses i comparses. Diumenge els menuts faran la seva particular rua, un ball amb el grup Folkids i una festa de confeti que es completarà amb la crema del rei Carnestoltes.

A Tona
Tona Sa Majestat Carnestoltes ja va arribar a Tona diumenge per presidir totes les festes. Aquest divendres a la tarda hi haurà un primer carnestoltes infantil, a La Canal, amb l’actuació de Pep López. I dissabte, la gran rua amb concentració de carrosses davant de l’institut i sortida a partir de les 6 de la tarda. Com a punt final, a les 8 hi haurà un concert a La Canal amb Verbena’m. El Carnestoltes de Tona, organitzat per les AFA de les escoles, té un caràcter popular i familiar.

A Prats
Prats de Lluçanès A Prats el Carnestoltes es viu en diumenge. La jornada començarà a les 11 del matí, al lateral de la carretera de Sabadell, amb la concentració de comparses i carrosses. A 2/4 de 12 del migdia iniciaran la rua. En arribar a la plaça Vella, hi haurà el pregó i es lliuraran els premis a totes les comparses i carrosses participants. Tot seguit, es donarà pas a la tradicional guerra de confeti.

A Sant Julià
La rua començarà a la plaça Catalunya a les 5 de la tarda i finalitzarà al mateix lloc a les 7 del vespre, on es farà l’entrega de premis, al rei Carnestoltes, a la millor comparsa i a la millor carrossa. Per acabar, a les 12 de la nit tindrà lloc la festa de carnaval organitzada pels Tupinots al pavelló.

A Montesquiu
En el Carnaval que comparteixen Sant Quirze i Montesquiu serà aquest últim poble l’amfitrió d’enguany, diumenge a la tarda. A 2/4 de 5 hi haurà la recepció de la rua procedent de Sant Quirze des de la font dels Tells i avançaran fins al pavelló de Montesquiu, amb espectacle infantil inclòs.

A Vic
Els barris del sud de la ciutat organitzen una nova edició del Carnestoltes de Vic, aquest dissabte al matí. A 2/4 d’11 hi haurà la concentració de les carrosses al carrer Carrasco i Formiguera i la rua acabarà a la rambla Tarradellas a les 12, on hi haurà el lliurament dels premis i ball de les comparses.

Meritxell Vilamala

D’entrada gratuïta i amb el caramel de poder parlar al final de cada projecció amb protagonistes o membres de l’equip de rodatge. Són dos trets distintius del Cicle d’Audiovisuals de Muntanya i Aventura de Calldetenes, el CAMAC, que engega la vuitena edició aquest cap de setmana i proposa tres dies de sessions a l’Auditori-Teatre. Entre aquest divendres i el de la setmana vinent desfilaran per la pantalla, en concret, set produccions que conviden l’espectador a viatjar des de Jordània fins a Xile, el Perú o Kènia, i amb el substrat d’esports tan diversos com l’alpinisme, l’escalada, el caiac, l’esquí extrem, la travessa en bicicleta i el salt base.

Gil Erra, del Club Excursionista Calldetenes, l’entitat que organitza el CAMAC, destaca que se selecciona les filmacions procurant que hi hagi molta representació catalana –fins i tot osonenca, com aquest 2023 amb l’escalador manlleuenc Miquel Casas– en combinació amb caps de cartell internacionals. És el cas de Gaspard Buraud, que la setmana que ve es desplaçarà des de Chamonix per compartir amb el públic un documental –Upurkushun– en què vuit joves francesos emprenen una expedició al Perú amb l’objectiu de viatjar, descobrir i esquiar pics andins de gran alçada. “Volem potenciar en gran pantalla tant l’audiovisual català, de gent de prop que fa coses interessants, com filmacions fora de circuit, i també algunes que ja hagin passat per altres festivals”, explica Erra.

Tot plegat es materialitza en dos divendres al vespre amb la projecció de tres audiovisuals, mentre que entre setmana, dimarts, es dedicarà a un monogràfic sobre escalada partint de l’experiència de Roca Nua, una associació catalana que defensa la tradicional i compatible amb preservar l’estat natural de les roques. Erra detalla que, amb aquesta activitat, la voluntat és fomentar el debat i crear consciència, ja que cada vegada hi ha més gent practicant esquí de muntanya, raquetes, escalada… “I està passant que es talla vegetació per obrir vies, es deixa material penjat… Tot això genera el seu impacte i comporta canvis d’hàbits en els rapinyaires, per exemple.” Participaran de la taula rodona postdocumental de Roca Nua els alpinistes i escaladors Jordi Esteve, Gerber Cucurell i Bernat Vilarrasa.

Com és habitual, completa el cartell del CAMAC una exposició que es podrà veure cada dia; en aquesta vuitena edició, amb fotografies d’Eduard Crispi. “Tot de franc i lliure accés fins a esgotar les 450 butaques de l’Auditori-Teatre”, recorda Erra.

Jordi Vilarrodà

Quan es va fundar el Casino de Vic, encara faltaven anys perquè el tren arribés a la ciutat. Les muralles continuaven marcant bona part del seu perímetre. S’acabava de morir el filòsof Jaume Balmes. I ni tan sols Sant Miquel dels Sants no n’era el patró. Bet Piella, regidora de Cultura de l’Ajuntament, recordava alguna d’aquestes dades en la presentació dels actes commemoratius del 175è aniversari del Casino de Vic, dimarts passat, per remarcar l’antiguitat de l’entitat que començava a caminar l’any 1848. Això la converteix, de llarg, en la més antiga de la ciutat. A Catalunya va ser el segon casino després del de la Pobla de Segur, i aquest ja no existeix.

Per tot això, la seva actual presidenta, Montse Ayats, diu que la celebració es fa “amb il·lusió i amb respecte per aquest passat, som hereus d’un patrimoni i estem honorats de preservar-lo”. S’ha optat per concentrar els actes durant un període relativament curt, poc més de dos mesos, que començarà el 31 de març amb una exposició extraordinària i s’acabarà el 17 de juny amb un concert itinerant creat per Arnau Tordera. La programació s’ha pensat amb el fonament del passat, “però amb reflexions de present i de futur”, diu Ayats. Un futur que l’entitat també encara amb reptes com el de renovar-se generacionalment i atreure nous socis i amics. Actualment són 250 els que sostenen l’entitat, que la seva presidenta –la primera dona que ocupa el càrrec en aquests 175 anys– considera útil i actual. “Ara que ens volen fer ser individualistes, els espais de trobada són més necessaris que mai.” Piella en destacava “el caràcter cohesionador” i el seu paper d’“agitador cultural”, en especial des que va anar deixant de ser un casino dels senyors i es va obrir. Francesc Serra, director de Cultura de la Generalitat a la Catalunya Central, el qualificava com “un pal de paller de l’associacionisme”. En total, es faran una vintena d’activitats, i aquesta n’és una tria.

‘COWORKING’ D’ART
Els actes s’obriran el 31 de març amb “Mirades casinesques”, una exposició que surt del treball de set artistes de diferents disciplines que es van tancar durant un cap de setmana al Casino per treballar conjuntament.

LIVERPOOL CATALÀ
El Liverpool català es reunirà al Casino, escenari de tants concerts. El 14 d’abril n’hi haurà un d’extraordinari, que sota el títol d’Osona: boira i música reunirà des de Quimi Portet fins a Joana Serrat, des de Duble Buble fins a Power Burkas. El 13 de maig hi haurà un altre concert amb els lleidatans Renaldo & Clara, combinant la música amb tapes de L’Horta de Tavertet.

ESCACS AL CARRER
El Casino és seu del Club Escacs Vic. L’entitat organitzarà, el dia 29 d’abril, partides simultànies al carrer amb la campiona Sub-18 d’Espanya, Maria Eizaguerri.

ELS ALCALDABLES
El Casino ha procurat sempre mantenir-se al marge del partidisme. Però no de la política: convidarà tots els alcaldables de Vic el 24 de maig, a cinc dies de les municipals, perquè debatin propostes per a la ciutat.

ARNAU TORDERA
El final, el 17 de juny, serà especial. Arnau Tordera ha compost una suite amb el títol de Vitrum Sanctum que s’interpretarà en una ruta per esglésies de la ciutat. “Ens endinsarem en diferents espais de la ciutat, i a cada un d’ells s’interpretarà una peça de cambra pensada per a aquell lloc.” Totes juntes formen una suite, igual que vidres de diferents colors i formes creen un vitrall.

El 9 NOU

The Hanfris Quartet, un dels més reconeguts quartets de barbershop, ofereix un doble concert aquest divendres al Teatre Auditori de Granollers dins el Cicle Carles Riera de l’Escola Municipal de Música Josep Maria Ruera. A les 8 del vespre oferirà el concert principal, ‘Let’s sing Barbershop!’, amb un repertori que inclou bandes sonores de pel·lícules i cançons d’Elvis Presley, David Guetta, Queen o Rosalía. El seu espectacle es caracteritza per la calidesa vocal i un toc d’humor. A les 7 de la tarda i durant mitja hora, els infants a partir de 6 anys podran assistir al concert pedagògic que oferirà el quartet a la Sala Petita del Teatre Auditori, també amb temes de diferents artistes.
The Hanfris Quartet és un grup vocal masculí amb més de 10 anys de trajectòria, que gaudeix d’un gran reconeixement europeu entre els quartets de barbershop. El grup toca una gran varietat de gèneres, des d’estàndards de jazz i versions de música clàssica fins als hits pop més actuals.

‘Let’s sing Barbershop!. The Hanfris Quartet. Sala Petita del Teatre Auditori de Granollers. Divendres 17 de febrer. 19.00 i 20.00.

Víctor de Diego presenta el seu nou grup a Granollers

El saxofonista basc resident a Barcelona Víctor de Diego actuarà aquest divendres a les 8 del vespre al Casino de Granollers dins el 33è Jazz Granollers Festival, en què presentarà el seu nou grup. En l’actual formació hi participen experimentats músics de l’escena estatal, com Roger Mas, piano; Martín Leiton, contrabaix, i Marc Miralta, bateria. De Diego, saxo tenor i soprano, ha col·laborat amb ells en altres ocasions però aquest cop els reuneix a tots quatre en aquesta formació on l’experiència es percep com un element essencial. El repertori, basat en temes originals del líder de la formació, permet explorar les interminables vies d’expressió que ofereix el jazz. Dijous que ve hi haurà un altre concert del Festival, en aquest cas a l’Anònims i amb Paula Barranco Duo.

Víctor de Diego Group. Casino de Granollers. Divendres, 17 de febrer. 20.00.

Sagi Serra

‘Rock n Roll Animal’ RCA 1974

El 21 de desembre de 1973, Lou Reed va fer un concert al Howard Stein’s Academy of Music de Nova York i d’aquest concert en va sortir, el febrer de 1974, Rock n Roll Animal, el primer disc en directe de Lou Reed i un dels millors directes. El disc només conté cinc temes –cap d’evitable– de la seva època amb The Velvet Underground: “Intro/Sweet Jane”, “Heroin” –que dura 13 minuts i a la primera edició espanyola va ser censurat i substituït–, “I Can’t Stand It”, “White Light/White Heat”, “Lady Day” i “Rock n Roll”. La “Intro” va ser composta pel guitarrista Steve Hunter, i s’ha convertit en un d’aquells fragments conegut arreu del món, sobrevivint el pas de les generacions, comparable a intros com la de Smoke on the Water, de Deep Purple; Stairway to Heaven, de Led Zeppelin, o Layla, d’Eric Clapton. Un diàleg de guitarres i baix que fa enfilar-te per les parets sense ser Spiderman. “Lady Day” és la resposta a la pregunta “Què és la poesia lírica?” I “Rock n Roll” és una master class de rock-&-roll. Lou Reed anava acompanyat d’una de les millors bandes que han tocat mai amb ell: Steve Hunter i Dick Wagner, guitarres; Ray Colcord, teclats; Prakash John, baix, i Penti Glan, bateria.

Jordi Sunyer

ALBA CARETA GROUP
‘Teia’
El tercer disc de la trompetista i cantant bagenca Alba Careta és brutal. Inclou sis composicions pròpies que la consoliden com una de les artistes més a tenir en compte de la nova escena jazzística tant catalana com europea i un parell de tresors on ret homenatge a la Nova Cançó. El primer és Un núvol blanc de Llach, que Careta canta amb veu d’àngel i porta al seu terreny; i el segon és A voltes en el cor, de Toti Soler. La llàstima és que Careta té una lesió al llavi i ha hagut de suspendre els dos primers bolos de presentació. A recuperar-se! Et necessitem!

JULI BARRERO
‘Líquid’
Juli Barrero és un manresà que se’n va anar a viure a Andorra a finals dels anys 90. Allà va començar a treballar a una botiga d’instruments i es va anar capbussant en l’escena musical andorrana. I de mica en mica, va anar omplint la pica fins que l’any passat va aconseguir editar el seu primer disc com a bandautor rocker amb la complicitat d’uns quants dels millors músics del Principat. L’àlbum no està malament però el millor són videoclips com Plou a la Massana, amb estampes d’un país on no tot s’acaba amb l’esquí i l’anar de botigues.

MAR GRIMALT
‘Espurnes i coralls’
Aquest dimarts es va publicar el disc de debut de la mallorquina Mar Grimalt, guanyadora de la 14a edició del Concurs Sons de la Mediterrània. L’àlbum està gravat a Suralita, a Manacor, l’espai de creació artística de Joana Gomila i Laia Vallés. Tenint en compte tot això, no és d’estranyar que ens trobem davant d’un treball que beu de la tradició i el folk però que sona transgressor, modern i arriscat. Grimalt canta, toca la guitarra i també el pandero i ens hipnotitza amb un disc ple de sorollets que promet i molt. Caldrà seguir-li la pista.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? La guitarra.

Primer grup del qual vas formar part? Els Wandals del Poble Nou de Barcelona, el 1965.

Primer disc que vas comprar? What’d I Say, de Ray Charles.

Quants discos tens? Uns 1.000 LP, uns 1.000 singles de vinil, uns 500 cassets i uns 500 CD. Salva’n tres. Un de West Montgomery, un de Howard Roberts i un de Danny Gatton.

Músics de referència. Els que acabo de dir i també un músic català de Barcelona, Josep Maria París, que és qui em va introduir al món de la guitarra.

Un concert per recordar. Pat Martino a Luz de Gas de Barcelona.

Pere Martí i Bertran

Feudals. Castellet no s’enfonsa
Autor: Oriol Garcia Quera
Editorial: Rafael Dalmau, Editor
Col·lecció: “Traç del temps”, 6
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2022
Nombre de pàg.: 64

Oriol Garcia Quera (Barcelona, 1967) és un dels dibuixants de còmic històric de més prestigi i de més llarga trajectòria del país. Entre moltes obres seves publicades, destaca la col·lecció “Traç del temps”, amb uns quants títols ambientats al Penedès. El darrer número de la col·lecció torna a tenir el Penedès com a escenari i les lluites pel poder a la frontera amb l’al-Àndalus com a referent històric. El volum, com els altres, està estructurat en dues parts: una d’informativa, sobre el període (segle XII, fonamentalment en aquest cas) i sobre els indrets en què l’acció transcorre (el castell de Castellet i voltants); i una altra, la central i fonamental per poder qualificar l’obra de còmic, de fictícia, ja que s’hi narra una història basada en fets reals, però novel·lada. En aquest cas s’hi exposa un episodi de la vida del jove Jordà de Sant Martí, hereu del castell, que un dia de cacera amb els seus fidels Aribert i Bertran s’ha d’enfrontar a un doble perill: un de local, el d’en Ponç, senyor de Santa Oliva i feudatari del monestir de Sant Cugat, enfrontat amb els Sant Martí per unes terres; i un de, diguem-ne, nacional, ja que, aquell dia, una ràtzia almoràvit, la de 1107, que va devastar Olèrdola, assetja Castellet. Aquesta part de ficció ja havia estat publicada l’any 2014 a la revista Cavall Fort, de manera fraccionada, com ens informa l’autor (pàg. 62). Una història aparentment senzilla, però que, gràcies als dots narratius i artístics de l’Oriol, ens permet un viatge en el temps fascinant: els judicis de Déu, la consagració de l’església de Sant Pere per part del bisbe de Barcelona, les arts de falconeria, les ràtzies a la frontera, la importància i el valor de les relíquies, la reconstrucció minuciosa d’un castell de frontera i la seva vida quotidiana, etc. Tot ben imbricat en una història d’amistat i de fidelitat, de lluites pel poder i per la supervivència, que fa que llegim el còmic com si es tractés d’una novel·la curta.
Afegiu-hi la bellesa, el detallisme i la varietat de les il·lustracions, així com l’acurada edició, fins al més mínim detall (per exemple, el mapa de les guardes, tan clar per entendre l’evolució de la frontera sud entre els anys 900 i 1100, revisat per un dels especialistes en cartografia històrica més reconeguts del país com és Víctor Hurtado) i entendreu per què hem de recomanar una altra obra d’Oriol Garcia Quera.

Jordi Vilarrodà

‘Profecia’
Raül Garrigasait
Ed. de 1984
Què hi ha de comú entre la fascinació per les bèsties feréstegues i per les històries de profetes? Segurament, l’atracció que qualsevol humà sent per aquells misteris profunds sobre els quals no té cap poder. Qui l’experimenta són una pare i una filla, els dos protagonistes de la darrera novel·la de l’escriptor de Solsona, que sens dubte és una de les novetats d’aquest inici literari d’any.

‘Abans i després’
Roser Caminals
Ed. 62
Després del Premi Josep Pla de fa dos anys que va guanyar amb Garbo parla, torna Roser Caminals amb la història de la Palmira i l’Helena, dues bessones que creixen gairebé com una sola persona amb el paisatge de fons de la platja del Somorrostro. L’aparició d’un caçatalents els canviarà les vides: una optarà pel cinema i marxarà; l’altra, pel matrimoni i es quedarà. Però un fil invisible les uneix.

‘Colònia DMZ’
Don Mee Choi
Raig Verd
El Premi NoLlegiu de Poesia Traduïda que acaba de rebre ens convida a recuperar aquest recull poètic de l’autora d’origen coreà, que viu ara a Alemanya. DMZ són les sigles que corresponen a desmilitaritzada, la terra de ningú entre les dues Corees. A través de la literatura, en un llibre difícilment classificable, mira críticament l’efecte de la militarització i la influència americana al seu país.

‘Des dels turons a l’altra banda del riu’
Jordi Pujol
Ed. Comanegra
Aquest és el llibre fundacional de la ideologia de Jordi Pujol, el que va escriure a la presó de Saragossa quan va ser condemnat per consell de guerra pels Fets del Palau. Ara es recupera el text, i s’hi afegeixen alguns fragments que no figuraven en l’original i altres textos de la mateixa època. La nova edició, a cura de Joan Safont, ens parla de què movia (i què mou) el veterà expresident.

‘Fer front’
Carlos Ángel Ordás
Pagès Ed.
Fer front és la història de l’articulació del moviment antimilitarista a Catalunya entre els anys 1970 i 1989. El seu autor, antropòleg social, se centra en l’oposició al servei militar obligatori, a través d’un recorregut pels diversos tipus de resistència que van aconseguir una de les grans fites de la lluita no violenta. El seu èxit el va convertir en un referent per a molts moviments posteriors.

Cristina del Puerto

Llegeixes la nota una segona vegada. Somrius amb innocència i amor com el dia que vau escriure la promesa junts. La guardes dins del sobre que l’ha estat protegint des de llavors i mires per la finestra. Intentes fixar la mirada en un lloc concret, però la velocitat del tren et supera.

Propera parada, Manlleu. Próxima parada, Manlleu.

T’aixeques intentant no desequilibrar-te. Tens les cames una mica adormides de tota l’estona que portes asseguda. Agafes la maleta amb força i, decidida, et dirigeixes a les portes automàtiques. Fa un moviment una mica brusc, es para i baixes. Es fa de nit. El terra és moll. Fa poc que ha parat de ploure.

Un calfred et recorre tot el cos. Des del dit petit del peu esquerre fins a l’últim cabell. Potser per la humitat i la frescor de les nits d’abril, o potser per l’olor de camp, l’olor de Manlleu, que fa tant temps que no sents, o potser pels nervis que estàs comprimint des de l’aeroport, o potser perquè el tornaràs a veure.

El tren se’n va fent ballar els teus cabells amb el seu moviment. La veus a l’altra banda de la via. Somrius, la mires amb franquesa i travesses.

“Míriam”, dius caminant cap a ella.

No et diu res. Us abraceu durant llargs segons, potser minuts. Us separeu i la mires. Té un posat ambigu, no saps reconèixer quina és la seva expressió exacta. Somriu, però plora. T’adones que tu tens la mateixa actitud.

Pugeu al seu cotxe. Estàs cansada, les hores de viatge t’estan passant factura. Et pregunta com ha anat tot el trajecte, que què se sent després d’haver estat tant de temps fora de casa, que si has trobat a faltar la teva terra, la teva llengua. Comenceu a parlar; contestes animada, però no acabes d’entrar a la conversa. Abaixes la finestra del copilot deixant que l’aire humit de la pluja tasti els teus llavis secs. Voldries tancar els ulls, et mors de son, però el cor et batega amb força. T’emociones recordant cada un dels carrers que, amb tanta naturalitat, està travessant la Míriam amb el seu Audi vermell, com si fos el més normal del món. Bé, per a ella sí que ho és, penses. Com has trobat a faltar el teu barri. La mires i li somrius, no para de fer preguntes. Respons que sí o que no amb el cap. T’agradaria dir-li que parés, que estàs cansada, però està tan animada que et sap greu. Com l’has trobada a faltar.

“Gràcies per venir-me a recollir a l’estació, Míriam.”

“Gràcies a tu per tornar, Aina.”

No saps si ho ha arribat a sentir, ni tan sols si ho has arribat a pronunciar. T’adorms al sofà llit improvisat que ha preparat per tu.

Notes com unes urpes et pugen per la cama dreta, sents pessigolles. Obres els ulls a poc a poc, com si les pestanyes pesessin tones. És el gat negre de la Míriam. Estàs tan fatigada que creus que no has ni somiat.

Tens mal de cap. El jet lag.

Camines lentament cap a la cuina, amb els ulls mig tancats i tocant-te el cap amb la mà esquerra. Estàs una mica marejada. Hi ha una nota penjada a la nevera: “He marxat a treballar, plego a les 7. Pots esmorzar el que et vingui més de gust. T’he deixat una còpia de les claus de casa a l’entrada. Una abraçada de bon dia, Míriam.”

Li fas cas, no voldries quedar malament. Et prepares dues torrades de pa d’espelta que trobes congelades i et menges mitja llonganissa amb formatge. Fa tant temps que no menges embotit que quan el teu paladar ho recorda sembla que en lloc de salivar, plori. Acabes, però repetiries. Endreces la cuina i et vesteixes amb roba lleugera. Fa un bon dia, fa sol i l’aire és calent.

El sol t’il·lumina la cara. Potser per això mateix sents una escalfor interna incandescent, com una abraçada de benvinguda. Mires a la dreta, ara a l’esquerra. No saps cap a on anar. Observes les persones que passen pel teu voltant. Un dilluns al matí.

“Vine, et vull portar a un lloc”, et va dir agafant-te de la mà i sense dir res més. Era un dimecres a la tarda, no recordes ben bé l’hora exacta, només recordes els seus ulls blaus. Cada cop que et mirava et transmetia un fort desig de passió. De passió per fer qualsevol cosa, d’energia infinita. Estaves nerviosa, senties aquelles papallones a la panxa que a mesura que t’has anat fent gran s’han anat dissipant com el fum de les espelmes d’aniversari. Decideixes anar a baix al poble. És dilluns al matí i a la plaça hi ha el mercat setmanal.

I les seves mans estaven humides. Quan es posava nerviós sempre li suaven les mans. I et costava seguir-lo, caminava amb grans passes i anava ràpid com si estigués fugint d’alguna cosa. Potser de vosaltres mateixos. I recordes que es començava a fer fosc i ell cada vegada anava més àgil i a tu et costava més seguir-lo.

“On anem?”

I tan bon punt vas haver pronunciat aquella pregunta innocent, es va girar, et va somriure i et va fer un petó. I estaves tan nerviosa que volies amagar-te sota les pedres. I les papallones et van conquistar tot el cos, fins i tot senties que començaven a volar pel teu braç dret cap a la mà que estava connectada amb la d’ell. I li vas deixar la mà i ell es va sorprendre. “No tinguis por, confia en mi”, et va dir. I és clar que confiaves, i confies, en ell, però l’únic que no volies és que les papallones el conquistessin a ell, també. I et va tornar a agafar la mà amb més força que abans. I et feia una mica de mal, però no li vas dir res. I estaves segura que si parlaves semblaries un robot rovellat i no volies deixar-li veure que t’estaves morint per abraçar-lo.

“Aina, et puc dir una cosa?”

“Sí, és clar.”

“Estic molt nerviós ara mateix.”

I pensaves que el cor t’explotaria i que et moriries allà mateix. I et maleïes a tu mateixa perquè havies deixat que les teves papallones el conquistessin. I el cor bategava i bategava i bategava. I estaves convençuda que et sortiria del pit i que la cara et quedaria vermella per sempre.

I somrius en recordar aquell moment. Estàveu enamorats. Somrius, però t’envaeix un sentiment de nostàlgia. Des que us vau separar que no has tornat a sentir aquelles papallones juganeres. És l’única persona que t’ha fet sentir aquesta sensació tan intensa. Però no era ell com a persona, sinó vosaltres com a equip. Quan estàveu junts la vida pesava menys, el dolor es tenyia de pau i la felicitat era la música de cada dia.

I arribes a la plaça. Botigues, parades, gent i calor. Et fa mal el cap. El jet lag. No estàs tranquil·la, però tampoc nerviosa; estàs incòmoda. Tanta gent i no coneixes a ningú. Com si trepitgessis aquella plaça per primera vegada, et sents estrangera. Et pares a l’equador del mercat i fas un gir de tres-cents seixanta graus sobre tu mateixa. Com si fossis un gran planeta. Persones d’edat avançada preguntant quant valen les pomes verdes als venedors que no paren de cridar i cridar que el seu producte és bo i barat. I que vinguin a comprar que és bo i barat. I més enllà, unes noies més joves emprovant-se unes sandàlies. I al seu costat, dos nois que es miren un parell de pantalons. I una cua llarga que surt de la botiga improvisada de pollastres a l’ast. I recordes quan venies amb la teva àvia a comprar el pollastre aquells dilluns xafogosos d’estiu. I botigues, parades, gent i calor.

I et sembla veure’l. Espatlles amples, cabell castany. Està d’esquena a tu, a uns trenta metres. I el cor et fa un salt i et comença a bategar ràpid com el d’un pardal. I desitges que no sigui ell. I tens por que sigui ell i que es giri. I si es gira et veurà i no et pot veure i no vols que et vegi. I et fa mal el cap. El jet lag. I diries que és ell, que n’estàs convençuda. És inconfusible. I parla animadament amb una noia una mica més baixeta que ell. I deu ser la seva parella, penses. I és clar que deu ser ell i és clar que deu tenir parella, penses.

I recordes que de sobte es va aturar com si s’hagués cansat de caminar tan ràpid. I sabies perfectament on éreu. I éreu allà, al vostre lloc. I les papallones i el teu cor i els seus ulls i et va dir:

“En què creus, quan tot és cert?”

I no sabies què contestar. Aquesta frase és d’una cançó, vas pensar, i va afegir:

“Aina, per mi ara mateix la meva única realitat és que sento un amor infinit per tu. I sé que aquest amor és cert perquè cada cop que et miro el cor m’explota. I l’únic que penso quan crec que tot això és cert és que no vull que això s’acabi mai.”

I estaves nerviosa i sorpresa i enamorada i tot plegat et feia gràcia. Ell no era de paraules maques, mai no sabia què dir-te que fos una mica bonic, però aquell cop et va agafar per sorpresa. I et va agafar dels braços, a l’altura dels colzes, i va continuar:

“D’aquí a una setmana marxes a viure una nova vida, però no puc permetre que pensis que et deixaré d’estimar simplement per la distància. Així que a partir d’ara creem el nostre propi camí i prometem trobar-nos aquí mateix d’aquí a deu anys. I lluitem pel que realment volem i jurem d’aquí a deu anys tornar-nos a veure.”

I el sol es va amagar i us vau dir el “t’estimo” més sincer que has dit mai a la teva vida i vau anar corrents cap a casa i vau escriure la promesa junts, amb innocència i amor. I pensàveu que deu anys passen ràpid i que la gent no canvia gaire. Que en Joan i l’Aina de 22 anys serien els mateixos que l’Aina i en Joan de 32.

I nerviosa corres cap a l’únic restaurant que està obert. Té uns grans vidres, des de fora pots veure tot el local i des de dins pots veure tot el mercat. I mires per la finestra i camuflada els observes. Ara el veus de perfil. És ell. Se’n deu recordar que avui és 18 d’abril? I un cambrer t’interromp i et demana si vols alguna cosa. I li dius que sí, que t’agradaria dinar. T’asseus a la taula, obres el menú. Et fa mal el cap. El jet lag. I quin to deu tenir ara la seva veu? I com deu ser ara la seva veu quan et mira? I com deu ser ara la seva veu quan diu “t’estimo”? I es deu fer mai aquestes preguntes? I se’n deu recordar que avui fa deu anys d’aquell vespre d’abril?

I et porten el primer plat, demanes pa. L’has perdut de vista. No et pares de fer preguntes sobre ell. Tornes a mirar per aquella gran finestra i els tornes a veure. Estan caminant en direcció a la porta del restaurant. Deixes la forquilla al plat. Et porten el pa. Dones les gràcies al cambrer. Estan parats a l’entrada. Llegeixen el menú. Parlen entre ells. Es miren i continuen caminant. La teva taula està literalment al costat de la finestra, si no hi hagués aquesta barrera estaries exactament dins la plaça.

Passen pel teu costat, us separa el vidre. Es para, mira a dins del restaurant i et mira als ulls. I els seus ulls blaus. I et congeles. I les papallones. I ell obre la boca com si volgués dir alguna cosa. I el cor et torna a fer aquell salt i torna a bategar i a bategar. I la seva companya l’agafa del braç i l’estira per seguir el seu rumb. I t’aixeques de la taula i ell se’n va.

S’ha deixat bigoti, penses. I no us hauríeu d’haver trobat, penses. T’hauries d’haver quedat a casa, penses.

I t’acabes el primer plat, et porten el segon i al final fas una infusió. Mires a l’exterior, estan recollint el mercat. T’aixeques, pagues amb targeta i tornes pel mateix camí per on has vingut.

I arribes a casa, són les 4 de la tarda. Fas la migdiada, estàs cansada. Sona el despertador, et fa mal el cap. El jet lag. Et fiques una dessuadora, és una tarda d’abril, comença a fer fresca. Inicies el teu camí cap al vostre lloc, la vostra promesa. Es comença a fer de nit.

I se’n deu recordar, que avui és el 18 d’abril?

Relat seleccionat del 2n Concurs Narrativa Curta d’EL 9 NOU

Sarah records publica el single ‘Sensitive’ de The Field Mice Dilluns, 27 de febrer de 1989

Jordi Remolins

El dia que en Joan Garcia em va donar les claus de La Veu, l’emissora municipal de Sant Joan de les Abadesses, va ser un dels més afortunats, malgrat que jo encara no ho sabés, de la meva vida. La dècada dels anys deu avançava inexorablement, i la tecnologia permetia que ja no calgués anar a fer-hi els programes musicals carregat de discos de vinil, cintes i CD, per acabar caient més o menys sempre en la mateixa fórmula. Gràcies a Spotify, però sobretot a Youtube, portar ara mateix un espai radiofònic et permet accedir a una discoteca infinitament més àmplia que la que teníem fa dues dècades.

Aleshores anaves a una botiga de discos, i si disposaven d’un sistema de preescolta, tenies absència de vergonya per demanar que et posessin un LP, i prou temps per valorar si et convenia comprar-lo o no sense deixar-te inquietar per la mirada impacient d’uns dependents més acostumats a vendre qualsevol merdota superpromocionada per discogràfiques multinacionals a través de tots els mitjans amb un esforç igual o menor que zero. I això limitava moltíssim l’accés a la música, per més que compressis revistes especialitzades o aguditzessis el dial a la recerca de cançons perfectes o que com a mínim s’acostessin a aquesta condició.

The Field Mice va ser una banda que em va passar totalment desapercebuda en el seu moment. Per això quan fa pocs anys vaig escoltar finalment Sensitive amb tres dècades de retard, vaig adonar-me de com la nostra deixadesa o ignorància són sempre superiors –en la cultura i en la resta d’àmbits de la vida– a qualsevol altra consideració. En tres anys i mig d’existència la formació londinenca va aconseguir un nombre significatiu de grans cançons sota el segell de Sarah Records, sempre amb la bandera de la independència, el pop de guitarres i el jangle, però sobretot amb una de molt més significativa: la del talent. I a diferència de moltes bandes que allarguen la seva existència fins a molt més enllà del que les seves cançons semblen recomanar, van deixar-ho córrer coincidint amb l’inici dels noranta, just la dècada on probablement haurien obtingut molt més reconeixement.

I tornant a l’inici, mai estaré prou agraït de les hores que cada nit de diumenge dedico a buscar nous Sensitives amagats pels racons d’internet, conscient que periòdicament n’apareix algun que em farà companyia fins a la fi dels meus dies. De moment “Emma’s house”, el mateix “Sensitive” del qual mai em cansaria d’escoltar els seus cinc minuts d’intensitat, melodia, ritme i cordes desbocades, o “If you need someone”, serveixen perquè la meva vida auricular sigui molt menys avorrida que la de la majoria de mortals que conec. O això crec, vaja.

EL 9 NOU

El cantant madrileny gaudeix a Vic: salutacions en català, presentacions romàntiques i va cantar un tema amb uns sostens al cinturó que li havien tirat des del públic

Agustí Danés

José Ramon Márquez Martínez, Ramoncín, va actuar l’any 1988 al Roc 34 de Vic. El músic madrileny, acompanyat d’una grau aureola, va congregar 1.600 persones a la sala vigatana. El concert va començar a la 1 de la nit, una hora més tard el previst, amb el tema Como un susurro. El cronista d’EL 9 NOU, Albert Masnou, destacava que Ramoncín “fa excitar el públic, juntament amb les dosis de sensualitat, d’erotisme i de tendresa de les lletres de les seves cançons”.

De fet, en aquella època Ramoncín era un fenomen. La seva irrupció es va produir el 1978 juntament amb la banda WC? amb qui va publicar un disc homònim. A partir d’aleshores i ja en solitari va iniciar una prolífica trajectòria en els seus primers anys que li va permetre arribar a tots els racons d’Espanya. L’epicentre de la seva popularitat va arribar amb el solo de guitarra que el músic Brian May, de la banda Queen, li va gravar pel tema Como un susurro, del disc La vida en el filo (1986).

A Vic, se l’esperava amb ganes. Les seves cançons més marxoses i més populars van ser les que la gent més va seguir i gaudir com Bailando en la acera, Déjame! o La vida en el filo. Còmode a l’escenari, es va ficar el públic a la butxaca. Va fer salutacions en català, al·lusions al petit Liverpool que és la Plana de Vic i presentacions romàntiques de les cançons que feien animar el públic.

L’actuació va tenir un parell de moments divertits. Un, ja cap al final, quan un espontani es va enfilar a l’escenari “no se sap en quines intencions”, descrivia Masnou a la crònica, però va ser-ne retirat sense que arribés a inicident. Va ser només una anècdota. I l’altre moment recordat va ser quan li van arribar uns sostenidors des del públic i ell se’ls va penjar a la cintura dels pantalons tot cantant l’última cançó, Al límite.

L’any següent Ramoncín també va actuar a Torelló en un concert multitudinari.

Xavier Roviró i Carme Rubio

Les Tres Fonts de Roda de Ter
Al centre del poble de Roda de Ter es troba una de les seves fonts més emblemàtiques les Tres Fonts de Roda de Ter. Entorn d’aquesta font es reunien els veïns per cantar i fer berenades. Hi havia un abeurador per a les mules i l’aigua també s’aprofitava per al safareig del poble. A partir de les sis del matí l’aigua era desviada per regar els horts i després per omplir la bassa de la fàbrica. Era habitual trobar una llarga cua de gent i haver d’esperar estona per poder agafar aigua, perquè l’aigua era molt apreciada. També era molt popular d’anar-hi en tota mena de celebracions: per la Mare de Déu del Carme s’hi feien audicions de sardanes, sovint s’hi feien arrossades i les curses de braus que se celebraven en altres èpoques, també es muntaven just al davant. En Carnaval, acabava en aquesta font la rua de l’enterrament de la sardina amb una sardinada popular.

Altres fonts
A més de la Font Gran de Taradell, hi ha hagut altres fonts que han donat aigua per abastir els veïns d’un poble, com ara la Font de les Deus, a Folgueroles; la Font de la Petja, a Sant Quirze de Besora; la Font de Cal Blanc, a Sant Martí d’Albars; la Font de la Torre, a La Torre d’Oristà; la Font de Madiroles, a Manlleu; la Font dels Güells, a Tona; la Font de Monallots, a Vic i la Font de Madiroles, a Manlleu.
Actualment es treu aigua per a embotellar-la i distribuir-la al mercat de fonts com la Font d’Or, Aigües de Ribes i la Font Vella, entre altres.
La gent valorava especialment la qualitat de l’aigua d’algunes fonts, i de vegades es desplaçava des de lluny per omplir-ne càntirs, galledes i garrafes, a fonts com ara la Font d’Olost, la Font de la Ricardera, de Folgueroles, la Font del Molí i la Font de la Teula, de Sora, entre altres. I també s’anava a fer fontades a la Font de la Riera de Sant Julià i a la Font Fresca, d’Aiguafreda.
Algunes fonts tenien abeuradors per al bestiar: la Font de Cal Berenguer, de Caldes de Montbui, la Font Tornadissa, al Puigsacalm, la Font de la Talaia, d’Hostalets de Balenyà, els Abeuradors del Taga, de Sant Martí d’Ogassa o la Font dels Bous, de l’Estany.
Moltes són les fonts que aportaven aigua a un safareig o rentador: Les Tres Fonts, de Prats de lluçanès, la Font d’Ordina, de Ripoll, la Font de Foquers, de Tavèrnoles, la Font del Revell, de Santa Maria de Besora, el Safareig de la Font Nova, de Sabadell o la Font del Bassalet, de Sant Vicenç de Torelló. D’altres, en canvi, acollien funcions específiques de la pagesia, com la Font de la Parada, de Sant Boi, −hi ha qui pronuncia de la Prada− on s’hi assecava el blat o s’hi estirava el cànem.
Les activitats que es realitzaven a les fonts eren molt diverses, i s’han de relacionar amb la qualitat de l’aigua o les característiques de l’espai i l’ambient. Així, a la Font dels Pecats de Folgueroles, diuen que hi anaven les parelles d’enamorats a festejar; també eren lloc de festeig la Font Gran, de Santa Eulàlia de Riuprimer, la Font dels Enamorats, de Manlleu i la Font dels Molins, de les Masies de Roda.
Per contra, d’altres es consideraven bones per a anar-hi a berenar o a menjar. Així, s’hi fa una arrossada cada any a la Font de les Alzines de l’Oller, de Sant Martí de Centelles i aquells que volien anar a berenar a una font triaven la Font Calenta, de Centelles. Per Pasqua, la gent de la rodalia anava a la Font de les Coves, de Prats de Lluçanès a menjar la mona. Però per anar de pícnic es donen facilitats a moltes altres fonts, com la Font de les Coves del Lluçanès, Font de l’Escudella de l’Esquirol, Font Trobada, de Folgueroles, Font de la Tria, de Balenyà, la Font del Gorg de la Guilla, de Santa Maria de Besora, la Font de l’Espadaler, de Sant Quirze de Besora, la Font de la Casanova, d’Olost de Lluçanès o la Font de Martorell, de Torelló. I si el que es volia era cuinar, s’hi anava a la Font de la Pixarella, d’Alpens, perquè hi havia fogons picats a la roca per poder cuinar.
Algunes fonts sempre han propiciat activitats de tota mena −culturals, excursionistes, musicals o de tornabodes−. Així, on sempre es feien aplecs de sardanes era a la Font del Paretó, de les Masies de Voltregà, mentre que la mainada anava a celebrar el Dijous llarder a la Font de la Vila, de Gurb. N’hi ha que es carreguen d’història o de llegenda, com la Font de les Piques de Tavertet on diuen que s’hi amagava el bandoler Serrallonga i com la Font Vidranesa, de Sant Pere de Torelló, on donen per cert que era el punt de trobada de contrabandistes.
Tots aquests noms no són avui res més que vestigis d’un món que va estar durant segles ple de vitalitat i que avui pràcticament ha desaparegut.

No són conscients que la ment requereix aliment, tal com la precisa l'organisme

Josep Ballbè i Urrit

Divendres passat van morir dos personatges afamats, vinculats al món del cinema: Hugh Hudson i Carlos Saura. El primer, director del best-seller Chariots of Fire, de 1981 i guardonat amb quatre premis Oscar. La cinta té una banda sonora de Vangelis molt impactant i suggerent. És un drama històric centrat en l’experiència de dos corredors (un cristià escocés i un jueu anglès) que s’entrenen mentre preparen els Jocs olímpics de París del 1924… El segon, un altre director molt prolífic, amb una llarga i exitosa carrera durant més de mig segle. Títols molt reconeguts del seu arxiu són, entre d’altres, Cuenca, La caza, Cría cuervos, Mamá cumple cien años, Peppermint frappé i La prima Angélica. Sempre fou tremendament crític amb la censura de la dictadura. Esdevingué un diseccionador ben afinat de la societat espanyola, immersa en la repressió franquista més repel·lent.

La vida és un film del qual cadascú n’és director. Un mateix decideix el rol que pretén seguir. En ell, hi ha moments de tot tipus: dalts i baixos, rialles i plors, amor i desamor, guanys i pèrdues, ànims i desànims. D´alguna manera, però, el final el dibuixa el nostre propi subconscient. Mai no es pot cometre l’error de cedir-ne les regnes del protagonisme a altres persones i/o elements que ens manipulen el devenir existencial. Sovint hi ha moltes persones que es pleguen a l’entabanament de deixar-se seduir i aclaparar pel missatge buit de certs mitjans de comunicació amb continguts vomitius. Tots els tenim in mente i no cal citar-los. Al govern ja li va bé que sigui així.

En aquest sentit, encara parlaré precisament d’un tercer personatge molt actual. El premi Nobel de literatura de l’any 2010, Mario Vargas Llosa, s’ha fet darrerament més famós pel seu glamour al món de la xafarderia i el safareig fastigós de la premsa del cor. Tanmateix, amb independència d’aquesta precisió, en la presa de possessió com a nou membre de l’Acadèmia Francesa va deixar anar una dita amb una essència molt consistent: “La vida, sense literatura, seria horrible.” Heus ací un dard enverinat a la línia de flotació del vaixell de tots aquells que mandregen un dia rere l’altre. No són conscients que la ment requereix aliment, tal com la precisa l’organisme. Sense això, sense esforç no es pot assolir el cim. La incapacitat per a adonar-se’n els converteix en uns perfectes titelles… I així els va! Ja cal que tots fem per aplicar-nos. La ciència no és infusa. Celebraria que el missatge o reflexió d’avui sacsegés ben fort el nostre cervell.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers