Entrevista a Sergi Carbonell, l'estrena mundial del seu nou disc serà el 18 de març a Girona

Jordi Sunyer

Sergi Carbonell estrena ‘Refugi’, el seu primer disc en solitari després de tota una vida a Txarango. Tot i això, quan estava amb la banda ja s’havia estrenat editant quatre discos de tall clàssic amb el piano de protagonista. Ara, a diferència del que feia en aquells àlbums, s’estrena com a cantautor, no s’amaga darrere un piano i també podem sentir la seva veu.

Abans cantaves acompanyat d’una banda i ara, amb el teu nou disc, debutes com a cantautor; cantant i tocant la guitarra. Com ha sigut aquesta conversió de pianista clàssic a ‘frontman’ d’un projecte propi de cançó d’autor?
Ha sigut un procés bastant natural. Abans estàvem rememorant que fa un any també em vas entrevistar i ja havia començat a penjar vídeos en directe, ‘live sessions’… Ho havia estat desenvolupant amb la voluntat de tocar amb gent nova, amb gent diferent. I a poc a poc vaig agafar aquest rol de cantar i tocar la guitarra. A cada vídeo em sentia més còmode i va ser un procés d’empoderament en aquest paper. I de mica en mica, a part de fer versions, també vam començar a fer algun tema que anava escrivint i d’allà van començar a néixer aquestes cançons que durant l’any passat vaig començar a gravar, produir i, gairebé sense esperar-ho o voler-ho, avui estic aquí presentant aquest disc.

Quan és el moment que fas el canvi de xip i decideixes defensar a dalt de l’escenari el teu propi projecte?
No sé si va haver-hi com un clic en un moment determinat o ha sigut aquest camí d’anar-me trobant i sentir-me amb prou forces, ganes o seguretat de poder-ho fer. Crec que part del procés més musical del projecte l’ha acompanyat un procés vital, de superar inseguretats, pors… d’intentar fer-ho. Tot i això, encara estic en aquest procés. Ho he viscut a l’hora de fer les cançons, de gravar-les, de posar la meva veu, de posar el meu nom i la meva cara i d’engegar aquest projecte. Ho estic vivint ara aquests dies de promoció i h seguiré vivint d’aquí a dos mesos quan comenci la gira.

Què canvia del Sergi Carbonell de Txarango amb el Sergi d’ara?
La diferència és que abans era un projecte col·lectiu que estava acompanyat i era un projecte compartit. La feina, per tant, era compartida; la responsabilitat era compartida. I a més a més estava sota el paraigua d’un nom que era Txarango. Ara, en aquest cas, la responsabilitat recau en mi i en el meu nom. I també va ser un procés d’acceptació i de pensar que si ho feia havia d’assumir les coses bones i les coses dolentes que portava això i que havia d’estar preparat per gestionar-ho.

Això d’anar amb el teu nom per davant ja ho havies fet, perquè fins ara havies editat quatre discos ja en solitari amb el piano de protagonista. En un format, per cert, que en directe no t’hi hem vist mai.
Crec que és una de les coses que em queden pendents de fer algun dia i que m’agradaria fer, que vull fer i que hi ha la voluntat de fer-ho. Ara no ho faré perquè estic en aquest cicle, però sí que penso que no he fet també pel fet de tenir por i inseguretat.

En aquells discos, però, no cantaves. Eren instrumentals de piano sol.
Sí, però com que no sentia que fos un virtuós del piano em feia molt respecte això de portar-ho en directe.

Tampoc ets un virtuós de la guitarra i ara la tocaràs en directe.
Sí, això també és veritat (riu).

I és que del teu nou disc, ‘Refugi’, sí que hi haurà directes. L’estrena mundial serà a Girona.
L’estrena és a Girona, sí, a l’Auditori. I a l’abril també seré a la sala Polivalent de Seva, que justament és on farem l’assaig amb tota la banda per preparar el directe. I com que estarem vivint allà uns dies, aprofitarem per presentar-hi les cançons.

És un disc i serà un directe de teatres i auditoris; és a dir, que ningú s’esperi un directe de Txarango festiu i ballable sinó que serà un directe més reposat i íntim.
Sí, crec que acompanyarà millor unes cançons que si la gent escolta veurà que són més calmades, més reflexives, més íntimes. També em venia de gust explorar nous formats de directes. Fins ara era una cosa que mai havia fet i em venia més de gust. Els primers concerts de presentació seran en format teatres i auditoris i la voluntat és fer-ho d’aquesta manera sempre que es pugui. Però ens anirem adaptant als formats que sorgeixin.

Què és per tu ‘Refugi’, les cançons són el teu refugi?
Sí, les cançons ho són. Una mica la idea de ‘Refugi’ va sorgir al principi amb les primeres cançons, ja que em feia la sensació que parlaven molt de refugi. Des d’un espai, o des dels més metafòrics com per exemple una persona, una abraçada, una cançó… Moltes vegades les cançons són refugi. En aquest procés de creació del disc, d’avançar en la idea, crec que a la conclusió que he arribat és que aquests refugis externs són necessaris, però que el final el refugi més important és un mateix. I crec que aquest procés de cura d’estimar-se, d’intentar ser sincer amb un mateix que tantes vegades és el més complicat, el fet d’estar bé amb un mateix… tot això és molt important. És impossible estar bé amb els altres si no estàs bé amb tu, és impossible estimar els altres si no t’estimes a tu. A la conclusió que he arribat és que aquest refugi està bé intentar trobar-lo en un mateix.

Suposem que aquest refugi l’has trobat per exemple a la cançó ‘Vull amb tu’, que és la que obra el disc. És un tema amb un to reposat, amb un aire pop, bastant minimalista… t’has convertit en un cantautor clàssic.
Ja des de petit, a casa, s’escoltaven molts vinils que teníem de cantautors com Serrat, Llach… de molts clàssics.

Ja ho portes a dins, no?
Sí, a més sempre escolto cançons d’aquest to i aleshores vaig començar a fer cançons sense cap voluntat estètica concreta, sinó deixant que fluís, que s’anessin construint… Ja ha anat així i les cançons demanaven aquest to.

Deies que l’estètica és hereva del que escoltaves de més menut. Pel que fa a la temàtica de les lletres, en canvi, recorden a les de Txarango, sempre buscant l’òptica optimista de les coses…
Sí, tot i que de vegades és difícil perquè vivim en un món on a vegades costa buscar aspectes optimistes.

També depèn d’on posem la mirada.
Sí, també és important a on focalitzem. Però jo crec que l’amor travessa molt tot el disc, crec que és el motor real del món, de la vida… i vull reivindicar l’amor, la tendresa, les cures, i crec que en aquest món tan cru que vivim de vegades, com a refugi, aquests valors són imprescindibles.

A la segona cançó del disc dones a entendre que desaprendre també està bé.
Crec que un altre eix temàtic del disc seria aquest mirar endins, repensar les coses. És un procés per trencar amb tot el que portes a la motxilla establerta, tots aquests patrons que fan que facis certes coses que de vegades no vols fer perquè ets sents incòmode. Aquest procés de revisar-se crec que és crucial i necessari. És el que estic fent jo.

La tercera cançó del disc, ‘Millor junts,’ té un aire així més brasiler que m’ha recordat a Marcel i Júlia.
Amb Txarango vam tenir la sort de viatjar a molts llocs. Un dels últims va ser Brasil amb una gira que vam fer per comunitats indígenes i per faveles i sense voler-ho t’emportes tota la música d’aquests llocs. I Brasil és un país amb una música súper rica. No era la voluntat que sortís amb aquesta influència brasilera, però quan la vaig començar a tocar amb guitarra i veu vaig veure que ja caminava així.

El nou Sergi Carbonell s’assembla més a Marcel i Júlia que a Txarango.
No ho sé, hi ha hagut moltes referències per aquest disc. Per exemple, la primera cançó ‘Vull amb tu’ la vaig gravar a casa però el disc ha estat gravat a molts llocs, a molts estudis. La voluntat era de treballar amb molta gent. Pel que fa a influències feia molt temps que venia escoltant Billie Ellish, per exemple, i també Bon Iver.

De col·laboracions només n’hi ha una: Anna Farré, una cantant de les Illes. Per què ella?
El tema que fem amb ella el va produir Dani López, un compositor, productor i músic increïble de la Garrotxa. I de seguida que li vaig passar aquest tema ell va dir que se l’imaginava molt a dues veus. Jo no li havia dit res però ja havia escrit la cançó pensant en una conversa de dues persones. Aleshores vam pensar a qui podríem proposar-li i ella ja havia treballat en altres projectes amb en Dani. A mi m’agradava molt el que feia, li vam proposar, a ella li va venir de gust, li va encantar la cançó i crec que l’ha pujat un esglaó.

Parlem una mica dels músics que t’acompanyaran al directe. Em sembla que hi haurà algun exTxarango…
Sí, tindrem a Joan Palà que ha estat present en tot el procés de gravació. Ha gravat les bateries i totes les percussions del disc. També hi haurà el Sebastià Gris, un guitarrista que ara viu a Centelles. I també Tomàs Pujol, de Banyoles en aquest cas. Serà una banda petita pensada per aquest format més íntim de teatre i auditoris.

Ets de Ribes de Freser i vas estar vivint força temps a Taradell. Ara, però, vius a la Garrotxa.
Ara estic a la Garrotxa, sí; però no em moc molt d’Osona, el Ripollès, la Garrotxa… S’ha de reivindicar que es pot fer música lluny de les ciutats. De fet, aquí a Osona hi ha un gran planter de grups de música.

La cançó ‘El viatge’ és tota una declaració d’amor al viatge que vau fer precisament amb Txarango durant deu anys.
Sí, em semblava bonic començar aquesta etapa mirant endarrere i agraint tot el que vam viure i amb qui ho vam viure. Ho vaig plantejar com una carta d’amor, com un mirar enrere a tot el que havíem viscut per obrir els braços i rebre tot el que estigui per venir.

Un viatge de deu anys que malauradament no va tenir comiat per culpa de la Covid. Això deu ser una espineta clavada?
Sí, jo crec que hagués sigut bonic acabar-ho a un escenari amb un concert. Però al final va sortir un disc que no estava plantejat amb la col·laboració amb molta gent, amb amics i amigues del món de la música i també va ser un final molt bonic.

Pot ser que d’aquí a uns anys hi hagi un concert de comiat?
Sí, qui sap. La vida dona moltes voltes i mai hem tancat cap opció.

Igual que fèieu amb Txarango has introduït també dues cançons en castellà al disc.
Sí, ha sigut de forma natural. A més, la meva companya és de Madrid i el fet que faci una cançó dedicada a ella em surt més natural fer-ho en castellà. Ella sobretot treballa a Àfrica Oriental. Allà té projectes i fa unes coses increïbles i per mi era un homenatge a ella i a totes les coses que fa.

Un altre peça del disc és ‘Mestissos’, un cant a la diversitat del qual n’ha sortit un videoclip fantàstic. També en una línia molt similar a cançons que ja havíeu fet amb Txarango.
Aquesta va ser una de les primeres cançons que vam gravar amb Joan Borràs, productor de les Oques Grasses. Està gravada i produïda aquí a Osona. La cançó camina en un ritme de chacarera que és un ritme tradicional argentí i uruguaià. Amb en Joan vam intentar donar-li aquest punt més modern… De fet no hi ha bateria, però si percussió bastant processada que va quedar bastant original en l’àmbit de producció.

M’agrada la frase de ‘som núvols d’un mateix cel’…
Sí, a nivell més de concepte volíem que fos més una oda a la diversitat. És una mica absurd allò de sentir-se d’aquí o d’allà si des del principi de la humanitat la història s’ha escrit amb migracions, amb èxodes, amb pobles que s’han anat movent d’aquí cap allà… I que al final és una loteria que hàgim nascut aquí. Al final volem reivindicar que nosaltres tenim el privilegi de viatjar a qualsevol lloc del món a qualsevol moment i que tant de bo totes les persones del món poguessin tenir aquesta sort.

L’última cançó del disc es diu ‘Tots els camins’, on deixes entreveure que el teu camí com a cantautor no serà puntual sinó que tindrà continuïtat.
Bé, encara no ho sé perquè encara no he fet concerts. Sí que m’ho he passat molt bé gravant, fent cançons… Aquests dies de promoció m’ho estic passant molt bé i ara a veure el directe com el visc, si el gaudeixo, si pateixo molt, si noto que el que estic aportant està bé, si tinc coses a dir o no… Crec que tampoc ho vull fer per inèrcia. No ho vaig voler fer en el seu moment i ara vull viure el que arribi ara sense plantejar-me gaire el que vull fer. Potser arribo l’any que ve amb un altre disc, qui sap.

Últimament també estàs fent bolos amb el Pot Petit. Què hi fa Sergi Carbonell allà?
Vaig començar amb una producció que fan ells que es diu ‘El lleó vergonyós’, que és un espectacle per a teatres amb titelles. En el seu moment ho feia Dani López, que va fer la música, va construir la posada en escena musical… És divertit perquè toques molts instruments i aquest any he estat girant amb això i amb la banda.

I què hi toques allà?
Doncs em deixaven tocar la guitarra elèctrica i m’ho passava molt bé.

I això segueix, no?
Sí, però amb el format del ‘Lleó vergonyós’.

Acabem tornant al ‘Refugi’, el nou disc. L’estrena mundial serà a Girona quin dia?
Sí, 18 de març a Girona i queden molt poques entrades. I el 22 d’abril a Seva, a Osona.

Eva Remolina / AMIC

Segons un informe de Newzoo, empresa líder del sector dels videojocs, el 94% de les vendes de videojocs del 2022 ha estat en format digital, la qual cosa demostra que el futur del format físic té els seus dies comptats. També els SEO del sector són d’aquesta opinió i creuen fermament que els videojocs físics desapareixeran en dos o tres anys, degut en gran part a la pandèmia que ha accelerat la transició al digital.

Però hi ha altres motius que podrien explicar la seva desaparició gradual:

-Les noves consoles (com és el cas de la Xbox sèrie S) ja no es fabriquen amb lector.

– Els jugadors de videojocs es multipliquen cada any; però els nous usuaris provenen de generacions nascudes a l’era digital i, per tant, són persones més acostumades a aquest sistema.

– L’oferta de videojocs en format físic per a PC és escassa.

– Algunes companyies com Microsoft no tenen producció pròpia (com sí que és el cas de Sony) pel que estan obligades a vendre un nombre important de còpies en format físic perquè aquesta producció els surti rendible. Menys compres, fan que cada vegada hi hagi menys oferta.

– Els jocs físics exposats en botiga passen per controls extres, cosa que no ocorre en les versions digitals.

Tot això, lligat a la caiguda de les vendes, fa que cada vegada sigui menys rendible produir en format físic.

El 42è Carnaval de Centelles, dissabte, convocarà 18 carrosses i més d'un miler de persones disfressades

Josep Paré

Aquest divendres ja arrenquen les activitats del 42è Carnaval de Centelles amb la rua de les escoles, en què hi participen des de l’escola bressol fins als tres centres de Primària: Ildefons Cerdà, Xoriguer i Vedruna-Sagrats Cors, amb fi de festa a la plaça Major. Serà un tastet de la gran rua de dissabte, durant la qual ja no s’espera pluja –malgrat que des de l’organització ja han avançat que “si no plou molt sortirem igual”.

S’han inscrit per participar a la rua un total de 18 comparses, que aplegaran a l’entorn de les 1.100 persones disfressades, majoritàriament del poble o pobles veïns. “Estem satisfets de poder recuperar el nivell anterior a la pandèmia i estem segurs que tornarem a viure grans moments del nostre carnaval”, es felicita Anna Chávez, regidora de Cultura.

Enguany tampoc es retornarà pel mig del poble per acabar a la plaça, com s’havia fet anteriorment. El motiu principal, la mida del Portal de la Vila que dificulta el pas de carrosses grans. Així, la rua sortirà a les 5 de la tarda des de la residència d’avis i baixarà cap al Passeig, on pels volts de les 6 de la tarda es presentarà el rei Carnestoltes. Tot seguit la comitiva avançarà cap al poliesportiu passant pel carrer Clavé, el de l’Estació i el de Sant Francesc Xavier. A la placeta de davant el pavelló hi haurà el fi de festa amb ball de carnaval amb Banda Neon, amb entrada gratuïta, i es farà la proclamació de guanyadors a partir de 2/4 de 12 de la nit. Durant tota aquesta setmana hi ha hagut consignes esbojarrades del rei Carnestoltes per les xarxes socials i la web de l’Ajuntament.

Des dels seus inicis el Carnaval de Centelles se celebra una setmana abans del que marca el calendari, per afavorir que els centellencs i les centellenques puguin gaudir dels carnavals d’altres llocs.  
El Carnaval de Centelles tornarà a disposar de Punt Lila destinat a informar, sensibilitzar, prevenir i abordar agressions sexuals i violències masclistes i LGTBI-fòbiques.

La Santa Truja ja gruny a Ribes

El Carnaval més expansiu del Ripollès aterra aquest cap de setmana a Ribes de Freser, ja que comença dissabte i hi ha actes fins al diumenge 19 de febrer. La xerinola començarà a les 6 de la tarda a la plaça de l’Ajuntament, on arribarà el rei Carnestoltes amb els seus sis ministres per prendre el poder del consistori durant uns dies. Tot seguit, farà aparició la Santa Truja, de la qual enguany s’ha restaurat la miniatura. A continuació es farà el ball de la mort del porc de l’Esbart Eudald Coma, un berenar i música amb DJ Franxo.

Diumenge al migdia, a la plaça del Mercat, un dels moments més esperats amb la inauguració del monument del Carnaval, que sol estar relacionat amb la política catalana i sempre genera debat per la seva explicitat. L’any passat va causar molta polèmica per la figura del president Pere Aragonès esquiant i amb una torxa olímpica a la mà i just al darrere, el del govern espanyol, Pedro Sánchez. La festa acabarà amb un ball vermut. La setmana següent serà la de celebració de la festa de Carnestoltes.

Altres Carnavals

Sant Hipòlit centrarà la rua del Voltreganès diumenge al matí

Diumenge a partir de 2/4 d’11 del matí hi haurà la concentració de comparses del Carnestoltes del Voltreganès, que tot seguit iniciarà una rua pels carrers de Sant Hipòlit fins a espetegar al pavelló municipal de La Pista. A les 12 hi haurà un ball de Carnestoltes i a partir de la 1 se servirà una arrossada al mateix pavelló. Hi col·laboren les comissions de carnestoltes de les escoles del Voltreganès.

Karkamal, amb Pelat i Pelut de fi de festa, a Calldetenes

A Calldetenes el Carnaval té nom propi, el Karkamal. Aquest dissabte se’n viurà una nova edició, ja sense restriccions, amb sortida de la rua a partir de les 6 de la tarda des de la nau de la brigada. Pels volts de les 7 hi haurà la tradicional crema del Carnestoltes, lliurament de premis del concurs de disfresses i, tot seguit, un sopar popular a base d’entrepans de botifarra i formatge. Com a fi de festa, ball amb la rumba dels Pelat i Pelut.

Rua i concurs de disfresses a Sant Miquel de Balenyà

Aquest dissabte a les 4 de la tarda arribarà el rei Carnestoltes a Sant Miquel de Balenyà i encetarà una rua pels carrers del poble amenitzada per la Banda Patilla. A partir de les 6 arrencarà un concurs de disfresses, amb l’animació d’Ernest Codina. Després hi haurà ball i una barra amb entrepans i begudes. La festa està organitzada per les AFA Les Basseroles i El Menut, amb el suport de l’EMD de Sant Miquel.

Jordi Vilarrodà

El Frieze LA Film Award, un destacat certamen que promou figures emergents en el món del cinema, tindrà entre els seus vuit finalistes una osonenca. Irene Gil-Ramon, de Vic, és l’única no nord-americana que competeix a l’edició d’aquest any, que donarà a conèixer el seu veredicte el proper dijous a Los Angeles. Hi participa amb el seu film Best Day of My Life *(in LA), que parteix de la seva pròpia experiència de vida a Los Angeles.

En 13 minuts, i amb ella mateixa com a protagonista, Gil-Ramon fa “una mirada honesta i en clau còmica” al que representa per a algú que s’obre camí en el món del cinema ser tan a prop de Hollywood i de tots els somnis, però a la vegada tocar de peus a terra i viure la realitat d’una ciutat immensa i estressant. Se situaria en el que s’anomena dramatic documentary, un terme molt precís per definir una història ficcionada però ancorada en la realitat. Allò que en literatura s’anomena la no-ficció. Sortint de casa atabalada, oblidant-se coses, a la protagonista se li tanca la porta del cotxe amb les claus a dins i agafa un taxista d’Uber. Amb ell establirà una relació que ocupa el moment central del curt: ell és hispà i ella li explica que és catalana, de Barcelona. L’enyor i la nostàlgia condueixen a parlar de la identitat. Curiosament, en Daniel –el taxista– és real i la cineasta vigatana li va demanar per interpretar el seu propi paper en el curtmetratge. “Suposo que vaig estar de sort i aquell dia ens vam ajuntar dues persones empàtiques”, explica. Va presentar la sol·licitud per inscriure’s al Frieze LA Film Award mentre treballava en altres projectes, va escriure el guió en nits d’insomni i va tenir només dos dies per rodar perquè el 31 de desembre havia de presentar el curt. I també té clar que encara que compti amb recursos molt limitats, qui treballa amb ella ha de ser retribuït. “Es tractava de confiar en l’equip, en el director de fotografia sobretot.” S’ho pren tot plegat com un aprenentatge professional accelerat. I espera que pugui agradar al jurat per l’equilibri “entre el to narratiu i l’experimental” que ha buscat. Té clar, però, que el seu futur ha de ser darrere la càmera, i amb petites excepcions com aquesta “no em veig de directora-actriu”. El premi principal que es podria endur és de 10.000 dòlars, però a part d’aquest també hi ha un premi del jurat en què tothom pot votar entrant a votació. El curt també es pot veure lliurement durant uns dies aquí:

La relació d’Irene Gil.Ramon amb Los Angeles ve de lluny. Ja fa deu anys que, com a estudiant de Comunicació Àudiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, va participar en un programa Global Cities, d’intercanvi amb la University of California Los Angeles (UCLA). L’any 2018 hi va tornar s’hi va establir per cursar master en direcció de cinema al California Institute of the Arts (CalArts), amb una beca de La Caixa. Reconeix que ja des de la primera estada”em va fascinar la manera de fer dels Estats Units”. Directes i atents a les idees, sobretot en l’entorn del cinema, sense gaire prejudicis. “Ens pensem que els coneixem perquè en veiem moltes pel·lícules, però la realitat és diferent”, explica. Però no tot son flors i violes: “Vaig arribar aquí amb un somni, i l’experiència t’ajuda a contextualitzar”. Ara té molt clar que “quan intentes alguna cosa fora del teu abast, en el procés sempre creixes”.

I el seu procés passa ara per acabar un mig metratge que està realitzant com a final del màster, continuar aprenent i al final, tornar a Catalunya per treballar en el mon del cinema, al que sempre ha estat vinculada d’una o altra manera. “Com que no pots estar sempre dirigitn, he fet curs, he treballat editant…” I també, és clar, ha participat als Julius de Vic.

Jordi Vilarrodà

Al voltant del 8 de març, el Dia Internacional de la Dona, va néixer el cicle #Ambveudedona, que arriba ara a la tercera edició. Un “compromís ètic i estètic”, en paraules de Bet Piella, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Vic, perquè des de L’Atlàntida i a través de les arts escèniques es doni visibilitat a les qüestions de gènere. La tercera edició del cicle s’inicia aquest cap de setmana i s’allargarà durant tot el febrer i març amb una desena de propostes d’espectacles, que representen una oferta de prop de 5.000 localitats.

A través dels espectacles es donarà peu a reflexionar “sobre temàtiques diverses”, diu Montse Catllà, directora general de L’Atlàntida. La maternitat, per exemple, amb la Yerma del Teatre Lliure que aquest divendres obrirà el cicle. La pressió estètica i els trastorns alimentaris amb Nua, el monòleg de l’actriu Ann Perelló. L’exposició social o els límits que s’imposa a la sexualitat de les dones amb Scratch, dirigida per la vigatana Montse Rodríguez. El dol, amb el monòleg de la popular Paz Padilla, que no deixa de banda la comèdia però la fa molt més personal a El humor de mi vida. O les lluites obreres, amb una proposta per al públic familiar, Las Cotton, de la companyia basca Anita Maravillas.

Sens dubte, l’èxit del cicle ja abans de començar és La trena, l’obra protagonitzada per Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura, dirigida per aquesta última, que posa en escena el desig de llibertat compartit per dones de diferents cultures i orígens. La primera sessió programada per a l’11 de març va exhaurir ràpidament les entrades, i se’n va programar una segona per al 15 d’abril, amb la qual ha passat el mateix. El cicle passarà també per l’homenatge a una diva catalana com és Guillermina Motta, amb Guillermotta, espectacle que ja ha recollit diversos premis pel treball actoral del seu protagonista, Jordi Vidal. I per últim, una novetat de darrera hora que s’estrenarà a la Sala 4, l’espai virtual de L’Atlàntida. Es tracta d’una performance de La Churry (Gina Segura) amb el títol de La dona. Una visió des del clown. En total, dels 25 artistes que participaran en el cicle n’hi ha 21 que són dones (un 84%). És la concreció de la “igualtat efectiva” des del món de la cultura, segons Núria Vergés, regidora d’Igualtat.

A tot això cal afegir una constel·lació d’activitats programades per diferents agents culturals de la ciutat, una novetat del cicle d’aquest any. “Ho hem de poder treballar des de tots els àmbits”, diu Piella. La Biblioteca Pilarin Bayés, per exemple, farà un club de lectura d’un sol dia sobre La trena. El Seminari de Vic i Escènic Vic –que treballa dins d’aquest espai– proposen un cicle de trobades entre actors i estudiants de teatre que començaran amb l’actriu Ann Perelló. La UVic-UCC obrirà als espectacles de L’Atlàntida el seu Passaport Cultural per als estudiants. I l’Escola d’Art ha omplert el vestíbul de la Sala Joaquim Maideu, on es va presentar el cicle, amb “Evidència”, una mostra d’obres dels seus alumnes de cicles formatius entorn de la dona. Les llibreries de Vic també s’hi afegeixen amb punts expositius als seus establiments.

Són les dues primeres cites de la temporada d'aquest ball tradicional del Vallès

Oriol Serra

Granollers i Cardedeu donaran aquest diumenge el tret de sortida de la temporada dels balls de gitanes a la comarca.

L’Esbart Dansaire de Granollers ha convocat la seva ballada a les 12 del migdia a la plaça de la Porxada –en cas de pluja, es farà al Pavelló Municipal d’Esports del carrer Lluís Companys–. A la mateixa hora, la Colla de Gitanes de Cardedeu té previst ballar a la plaça Sant Joan.

El Ball de Gitanes de Granollers celebrarà la seva 15a edició amb un total de 72 parelles –gairebé 150 balladors– guarnides amb mantons, americanes, picarols, faixes, mocadors i les característiques mimoses que simbolitzen la proximitat de la primavera.

Tampoc hi faltaran les figures de les brutes i els diablots, representants de la disbauxa i la gresca, ni els cambrers, encarregats de donar pas a un dels moments més esperats tant pel públic com pels participants a la ballada: el brindis.

El punt de trobada dels balladors serà la plaça de la Corona, des d’on sortiran en cercavila fins a la Porxada per iniciar-hi la ballada amb el tradicional Ball d’Homenatge.

El seguiran el Ball de Brutes i el Ball de Diablots. A continuació es faran un seguit de danses com ara xotis, polques o jotes. La música la interpretarà en directe l’Orquestrina La Mimosa.

Com a gran novetat d’enguany, el Ball de Gitanes de Granollers estrenarà aquest mateix diumenge el Ball del Pla de Palou, una dansa nova on tots els membres de la colla interpretaran figures diverses.

La coreografia l’han fet membres de la colla de gitanes de l’Esbart Dansaire, i la música l’ha compost el mestre i ballador Martí Ventura. Aquesta dansa clourà la ballada, i a continuació es repetirà com a ball de germanor amb participació del públic.

Un total de 37 parelles a cardedeu
A Cardedeu, la Colla de Gitanes ha convocat els balladors a 2/4 de 12 al Casal de la Gent Gran, des d’on sortiran en cercavila fins a la plaça Sant Joan –el recorregut es farà pels carrers del centre i comptarà amb ambientació musical en directe a càrrec del grup Tempus–.

Un cop a plaça, es donarà inici a la cinquena Ballada de Gitanes del municipi, que enguany comptarà amb 37 parelles i estrenarà una colla infantil, les Gitanetes, amb 12 parelles.

Els primers a ballar seran les colles petita i gran dels diablots, que deixaran pas a la presentació de la Bella, la figura que farà de conductora durant tota la ballada de gitanes.

Tot seguit es farà el ball de les Gitanetes, i finalment ballarà la colla gran. Un dels al·licients d’aquesta ballada serà l’estrena d’un nou ball, la Polka de Cardedeu. L’acte s’acabarà amb un refrigeri obert a balladors i públic.

El 9 NOU

Pau Vallvé presentarà aquest divendres a les 10 del vespre a la sala Nau B1 de Granollers el seu nou disc, titulat ‘:)’. Aquest és el seu treball més positiu, en què posa el ritme i la veu al capdavant. L’artista, que a cada disc s’envolta d’una banda diferent, actua amb una banda de cinc components, amb dues bateries i percussions. Els músics són Jordi Casadesús, baix, teclats, samplers i cors; Turre, bateria i cors; Júlia Martín, percussions, teclat, guitarra i cors; Víctor Garcia, sonorització; Guillem Costa, il·luminació, i Ignasi Canals, runner i roadie. Vallvé també interpretarà cançons de discos anteriors.

Pau Vallvé, ‘:)’. Sala Nau B1 de Roca Umbert, Granollers. Divendres 10 de febrer, 22.00.

Toti Soler aterra al Festival de Jazz de Granollers

Toti Soler aterra aquest divendres al Casino dins el 33è Jazz Granollers Festival per presentar ‘Els dits de la música’. L’espectacle servirà per donar a conèixer més i millor la inestimable obra de Soler, tan mediterrània, tan contemporània i tan universal. A més, mostra la faceta més prolífica de la seva música que molts han batejat com a guitarra catalana: una denominació del seu estil caracteritzat per una fusió única de diferents tècniques guitarrístiques i formes musicals –clàssic, folk, jazz, flamenc, guitarra sud-americana, músiques orientals…–. Soler farà un recorregut pel seu exquisit univers musical a través de les seves composicions més recents i d’una selecció dels millors temes que ha escrit durant els quasi 60 anys de dedicació a la guitarra i a la composició.

‘Els dits de la música‘, Toti Soler. 33è Jazz Granollers Festival. Joan Bretcha Quitar Series. Casino de Granollers. Divendres 10 de febrer, 22.00.

Espectacle familiar a Llinars amb ‘Sense lluna’

La música i actriu Mirna Vilasís presenta un espectacle familiar que és una reflexió sobre l’harmonia i l’equilibri universal a través de la música. Les fases lunars representen al·legòricament el cicle de la vida. I en l’espectacle reinvindiquen el moment sense lluna com a bonic i necessari. És el capvespre o una noia espera la lluna cantant i tocant els seus instruments per crear l’harmonia de la nit.

‘Sense lluna’, amb Mirna Vilasís. Teatre Auditori de Llinars. Diumenge 12 de febrer, 12.00.

Concert de bateria amb Arnau Obiols a l’Ametlla

Arnau Obiols oferirà un concert de bateria aquest dissabte a l’Ametlla en què presentarà el seu quart treball discogràfic, ‘Mont Cau’. És un pas endavant del camí que va començar amb l’anterior projecte, ‘Tost, en que continua exprimint el format solo amb la veu i la bateria com a protagonistes, però també amb l’electrònica, les gravacions de camp i d’altres instruments com el flabiol i la guitarra. El repertori es basa en música i lletres pròpies però també agafant alguns textos i reflexions d’autors contemporanis.

Concert de bateria. Arnau Obiols. Sala de lectura de la Biblioteca. Dissabte 11 de febrer, 20.00.

Jaume Espuny

‘Solitude Standing’
A&M Records, 1987

Solitude Standing és el segon disc de Suzanne Vega, una jove cantautora de Nova York gairebé desconeguda que dos anys abans havia gravat un disc que havia passat sense pena ni glòria. Aquest, no. Va ser un dels gran èxits del 1987 a tot el món. Hi va tenir molt a veure una cançó preciosa inclosa al disc que, acompanyada d’un vídeo passat constantment per televisió, es va fer molt famosa: “Luka”. És potser la primera cançó pop que tracta d’un tema tan difícil com és el maltractament infantil. A part de “Luka”, però, tots els temes brillen a gran altura, com l’obertura de l’àlbum, “Tom’s Diner”, cantada a cappella. Destaquen també la cançó que dona nom al disc, “Solitude Standing”, i “In the Eye”. Totes els temes estan compostos per Suzanne Vega, alguns amb col·laboració amb els músics del seu grup. Això sí, com que eren els anys vuitanta, a vegades massa embolcallats de sintetitzadors, però sense arribar a molestar. Suzanne Vega no es prodiga gaire: en 34 anys només ha publicat 10 discos, cap amb el ressò que va tenir aquest Solitude Standing. Un dels mèrits d’aquesta cantautora és que va preparar el camí a les noves veus femenines dels anys noranta com Tracy Chapman o Sinéad O’Connor.

Jordi Sunyer

NÚRIA GRAHAM
‘Cyclamen’
El nou disc de la vigatana Núria Graham es va preestrenar el setembre passat al Mercat de Música de Vic i després va girar pels EUA. Escoltar-lo en el sentit convencional del terme, però, només es pot fer des de fa una setmana, quan es va editar el que de ben segur serà un dels àlbums de l’any aquí i a mig món. El disc és sincer i pur, poc ballable però suggerent, i confirma Graham com una de les compositores amb més talent de la seva generació. Fa quatre treballs (i un First tracks) que ho intenta i encara no ha estat capaç de fer una cançó dolenta. Brutal.

HALLDOR MAR
‘El mar no té camins’
Arriba el nou disc del katalonsky Halldor Mar, aquell islandès afincat a Barcelona que es va donar a conèixer versionant clàssics de la nova cançó en anglès. Ara ha facturat un treball amb 11 peces pròpies (nou en català i dues en anglès) amb un to lluminós, positiu, nostàlgic i també agosarat, ja que en alguns passatges fuig de la seva zona de confort de cantautor pop. El títol potser és un joc de paraules. I sí, en Mar (en Halldor) no transita per camins ja coneguts sinó que n’inventa de nous. Per no perdre’s, ha comptat amb l’ajuda de Caïm Riba.

CLAVELLINA D’AIRE
‘Músiques per emportar-se…’
… a illes desertes. Aquest és el títol del primer disc de Clavellina d’Aire, un duet de música tradicional format per Cati Plana i Jordimaria Macaya. Tots dos són dues patums de l’escena folky nostrada. Plana, entre d’altres, és professora d’acordió diatònic a l’Esmuc i Macaya és professor de viola al Conservatori de Vic. I junts han escollit 18 peces que no sé si són les que jo m’enduria a una illa deserta però que formen part de l’ADN del veïnat sobretot de la falda del Pirineu. Plana i Macaya, moltes gràcies per salvar i divulgar aquest so i aquest patrimoni.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? No n’he après a tocar bé mai cap.

Primer grup del qual vas formar part? La Noche del Leeds, tot i que abans ja havia tocat amb algun altre del qual no recordo ni el nom.

Primer concert en directe? Al Sidral de Manlleu amb La Noche del Leeds, el 1999.

Quants discos tens? No els he comptat mai. Salva’n tres. L’últim dels BB Sin Sed, que és brutal, Darkness on the Edge of Town de Bruce Springsteen i un de La Noche del Leeds.

Un concert (com a públic) per recordar. El que van fer els Trogloditas a la sala Roxane de Barcelona fa 4 o 5 anys.

Pere Martí i Bertran

VACANCES DE XICS
Autora: Pilar Burgués
Il·lustracions: Sergi Mas
Editorial: Andorra
Col·lecció: “Narrativa”
Lloc i any d’edició: Andorra la Vella, 2018
Nombre de pàgines: 182

Pilar Burgués (Escaldes, 1958), l’any 2015, ens va sorprendre molt gratament amb unes proses poètiques d’allò més originals i personals, que va titular Flaixos de llum blanca. Enguany hi ha tornat amb un nou volum de 30 narracions breus titulat Vacances de xics, en què recull tot un seguit de records dels llargs estius de la seva infantesa al Matarranya, i concretament a la Torre del Comte (la Torre del Compte, al volum), d’on és originària la mare i on es traslladaven des d’Andorra, on residien i el pare exercia de metge, així que acabava el curs i fins al setembre ben entrat. Els textos, de dues pàgines el més breu i de sis el més llarg, recuperen esdeveniments de la dècada de 1960, quan la protagonista, la Pilar, tenia entre 4 i 7 anys. Són, doncs, vivències infantils, amb tocs d’humor i descobertes pròpies d’aquestes edats, tenyides d’una certa nostàlgia, segurament pel fet de ser narrades des del present, amb referències a fets posteriors i fins i tot a l’actualitat, amb reflexions que podríem qualificar d’antropològiques i, doncs, pròpies de l’edat adulta i de la formació en història que té l’autora-protagonista. Els textos, pel que fa als continguts, són d’allò més variats (el gosset que li regalen, un ratolí mort, una tempesta d’estiu, les festes del poble, la pastisseria tradicional, els entreteniments estiuencs, la llibertat de la mainada, el canvi de la casa pairal al xalet…) i són una bona mostra sociològica d’un món que ha canviat a marxes forçades, tant a causa de la immigració i el despoblament de tants i tants pobles, com dels canvis tecnològics que s’han produït en només cinquanta anys (el pas de la casa pairal de Ca l’Hereu dels primers anys d’estiueig al xalet dels següents només en seria una petita mostra, però ben significativa). Són uns textos que es fan llegir, que t’arrosseguen, malgrat no tenir cap mena d’intriga ni de narrar fets extraordinaris; de ben segur que hi ajuda, i molt, a més de la brevetat que ja hem esmentat, la llengua tan rica, tan poètica, tan elaborada de Pilar Burgués. Gosaria dir que ens trobem davant d’un nou llibre en què la quotidianitat es fa literatura. Un llibre que ens introdueix en un món proper en el temps i en l’espai, però molt llunyà pel que fa als canvis que s’hi han produït.

Jordi Vilarrodà

‘Aurora’
Marc Artigau
Destino
Després de l’èxit extraordinari de La vigília (2019), torna Marc Artigau amb aquesta novel·la que gira entorn de la relació de l’Aurora i l’Àngel Mare i fill, amb un vincle profund i a vegades inquietant, que els aïlla en la societat d’un petit poble de la costa. Només Jonàs, l’oncle de l’Àngel que es dedica a pescar el corall, els protegeix, i la Tanit, companya d’escola, els entén.

‘Triomfador’
Joan Jordi Miralles
Males Herbes
Una de les novel·les que, segur, impactaran en aquest inici de l’any. Llargament treballada, l’autor hi narra l’experiència d’un jove –l’Ul·lisses – que amb 13 anys entra a La Masia del Barça. El somni es converteix en malson: bullying, masclisme, humiliacions… els valors sobre els quals es construeix, desgraciadament, una part de l’esport d’elit. Miralles ho sap perquè ho va viure.

‘Després de la tempesta’
Emili Bayo
La Magrana
La tempesta va ser real, el Glòria, però també metafòrica. La de tres persones que han vist sacsejades les seves vides i conflueixen al delta de l’Ebre en una casa que guarda la memòria de temps més bons. Un jove rebotat contra el món, una periodista que fuig d’una parella assetjadora i un vell solitari. “Beneïts aquells que saben on amagar-se quan arriba la tempesta”, diu l’autor.

‘La ciutat insatisfeta’
Miquel Puig
Ara Llibres
S’acosten eleccions municipals i un dels grans debats nacionals serà el del model de ciutat que vol la capital del país. L’economista Miquel Puig, regidor d’ERC a Barcelona fins al novembre passat, hi fa la seva aportació amb aquest llibre. El trànsit, el turisme, l’aeroport, la pobresa… Puig aborda els temes amb la tesi que cal deixar les lamentacions i passar de seguida a les accions.

‘Elogi de la mentida’
Josep Torres Tribó
Ed. Cal·lígraf
En la seva curta vida (1899-1941), el filòsof Torres Tribó va poder publicar només una obra del seu camp. Va morir a les cambres de gas nazis. Ara es recupera aquest text, una obra que el curador de l’edició, Max Pérez, destaca per la seva singularitat i brillantor d’estil. El filòsof hi defensa la superioritat de la mentida (la invenció, l’art) per sobre de la veritat (la falsedat, el coneixement).

Cristina Anfruns

Ens referirem a l’ús del verb medir, que està considerat un castellanisme, tot i que està tan arrelat que fins i tot sorprèn. En català disposem de diversos verbs per recollir aquest concepte.

En primer lloc, quan fem referència a l’acció que fa una persona per calcular la longitud d’un objecte o d’una persona tenim amidar o prendre mides.

Per exemple, “Amidar la llargària d’una paret”.

Quan descrivim la longitud d’un objecte podem fer servir el verb mesurar o, encara millor, fer, però mai medir ni amidar. Això és el que passaria en aquest exemple que escoltem tot seguit:

És la mateixa expressió que surt sempre quan parlem de nadons, per exemple el més típic, el primer nadó de l’any : “pesa 3 quilos i fa 48 centímetres de llargada”, podem dir mesura però no direm medeix.

D’altra banda, també poder fer servir mesurar, que a part de servir per a magnituds lineals també s’utilitza per a volums i sobretot en un sentit figurat que li permet avaluar possibilitats o mèrits.

Relacionat amb el verb amidar, tenim el substantiu corresponent: mida. La mida és la mesura d’un objecte, en especial la linial, igual com dimensió (per tant, la mida dels pantalons, de mida petita…). Cal insistir en la incorrecció de fer servir el mot tamany com a sinònim de mida. En aquest cas, altres mots que podem fer servir són dimensió, volum…

Acabem amb un fragment d’una cançó dels Manel, Aniversari, en què podem detectar que en un moment de la cançó fa servir el mot tamany, que, com hem dit, és incorrecte.

Clara Barranco

L’endemà de la visita amb el metge, el Sr. Amable Bonvehí decideix endreçar el traster. Però un fet que ha deixat de ser insòlit l’obliga a posposar aquesta ferma decisió: no troba les claus. Recorda haver-les deixat a on sempre, en un amagatall que només ell coneix. Però, quin és aquell lloc? La recerca infructuosa pels revolts de la memòria li fa sospitar que potser el coi de neuròleg que el va explorar ahir tenia raó. Finalment, el nen entremaliat que és l’atzar fa aparèixer el sonall de claus en una escletxa entre la paret i la fusta de l’armari. Superat l’entrebanc, agafa una bossa de brossa buida, uns guants de goma i s’anota al dors de la mà les quatre últimes xifres del telèfon de la seva dona. Després, puja els catorze esglaons que separen el pis del traster i fa girar els quatre panys que ferren la porta ampla i metàl·lica. Abans d’encendre l’única bombeta de l’estança, es deixa abraçar per la càlida foscor d’aquell lloc. Del seu lloc. Seu i dels seus records. Què sentirà quan un dia obri la porta i vegi aquella habitació, ara clafida, buida? S’imagina allà, dret, escodrinyant les engrunes de l’home que ha sigut, lluint el somriure d’agra felicitat que ha vist en altres malalts… Quan obre el llum, la imatge d’aquell Amable Bonvehí futur s’escola pel respirall del sostre. Recupera l’alè, torna a girar els quatre panys i es palpa els pantalons per buscar una butxaca on deixar les claus. No la troba. En silenci, es lamenta d’estar casat amb una dona que no té en compte aquests detalls quan li compra la roba. Deixa el manat de claus en un prestatge, just davant d’un joc infantil que havia estat de la seva filla. He deixat les claus davant dels daus blaus de la nena, es diu. Claus, daus, blaus.

Els pantalons orfes de butxaques i els daus li fan pensar en la dona i en la filla. És per elles que vol fer endreça. Perquè un dia potser entraran al traster i vol que allò que hi trobin els dibuixi un Amable Bonvehí clar i net, sense mosques fosques al voltant. Claus, daus, blaus, repeteix.
Les mosques, brutes i emprenyadores, s’amaguen en una caixa forta arrambada a la paret del fons. Per arribar-hi, enretira quatre olis inacabats resultants de l’efímera afició pictòrica de la seva dona. Aiguamarina i carmesí. Aspra olor d’aiguarràs. Aparta la bicicleta fúcsia amb una cistelleta de vímet al capdavant. Dins encara hi queden restes de flors i fulles seques. Li ve al cap la imatge de la seva nena amb el nas enganxat a l’aparador, reclamant insistentment aquella bicicleta i ell dient-li que no, que no li compraria, no fos cas que caigués i es fes mal. Amagant-li que no tenia com pagar ni una sola roda d’aquella bicicleta. Recorda amb claredat aquella tarda: feia res que havien canviat l’hora i el dia començava a allargar. Va anar tard a donar-li el sopar a la nena i posar-la al llit. Sempre se n’encarregava ell. La seva dona encara treballava fregant oficines a la nit. Quan la va acotxar, li va xiuxiuejar que algun dia, quan ella fos més gran i tingués seny per manejar la bicicleta, li compraria. Quan la nova feina li va permetre complir la promesa, la nena ja havia crescut i els genolls li tocaven al manillar. Aquests records són com papallones, verdes, vermelles i roses, que, fugisseres, s’esmunyen del seu cap. Claus, daus, blaus.

Tot i que ja ha obert prou camí per arribar fins a la caixa forta, recula per descordar una funda de tela on guarda el seu primer uniforme de feina. L’Amable Bonvehí treballava en una gran ferreteria. Era comptable. Però no comptable d’escriptori i Olivetti, sinó comptable de cargols d’estrella amb cap pla. Cada dia n’arribava un carregament i ell, vestit amb una bata grisa, els comptava. Destinava tota la jornada a comptar caragols d’estrella amb cap pla. En feia grups de 44, ni un de més ni un de menys. L’últim dia del mes, l’Amable Bonvehí i el seu cap es trobaven per intercanviar dos sobres: l’un contenia el recompte exacte de cargols d’estrella amb cap pla i l’altre, un sou miserable que no permetria comprar ni un timbre de bicicleta. A la butxaca de l’uniforme gris, l’Amable Bonvehí encara hi guarda un cargol d’estrella amb cap pla. Recorre el cilindre ratllat amb la punta dels dits, els anys no l’han rovellat i encara brilla. Va sostraure aquella peça metàl·lica l’últim dia de feina. I no va angoixar-se en deixar un grup amb només 43 cargols d’estrella amb cap pla. En aquell moment les coses ja havien canviat. I tant si havien canviat! Claus, daus, blaus.

Finalment, s’encara amb la caixa, grossa i negra, i l’obre amb el codi que du anotat al dors de la mà. No les veu, però li sembla escoltar el brunzit inquiet de les mosques. Insectes pudents i empipadors. Extreu de la caixa un passaport de tapes de color verd oliva a nom del Sr. Rude Malapeir, nascut el 22/11/1963. Feixos de diners dels últims cobraments: euros, dòlars, dírhams… Una AK47 i una AR15. Un paquetet tou, embolicat amb paper de seda negra. Un telèfon mòbil. Tots aquests objectes són mosques. Com ho podria explicar a la dona i la filla? En el seu moment, els va dir que l’amo l’havia ascendit, que no només comptaria cargols d’estrella amb cap pla, sinó que comptaria cargols amb cap oval i cap arrodonit. I que era una feina molt important i que l’obligaria a viatjar sovint… De fet, no era del tot mentida perquè va ser el seu cap qui li va proposar un petit complement de sou a canvi d’ajudar-lo a resoldre, discretament, quatre negocis que no eren del tot nets. Té gravat amb exactitud aquell primer encàrrec. Li va costar setmanes de cremor d’estómac i somnis enrevessats. Quan volarà aquest insecte molest? En quin ordre de la llista de records condemnats es troba? Claus, daus, blaus.

Es col·loca els guants de fregar plats i trasllada el contingut de la caixa forta a la bossa de brossa. Dubta un instant davant del paquetet embolicat amb paper de seda negra. No es pot estar d’obrir-lo una miqueta. A dins hi ha quatre corbates, noves, cares, llampants, ben bé del gust del Sr. Rude Malapeir. Tot un personatge, el Sr. Rude Malapeir. L’Amable Bonvehí el va fer néixer mesos després d’aquell primer encàrrec. Feia setmanes que el petit complement al seu sou de comptable li calmava una mica la cremor d’estómac. La nit que va arribar a casa amb la bicicleta fúcsia va concloure que pagava la pena sostenir els remordiments. Era discret i eficaç, vaja, que tenia traça a resoldre certs tipus d’encàrrecs. I es va adonar que quan ho feia, mutava en una persona diferent. L’ambició no era un tret característic del Sr. Amable Bonvehí, però l’endemà va presentar la seva dimissió a l’empresa de cargols i va muntar el seu propi negoci de resolució de cert tipus d’encàrrecs. I va crear un únic operari: el Sr. Rude Malapeir. El Rude Malapeir era elegant, duia vestits de tall anglès que combinava amb corbates impossibles. El vestit l’aprofitava però la corbata la llençava després de cada encàrrec, per seguretat. El Rude Malapeir era molt diferent de l’Amable Bonvehí: el Rude no somreia als cambrers ni als dependents de les botigues, no deia ni “bon dia” ni “adeu-siau”, ni cedia mai el seient del metro a un vellet ni a una dona embarassada (tot i que tampoc s’hi va trobar mai perquè sempre viatjava en taxi o en avió). L’Amable Bonvehí torna a mirar les corbates. Algú sospitaria de la feina fosca a què estaven destinades? Les teles de colors ara brillen però amb el temps es floriran i atrauran petits carronyers voladors. Enfonsa el paquetet de seda negra a la bossa de brossa i la tanca amb un fort nus. Nota el cap clar, serè. Ha estat capaç d’evocar un munt de records passats. Potser el coi de neuròleg va errar el diagnòstic. Claus, daus, blaus.

Torna a penjar la bicicleta fúcsia just davant de la caixa forta i col·loca els llenços inacabats de la seva dona. Blau de Prússia, amarant i jade, li recitava ella quan tornava de les classes de pintura, castany rogenc, lavanda i vori. El negoci del Sr. Rude Malapeir va permetre que la seva dona canviés el pal de fregar pel pinzell. I mesos més tard, el piset a les cases barates pel xalet discret amb traster i jardí. Un jardí ple de papallones, blaves, liles, blanques… Ni la dona ni la filla s’havien qüestionat per què un comptable de cargols d’estrella amb cap pla havia passat a comptar feixos de diners. El Sr. Amable Bonvehí agraeix enormement aquesta manca de curiositat i ara, quan la sentència del coi de neuròleg amenaça de deixar-li la memòria buida, no vol que les mosques ho embrutin tot. Reconeix que fa mesos que ha perdut eficàcia a l’hora de realitzar els encàrrecs… ho ha notat. Són feines que requereixen precisió i confondre una adreça o descuidar-se una AK47 en un urinari públic, clarament, resten qualitat al servei que ofereix l’empresa. I per això ahir va accedir a contestar les preguntes del coi de neuròleg. Per això aquest matí ha anul·lat tots els encàrrecs pendents. Ha pujat al traster per evitar que un núvol de cuques copròfagues cegui les dones que estima si un dia es decideixen a regirar el traster. El dia que d’ell només en quedi un cos balmat de records. Potser passarien uns mesos o uns anys, això no ho va concretar el coi de neuròleg. Claus, daus, blaus.

Tot i l’escàs contingut de la bossa de brossa, pesa més del que el Sr. Amable Bonvehí havia previst. Les mosques emprenyadores brunzeixen amb força i es resisteixen a abandonar el traster. La calor el mareja. Es recolza a la paret. S’aferra a la bossa. Panteixa. Sua. De sobte, nota un punt calent a la templa. Un llampec roent que se li expandeix pel crani i li sega la meitat del cos. Arriba a la porta tot i que una cama ja no li respon. Amb l’única mà útil abasta el mànec i l’empeny avall. No es mou. La porta està tancada. És una porta ampla, metàl·lica, fermada amb quatre panys. On ha deixat les claus? Ho ha oblidat.

Del terra estant, la vista del Sr. Amable Bonvehí s’omple de pampallugues bellugadisses, eixams de mosques i papallones juganeres que s’escapoleixen del seu traster.

Relat finalista del concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU

Dilluns 25 de juliol de 2022 La Veu de Sant Joan publica ‘Vampiresados 234’, el programa que mai guanyarà una Creu de Sant Jordi

Jordi Remolins

Fa uns mesos van donar la Creu de Sant Jordi als Estopa. La decisió ha generat opinions enfrontades, des dels llepaculs de la banda que han defensat els valors d’una suposada cultura mestissa i s’han sumat a un populisme sense fi amb l’objectiu de mantenir els seus micròfons i columnes de premsa al capdamunt dels índexs d’audiència, fins als lletraferits i hiperventilats que lamenten que un grup que té lletres potser no gaire políticament correctes obtinguin una distinció que ells reservarien per a les patums de la pàtria.

Bé, jo tampoc els hauria donat la Creu, però perquè en això dels reconeixements hi veig una injustícia per comparació que sempre m’ha remogut el cervell i part dels budells. De fet, en una ocasió vaig plegar d’un mitjà de comunicació perquè entre altres motius cada any per Nadal ens regalaven una petita panera als col·laboradors, mentre que a un altre noi que estava més ben vist li’n deixaven una altra el doble de grossa al costat de les nostres. I a mi que me la suava el contingut de la meva panera, em semblava de mal gust que ni tan sols tinguessin el detall de dissimular, donant-li la seva d’una forma més reservada.

Musicalment els Estopa no han empatat amb ningú. Han tingut èxit, han venut molts discos i moltes entrades de concerts, però no tenen ni una cançó que em sembli prou emblemàtica per aparèixer al programa de ràdio –el Vampiresados– que des de fa anys faig a La Veu de Sant Joan. I això que cada vegada tinc menys prejudicis, ni musicals, ni culturals, ni idiomàtics, però sí pel que fa a un talent que en el cas dels Estopa no aconsegueixo trobar-los, ni de fet cap gana d’aconseguir-ho.

Quan vaig començar a escoltar programes musicals de ràdio gairebé havia de genuflexionar-me i resar perquè sonés una bona cançó. Això sí, comercial fins a la nàusea. Als anys vuitanta els lladrucs que anunciaven l’arribada del Suburbia dels Pet Shop Boys eren com una benedicció. Més tard vaig descobrir que per escoltar una bona cançó a una emissora d’FM calia més paciència que un eunuc per tenir una erecció. Ni Jordi Tardà, ni la majoria d’espais de Ràdio 3, ni els programets del cantant d’Els Pets tenien l’interès que meresqués que hi perdés el temps. Per això fa més de dues dècades vaig començar a fer programes de ràdio, primer a Ràdio Campdevànol abans que me’n fessin fora de males maneres, després a Ràdio Ripoll abans que en marxés tip de prepotències, i ja fa prou temps sense discrepàncies malgrat els meus intents per resultar insofrible, a La Veu. I els vampirs potser no existeixen, però el talent ja us dic ara que sí.

Joan Millaret i Valls

La cara fosca del poder

L’actor nord-americà que feia de pianista a “Eyes Wide Shut” (1999, Stanley Kubrick), Todd Field, dirigeix ara el seu tercer llargmetratge, “Tár”, després d’apreciables films com “En la habitación” (2001) i “Juegos secretos” (2006). “Tár” és un aspre film sobre la compositora, professora i, sobretot, brillant, enèrgica i carismàtica directora de l’Orquestra Filharmònica de Berlin, Lydia Tár (Cate Blanchett), a punt de dirigir la “Cinquena Simfonia” de Mahler.
L’arrencada, amb una classe magistral durant una entrevista sobre música i interpretació, sembla apuntar vers un film sobre música clàssica, que parlarà de direcció, d’art, de Mozart i Bach. En realitat, comença una punyent radiografia del comportament tirànic de Lydia Tár. Poden comprovar el seu abús de poder tot vexant un alumne en un curs de formació com a director d’orquestra. O, després, encapritxar-se d’una violoncel·lista, Olga (Sophie Kauer), fins al punt de canviar una peça musical del repertori per una altra on aquest instrument sigui el protagonista, aparcant els criteris artístics en benefici de qüestions més prosaiques.
Lydia Tár, lesbiana declarada, viu rodejada d’un petit i estret cercle d’amistats, un equip conformat, bàsicament, per la seva assistent personal, Francesca (Noémie Merlant), i la seva dona, Sharon (Nina Hoss), primera violinista de l’orquestra, amb qui tenen una nena. Descobrim una personalitat maniàtica i obsessiva, com la dèria de netejar-se sempre, una manera de no ser contaminada per la humanitat. La veiem menystenir els veïns del replà d’escala, completament aliena als seus sofriments. I, sobretot, el tracte inhumà dispensat a una antiga alumna, Krista, condemnada despietadament a l’ostracisme fins a la seva desesperació.
La seva actitud psicòtica i obsessiva davant la vida, l’entorn o davant les persones més properes precipitarà el seu esfondrament. Tot això succeeix a mesura que ella perd el ferri control sobre la realitat. El seu esmicolament personal i el de la seva feina desemboca en un final contundent, implacable, sobretot per a una artista de renom. Tot això està molt ben reflectit a partir del tractament del detall del so que fa Todd Field, sonoritats i sorolls que s’acaben ficant en el cap de la dona com a molestes intromissions i que la pertorben fins a destarotar-la.
Un esplèndid film sobre la cara fosca del poder i la glòria, posant l’èmfasi en els mecanismes de control desplegats. L’originalitat de Todd Field consisteix a parlar d’atributs autoritaris i tics dictatorials, associats sovint als homes, aquí encarnats en una dona d’èxit. Transcendeix, per damunt de tot, una demolidora reflexió sobre el poder, en estat brut, prescindint d’una perspectiva de gènere. Cate Blanchett ens regala una interpretació extraordinària de dona glacial, estirada, metòdica i insensible. Un gran paper que l’ha dut a estar nominada a l’Oscar a millor interpretació femenina, després de guanyar el Globus d’Or a millor actriu dramàtica i la Copa Volpi al Festival de Cinema de Venècia, on va tenir lloc la première del film.

La jove de Mollet Blanka Wysocka va guanyar el concurs Reina Gran Talla del 2003

Jesús Medina

El 2003 tenia 22 anys, feia 1,71 metres d’alçada, gastava una talla 48, tenia unes mides de 113-98-113, els ulls blaus i els cabells rossos. És allò que va valorar el jurat per proclamar Blanka Wysocka com a Miss Talla Gran entre 15 candidates més, a més d’emportar-se també el premi a l’elegància. Nascuda a Varsòvia (Polònia) i llavors veïna de Mollet des de feia 12 anys, la Blanka desprenia una simpatia que s’encomanava i era volgudament activa. A més de la seva feina com a secretària de direcció i traductora, la jove col·laborava a programes de Ràdio Mollet i havia participat en alguns grups de teatre de la ciutat, com ara els Ni Sucre Ni Farina. Wysocka va ser coronada com a reina de les talles grans a l’Hotel Princesa Sofia de Barcelona.

El concurs Reina Gran Talla es va crear pels periodistes Inés Fernández Bello i Josep Maria Romaguera el 1993. Al cap de 10 anys estava més que consolidat quan el va guanyar Wysocka, però encara no havia arrelat el missatge que no calia avergonyir-se per vestir qualsevol mida de talla. De fet, no va ser fins al 2016 que Sports Illustrated va utilitzar “una model normal”, segons la definició de la revista, per omplir la portada del número dedicat a banyadors, el Swimsuit. Ashley Graham, a 27 anys, era la protagonista d’aquesta portada.

Però només una portada no fa estiu i per això les models normals, és a dir les que tenen els paràmetres de més de la meitat de la població, continuen reivindicant periòdicament el seu espai als centres de decisió de la moda.

“La societat i la moda discriminen, aplicant uns criteris que no són reals, i hem de tendir a la normalització de les talles. Crec que no ens mereixem això per part dels fabricants”, explicava Wysocka a EL 9 NOU al 2003. I insistia en que calia cuidar-se, molt abans que la dictadura de les xarxes socials fes estralls entre tants adolescents: “Allò més important és la salut, i per això ningú no s’ha de posar a fer una dieta estricta que els pugui causar transtorns alimentaris; és millor que explotin altres parts dels seu cos i de la seva personalitat”. Des de fa una mica més de vuit anys, Blanka Wysocka treballa com a assistent del CEO d’una empresa de manteniment ferroviari a Madrid.

AMIC

Els hàbits sedentaris i l’alimentació poc saludable són dos factors de risc de patir sobrepès i obesitat, així com les malalties cròniques associades. El conjunt d’aquestes patologies estan, de fet, entre les principals causes de morbiditat i mortalitat en el nostre entorn. Per contra, portar una dieta saludable i fer activitat física de manera habitual són els principals factors de promoció i manteniment d’una bona salut durant tota la vida. Per a impulsar aquests bons hàbits, l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN) va publicar recentment un informe amb recomanacions dietètiques, que ara impulsa amb la campanya ‘Menjar bé per a viure millor’.

Segons explica l’AESAN, una alimentació saludable és aquella en la qual predomina el consum de productes frescos i de temporada, i es redueix la ingesta d’aliments processats i ultraprocessats amb alt contingut en sal, sucres afegits i greixos saturats.

Les recomanacions dietètiques per a portar una alimentació saludable i sostenible es poden resumir de la següent manera:

-Augmentar el consum diari de productes d’origen vegetal.

-Donar preferència als cereals de gra sencer (integrals) i a greixos saludables.

-Beure aigua de l’aixeta sempre que sigui possible.

-Reduir el consum de carns processades, greixos saturats, el sucre i la sal.

-Fer activitat física i reduir el sedentarisme.

Xavier Roviró i Carme Rubio

Hi ha fonts que es valoren per les propietats saludables de les seves aigües. En altres temps, la gent s’hi apropava amb una fe gairebé religiosa, convençuda que bevent de les seves aigües guaririen els seus mals. Avui se sap que les aigües que són riques en ferro van bé per obrir la gana; les sulfuroses milloren l’aparell circulatori i la pell; les sulfatades ajuden amb els problemes digestius; les que tenen magnesi són ideals per als ronyons i el cor; les sòdiques són bones per al fetge i les ferides infectades; les fluorades restableixen el teixit ossi, i les clorurades van bé per al reuma, i així moltes més.

La Font Noguera de Sant Julià de Vilatorta
Descripció
Per als vilatortins, el projecte més emblemàtic que va fer mai el mestre d’obres Miquel Pallàs és la remodelació de la Font Noguera, l’any 1933. Pallàs va transformar l’entorn de la font en un parc que és un monument a la natura. Una de les reformes que es van fer va ser ampliar el nombre de boques de la font, que va passar de cinc a set, i per això avui aquest lloc es coneix com el parc de les Set Fonts. La Font Noguera ocupa una raconada tranquil·la i un espai ombrívol, molt apreciat pels veïns i visitants. Abans, prop de la font passava el torrent de Sant Julià, soterrat el 1964.

Com arribar-hi
La Font Noguera es troba a prop del centre de Sant Julià de Vilatorta. Per arribar-hi a peu, és molt interessant fer la Ruta dels Molins. Aquest itinerari surt de Calldetenes, segueix el torrent de Sant Martí o riera de Sant Julià i arriba al parc de les Set Fonts. El recorregut està molt ben senyalitzat i incorpora informació diversa sobre els elements que es van trobant al llarg del camí: molins, basses, fonts, carcabans, mines i regadores.

Anècdotes
Abans es deia que l’aigua de la Font Noguera tenia propietats medicinals, tothom ho afirmava, però alhora tothom sabia que no era pas cert. És probable que les úniques malalties que aquestes aigües hagin sanat alguna vegada siguin l’estrès i el neguit. Coneguda també com les Set Fonts, la Font Noguera sorprèn per la gran quantitat d’aigua que brolla pels seus brocs. El seu origen es remunta al 1723, quan encara tenia només cinc brocs i les dones del poble rentaven la roba en els dos safareigs que hi ha al costat.
A començament del segle XX, Sant Julià va potenciar la Font Noguera per convertir-se en un poble d’estiueig. Es volia que les famílies benestants de Barcelona s’animessin a construir la seva segona residència en el poble. Per això es van difondre uns informes mèdics que, sense estar sustentats en cap base científica, garantien les grans qualitats medicinals de l’aigua de la Font Noguera. Al voltant d’aquests informes i del gran cabal d’aigua de la font, es va elaborar tot un projecte que, amb una bona campanya de màrqueting, va potenciar la venda de terrenys i la creació d’una colònia. A tot això s’hi afegia el bell entorn de turons i muntanyes, el clima benèvol i la tranquil·litat del lloc. El projecte va triomfar i, quan més endavant es va comprovar que l’aigua no era medicinal, cap estiuejant de la colònia va penedir-se d’haver triat Sant Julià. Moltes famílies de la burgesia barcelonina van escollir el poble, no només per a l’estada d’estiu, sinó també per fer relació social i repòs, i s’hi van construir torres i xalets d’estil modernista. Miquel Pallàs i Sala va ser el mestre d’obres més sol·licitat i valorat.
Dedicada a la Font Noguera, el grup de Caramellaires del Roser de Sant Julià canta una sardana que és l’ensenya musical del poble. Creada pel músic Manuel Suñé a partir de la lletra del seu fill, es va estrenar la diada de Pasqua del 1947, dirigida pel mateix compositor, i el 1996 Santi Riera va fer la versió actual de la sardana, de la qual són aquests versos:
-… Som vilatortins / nascuts a prop dels pins, som vilatortins / els cantaires més fins.
-Allà a baix la Font Noguera / bo i assentats en aquells bancs,
escoltant l’aigua riallera, / deixeu sentir els nostres cants…
-El poble de Vilatorta / n’és el més bonic que hi ha l’estimem perquè és ben nostre: / Visca doncs Sant Julià. Oidà!

Altres fonts guaridores
La font més popular de Sant Joan de les Abadesses és la Font de la Puda, propietat del municipi. Aquest nom és relativament recent, perquè abans era coneguda com la Font dels Banys, perquè per prendre les aigües medicinals la gent s’hi banyava. Part de l’aigua, que raja contínuament i deixa un rastre blanquinós a la pell, es desvia cap a una altra font on la gent es renta per guarir-se de malalties de la pell. Avui ja no hi ha qui vagi a banyar-se, però aquesta font encara continua sent un lloc agradable i ombrívol on ser-hi a gust. Es diu que al camp de prop de la font s’hi apareixia el fantasma d’un penjat, i per això la mainada de Sant Joan tenia por d’acostar-s’hi.
La Font del Molí de Folgueroles, coneguda des de l’edat mitjana, també és bona per als problemes digestius i altres fonts medicinals són: la Font de Sauva Negra, la Puda de Vic, la Font de la Salut de la Roca del Vallès, la Font de l’Esperonell, la de la Tolosa i la Font del Verdaguer de Vallfogona de Ripollès.

AMIC

Els hàbits sedentaris i l’alimentació poc saludable són dos factors de risc de patir sobrepès i obesitat, així com les malalties cròniques associades. El conjunt d’aquestes patologies estan, de fet, entre les principals causes de morbiditat i mortalitat en el nostre entorn. Per contra, portar una dieta saludable i fer activitat física de manera habitual són els principals factors de promoció i manteniment d’una bona salut durant tota la vida. Per a impulsar aquests bons hàbits, l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN) va publicar recentment un informe amb recomanacions dietètiques, que ara impulsa amb la campanya ‘Menjar bé per a viure millor’.

Segons explica l’AESAN, una alimentació saludable és aquella en la qual predomina el consum de productes frescos i de temporada, i es redueix la ingesta d’aliments processats i ultraprocessats amb alt contingut en sal, sucres afegits i greixos saturats.

Les recomanacions dietètiques per a portar una alimentació saludable i sostenible es poden resumir de la següent manera:

-Augmentar el consum diari de productes d’origen vegetal.

-Donar preferència als cereals de gra sencer (integrals) i a greixos saludables.

-Beure aigua de l’aixeta sempre que sigui possible.

-Reduir el consum de carns processades, greixos saturats, el sucre i la sal.

-Fer activitat física i reduir el sedentarisme.

Forta abraçada, Josep-Maria! Fes senderisme per l'eternitat!

Josep Ballbè i Urrit

Ens acaba de deixar un autor entranyable, humil, senzill, discret, prolífic, sentimental i nuclear: l’incomparable Josep-Maria Espinàs. Sempre anava a l’essència. Parlava de temes normals en un to i caire genials. De ben segur perquè abans havia baixat a l’era. No com aquells xerrameques que tan només cerquen xuclar càmera i fardar –fins i tot cobrant– per no dir ben bé res. Penso en algun col·laborador habitual de la premsa que palesen molta incoherència. Tan sols fan per autoirogar-se la paternitat de saber-ho tot, volent centrar càtedra. A aquest espècimen, li diria allò del “mira del què es vanta i sabràs què li falta“. O també “qui presum, fa fum“. Vull pensar que, sense citar exemples, els deixo implícits entre línies.

En Josep-Maria era, alhora, llum, sal i llavor. Ciència i creença. Rauxa i pausa. Rialla i llàgrima. Mirall i màquina de retratar. Es patejava el territori, sobretot per contrastar i donar més força i realitat al contingut dels seus treballs (llibres i articles d’opinió). Sempre li vaig tenir una sana enveja, per raons òbvies. Assolir la fita de més de 12.000 columnes i promitjar un llibre publicat per cada any de vida diu molt en favor d’ell. Certifica l’empenta carismàtica d’un cor immens.

Artífex de la lletra de l’himne de la culerada, cofundador del moviment estratosfèric de la Nova Cançó i membre actiu dels Setze Jutges, ens deixa un llegat de vàlua suprema. D’ell puc dir que mai no morirà. Per si aquest bagatge fos poc, encara hi afegiré la creació de l’editorial La Campana. Tot plegat, embolcallat per la seva crítica social i un estil planer, suggerent i summament popular. A l’abast de tothom. Es feia estimar per un munt de perfils: prosaic, original, real i inconformista. Cada dia afinava el llapis de la seva perspicàcia per ficar el nas en temes sorgits del no-res i la insignificància. Diàriament sorprenia tothom amb saba nova, fet no gens fàcil.

La llarga durada del seu pas pel nostre món acredita un arrelament al terrer i una gran identitat envers el fet català. Bon escriptor, destacat tertulià i –en definitiva– gran persona, per damunt d’altres consideracions. La dolcesa penetrant de la seva mirada venia a ésser com la prova del cotó fluix: no enganya. Autènticament peculiar, el pes del seu bagatge ens ha d’esperonar per bastir un futur en millors condicions. Lluny de declaracions autocomplaents i potser hipòcrites de molts polítics: ja cal que prenguin nota del seu mestratge.

Forta abraçada, Josep-Maria! Fes senderisme per l’eternitat!

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers