Entrevista a Montse Pujol, presidenta de Tastet de Gospel i Guillem Prat director de Tastet de Gospel.

Jordi Sunyer

Aquest diumenge es presentarà el nou espectacle de Tastet de Gospel ‘Gospelwill’. Una història de vida portada als escenaris, explicada a través de la música.

Tastet de Gospel és una coral, però també una entitat perquè té una presidenta no?
Montse Pujol: Sí, perquè és una estructura i com a estructura ha de tenir un muntatge que serveixi per gestionar tot l’agrupament de socis que són els cantaires. L’estructura està composta per un president, un tresorer, un secretari i uns vocals que ens reunim periòdicament per gestionar i tractar les temàtiques que vagin apareixent dintre l’entitat.

Com és el vostre nou espectacle ‘Gospelwill’ que estrenen aquest diumenge?
Guillem Prat: Bé, és un pas més a tot el que hem fet fins ara, si anem més enrere vam començar amb concerts tradicionals, amb cançons, harmonies… Fins al ‘Gospelbreath’, el nostre últim espectacle que vam portar a molts escenaris, però va arribar la pandèmia… Hem anat evolucionant, ja que fa setze anys que cantem.

Potser vau ser dels que vau sortir més perjudicats per la pandèmia?
G.P.: Vam tenir un cop fort, però després de la pandèmia vam dir de començar amb una cosa nova, un projecte nou. Va ser un pas més dins de la nostra formació incorporant elements de dansa, amb una ballarina que és Joana Renyé, que fins ara no havíem fet.

Com és que us vau fixar en ella?
G.P.: Bé, a través de la Núria Garcia que també balla.
M.P.: També havia cantat amb nosaltres una temporada llarga, amb el Gospelbreath, per tant ens coneix.
G.P.: Sí, i a més a més la Núria coneix a la Joana, ens la van presentar i vam anar a parar amb ella com a ballarina i com a coreògrafa.

Així doncs, en el ‘Gospelwill’ veurem coses noves.
G.P.: Sí, sempre hi ha una petita coreografia, però se centra en la ballarina, se centra en el cor, se centra en la banda. També hi ha una aparició de l’Ariadna Sarri que és una cantaire que també fa dansa. Incorporem altres coses com per exemple, una pantalla que hi va apareixent fotogrames.

Amb aquests nous elements es vol transmetre algun missatge?
G.P.: Exacte, és aquest pas més que hem fet. També hem afegit unes veus en off en determinats moments que serveix per guiar el nostre públic. Agraïm també la col·laboració al Lluís Soler.
M.P.: Serà una veu que tindrà molt de pes i serà molt profunda.
G.P.: Tot això és el que forma la creació del ‘Gospelwill’ que és un projecte d’una història de vida. Des del naixement de qualsevol persona i les etapes que pugui anar passant per la vida. En format de música, balls, fotogrames on passen la infantesa, adolescència, maduresa fins a arribar a la descoberta d’un mateix. Volem que la gent s’adoni que a través de la voluntat es pot arribar a conèixer a un mateix, volem fer pensar.

Durant un temps vau estar totalment aturats de concerts no?
M.P.: Ben bé del tot no, perquè es va anar mantenint la flama petita i, ens trobàvem en línia.
G.P.: Jo feia els assajos en línia, em posava davant de l’ordinador amb una guitarra i feia les diferents veus, però, no sentia a ningú. Per part meva era un no parar, ja que no sentia els altres. Va ser difícil, però ho vam fer per aguantar aquesta flama.

Recordeu la primera trobada presencial després de la pandèmia?
M.P.: Sí, va ser el setembre de l’any 2021. Va venir tothom que es mantenia al grup. Encara havíem d’anar amb mascareta, tot i que a contra cor perquè ens hagués agradat cantar sense barreres. I vam començar amb el nou repertori acord del qual portava en Guillem.
G.P.: Des del setembre del 2021 fins al 2022 tot va ser assajos, amb repertori nou i vam començar el ‘Gospelwill’ només assajant, ja que no hi havia concerts.

Qui hi haurà a dalt de l’escenari al ‘Gospelwill’
M.P.: En total som cinquanta persones on hi haurà cinquanta veus; una vintena de sopranos, setze contralts, nou tenors i uns sets baixos. Normalment, no som tots a cantar i assajar cada setmana perquè tothom té imprevistos.
G: El diumenge hi haurà més de quaranta persones segur.

I també hi haurà banda presencial, qui us acompanyarà?
G.P.: Sí, serà una banda de músics professionals.
M.P.: Hi haurà el bateria en Pep Solà, un baixista que és l’Enric Puigdesens, una guitarra nou molt bo que es diu Ferran Jaumira que s’ha incorporat aquest any i estem molt contents amb ell. Als teclats també hi tenim el nostre estimat Guillem Soler, que també canta molt bé.
G.P.: També hem incorporat un noi molt jove de setze anys.
M.P.: És un noi que sempre ha viscut molt la música, toca el piano, li agrada el teatre, l’espectacle. I quan ens va trobar a nosaltres es va incorporar i li va agradar tant que s’ha incorporat com a músic, es diu Lluís Rubio. També mencionar a la Bruna, que s’ha incorporat ara i que ens encanta que toca el violí i, també participa en algunes peces de l’espectacle tocant el violí.
G.P.: Tindrem set músics tocant a l’escenari. En Guillem Soler canta en Lluís també. També tenim un grup de solistes molt importants. El gòspel necessita solistes, banda i un muntatge.

El format que veurem a ‘Gospelwill’ serà com ‘Gospelbreathe’?
M.P.: No exactament, té uns matisos diferents. Ens hem vist davant la disjuntiva de canviar el vestuari per exemple.
G.P.: És un vestuari molt obert, com que en aquest espectacle juguem amb objectes que són naturals; colors de fusta, plantes, picarols.. implica també una escenografia important. Tots són colors naturals, anirem vestits així.
M.P.: L’estètica canviarà molt de ‘Gospelbreath’, és una estètica que lliga molt amb tot l’entorn.
G.P.: És un lligam per conscienciar a la gent amb el món, lligar-ho amb l’ecologia, colors de terra, naturals, i no tan brillants.

D’aquí poc sereu a Torelló no?
M.P.: Sí, el dia 14 de maig que és el dia del Mercat del Trasto, serà la cita que tindrem. Un mes abans també estarem a Calldetens el 15 d’abril.
G.P.: Farem una mica aquesta gira per els teatres més importants d’Osona.

I fora d’Osona?
M.P.: Ho estem temptejant en aquests moments però s’ha d’acabar de veure.
G.P.: També una cita rellevant serà que anirem a l’Atlàntida, el que passa és que per a la programació és complicat que entrem perquè som cantants amateurs, però la banda és professional i és complicat entrar en una programació estable.

Aquest any esteu de setzè aniversari, com va començar tot plegat, ja que fa setze anys quasi no hi havia res de gòspel a la comarca?
G.P. : Jo vaig ser un dels fundadors, me’n recordo perfectament, va sortir de l’escola de música de Taradell, una colla de pares que anàvem a recollir els nostres fills a l’escola i cada trimestre ens feien una audició. I vam dir; ostres, sempre anem a les audicions dels nostres fills i, a un dels pares se li va acudir de fer un concert pels nostres fills de l’escola de música. En aquell moment jo estava a l’orfeó vigatà dirigint i, en aquell moment em van preguntar si els podia dirigir una miqueta. Els hi vaig dir sí de seguida, en aquell moment havia fet uns cursos a l’estiu de gòspel, volia saber el que era i com que anava sentint coses me’n vaig anar a fer un curs, que em va encantar i volia fer això. I m’hi vaig posar i encara dura, havia de ser un concert, el vam fer i en vam fer més.

D’aquells pares que van fer el primer concert a part de tu qui més queda?
M.P.: En queden alguns, sí.

I d’aventures n’heu viscut moltes, recordeu quan vau anar a TV3?
M.P.: Sí, oi tant i a més és emocionant veureu perquè veus a tots els companys nostres.
G.P.: Va ser la segona edició de l’Oh Happy Day el 2014.

Us va anar bé no?
M.P.: Sí, suposo que els hi va agradar que fos més variat, era una formació gran i suposo que els hi va agradar l’estil que portàvem.
G.P.: Els hi faltava aquest tipus de cor i ens van triar, vam anar a una preselecció, els hi va agradar i ens van agafar. En total eren nou cors, on la majoria estaven fets per un concurs, nosaltres no. En tenim una experiència molt bona.
M.P.: Una de les coses que recordo quan vam a anar a la preselecció, és que el presentador ens va destacar com transmetíem.
G.P.: Sí, i a més això és una característica que sempre ens han dit als concerts, ens diuen que com que veuen que ens ho passem tan bé i transmeten tan bon rollo que s’encomana.

La festa té dos segles més d'antiguitat del que es pensava

Josep Villarroya

La recerca amb motiu de l’exposició del Museu Thermalia de Caldes, dedicada a Sant Antoni Abat, revela que la festa ja existia l’any 1667, 200 anys més antiga del que es pensava fins ara, que era el 1873

L’exposició “Història de la festa de Sant Antoni Abat a Caldes de Montbui: 1667-2023, 356 anys documentats” s’ha presentat aquest divendres i es podrà visitar a partir del 12 de febrer i fins el 4 de juny i que s’ha proposat amb motiu dels 150 anys de la Facultat de Sant Antoni.

La historiadora Laia Soler Moreno, doctora en Història de l’Art i comissària de l’exposició, ha descobert que la festa de Sant Antoni Abat té 356 anys d’antiguitat documentats. Segons aquesta dada, la celebració calderina té dos segles més de tradició del què s’havia pogut documentar fins ara.

El tret de sortida de l’exposició comença, doncs, confirmant que els orígens de la celebració calderina es remunten al segle XVII i aportant nova llum als coneixements sobre la història de les tradicions catalanes.

La descoberta s’ha fet pública en la roda de premsa celebrada aquest divendres, amb l’alcalde Isidre Pineda; la regidora de Cultura i Patrimoni Carme Germà; la de Cultura, Laia Cuscó; el president de la Facultat de Sant Antoni, Joan Bellavista; la directora del Museu Thermalia, Anna Monleón, i la doctora Laia Soler.

 La història i l’estructura de la festa

El Museu Thermalia ha aprofitat l’efemèride dels fins ara confirmats 150 anys de la festa per crear aquesta exposició que, amb fotografies i textos, explica la història i les tradicions que s’han conservat fins l’actualitat.

Per a la població calderina la mostra serà una manera de viatjar als orígens d’una celebració que no passa desapercebuda, en especial per la celebració dels Tres Tombs i del Ball de Plaça.

Per a la població en general, l’exposició servirà per explicar totes les parts, els rituals, les tradicions, els actes i les activitats a l’entorn de la versió calderina de la festa per excel·lència de la pagesia catalana.

L’exposició mostrarà documents recuperats de la Facultat de Sant Antoni i de la Parròquia de Santa Maria, reproduirà algunes escenes relacionades amb Sant Antoni Abat i exhibirà algunes peces de vestir típiques de la festa, com els que es fan servir per al Ball de Plaça o per al Ball de Nit.

Sant Antoni calderí (1667 – 2023)

El comissariat i la recerca documental fet per la doctora Laia Soler Moreno demostra l’existència de la festa des de fa 356 anys (1667-2023) i que els orígens de la celebració es troben en la Confraria de Sant Antoni Abat, adscrita a la parròquia de Santa Maria de la vila.

La confraria es va fundar el 1667,primer any en que es documenta la festa de Sant Antoni, i va estar vigent almenys fins a principis del segle XX.

El Llibra de Antradas y de Exidas y Apocas de la Confraria de St Antoni de lo any 1667 és el document inèdit, de gran valor històric i patrimonial, que es conserva a l’arxiu de l’església de Santa Maria de Caldes de Montbui i que ha estat cabdal per a les noves informacions relacionades amb Sant Antoni Abat a la vila.

L’existència de la Facultat de Sant Antoni, per la seva banda, està documentada des dels anys 20 del segle passat. Sobre ella es es desconeix la data de fundació i ara Laia Soler apunta que podria ser l’evolució natural de l’antiga confraria.

La comissària de l’exposició, Laia Soler Moreno, és doctora en Història de l’Art per la UAB. Ha treballat per a diverses institucions i museus, com ara el Consorci del Patrimoni de Sitges, la Generalitat de Catalunya o el Museu Nacional de Ceràmica de València.

Actualment forma part d’un projecte de recerca del grup de treball “Museus i gènere”, en el marc de la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya

Miquel Erra

La sisena edició del Trufforum, cinquena consecutiva a Vic, amplia i reforça el programa per continuar-se consolidant com “la gran festa de la tòfona”, en paraules del seu director, Daniel Oliach. L’evidència d’aquesta evolució és el trasllat del certamen de l’edifici del Sucre, on s’havia celebrat fins ara, al recinte firal. Des d’aquest divendres i fins diumenge, la fira, promoguda per l’Institut Europeu de Micologia, es proposa acostar al gran públic el món que envolta aquesta autèntica perla culinària, sovint encara molt desconeguda.

“Des del primer moment vam creure que aquesta podia ser una fira singular i de referència per a la ciutat”, destacava en la presentació l’alcaldessa de Vic, Anna Erra. “La idea era fer-la itinerant, però a Vic sempre ens hi hem trobat molt a gust i ara el canvi d’ubicació pot ser un nou revulsiu”, apuntava Carme Vivó, presidenta de l’Associació de Productors de Tòfona de Catalunya (Protocat). “Per nosaltres continua sent clau donar suport a aquest sector, que es troba en ple creixement, i a iniciatives com aquesta”, remarcava Anna Sanitjas, directora general d’Ecosistemes Forestals i Gestió del Medi del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural. “No ens pensàvem arribar on som avui; tornarem a posicionar Vic i Catalunya a l’entorn d’un producte que hem d’aprendre a desmitificar”, corroborava Josep Puigdollers, president de la Llotja de Contractació i Mercat en Origen de Vic.

El programa manté propostes troncals, com el Mercat de la Tòfona, l’Aula de la Tòfona o l’Espai de Tòfona i Ciència, acompanyats d’un ampli ventall d’activitats que tornaran a tenir en la gastronomia el seu eix vertebrador. Gràcies a la nova ubicació, els espais d’activitats estaran integrats dins la zona expositiva i totes les activitats gastronòmiques inclouran els seus tastos. El cartell de la fira tornarà a comptar amb noms propis com els dels cuiners Nandu Jubany, Quico Arumí, Thierry Tarrius, Ignasi Camps o Marc Ramos; l’escriptora Empar Moliner, o el pastisser Lluc Crusellas. Vista la bona resposta de la primera edició, el programa torna a acollir, aquest divendres al matí, l’Acadèmia de la Tòfona. Més de 200 estudiants d’hostaleria d’arreu de Catalunya seran a Vic en una matinal formativa. No hi faltarà el Congrés Internacional de la Tòfona o la reunió anual del grup de seguiment del Pla d’Acció per al Desenvolupament del sector tofoner a Catalunya. En el marc del projecte europeu Mycotour, el Trufforum Vic també acollirà un taller de Ciència Ciutadana per al Desenvolupament del Trufiturisme.

El Trufforum també amplia les activitats per a infants de l’espai Xics & Tòfona i no oblida propostes com el 4t Campionat de Catalunya de Gossos Tofonaires, La Tofoneta o l’espai Receptes del Món. Entre les novetats, diumenge al matí Osona Cuina servirà un esmorzar popular trufat, a partir d’una mostra d’aliments de la Cooperativa Plana de Vic, Fet a Osona i la cuina de Taula Dolça. L’entrada al recinte firal és gratuïta.

Paco Pérez i Jordi Basté, guardonats

Paco Pérez, xef del restaurant Miramar, de Llançà, amb dues estrelles Michelin, serà el mereixedor del títol d’Ambaixador d’Honor de la Tòfona. L’acte tindrà lloc aquest divendres al vespre, moments després de protagonitzar la sessió de creativitat del TrufforumLab. L’endemà el guardonat serà el periodista Jordi Basté, que al migdia rebrà la Tòfona d’Or, premi estrenat l’any passat amb Joan Laporta. Com a novetat, diumenge el Trufforum acollirà la final del Premi Laumont al Millor Plat amb Tòfona Negra, amb els tres finalistes cuinant-lo en directe davant del jurat.

Productes trufats d’arrel osonenca

El Trufforum acostuma a ser un bon aparador de nous productes elaborats amb tòfona. És el cas de la nova cervesa trufada que hi presentaran Noir et Blanc, empresa de Prats amb botiga a Vic, i la cervesera Kibus, amb seu a Olost. “Darrere d’aquesta cervesa hi ha un any de proves”, van destacar Clara Bonshoms i Emili Gutiérrez (a la foto, el mateix dia de la presentació de la fira a la Biblioteca Pilarin Bayés).

“Ho tenim tot i no ho sabem vendre”

Com a preàmbul, dimarts el Trufforum va estrenar el Culinary Hub, un taller d’innovació agroalimentària per a l’elaboració de productes trufats, enfocada a la xarcuteria i amb el suport del Gremi de Carnissers, Cansaladers i Xarcuters de Barcelona. La jornada es va acabar amb un tast de diferents productes, amb la participació d’alguns xarcuters osonencs. És el cas del manlleuenc Cesc Colom, de Colom-Vila, que hi va presentar una somalla amb tòfona. Fa més de 15 anys que Colom va començar a elaborar productes trufats per encàrrec d’alguns restaurants i ara serveix habitualment botifarra d’ou o catalana amb tòfona, malgrat reconèixer que “a la botiga es ven poc”. David Riera, cinquena generació de xarcuters de Can Vilada, de Vic (a la foto), hi va presentar un bull blanc amb brisura i oli de tòfona, tot i admetre que no elaboren productes trufats habitualment pel cost i manca de demanda. “Hem de crear el relat i vendre la història; és el que acabarà donant valor a aquests productes”, va voler defensar Daniel Oliach, director de la fira. “Ho tenim tot i no ho sabem vendre”, va corroborar Pere Muixí, especialista del sector de la tòfona. L’acte va estar conduït per Josep Dolcet, coordinador de Formació de l’Escola de la Fundació dels Oficis de la Carn.

Òscar Embún i Josep Paré

El Casal Francesc Macià va acollir aquest dijous al vespre, davant de més de cent persones, l’acte oficiós d’inauguració del 25è Cau de Bruixes, centrat en el record a títol pòstum de Pere Viñolas, un dels grans artífexs d’aquesta festa. “Realment va ser dels que van fundar l’activitat”, va remarcar l’alcalde, Josep Paré. David Viñolas, fill petit de l’homenatjat, va reconèixer que “el pare sabia enredar la gent, estimava molt el poble”. En nom de la família, va voler agrair que es fes “un record i no un homenatge, que a ell no li agradaria”. Per la regidora de Cultura, Anna Chávez, el record es podia fer extensiu a tota la primera comissió que va muntar el Cau. Després dels parlaments es va passar un vídeo d’uns quatre minuts amb imatges de Viñolas disfressat en diferents anys.

25 ANYS D’ÈXIT

Pels volts de la primera quinzena de febrer, els carrers de Centelles es vesteixen de colors foscos i la vila apaga els seus llums enmig d’una atmosfera propera a la màgia, l’esoterisme i el misteri. Sota un nom que evoca l’univers de la bruixeria, element fonamental de la cultura popular catalana, el Cau de Bruixes celebra enguany la 25a edició recordant el seu impulsor, Pere Viñolas, que va morir el 15 de gener de 2017 als 70 anys.

Dinamitzador i activista centellenc, l’esperit de Viñolas era, segons l’historiador local Josep Rovira, “el d’un home vigorós i emprenedor”, ben actiu en el teixit associatiu del poble impulsant la Fira de la Ratafia o fundant l’entitat Centelles amb el Sàhara. De fet, va ser aquesta voluntat de fomentar activitats socials i culturals al municipi el que, tal com explica Rovira, “el va moure a crear l’any 1998 una nit de bruixes quinze dies abans del Carnaval del poble”, que gràcies al seu èxit ha acabat esdevenint amb el pas dels anys una festa separada de la del rei Carnestoltes.

Més concretament, Josep Pagès, membre de la companyia Pierrot Teatre de Centelles, apunta que “aquell any, Viñolas, que sempre buscava iniciatives noves, ens havia vingut a veure fer teatre amateur”. Va ser aleshores quan l’activista, que formava part de la comissió del Carnaval de Centelles, conscient de la volada que estava agafant a Torelló l’acte de les Senyoretes i Homenots –celebrat la nit abans de la rua oficial del Carnaval de la ciutat–, “va pensar en la idea que Pierrot fes cada any una petita actuació, la primera sota el campanar de Centelles, uns dies abans que tingués lloc el Carnestoltes”, afirma Pagès.

D’aquesta manera, el que va començar com un espectacle de carrer circumscrit a un punt concret del municipi, ha acabat esquitxant el conjunt de la geografia centellenca, convertint-se en una autèntica festa en què participen un bon gruix d’entitats, comerços i veïns de la vila. És així com, des dels seus inicis, Pagès es va adonar que a mesura que passaven els anys, “la peça teatral congregava cada cop més gent, i a principis dels 2000 des de Pierrot vam creure oportú contactar amb grups d’espectacles de carrer, com els Gog i Magog, per elevar la qualitat de les actuacions”.
En aquestes funcions teatrals, no hi podia faltar la disfressa, com la de bruixa, que era una de les més escollides per part dels actors. Aprofitant el gran arrelament de la bruixeria a Catalunya al llarg de la història, a inicis del segle XXI la vila va crear la figura de la Bruixa de l’Any, una distinció atorgada durant els dies de la festa a una dona de la població per la seva tasca cultural o social.
Així, malgrat que, tal com relata Rovira, “fins ara no s’ha pogut esbrinar l’origen de la fama de bruixes que han tingut les dones nascudes a Centelles des de fa molts anys”, el poble, emparant-se en dites populars com de Centelles, bruixes totes elles, ha dignificat la figura de la bruixa: la d’una remeiera sàvia i coneixedora de les herbes i els seus remeis.

És per això que, lluny de ser una festa tenebrosa que recordi la nit de Halloween, Pagès subratlla que “el Cau de Bruixes vol ser, per damunt de tot, un esdeveniment lúdic en què la gent s’ho passi bé”, mantenint l’efecte cohesionador que Viñolas, definit per Rovira com “el motor d’aquesta festa”, va potenciar animant els veïns a engalanar i decorar els carrers per fer-los temàtics.

UNA FESTA A L’ALÇA

El programa del 25è Cau de Bruixes continua aquest divendres amb el tradicional Sopar Embruixat, però serà dissabte el dia més esperat. A partir de les 10 del matí ja hi haurà activitats, que no finalitzaran fins a tocar la mitjanit. Destaquen una escola de bruixeria, les tres representacions itinerants de La venjança de la bruixa o la concentració de bruixes i bruixots. També es podran resseguir els carrers temàtics o l’espectacle dels 25 anys de Cau de Bruixes, a la plaça Major, moments abans de la proclamació de la Bruixa de l’Any. Per diumenge al matí encara quedaran el Mercat Màgic i el Passatge Interactiu.

EL 9 NOU

La coreògrafa Laia Santanach presenta aquest divendres al Teatre Auditori de Granollers, ‘Tradere’, una investigació coreogràfica i conceptual de la tradició des d’una mirada contemporània. L’obra manté l’interès per la tradició però obrint el ventall i investigant sobre diferents tradicions occidentals que impliquen el cos i que el posen al límit i en risc per mantenir vius aquests costums arrelats en les societats.

‘Tradere’, Laia Santanach. Teatre Auditori de Granollers. Divendres, 3 de febrer, 20.00.

El Festival de Jazz de Granollers arrenca amb Néstor Giménez Pocket Orquestra

Néstor Giménez Pocket Orchestra obrirà aquest divendres el 33è Jazz Granollers Festival amb la presentació de ‘Tetralogy’ (Seed Jazz). És un àlbum a quartet que sona com una “orquestra de butxaca” i que transporta els espectadors a dos universos estimulants. Es tracta de jazz de cambra, una música instrumental, meticulosament treballada, amb un punt d’improvisació i amb esperit orquestral. La formació està integrada per quatre músics de trajectòria consolidada i molt vinculada a l’escena musical actual. El pianista Néstor Giménez estarà acompanyat de Gabriel Amargant, al clarinet; Adrià Plana, a la guitarra, i Jaume Guri, al violí. Tetralogy repassa dues suites de música original inspirades en les tetralogies cinematogràfiques de Mad Max i d’Indiana Jones, a les qual suma una nova suite, La història de les joguines, que, seguint la línia de la tetralogia principal, incorpora la veu en la instrumentació.

‘Tetralogy’, de Néstor Giménez Pocket Orchestra. Casino de Granollers. Divendres 3 de febrer, 20.00.

Miquel Gil tanca el Tastautors de Cardedeu

Miquel Gil tancarà aquest dissabte el cicle Tastautors de Cardedeu amb la presentació de ’20 anys d’Orgànic’, un espectacle dissenyat per a la celebració d’aquest treball que ha deixat empremta i ha esdevingut referencial per a les noves generacions. Amb el disc ‘Orgànic’, l’any 2001 va trencar sostres de vidre amb un reconeixement gairebé inèdit per un artista de l’escena folk. Hi formulava un treball que s’ha revelat com un filó artístic de dimensions colossals amb la combinació de poemes de poetes actuals amb músiques elaborades a còpia de deconstruir l’arquitectura interna de la tradició musical valenciana, i la mediterrània, per extensió.

‘20 anys d’Orgànic’ Teatre Auditori Cardedeu. Dissabte, 4 de febrer, 19.30.

L

‘Forever young’, el musical dirigit per El Tricicle, al Teatre Auditori de Granollers

El musical dirigit per El Tricicle, ‘Forever Young’ arriba aquest diumenge a les 7 de la tarda al Teatre Auditori de Granollers. Són set actors joves que s’interpreten a ells mateixos, o a allò que seran d’aquí a 40 anys, quan visquin a una residència per a artistes retirats que no es resignen a ser vells. El resultat és un espectacle tendre i divertit, una comèdia on es canten cançons que formen part de l’ADN de molta gent.

‘Forever young’. Direcció i adaptació d’El Tricicle. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 5 de febrer, 19.00.

Jordi Sunyer

SERGI CARBONELL
‘Refugi’
Sergi Carbonell era el Hipi de Txarango (teclista, segona veu i un dels compositors de la banda) i fins ara havia editat quatre discos en solitari amb el piano clàssic com a protagonista. Ara, aprofitant tot aquest bagatge, debuta com a cantautor de tall pop amb Refugi, un discàs amb 13 peces que Carbonell va enregistrar sense presses durant tot el 2022. Una de les cançons és El viatge, una declaració d’amor a tot el procés compartit amb els seus germans de Txarango: “Guardarem com un tresor les nits d’aquest viatge al fons del pit…”. Imprescindible.

PEP GIMENO ‘BOTIFARRA’
‘Ja ve l’aire’
Josep Gimeno i Montell, conegut amb el nom artístic de Botifarra, és un cantaor tradicional de Xàtiva de 62 anys amb una llarguíssima i llorejada trajectòria. No va ser fins al 2006, però, que va gravar el seu primer disc en solitari, Si em pose a cantar cançons. Des de llavors ja no ha parat i ha editat vuit àlbums. L’últim és Ja ve l’aire, inspirat, com sempre, per la música popular però en aquest cas amb la dona com a gran protagonista. De fet, hi han col·laborat veus com les de Judit Neddermann, Maria Arnal o la filla del propi Botifarra, Míriam Gimeno.

ARAR
‘Arar’
Arar és un nou duet format per la barcelonina Marina Tomàs Amado i la gironina Maria Cruz Millet. Aposten per un format íntim fusionant corda, vent, fusta i veus i en el seu disc de debut hi ha deu peces que mesclen català i castellà tot navegant pels camins del folk experimental i la cançó d’autor. Arar és una petita banda acabada de sortir del forn però les seves components ja tenen experiència en projectes com Pepet i Marieta (Cruz n’és saxofonista, teclista i cantant) o Maria Rodés (Tomàs l’acompanya als directes des de 2019).

Sagi Serra

‘Ssssh’ chrysalis 1969

De tota aquella colla de grups britànics que a finals dels 60 i inicis dels 70 van interessar-se pel blues, Ten Years After n’és un dels millors, amb Alvin Lee, líder indiscutible del grup i excel·lent guitarrista que pot posar-se al costat mateix d’Eric Clapton, Jimmy Page, Jeff Beck o Pete Townshend; Leo Lyons, baix; Chick Churchill, orgue i piano, i Ric Lee, bateria. Ssssh és el seu quart disc, molt serè, amb la participació conjunta de tot el grup (s’havia arribat a dir que Ten Years After era Alvin Lee… i els altres), amb alguns moments que s’acosten força al rock però sense oblidar el blues com a pal de paller. Temes com “Stoned Woman”, “Good Morning Little Schoolgirl” són imprescindibles. El més conegut és “I Woke Up This Morning”, un blues d’estructura bàsica però que deixa a Alvin Lee llibertat suficient per fer una exhibició magistral de la seva habilitat amb les sis cordes. El seu reconeixement mundial va esdevenir-se al Festival de Woodstock, celebrat amb pocs dies de diferència de la publicació de Ssssh, amb la memorable interpretació de “I’m Going Home”, l’inqüestionable himne de Ten Years After, d’11 minuts de durada. Aviat en farà 50 anys.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? El teclat.

Primer grup del qual vas formar part? Un grup que vaig fer amb un col·lega i que es deia Sueño Azul. Ens dedicàvem a fer bolos a les discoteques.

Primer concert en directe? Amb el meu pare, a Andalusia.

Primer disc que et vas comprar? Un d’Alejandro Sanz.

Quants discos tens? Uns 150. Salva’n tres. En salvaria un del meu pare i un de Santané, un trompetista.

Grups o músics de capçalera. Alejandro Sanz, en tots els sentits. Un concert per recordar. Vaig tenir la sort d’anar a veure David Bisbal fa poc i el vaig poder conèixer.

Jordi Vilarrodà

‘La llarga migdiada de Déu’
Pep Coll
Proa Ed.
Déu (Jahvé) dorm? Això es devien preguntar els infants i joves atrapats en un monestir de l’Arieja l’any 1940, pendents de si els gendarmes els entregaran als nazis. Els trobarà Samuel Silvernstein, un transportista jueu que ho ha perdut tot en la desbandada davant de la Wermacht i veu els Pirineus com l’única escapatòria per a tots. Una nova i vigorosa novel·la de Pep Coll, basada en fets reals.

‘El fill del perruquer’
Gerbrand Bakker
Raig Verd Ed.
Alguns lectors recordaran que va guanyar el Premi Llibreter fa 10 anys amb A dalt tot està tranquil. Ara arriba al català el darrer títol del poc prolífic però molt valorat escriptor holandès. Així entrem en la vida d’en Simon, que hereta una perruqueria familiar. El seu pare havia desaparegut l’any 1977 quan el vol que el duia a Tenerife s’estavella. Ell, però, voldrà indagar en el passat familiar.

‘Bukowski essencial’
Charles Bukowski
LaBreu Ed.
LaBreu comença el 2023 amb aquesta antologia de la poesia de Charles Bukowski en traducció de Marcel Riera. Escollides entre la trentena de reculls que va escriure, les poesies d’aquest volum revelen la trajectòria sencera del darrer dels grans poetes maleïts. El literat que no encaixa en els cànons políticament correctes d’avui però que, malgrat això, continua seduint els lectors.

‘De Barcelona a l’Havana… passant per Darnius’
Domènec Guansé
Adesiara
Possiblement aquest va ser un dels primers testimonis de l’èxode català del 1939. El seu autor –escriptor, periodista, polític– hi parla del contrast entre la Catalunya que ha deixat (la d’abans de la Guerra Civil, sobretot) i la Cuba on va arribar en el seu periple d’exili. I també parla de la defensa de la cultura catalana i de la llengua, des de l’optimisme vital malgrat les circumstàncies.

‘He avortat’
Pauline Harmange
Destino
En uns dies en què la ultradreta espanyola ha tornat a posar sobre la taula el debat de l’avortament, arriba aquest llibre basat en la pròpia experiència de la coneguda escriptora feminista francesa. El relat que vol donar veu a les dones que, com ella, fan un pas que no havien pensat mai que es veurien abocades a fer. Que hi reflexionen abans de fer-lo i que el pateixen.

Teresa Costa-Gramunt

HABITAR LA INCENTIDUMBRE
Autora: Lola Irún
Autora dibuixos: Adelaida Murillo
Editorial: Stonberg Editorial
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2018
Nombre de pàgines: 144

Habitar la incertidumbre (Stonberg Editorial) és el primer llibre de poemes de Lola Irún, nascuda a Barcelona i resident a Gavà, si bé anteriorment ha publicat poemes en diverses antologies i ha obtingut premis. El llibre s’acompanya d’un pròleg de Teresa Martín Taffarel, que a propòsit d’aquest poemari fa aquesta afinada observació: així, el poema sorgeix en plenitud, amb la seva càrrega de misteri que s’obre a l’espai de la incertesa des d’on el jo poètic decideix parlar conscientment.
Aquest llibre de veu poètica treballada, la veu de Lola Irún en la qual es transparenta un procés de maduració de qualitat humana, ha inspirat la reconeguda pintora Adelaida Murillo, nascuda a Palma de Mallorca i resident a Barcelona, que ha realitzat una mediterrània, lluminosa coberta, així com uns dibuixos a ploma publicats a l’interior del llibre que, en paral·lel als poemes il·lustrats, performen en la imaginació del lector allò que de subtil té el temps i l’experiència humana i que Lola Irún ha convertit en objecte poètic.
I és que els poemes de Lola Irún posen de manifest amb imatges poètiques molt visuals experiències concretes no exemptes, però, d’un cert misteri, d’allò que sabem i no sabem a la vegada i que expressa la natural incertesa que ens assalta cada dia. Per aquest motiu busquem la paraula o la metàfora que fixa allò efímer? Així ho creiem, sabedors que no ens podem banyar en les mateixes aigües del riu.
No és freqüent de trobar l’expressió de la imaginació estètica que allunya dels llocs comuns i transforma la realitat viscuda en una potent imatge poètica, en el cas de Lola Irún, o en una suggeridora imatge gràfica, en el cas d’Adelaida Murillo. En el seu acte creatiu no hi ha mimesi d’un objecte ni per part de la poeta ni per part de la pintora, sinó una recreació d’aquest objecte: un poema o un dibuix per una banda autònom, que dona fe d’ell mateix, i, per l’altra, una comunió creativa quan poema i dibuix dialoguen. Aquest és un altre dels valors d’Habitar la incertidumbre: es tracta d’un treball on trobem imatges poètiques i imatges gràfiques en un vol lliure de la imaginació que tant inviten a la reflexió i a la meditació com a la conversa entre pars, ja que tota obra artística assoleix la seva plenitud en l’intercanvi de sensibilitats entre el creador i el receptor.

Cristina Anfruns

Fent referència a la nevada de fa uns dies i la previsió que la setmana que ve pot tonar a fer-ho, parlarem de diversos mots que normalment comporten maldecaps als parlants perquè dubten si són barbarismes.

El més habitual la setmana passada era preguntar-se si la neu havia quallat. En aquest cas, el verb quallar no és correcte, és un castellanisme. Haurem de fer servir expressions com “la neu ha pres” o “la neu ha agafat”. El verb quallar s’utilitza quan significa coagular, que ho fa la llet, o la sang “La llet ha quallat”.

Tot i que normativament no és correcte, el Gran diccionari 62 o el Diccionari català valencià balear d’Alcover Moll sí que admeten l’ús d’aquest verb quallar en sentit figurat, com a equivalent de prosperar o triomfar (aquest programa ha quallat). Escoltem-ne un cas.

També una paraula molt habitual quan neva és màquina llevaneu. Pensem que són màquines llevaneu, i no màquines llevaneus, en plural. En canvi, si parlem d’una llevaneu llavors haurem de dir dues llevaneus.

Amb la neu arriben les glaçades… o les gelades? Els dos verbs són sinònims i fan referència al fet de glaçar-se l’aigua dels recs, de les basses, (l’aigua del rierol s’ha glaçat/ s’ha gelat, tinc els peus glaçats / gelats) . L’única diferència és que el verb glaçar té una accepció que diu (llevar la transparència d’una cosa. En aquest cas direm (s’ha glaçat el vidre i no s’ha gelat el vidre).

I avui acabo amb un refrany relacionat amb la nevada que diu:

La neu al febrer marxa com un gos llebrer

Miquel Illa

Dedicat al meu pare, en Felip, el forner del poble.

En Martí va descargolar la petita bombeta que il·luminava el sant Antoni que hi havia al rebedor de casa. Cada dia ho feia, esperant que el seu pare, abans de sortir de casa per anar a treballar, la tornés a cargolar i tornés a il·luminar el monjo cristià. Era un petit ritual que feien pare i fill. Creien que, d’aquesta manera, la casa quedaria protegida i el seu pare, mentre estigués fora, podria tenir una nit tranquil·la.

Aquella nit, però, no seria així… En Jep, a qui tot el poble anomenava el Sereno, es va posar els pantalons que la Mercè, la seva dona, acabava de cosir; es va posar la gorra i la capelina i va agafar el munt de claus i el fanalet de sobre la tauleta del rebedor. Passaven deu minuts de les 8 del vespre, l’hora en què en Jep començava a fer la ronda pels carrers de Torelló; així que va marxar a correcuita, sense ni tan sols dir adeu al seu fill i a la seva dona.

–Espera’m, pare, que vinc amb tu! –va dir en Martí.

I és que a vegades en Martí acompanyava el seu pare a fer la ronda pels carrers. En Jep només deixava que l’acompanyés una estona perquè, encara que Torelló fos un poble tranquil, sempre hi havia algú que necessitava l’ajut d’en Jep el Sereno: algú que perdia les claus i no podia entrar a casa, algú que tenia les claus però no trobava el pany per entrar a casa (d’aquests en solia trobar uns quants…), però era una feina que li agradava molt i tothom el coneixia, i el respectava.

Aquell vespre del mes d’octubre de 1940 en Martí va acompanyar el seu pare com quasi sempre solia fer; sempre que no plogués, és clar. El seu pare no portava mai paraigua i, és clar, ell tampoc: el seu pare deia que li tapava la vista i havia d’estar amb els ulls ben oberts. Al Martí no li agradava gaire mullar-se, així que feia dies que no acompanyava el seu pare a fer la ronda per culpa de la pluja, però aquell dia feia estona que havia parat de ploure, després de dies de fer-ho sense parar.

Començava a fer-se fosc i en Jep va encendre el fanalet que portava. Quan passaren pel pont es van trobar el senyor Vicenç, el forner del poble, un home baixet i rabassut. Tenia una panxa tan grossa, que en Martí sempre calculava els pans de quilo que hi podria guardar, allà dins. Estava recolzat a la barana i mirava el riu fixament.

–Bona nit, senyor Vicenç, sembla que ha parat de ploure, eh!

–Vingui, vingui, deixi’m el fanalet! –va dir el senyor Vicenç, que semblava una mica alterat.

En Jep, encuriosit, va deixar el fanalet al forner, i aquest va enfocar el riu.

–Què hi veu? –va preguntar el senyor forner.

–Doncs… res, no hi veig res –va respondre en Jep, tot estranyat.

–Exacte! –va exclamar el senyor Vicenç. Res, no hi ha res de res, ni tan sols hi ha aigua, i mira que fa dies que no para de ploure!

De cop en Jep ho va entendre: tenia raó, el forner; feia dies que plovia sense parar i no era normal que hi baixés tan poca aigua.

–Cert –va dir en Jep. Demà a primera hora, quan es comenci a fer clar, pujaré riu amunt, i espero no trobar el que em temo.

En Jep i en Martí es van acomiadar del senyor Vicenç, bo i desitjant-li una bona nit.

–Què és, el que tems? –va dir en Martí al seu pare.

–Doncs, penso que és possible que riu amunt s’hi hagi pogut fer un tap… i això em fa mala espina –va dir amb cara de preocupació. Apa, ves cap a casa, que la teva mare ja et deu estar esperant i no vull que la facis enfadar.

Quan en Martí va arribar a casa, es va fixar que la bombeta del sant Antoni estava apagada. Com que mai no deixaven la figura del sant Antoni sense il·luminar, això al Martí no li va agradar gaire. Com al seu pare, alguna cosa dins seu el feia estar neguitós: tenia una estranya sensació; alguna cosa no anava bé. La seva mare acabava de ficar-se al llit. Solia anar a dormir d’hora, i es llevava una estona abans que el seu marit arribés de treballar per preparar-li alguna cosa per menjar. Com que en Jep treballava de nit, quan tornava de bon matí agraïa el fet de trobar un plat calent a taula. I llavors en Jep se n’anava a dormir. Així ho feia cada dia, tots els dies de l’any.

“En Martí, sense fer soroll, va sortir de la casa i va començar a enfilar riu amunt”

En Martí va esperar que la seva mare s’adormís. Tot seguit va agafar un dels fanalets que el seu pare guardava com si fossin trofeus (en tenia un munt, repartits per tota la casa) i va tornar a assegurar-se que la seva mare dormia: va escoltar la seva respiració profunda, i per tant no en tenia cap dubte, la dona dormia com un parrac. No li podia dir a la Mercè que anava a caminar riu amunt a aquelles hores, perquè ja començava a fer-se fosc, i segurament no li hagués deixat anar. Però en Martí, sense fer soroll, va sortir de la casa i va començar a enfilar riu amunt. Li costava avançar. El terra era humit i ja havia relliscat un parell de cops, fins que va caure un tercer cop, i llavors el fanalet que portava va caure en un bassal i es va apagar. Per sort el cel estava ben serè i amb la claror de la lluna podia veure-hi força bé. Quan es va aixecar, ho va veure… no ho podia creure: allà on hi havia hagut camps d’ordi, ara hi havia un llac. Com el seu pare li havia dit, s’hi havia fet una presa natural: els arbres caiguts, les branques i el fang feien un tap que impedia que l’aigua circulés. Va córrer tant com va poder per avisar el seu pare del que havia vist. Va caure un parell de cops més; anava xop i enfangat de dalt a baix. Quan va arribar al poble, va veure el seu pare d’un tros lluny; i és que ja sabia on el podia localitzar, perquè sempre feia el mateix recorregut i per l’hora que era, no li va ser difícil trobar-lo.

–Pare, pare! –va cridar en Martí.

En Jep, en veure’l xop i enfangat, va arrufar el nas.

–D’on surts així? –es va exclamar.

Esbufegant i sense alè, el noi va dir:

–Tenies raó, pare: allà dalt, un tros més amunt, hi ha el riu estancat. S’hi ha fet una bassa… què dic, una bassa, un llac, pare, s’hi ha fet un llac enorme, i en qualsevol moment es pot desbordar. Hem de fer alguna cosa!

En Jep va reaccionar ràpidament. Ja feia estona que estava amb un gran neguit al cos i no s’ho va pensar dos cops.

–D’acord, Martí! Ves a casa, avisa la mare del que has vist i pugeu a la part alta del poble. Digues-li que t’ho he dit jo, i si pots avisa els veïns i que facin el mateix. Va, corre!
En Jep es va treure el xiulet que portava penjat del coll i va començar a xiular tan fort com va poder. La gent treia el cap per la finestra per veure què passava…

–Correu, heu de sortir de casa i pujar a la part alta del poble, correu, correu!… –cridava en Jep, desesperat.

Alguns veïns no li feien cas i se’n tornaven al llit. D’altres, però, agafaven mantes i les coses de valor i es dirigien cap a la part alta del poble, a casa d’algun amic o familiar; i molts es quedaven al carrer abrigats amb mantes, a l’aguait del que pogués passar…

En Jep, la Mercè i en Martí vivien en una casa a prop del pont. Per sota hi passava el riu Ges. Aquell dia les granotes no cantaven… En Martí va despertar la seva mare i li va explicar el que havia vist. Li va demanar de fer cas de les paraules del seu pare, i així ho van fer. Mentre en Martí es canviava la roba xopa i enfangada, la Mercè va preparar un farcell amb les quatre coses que va poder: alguna peça de roba, alguna cosa de menjar i una caixeta on guardaven els diners. Quan van sortir de casa i pujaven cap a dalt del poble, es van trobar el senyor Vicenç, que portava dos sacs plens de panets.

–Ja ho veia a venir, jo, ja ho veia a venir! Per això he fet aquests panets, ja ho veia a venir! –anava dient.

El forner va oferir un panet a la Mercè i li va donar un dels sacs al Martí:

–Au va, vailet, ajuda’m a repartir aquests panets!
En Martí va agafar el sac i va començar a repartir els panets a tota la gent que s’anava trobant a mesura que anava pujant carrer amunt. La gent, abrigada amb mantes i carregada amb farcells, agraïen gratament el fet de rebre un panet calent. Quan va acabar de repartir els panets, li va dir a la seva mare que se n’anava a trobar el seu pare. A la Mercè no li va agradar gaire la idea, però coneixia el Martí i sabia que, tant sí com no, acabaria marxant a ajudar el seu pare, eren pastats! Així que li va dir que vigilés i que, quan trobés el seu pare, tornessin tots dos cap a dalt del poble.

A mesura que en Martí anava baixant el carrer, anava picant les portes de les cases. Molts veïns encara dormien i ell els despertava, els ajudava a carregar les coses als carretons i els animava que pugessin cap a dalt del poble, quan de sobte va veure el seu pare. En Jep, el Sereno, estava a prop del pont en aquell moment; ajudava una parella d’avis a transportar un bagul de grans dimensions, quan de sobte va sentir un soroll aclaparador. Es va girar i va veure com, de cop i volta, el pont desapareixia sota les aigües del riu Ges: una onada gegant va esfondrar el pont com si fos un castell fet d’escuradents! La gent cridava i lluitava per sobreviure; els carrers del voltant del pont i la part baixa de Torelló van quedar ràpidament inundats i les cases s’esfondraven per la força de l’aigua: una aigua freda i negra, que s’emportava tot el que es trobava al seu davant.

L’endemà, al matí, el paisatge era desolador… Més de seixanta persones van perdre la vida a Torelló aquella tràgica nit del mes d’octubre de 1940. Entre elles en Jep, el sereno…

–Avi! –va cridar la noia, mentre s’apropava al lloc on seia el senyor gran.

–Vinga, avi, que l’àvia ens espera per dinar! –va dir a l’home mentre l’ajudava a incorporar-se.

El rovellat home gran va agafar una pedra i la va posar als peus de l’estàtua que tenia al davant.

Era l’estàtua d’un home que vestia una gorra i una capelina, i que portava un fanalet a la mà.

–Qui és, aquest senyor? –va preguntar la noia, tot mirant l’estàtua.

–Aquest senyor… aquest senyor va ser un heroi, va salvar moltes vides…

I amb un somriure va afegir:

–I el seu fill, també!…

–Apa, joveneta, anem a dinar, no fem enfadar l’àvia o et posarà sis canelons!
Quan van arribar a casa, l’home s’acostà al sant Antoni que hi havia a la tauleta del rebedor i va cargolar la petita bombeta…

Relat seleccionat del 2n Concurs de Narrativa Curta d’EL 9 NOU

Dimecres, 25 de setembre de 2013 TV3 estrena ‘El Foraster’ en horari de màxima audiència

Jordi Remolins

Durant uns quants anys al meu curs d’EGB als Salesians hi venia en Pere. Era de Sant Feliu Sasserra i es quedava a dormir a casa d’uns parents que tenia a Ripoll fins que divendres el venien a buscar per tornar-se’n cap al Lluçanès. En Pere era més alt i més fort que la resta, i des del primer dia va ser l’objectiu més cobejat a l’hora de fer les tries dels equips de futbol que ens enfrontàvem al pati. A més d’estar més fet físicament, també formava part del Top 3 dels més intel·ligents de la classe, i era empàtic amb tothom –excepte un dia que li vaig ensenyar un anunci contra l’alopècia i em va fotre uns calbots ben merescuts que encara ara em foten mal– fins al punt que és habitual en les trobades d’exalumnes, de les quals sovint jo m’escaquejo.

Ara fa poc més d’un any en Pere va aparèixer al capítol d’El Foraster que es va enregistrar a l’Estany. Li va preparar uns tomahawks de carn a Quim Masferrer no aptes per a vegans ni per a gent amb l’estómac petit. I llavors el va portar a fer una volta amb quad. En Pere sembla tan bon nano ara com en la seva preadolescència, una persona propera que va encaixar com anell al dit en un programa que durant els últims nou anys ha acostat el tarannà de la gent de petits pobles o barris de l’anomenada Catalunya profunda a les llars de tot el país. I malgrat el funcionament excessivament guionitzat del programa, les innecessàries aventures i exercicis pseudoesportius que ha de fer el presentador, i un deix indefinible en la seva mirada que sempre m’ha inquietat, El Foraster ha sabut traslladar-nos l’essència de la gent de poble.

Dels programes en recordo un en què en Masferrer va regalar-nos una entrevista impagable amb la Casimira, una dona de 104 anys de Mura. La Casimira Vallbé és soltera, tot i que havia festejat amb en Jaume, qui va marxar a la Guerra Civil abans de fer 20 anys i no en va tornar. Es va quedar esperant-lo i pensant-lo, menjant poc i anant encara menys al metge. Va escriure a un oficial per saber què havia passat i va dir-li que havia desaparegut. Al cap dels anys va adonar-se que era un eufemisme, que l’havien matat.

I clar, veient la Casimira ja es justifiquen totes les temporades no només del programa, sinó també de TV3. Perquè estic convençut que els catalans no som necessàriament millors que qualsevol altra comunitat del món, tot i que tenim una idiosincràsia que ens identifica, per més que entre nosaltres hi hagi persones notables, d’altres de prescindibles, i moltes d’anònimes amb històries que mai coneixerem, però amb les quals ens podríem sentir totalment identificats.

Joan Millaret i Valls

Coça d’ase

El veterà cineasta polonès Jerzy Skolimowski competia en el passat 75è Festival Internacional de Cine de Canes amb “Eo” després de participar-hi per última vegada l’any 1989 amb “Torrents of Spring” i en sortia reconegut amb el Premi del Jurat, ex aequo amb “Le otto montagne” de Charlotte Vandermeersch i Felix van Groeningen. “Eo” és una coproducció italo-polonesa, escrita per ell mateix i Ewa Piakowska, en què un ase esdevé el protagonista absolut, com una espècie de remake d’”Au hasard, Balthasar” (1966) de Robert Bresson. Es tracta d’un film trencador i valent, totalment descentrat, en optar pel protagonisme animal, un ase expulsat d’una atracció de circ i separat de la seva jove cuidadora, Kasandra (Sandra Drzymalska).
Aquest ruquet viurà diverses aventures, passant de mà en mà, convertint-se en testimoni privilegiat de la crueltat i la idiotesa humana. Així és espectador d’un partit de futbol on convergeixen tota l’agressivitat i la imbecil·litat humana. Un trajecte amb moments lisèrgics i episodis delirants i extravagants, com el segment protagonitzat per un noi, Vito (Lorenzo Zurzolo), mossèn de capella d’una estranya dama (Isabelle Huppert). Un animal de càrrega, que sembla arrossegar cada cop del món a les seves espatlles, i que aporta la seva mirada innocent, melancòlica i adolorida davant del nostre món.

El passat 24 de febrer l’Acadèmia de Hollywood va donar a conèixer la llista dels nominats als Premis Oscars 2023. El film de Skolimoswski figurava en la llista als nominats a l’Oscar com a millor pel·lícula internacional. La gala de la 95a edició dels premis de l’Acadèmia de Hollywood se celebrarà el pròxim 12 de març a l’emblemàtic Dolby Theatre de Los Angeles, on es donaran a conèixer els guanyadors.

Jaume Sorribas, popular per les seves aparicions a TV3, va presentar-hi l'espectacle Filishow

Agustí Danés

Un dels programes mítics de l’arrencada de TV3 va ser el Filiprim, un concurs presentat per Josep M. Bachs que comptava amb un estol de personatges que durant anys van ser presents al menjador de moltes cases a través de la televisió. Un d’ells era Jaume Sorribas, conegut com el senyor encarregat. Se’l presentava amb una bata de feina i un tarannà garrepa tot i que, al final, sempre acabava transigint a les exigències que se li feien. Sorribas va ser a Roda el maig de 1989 per presentar el Filishow, un espectacle amb aparició dels personatges de Filiprim “amb concursos, jocs, cançons, ballets i molt humor”, segons recollia Pere Serra a la crònica que en va publicar EL 9 NOU. Sorribas va morir el 2008 quan tenia 59 anys. el programa El club de TV3 li va fer un homenatge.

Nascut a Barcelona, de petit la seva família es va instal·lar a Sallent. Va formart part d’Els Joglars, una etapa que aleshores recordava amb orgull. “El meu pas per Els Joglars va ser molt bo, encara que passant gana, que tot va junt. El començament va ser molt dur, però érem una pinya. Els beneficis es destinaven a explicar els muntatges que fèiem”, explicava.

La fama li va arribar a través del personatge de l’encarregat a Filiprim. Explica que quan es va iniciar el projecte els guionistes volien posar-hi una dona de fer feines que anés apareixent en escena incordiant i donant ordres als protagonistes. “Em varen cridar a mi i, és clar, jo no donava gaire la talla amb aquest bigoti; va ser llavors que vam transformar el personatge en encarregat de plató. Li vam buscar una personalitat i jo he intentat fer-lo entranyable. Encara que sembli molt garrepa, no ho és gens perquè al final acaba donant-ho tot”, explicava. I afegia que “la realitat és que jo el dia 15 de cada mes ja estic pelat; és ben bé al revés”.

Xavier Roviró i Carme Rubio

Al mig de la Plana de Vic, en terrenys de Gurb, hi ha el pont de Torruella, molt ben amagat entre els camps dels plans de Torroella o de Palau. El pont passa per sobre de la riera del Sorreigs, la qual acaba desembocant al riu Ter un quilòmetre més avall. El Pont de Torruella es troba prop de Manlleu i de Santa Cecília de Voltregà i també se’l coneix com el Pont del Dimoni o de les Bruixes. El seu nom presenta variants que mostren una gran vacil·lació en la pronúncia: «Torroella», «Torruella» o «Turruella».

Descripció
El pont de Torruella és un pont romànic, sembla que va ser construït en el segle XIV, però podria ser més antic. Situat en l’antic camí ral que anava de Barcelona a Vic, la memòria popular el considera un pont romà. Consta de tres arcades desiguals, fabricat tot en pedra i amb baranes. Té aproximadament de 36 a 38 metres de llargada i l’amplada es d’uns 3,20 metres. Avui és perfectament transitable a peu.

Llegenda
Diuen que en aquest pont encara hi falta una pedra, l’última, que l’havia de posar el diable i no va ser-hi a temps. Si un s’hi fixa bé, es veu el lloc on falta aquesta pedra, al capdamunt del pont. Els dimonis van treballar dur durant tota la nit, però no van poder complir el tracte acordat i no van acabar l’obra a temps. La gent de per allà no dubten gens ni mica que els dimonis van fer el pont: diuen que és una mica deforme; però també asseguren que en aquella època era molt difícil de construir una obra d’aquestes característiques, i que els devia haver costat molta feina aixecar-lo.
Expliquen que els diables van alçar el pont en una nit. Quan començava a fer-se fosc, encara no hi era posada ni una pedra, només hi havia aquelles passeres que amb prou feines deixaven travessar el Sorreigs, però en fer-se clar ja s’havia aixecat tot, tan sols hi faltava la pedra final.
La història va començar quan el pagès del mas Torroella treballava els camps de l’altre costat del riu. Cada dia, i a vegades més d’un cop, havia de travessar els Sorreigs per anar a menar el tros. Molt sovint trobava que la passera, la palanca o les pedres se les havia emportat el riu aigües avall. I era una gran feinada tornar-ho a muntar tot un altre cop. Aquesta situació el feia perdre molt de temps, justament allò que més li faltava. Semblava fet expressament: el dia de més feina, segur que no podia travessar el riu. Un matí d’estiu molt calorós i amb molta feina de la sega, va haver de travessar els Sorreigs unes quantes vegades. Quan clarejava, ja havia hagut de muntar la palanca que el dia abans un temporal s’havia emportat i aquella mateixa tarda va tornar a descarregar una bona tamborinada que, un cop més, es va endur la passera. El pobre home ja n’estava ben tip.
Feia molt de temps que pensava la manera de fer-hi un pont que aguantés les revingudes del riu, però era molt car i demanava molts mesos de feina. Sense pensar-s’ho massa, va dir:
—Tant de bo que hi hagués un pont aquí! Encara que fos del dimoni!
Quan començava a fer una petita passera per poder tornar a casa, va veure que se li acostava un home tot vestit de negre. Aquell home li va dir que ell faria el pont en una sola nit i que abans que el gall cantés, ja seria acabat. El preu que havia de pagar era que la primera ànima que passés pel pont havia de ser per a ell.
Van començar a sortir dimonis d’arreu i el pagès veia com el pont anava creixent i creixent molt ràpid. I es va espantar molt. Va anar a casa, i va explicar a la dona tot el que li havia passat. Després d’escoltar-lo bé, la dona li va dir que no patís, que ella ho arreglaria. I així, quan el pont gairebé estava acabat, va ben remullar un gall que dormia tranquil al galliner. El gall es va despertar de cop i va cantar tan fort que el seu cant es va sentir molt tros enllà. Amb aquestes que la dona es va posar a un cap del pont, va agafar un gat i li va escapçar la cua. El gat va sortir corrents i va travessar el pont més ràpid que el vent. Quan el dimoni va veure allò, enrabiat fins a la cua, va cridar:
—-Una ànima de gato!
I a l’instant van desaparèixer el dimoni gros i tots els petits.
Conten que les pedres les anaven a buscar allà on fos, encara que haguessin d’anar molt lluny, si convenia fins i tot a dalt del Montseny. D’aquestes anades i vingudes encara es poden veure algunes petjades dels dimonis: n’hi ha una molt ben marcada en una pedra a Sant Sadurní d’Osormort.

Eva Remolina / AMIC

Els espaguetis a la Puttanesca potser no són tan populars aquí com en altres llocs, però és un plat que val la pena provar perquè a més que és molt fàcil de fer i està boníssim, ens ajudarà a anar variant en la cuina.

Ingredients (4 persones)
– 100/120 g d’espaguetis per persona
– 2 grans d’all grans
– 3 bitxos
– 1 llauna d’anxoves
– 10 tàperes
– 12 olives negres
– 1 branca d’alfàbrega fresca
– 500 g de tomàquet triturat
– sal
– oliï d’oliva verge extra.

Elaboració:
1. Posarem a bullir aigua i sal dins d’una olla per coure els espaguetis fins que estiguin “al dente”.
2. Mentre arriben al seu punt de cocció, podem anar tallant en trossets les anxoves, les olives i els alls.
3. En una paella amb un xorritó d’oli, fregirem els alls juntament amb els bitxos fins que estiguin daurats.
4. Afegirem en la paella les anxoves i cuinarem durant un minut i mig, per a després posar-hi la resta d’ingredients: les tàperes i les olives. Ho remenarem tot i cuinarem durant uns 15 minuts.
5. Barrejarem la salsa resultant amb els espaguetis i servirem.

Ens haurem de plantejar processionar algun altre sant, pregant per l'arribada de la pluja

Josep Ballbè i Urrit

Fa gairebé tres anys que la ballem amb la covid-19 i els seus serrells. Encara no podem dir que tirem coets definitivament. A l’entorn d’aquest garbuix, sovint crec que el progrés i els avenços socials no es corresponen –d’igual manera– en una evolució positiva del tarannà mental de molta gent. És per això que ben bé demano una mena de miracle al sant que cada 3 de febrer ens marca el calendari. Al cap i a la fi, si l’àmbit principal de la pandèmia radicava en qüestions respiratòries, crec que no vaig pas gaire desencaminat.

A la meva infantesa, recordo la missa del 3 de febrer com el pare Rómulo escenificava el record de sant Blai i implorava la seva protecció: amb dos ciris o espelmes en forma de X t’abraçava el coll. Alhora, recitava una mena de jaculatòria. Més d’un agnòstic es burlarà d’aquesta tradició. En el fons, però, encara la diré més gruixuda: potser ens haurem de plantejar seriosament processionar algun altre sant, pregant per la prompta arribada de la pluja. Amb unes reserves hidràuliques pírriques, l’amenaça de restriccions d’aigua planeja damunt nostre. Poca broma!

Fidel al meu encís envers la paremiologia i les dites populars, advoco per recuperar un seguit d’expressions populars prou suggerents. Com ara “per Sant Blai, una hora per dalt i una hora per baix”. En el sentit que, “per sant Blai, un pas de cavall”… Totalment en el sentit que, “per sant Blai, una hora per dalt i una hora per baix”. O també que, “per sant Blaiet, jornal senceret”. Heus ací el complement perfecte als adagis del “per Nadal, un pas de pardal. I, per sant Esteve, un pas de llebre”. Els dies van essent més llargs. Albirem propera la primavera, tot i que la manca de pluja ens continua fent la guitza. D’acord amb les previsions dels meteoròlegs, de moment pinten bastos: és un jorn on no hi ha anunciada pluja… I “com farà el dia 3, farà tot el mes”. Malament rai, malgrat que “qui no se consola és perquè no vol”. Això sí, “per sant Blai, els ous arrai”.

Un altre element que fa de visor avançat –tal que les orenetes per santa Madrona, el 15 de març– el tenim en dites com “per sant Blai, cigonyes veuràs. I, si no en veus, mal passaràs”; “per sant Blai, la cigonya per l’espai, si bon estiu vols, l’hi veuràs a grans vols”; “sant Blai mullat, any cigonyes aviat. Sant Blai eixut, cigonyes no han vingut”. Per tot plegat, un parell de refranys més de propina: “Per sant Blai, capa el godall, però sant Blai, remena la cua l’all.” Duu sort.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers