Jordi Vilarrodà

Un concert a la Sala Apolo de Barcelona va tancar, el passat dia 22 de desembre, la gira del tercer disc de The Sey Sisters. Però aquest era un concert especial perquè significava un punt i a part en la carrera musical del trio, que ha anunciat una pausa indefinida. Edna, Kathy i Yolanda Sey, de Balenyà, es dedicaran ara a les seves respectives trajectòries en el mon de la música i del teatre, tot i que no descarten tornar més endavant juntes, i sempre amb la companyia del pianista i saxofonista Albert Bartolomé. Durant aquest temps han publicat tres discos, començant per Let Freedom Ring (2015), seguint per Rise (2018) i acabant amb We Got Your Back (Satélite K, 2021). Parlem amb Edna Sey, la germana gran.

Com va anar aquest últim concert tan especial?

El concert de l’Apolo va ser magnífic. El que volíem fer era una festa des de l’escenari, però que arribés a tothom, és a dir, a totes les persones que van venir a fer el tancament de la gira, a tota la gent que va venir acompanyar-nos i que ho porta fent durant aquests anys. Vam omplir la sala, per tant, ho vam aconseguir. Era magnífic perquè la gent estava superconnectada, sobretot veure cada reacció i sorpresa, es notava que no s’avorrien de nosaltres.

És un adéu o un fins aviat de The Sey Sisters? 

És un fins aviat, és a dir que és un punt i a part, no final. La nostra trajectòria ha sigut sempre constant. Fa quinze anys que estem a l’escenari i tenim la sort d’haver pogut funcionar totes les temporades sense parar. Hem tingut la sort de poder treballar molt fins i tot sense representatns, i per això ho agraïm molt. Des del principi hi ha hagut molta gent que ha aclamat la nostra presència i que ens ha volgut als escenaris sense cap més tipus de mitjancers.  

De fet, vàreu estar uns quants anys actuant, fent molts concerts, sense haver gravat ni tan sols el primer disc…

Sí. El nostre grup va funcionar des del principi sense aquesta empenta que a vegades cal tenir per poder tirar un projecte endavant. A més, The Sey Sisters ha passat per diferents etapes musicals. Per exemple, vam passar de fer gospel a soul, i de versions a començar a crear temes propis. Vull dir que és un grup que hem anat madurant. Hi ha hagut tantes coses i tantes col·laboracions que estem molt contentes de la nostra trajectòria. Fins i tot vam poder participar en un musical pel que ens van premiar, La tienda de los horrores de l’Àngel Llàcer. També això ha estat una sort, que les tres components hem sigut actrius parcialment, ja que formava part de la nostra feina. Ara les meves germanes estan en diferents camins en el mon del teatre professional. Totes teníem agendes molt variades i ha sigut molt difícil i interessant poder quadrar l’activitat teatral amb gires i concerts.

Havíeu començat a treballar en algun nou disc abans de decidir aturar-vos?

De fet, ja estàvem amb el procés de fer el següent disc, el quart, i començar una nova aventura. Però tenim previst un altre canvi musical d’estil, donar-li una volta més, ja que teníem la necessitat de fer més recerca i indagar quins camins podíem obrir i cap a on volíem anar. Aquesta és una mica la roda que teníem: hem acabat un nou disc, tanquem gira i passem el següent projecte. Ara volíem fer un salt musical, i ja semblava que anàvem tard. Ens havien donat un timing per a la nostra idea, però implicava més temps perquè pogués créixer. Sentíem que ja anàvem tard. Estem en un món capitalista que constantment s’ha de produir i només pensar en això i ens va semblar que potser el que necessitàvem és més temps perquè el nou projecte pugui créixer. No ens hem d’oblidar de que els músics som com els artesans, som persones que creem i necessitem temps perquè tot vagi bé.

 Parlaves de l’evolució musical, però també hi ha hagut una evolució cap a un missatge més reivindicatiu en The Sey Sisters al llarg dels anys?

Nosaltres hem crescut en els escenaris, vam començar que les meves germanes encara eren menors d’edat. Som persones que hem evolucionat i el públic ho ha pogut veure. Ens trobem en un punt en el qual estem vivint moltes coses i ens hem adonat de la densitat del poder i del privilegi que tenim. Sabem que hi ha poques persones afrodescendents en festivals i escenaris. En canvi, nosaltres tenim aquest altaveu que és la música i a través d’ella podem visualitzar la reivindicació antiracista i feminista. El públic ens va fer adonar que l’escenari ens dona una veu que no teníem i un poder que hem de saber utilitzar. 

Heu afegit públic nou durant aquesta trajectòria i amb aquests missatges?

Sí. No només ha crescut sinó que el públic també ha evolucionat. Hem percebut que tenim un públic molt variat des de famílies, infants, gent gran, persones afrodescendents, companyes feministes…  La varietat de públic és meravellosa i sempre n’hem anat sumant. Ens agrada arribar a tota mena de persones. 

Parlava abans de la dificultat de quadrar agendes. Les seves germanes Kathy i Yolanda també s’estan obrint camí, no només a la música sinó també cap al teatre musical.

De fet, el teatre és el context. Elles han crescut en un escenari amb la part musical, però ara com a grup i sobretot com a família cadascuna té el seu espai per fer el que sent i vol.  El temps ho dirà, però totes tenim la llibertat de poder expandir el nostre talent. La Kathy està ara en la versió de Terra baixa que ha dirigit Carme Portaceli al TNC, i ve de triomfar amb el monòleg Tituba. Bruixa, negra i ramera, un text molt reivindicatiu que va posar en el mapa del teatre català aquesta nova sala de Barcelona que és Periferia Cimarronas. I la Yolanda està amb la Yerma de García Lorca que ha posat en escena Juan Carlos Martel i que després del Teatre Lliure se n’ha anat a Madrid.

El monòleg de Tituba tornarà?

Sí, encara no hi ha data concreta. Sobretot tornarà per reclamació popular. Va ser una obra que va crear molta expectació, i per això retornarà, però no saben quan. 

I en el seu cas? A partir d’ara quina serà l‘agenda d’Edna Sey? 

Estic component diverses coses i he tingut la sort de que treballo molt bé amb les meves germanes. Sempre que hem fet projectes hi han sigut elles. Els nous projectes seran tant dins de l’escenari com a fora. Agafaré el micròfon però d’una altra manera. A més les noves iniciatives impliquen que faci treball de camp i estudi. 

Laia Miralpeix

La tarda de màgia amb Nits de Genis a Can Costa va ser un dels actes de la festa major d’hivern de Taradell més multitudinaris. Entre el cartell de joves mags que van aixecar els forts aplaudiments del públic hi havia la taradellenca Laia Baulenas, coneguda popularment com a Maga Game. Ella porta des dels 8 anys fent màgia i Taradell l’ha vist créixer en diverses ocasions i ha vist com la seva màgia evolucionava. Ara, amb 19 anys, enceta un nou pas en la seva carrera professional. En primer lloc el seu nom artístic serà Laia amb l’objectiu “d’arribar a més públic, amb un nom més potent, precís i fort”. L’altre canvi és l’especialització que ha fet en una de les branques de la màgia basada en màscares: “És una especialització xinesa, que s’ha fet poc, i que estic intentat portar aquí més modernitzada”.

Al llarg d’aquests deu anys ha actuat a diversos escenaris catalans, però també de l’Estat i a Europa. Entre d’altres, l’any passat va participar al Festival Internacional de San Marino, on va rebre el premi del jurat jove. Una de les peculiaritats de Baulenas és que és autodidacta. Ho ha estat des del principi amb moltes hores de dedicació que s’han convertit en el seu hobby però també en la seva feina, que a més a més combina amb els estudis d’Il·lustració a Barcelona. Dels seus espectacles, tal com es va poder veure dissabte a Can Costa, en destaca que són molt visuals per tal que la màgia arribi als espectadors en una gran posada en escena que captiva a cada una de les persones del públic. I potser més quan jugues a casa: “Et fa feliç quan veus les cares de sorpresa de la gent”. A banda de Taradell, Baulenas té previst una actuació a Tossa i està pendent de tornar a Itàlia.

Porta deu anys fent màgia i no se’n cansa. De fet, vol anar a més. Com tot, la seva màgia ha evolucionat i alhora li ha permès conèixer nova gent que l’han ajudada a fer-se gran també en la màgia i en el món de l’il·lusionisme. Envoltada d’amics, dissabte es va posar a prova davant dels seus veïns, que van gaudir d’una gala amb Vadim, Elena, Ramó, Christian Cooker i Aleix Ferrer, a més de la Laia, joves promeses que van demostrar que la màgia està evolucionant. La idea de fer aquesta gala va sorgir “d’un grup d’amics amb la idea de repetir la proposta que vam fer fa uns anys, però després des de l’Ajuntament se’ns va proposar fer-ho per la festa major”.

I així va ser com l’escenari de Can Costa es va omplir de números i sorpreses. Perquè té clar que “la màgia és allò més sincer del món: diu que t’enganyarà i t’enganya”. Segur que molts encara continuen rumiant com la Laia i la resta s’ho van fer.

Amb només 12 anys

Els lectors d’EL 9 NOU van descobrir la Maga Game l’estiu de 2015, quan amb 12 anys ja va omplir de gom a gom la plaça de les Eres de Taradell per veure-la actuar. En realitat, ja havia començat tres anys abans, participant en un concurs de màgia durant les festes del carrer de Gurb, de Vic. Va obtenir la tercera posició, però el públic ja li va atorgar el premi popular.

Miquel Erra

Fa justament 20 anys, a Tona d’un problema en va sorgir una oportunitat. El 18 d’agost de 2003, un virulent esclafit va afectar diversos municipis d’Osona sud i, entre d’altres, va malmetre centenars d’arbres de la falda del castell de Tona. L’equip de govern entrant, amb Antònia Serra d’alcaldessa (Tona Futur), hi va veure l’ocasió per repensar l’entorn i projectar-hi un itinerari natural. La ruta, que ha esdevingut tan icònica com concorreguda, es va fer realitat a partir de l’any 2006. Amb el temps, però, havia anat patint un sensible desgast i, aquesta tardor, l’actual equip de govern va abordar-ne una remodelació i adequació a fons, centrada en el tram més freqüentat de l’itinerari. Vint anys després d’aquella idea inicial, EL 9 NOU ha reunit els responsables polítics de llavors i d’ara. I tots coincideixen en l’oportunitat i la vigència del projecte.

Miquel Vilaró era el flamant regidor de Medi Ambient en el moment de l’esclafit i li va tocar obrir una primera carpeta inesperada. A banda d’afrontar-ne els estralls, l’esclafit va corroborar el que ja havien anat advertint els serveis d’emergències: en cas d’un incendi a l’entorn del turó es faria molt difícil intervenir a la zona boscosa, tant per la dificultat d’accés com la proximitat de la trama urbana. Posats a millorar aquesta accessibilitat, va sortir la idea d’habilitar un camí circular. Un itinerari natural que “perdurés” i, alhora, contribuís que els mateixos tonencs deixessin de viure “d’esquena” al turó. Vilaró, fill de Vic, només portava un parell d’anys vivint al poble quan va assumir el càrrec, temps suficient per constatar que, llavors, “els veïns coneixien molt bé el pla de dalt el castell –un espai carregat d’història i de simbolisme per als tonencs–, però ben poc el conjunt natural de la falda del turó, en especial els boscos de roures i alzines de la seva cara nord”.

El traçat, d’uns 1.600 metres de longitud, s’acompanyaria d’uns plafons indicatius amb voluntat pedagògica per explicar la història, la biologia o la geologia de l’entorn del castell. De fet, el projecte inicial era “més global”, recorda Vilaró. Entre d’altres, preveia una segona corona més a prop del cim, que no va prosperar. Tot plegat havia de contribuir a salvaguardar l’entorn de la pressió urbanística. “Això havia de ser sagrat”, remarca l’exregidor –en un objectiu que, anys després, la normativa urbanística actual ho acabaria de segellar–. L’elaboració del pla també es va obrir a la participació ciutadana. Entitats com l’Agrupació del Pessebre Vivent, el Centre Excursionista de Tona o els consells d’Esports i Joventut, entre d’altres, van conèixer el projecte de primera mà i van poder opinar sobre la planificació o la ubicació dels faristols. L’objectiu, que el ciutadà “es faci seu” el projecte de recuperació del castell, havia insistit en aquell moment el mateix Vilaró.

L’itinerari es va posar en marxa a finals del 2006. “Crec que al principi va ser una sorpresa per a molts tonencs, però de seguida s’ho van fer seu.” Però ben aviat també el van anar “descobrint” molts caminadors de pobles veïns”, rememora Vilaró, que l’any següent va culminar el seu mandat i ja no tornaria al consistori.

L’èxit de la proposta s’ha mantingut i reforçat amb el temps. La prova és que, avui, l’espai és “molt freqüentat”, corroboren Pep Valldeoriola (Aixequem) i Albert Jofre (ERC), els regidors que aquest mandat porten les regidories vinculades al manteniment de l’entorn des de les àrees de Medi Ambient i de la brigada d’obres, respectivament. Amb els anys, però, aquesta assiduïtat havia comportat una important “degradació” del traçat –en part motivada per l’acció puntual de l’incivisme–. Revertir-ho era un dels objectius de l’actual equip de govern per aquest mandat, a l’espera de trobar finançament. “Hem anat tres anys al darrere d’aquesta subvenció”, apunta Valldeoriola. I finalment van arribar 16.000 euros procedents del Programa de Desenvolupament Rural de Catalunya 2014-2020, que atorga el Departament de Territori i Sostenibilitat, gràcies al fet que el turó es troba circumscrit dins d’un pla especial d’interès natural (PEIN). Paral·lelament també s’hi han destinat 12.000 euros dels fons europeus Feder. Tot plegat ha cobert el 70% del cost final.

La intervenció afecta un tram de l’itinerari de 670 metres –un 40% del total–. És el que va des del parc de les Feixetes fins al passeig de la Suïssa; el més freqüentat. S’han dut a terme diverses obres de restauració i conservació de caràcter general. Les més visibles han estat la substitució de les antigues baranes de fusta per uns passamans de ferro forjat, “de més bon manteniment”. L’actuació també ha permès millorar i estabilitzar passeres i alguns trams degradats per l’erosió de l’aigua que baixa per les escorrenties del turó. “La majoria de les passarel·les encara estaven en molt bon estat”, es feliciten.

Vinc anys després de projectar-se, Valldeoriola i Jofre estan convençuts que la filosofia d’aquella intervenció esdevé “ben actual”, tant per la tipologia dels materials emprats com per la sensibilitat que es va tenir amb l’entorn. “Actualment molts municipis estan apostant per habilitar aquest tipus de recorreguts naturals als seus municipis”, recorda Valldeoriola.

“Us felicito per no deixar-ho perdre; feia anys que clamava un manteniment, perquè l’itinerari havia arribat al límit de la degradació”, els agraeix Vilaró, que, com a veí molt proper a la ruta, n’és usuari habitual. Ara, amb aquest lifting, s’ha deixat com nova la passejada més tonenca.

Aprendre a valorar la riquesa natural

Aprofitant l’ascendent de la subvenció rebuda, l’actuació s’ha acompanyat d’un seguit d’accions de divulgació del coneixement, conservació i sensibilització en relació amb la fauna i la flora d’aquest exemple de turó de la Plana Ausetana. Entre d’altres, s’han instal·lat 50 caixes niu per a diferents espècies –com mallerengues, cotxes fumades, pit-roigs, raspinells, puput o xots– i cinc faristols informatius sobre la biodiversitat i l’hàbitat de les principals espècies autòctones. També es van plantar diferents espècies d’arbres, a través d’unes jornades amb la participació d’escolars del municipi, iniciativa que va contribuir a “la divulgació de manera molt didàctica i pedagògica de la importància de tenir un bosc madur i amb biodiversitat”. A banda d’alguns ocells esmentats també és habitual veure-hi deambular “guilles, esquirols, conills, toixons i, sembla ser, algun cabirol”, assegura Vilaró.

Daniel Rangil i Joan Ferrer inclouen una fotografia i un text explicatiu de cadascuna de les ermites

Joan B. Mauri

L’ermita de Sant Sebastià de Puigpedrós, a Llinars, i l’església vella de Vilalba Sasserra van acollir el cap de setmana passat, la presentació del llibre 60 ermites del Montnegre i el Corredor, amb textos de Daniel Rangil i fotografies de Joan Ferrer. Van ser les dues primeres presentacions que es feien en dos dels edificis que apareixen en el llibre.

L’obra és fruit del treball en equip de l’entitat Calella en Marxa. La iniciativa sorgeix a partir del Mapa de les ermites oblidades del Montnegre i el Corredor de Daniel Ranguil, que aplegava un total de 17 edificis de culte abandonats.

Inspirant-se en el projecte “100 cims” de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, va començar el repte de fotografiar 30 ermites del Montnegre i el Corredor i compartir-les a la xarxa. Es va crear una comissió gestora amb 11 persones i es va decidir fer un llibre ampliant-ho a 60 edificis religiosos.

Primer de tot es va delimitar la zona. Es va decidir que fos la compresa entre la Tordera, la riera d’Argentona, el Mediterrani i l’autopista A-7. Aquesta delimitació fa que en quedin fora 44 edificis religiosos. Com el cas d’alguns de Llinars, Vallgorguina, la Roca o Sant Celoni.

Les 60 ermites estan repartides entre 15 municipis del Maresme, 1 de la Selva i 5 del Vallès Oriental. “És un llibre de treball que te’l pots emportar. És un repte”, explica Ferrer.

Els objectius de la guia són assolir la descoberta de les ermites, planificar rutes, conèixer l’arquitectura religiosa de la zona, recórrer el parc i col·laborar en la recuperació de la memòria històrica. En aquesta llista no s’inclouen les que són a l’interior de nuclis urbans, tret d’alguna excepció.

En total, segons Ferrer, hi ha 196 edificis religiosos a la zona entre ermites, esglésies, capelles i fins i tot un santuari, però el repte només contempla les 60 de la guia. Rangil explica que “hi ha moltes ermites amb antecedents romans.”

L’agrupació d’aquests edificis religiosos no respon a cap unitat històrica però sí a un punt de vista geogràfic. Cada ermita té una fotografia i un text descriptiu. Al final de llibre hi ha una llista exhaustiva de tots els edificis religiosos d’aquesta zona, plànols amb la localització de les 60 ermites i un full de control de les ermites visitades on s’hi pot apuntar el dia que s’ha visitat.
llinars, Sant Celoni, la Roca, Vallgorguina, Llinars i Vilalba.

Del Vallès Oriental hi ha les ermites de la Mare de Déu de Lurdes de Pocafarina, Sant Cristòfol de Can Bordoi, Sant Esteve del Coll, Sant Sadurní de Collsabadell i Sant Sebastià de Puigpedrós, a Llinars; Sant Cebrià de Fuirosos, Sant Esteve d’Olzinelles, Sant Llorenç de Vilardell, Sant Martí de Montnegre i Santa Maria de Montnegre, a Sant Celoni; Santa Maria de Malanyanes, a la Roca del Vallès; Sant Genís de Tapioles i Santa Eulàlia de Tapioles, a Vallgorguina, i l’Església Vella, a Vilalba Sasserra.

EL 9 NOU

La Sala Flyhard de Barcelona porta aquest dissabte una de les seves produccions, ‘Família impossible’, al Teatre Auditori Can Palots de Canovelles. El muntatge està protagonitzat per la Sara i l’Albert, uns pares joves, d’ideologia progressista i oberts a dialogar sobre qualsevol tema. Però quan la Clàudia, la seva única filla, els presenta l’Eric, la seva nova parella, un noi trans amb qui vol formar una família, tots els prejudicis, els dubtes i la ignorància surten a la llum. Perquè al final no importa el que es defensa en públic, tot és diferent quan passa a casa teva.

‘Família impossible’, Sala Flyhard. Teatre Auditori Can Palots, Canovelles. Dissabte 29 de gener, 20.00.

Titelles sobre el món de la indústria tèxtil amb ‘Las Cotton’, a la Garriga

Deixant enrere els perills del seu poble natal, la família Cotton es dirigeix a la ciutat buscant noves vides i oportunitats. Entre les teulades i els llums de la ciutat, entre les teles i els fils i les màquines de la fàbrica, la mare i les seves dues filles viuran aventures i perills desconeguts. Però aquesta vegada no estan soles i es llençaran amb força al desig de ser felices. Inspirada en les lluites de les dones a la indústria tèxtil de principis de segle, la companyia crea un imaginari visual a través de la mirada d’una família en plena revolució industrial. Parlen també sobre l’exemple d’aquelles dones que van entendre que només juntes podien aconseguir una vida digna. Un cop més el teatre de titelles permet crear un imaginari a partir de les emocions de grans i petits.

‘Las Cotton’, d’Anita Maravillas. Teatre El Patronat de la Garriga. Diumenge 29 de gener, 17.30.

Tres veus úniques al Tastautors de Cardedeu

El festival de música Tastautors de Cardedeu continua aquest dissabte amb el concert Trestautores III, amb les veus mallorquines de Maria Jaume, Maria hein i Lluís Cabot. Presentaran un concert que va de l’indie a la cançó mediterrània. D’altra banda, per al públic familiar, a les 5 de la tarda actuarà la companyia La Tresca i la Verdesca, que presentarà ‘Maquinagües’, un concert teatralitzat.

Trestautores III. Maria Jaume, Maria Hein i Lluís Cabot. Teatre Auditori Cardedeu. Dissabte 28 de gener, 21.00.

Jaume Espuny

‘Funeral’
Merge Records, 2004
Un clàssic relativament recent, del 2004, Funeral, és el primer disc dels canadencs Arcade Fire, probablement el primer grup indie capaç d’omplir estadis amb els seus concerts. Són vuit o nou músics, liderats pel matrimoni Win Butler i Régine Chassagne, que entre tots fan sonar mig centenar d’instruments. Jo els anomeno “els Beatles del segle XXI”, però potser exagero. Funeral és un disc que tendeix al dramatisme, a l’èpica i a l’ampul·lositat i les deu cançons del disc en un moment o altre surten de mare, però gairebé totes t’emocionen, amb tanta vitalitat. Wake Up i Rebellion (Lies) són veritables himnes que en els concerts són corejats a crits per la massa, però a mi, la cançó que em té el cor robat és la balada in crescendo Crown of Love. Per què es diu Funeral, el disc? Doncs perquè durant els dies que el gravaven van morir tres familiars de tres membres del grup, i a les lletres això es nota. Des de Funeral, els Arcade Fire han gravat quatre discos més. Amb el tercer, The Suburbs, van guanyar un grapat de Grammys, però em sembla que els dos últims ja no emocionen tant. Ah, com que són bilingües, no com els espanyols, al disc hi ha un parell de cançons en francès.

Jordi Sunyer

ÒC BRIGADA INTERNACIONAL
‘Guida de viatge pel cançonièr…’
… occitan”. O el que és el mateix, guia de viatge pel cançoner occità amb 18 cançons tradicionals passades pel sedàs de Marc Serrats (Txerramequ) i Carles Belda amb l’objectiu que puguin sonar a les pistes de ball. Fa deu anys, Serrats i Belda ja van reunir la primera Brigada Internacional occitano-catalana per fer valdre la música tradicional, i ara ho han tornat a fer gràcies a una exitosa campanya de micromecenatge. És l’únic disc en occità editat el 2022 a Catalunya i hi han col·laborat artistes com Joan Garriga, Alidé Sans o la valenciana Tesa, entre d’altres.

LAURA ANDRÉS
‘Kintsugi’
Laura Andrés no és germana de la cantautora Clara Andrés. És una excepcional pianista barcelonina que recentment ha estat de gira amb la cantant Beth presentant el disc Natural Women. I ara, després de debutar amb Blanc el 2021, publica un segon treball en solitari titulat Kintsugi, aquell art japonès que consisteix a reconstruir ceràmiques trencades amb pasta de resina i or. Amb aquesta metàfora sobre la pròpia resiliència, la compositora construeix un univers propi amb 10 peces interpretades al piano. Ideal per superar l’empatx nadalenc.

LLUÍS ALSINA
‘Acoustics’
Lluís Alsina és el cosí de Jofre Bardagí. Junts van muntar Glaucs, un grup de pop-rock en català que va tenir cert ressò a finals dels anys 90 i que encara segueix actiu però que Alsina va abandonar el 2001. La música, però, no la va deixar mai del tot i ara publica Acoustics, un treball instrumental produït pel Miquel Sospedra (Amaia, Mazoni, Joan Dausà) on brillen les guitarres del mateix Alsina acompanyades de Joan Anton Pich al violoncel i Marc Clos a la percussió. La peça més llaminera de l’àlbum és una relectura d’Els teus ulls glaucs, tot un clàssic.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? La guitarra.

Primer grup del qual vas formar part? Neatles Miris.

Primer concert en directe? Al garatge de casa la Lara, una amiga que feia 15 anys. Jo en tenia 17.

Primer disc que et vas comprar? A Kind of Magic, de Queen.

Quants discos tens? 1.123 vinils i 1.543 CD, aproximadament. Salva’n tres. London Calling, de The Clash; Bamboo Avenue, d’Umpah-pah, i Casa Babylon, de Mano Negra.

Grups o músics de capçalera. Joe Strummer, Andrés Calamaro i Bob Marley.

Un concert per recordar. Ja Aial Katumbi Express, Manu Chao i Fermín Muguruza junts.

Llorenç Capdevila

AL MATEIX RIU D’HERÀCLIT
Autor: Pep Coll
Editorial: Proa
Lloc i any d’edició: Barcelona, març 2018
Nombre de pàgines: 408

“Si en una novel·la convencional l’autor intenta bastir de cap i de nou una ciutat damunt d’un solar ben ras, en una biografia novel·lada sobre un personatge antic es tracta d’aixecar els edificis damunt d’un jaciment arqueològic”. I això darrer, com confessa l’autor en els aclariments del final del llibre, és el que fa Pep Coll en la seva darrera obra, Al mateix riu d’Heràclit (Proa). Coll abandona el paisatge pirinenc i se’n va cap als seus anys d’universitari per capbussar-se en la vida i el pensament d’un dels filòsofs presocràtics més famosos i, alhora, més enigmàtics, Heràclit d’Efes, i recorda que “per als estudiants de la meva generació, els que vam rebre encara una formació humanística, paraules com Marató, les Termòpiles o Salamina han tingut sempre un significat que va molt més enllà d’una cursa atlètica, d’una pel·lícula o d’una novel·la d’èxit”.
A Heràclit se’l recorda, sobretot, per haver parlat de la mutació (tot canvia, tot flueix) a través de la constatació que és impossible banyar-se dos cops al mateix riu, perquè l’aigua hi flueix constantment (“Entrem i no entrem en els mateixos rius, hi som i no hi som”). Coll humanitza el personatge d’Heràclit (el converteix en un tipus arrauxat, arrogant i solitari) i aprofundeix en el seu pensament a partir d’un grapat d’aforismes i genialitats que (sempre a través de tercers) ens n’han arribat. De fet, el relat es construeix, sovint, al voltant de sentències com “No convé que els fills es comportin ni enraonin com els seus pares”, “A la natura, li agrada amagar-se”, “Cal que el poble lluiti per la llei com per la muralla”, “El mar és molt més que un camí, és la saviesa mateixa”, “Mort és tot allò que veiem desperts. Somni, el que veiem adormits”, “L’ordre del món… un munt de brutícia escombrada a l’atzar”.
Amb l’ofici del novel·lista hàbil i perspicaç, Coll es posa en la pell d’un esclau-escriba (Eleudos, protagonista també de la història) que ressegueix la vida del seu amo. Edifica una novel·la que parla, amb rigor, d’història, de mitologia o de filosofia sense que el lector tingui la sensació d’empassar-se un llibre especialitzat i feixuc. Perquè Coll té molt clar que allò que escriu és una novel·la, amb uns personatges ficticis, però de carn i ossos, on el llenguatge flueix com el mateix riu d’Heràclit; i que, per tant, tan bona matèria primera és la història documentada com la que prové de fonts llegendàries. I és per això, també, que la novel·la està plena de graciosa ironia i de moments divertits, com quan reprodueix la mort (segurament llegendària) d’alguns filòsofs cèlebres, com Tales de Milet, que, mirant els astres que tant estimava, va caure per un penya-segat, o la del propi Heràclit, que va deixar el món colgat de fem fins a les celles.

Jordi Vilarrodà

‘Petits parts’
Rivka Galchen
Amsterdam
“A finals d’agost va néixer una nena, o, com em va semblar a mi, un puma es va traslladar al meu pis.” Així descriu l’autora la seva entrada en l’apassionant món de la maternitat en les primeres pàgines d’aquest llibre. Una novel·la, sí. Però també un assaig. Un llibre inclassificable i divertit, una bona manera de desdramatitzar un fet tan natural. I tan revolucionant a la vegada.

‘Les dotze direccions del vent’
Ursula K. Le Guin
Raig Verd
Els relats que configuren aquest recull de narracions curtes van ser escollits per la mateixa autora, que va morir l’any 2018, per la seva significació. Són 17 peces breus que li van servir de llavor per a novel·les. Tots contenen els elements de ciència-ficció i fantasia que la van convertir en mestra del gènere i mostren el ric imaginari de La Guin, que també va escriure el pròleg del volum.

‘L’assassí del Tirant’
Jordi Fernando Aloy
La Campana
L’Arnau Julià és un filòleg que, un cop jubilat, decideix acabar la tesi doctoral que ha estat fent sobre el Tirant. Casualment, un dia sent parlar d’un crim comès fa mig segle i no resolt, en què semblaria que l’assassí va deixar una pista relacionada amb l’obra de Joanot Martorell. La seva investigació descobrirà que n’hi havia d’altres com aquest… i que hi ha un assassí del Tirant.

‘La possibilitat de dir-ne casa’
Marta Orriols
Ed Proa
Una de les primeres novetats destacades de l’any arriba de la mà de l’autora d’Aprendre a parlar amb les plantes. Ara converteix en protagonista d’aquest relat una corresponsal de guerra que torna a Catalunya. Deixa enrere un lloc del món que l’apassiona i la fa patir al mateix temps. Retroba família, amics i un antic amor, i la sensació que potser li cal saber-se d’un lloc, pertànyer-hi.

‘El mètode Grönholm’
Jordi Galceran
Empúries
Qui no ha vist El mètode Grönholm? En vint anys que fa des que es va estrenar, s’ha convertit en un autèntic fenomen teatral a Catalunya, i s’ha exportat arreu del món. “En el teatre hi ha fracassos, aventures, èxits i fenòmens.
El mètode Grönholm entra en aquesta última categoria”, diu Sergi Belbel. I com que el teatre també pot ser llegit, vet aquí aquesta edició que en commemora l’aniversari.

Cristina Anfruns

Avui parlarem dels Oscars, aprofitant que hi ha hagut les nominacions als Oscars, que es lliuraran el 22 de febrer.

Els Premis de l’Acadèmia (en anglès, Academy Awards), més coneguts com a Oscars, són uns premis cinematogràfics atorgats anualment per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques a Los Angeles (Califòrnia).

Alguns detalls sobre els Oscars:

Primer de tot, els escriurem en majúscula i sense accent i amb la pronúncia de la o oberta (Òscars i no Óscars).

Pel que fa al nombre, què hem de dir, els Oscar o els Oscars? Sembla lògic que igual que parla dels premis Gaudí, els Goya, digui els Oscar, però la majoria de manuals d’estil estan d’acord a fer-lo en plural. Per tant, utilitzarem el mot en singular quan fem referència a un sol premi (Va guanyar l’Oscar a la millor actriu) i en plural en la resta de casos (la nit dels Oscars, els Oscars, té cinc Oscars…).

Pel que fa a les nominacions que s’han fet aquesta setmana, hem de tenir en compte que el verb és nominar (designar algú o alguna cosa com a mereixedor d’un premi) i el nom corresponent és per tant nominació. No ho hem de confondre amb el verb nomenar, que seria designar algú per a un càrrec o una funció (l’han nomenat conseller de Cultura).

Seguint amb les nominacions, també, i per exemple aquest any amb la pel·lícula mig espanyola Relatos salvajes com a nominada, com hem sentit en el tall del principi parlant dels Oscars hem de tenir en compte que direm Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, millor que Oscar a la millor pel·lícula estrangera.

Per altra banda, lligarem els Oscars amb una paraula molt utilitzada i que segurament els actors, quan hi hagi la gala se’n faran moltes: selfie.

El Termcat defineix selfie com a “fotografia que es fa un mateix, sol o acompanyat d’altres persones, habitualment amb un telèfon mòbil, una tauleta o una càmera web, amb la finalitat de publicar-la en una xarxa social”.

La pregunta és, com direm selfie en català? La paraula idònia és autofoto. Per tant, com diem sempre, si hi ha una paraula pròpia no cal utilitzar l’anglesa.

Tot i així, quan parlem de selfie i referint-nos al gènere hi ha vacil·lacions en l’ús. Donarem preferència al femení, pel seu referent “fotografia”.

Jordi Masó

Encara que la posteritat s’escarrassarà per immortalitzar-lo com a un combat aferrissat, el cavaller ha d’admetre que ha vençut el drac sense gaires entrebancs. En les últimes escomeses, fins i tot s’hi ha recreat més del que calia: la bèstia ja deixava anar unes bafarades esmorteïdes, innòcues, però ell, malgrat les evidències de l’agonia, continuava enfonsant-li l’espasa al coll amb un èmfasi desproporcionat, i a cada estocada dibuixava en l’aire uns arabescos elegants, però del tot innecessaris. Els espectadors, que a l’inici del combat encoratjaven el cavaller amb crits de suport, han demanat clemència, conscients de la desigualtat de la baralla (“Deixeu estar el pobre animal!”, “¿No veieu que ja l’ha dinyat?”, “Vos sou un salvatge!”).

Pocs vaticinaven un duel tan poc competit. El cavaller s’ha presentat davant la cova del drac amb una armadura rutilant que de tan pesada l’obligava a caminar encarcarat. L’acompanyava un dringar de quincalla més propi d’un venedor ambulant que d’un coratjós cavaller. Els espectadors més burletes se’n reien, els més compassius exigien respecte: tots s’ensumaven una nova desgràcia. Cada setmana apareixia algun valent que desafiava la bèstia. Venien atrets per dos reclams: d’una banda l’afany de la glòria de vèncer el drac que tiranitzava el regne amb la seva fam insaciable de donzelles; de l’altra, la mà de la filla del rei, la princesa de llargs cabells daurats que el rei oferiria a qui els deslliurés de la bèstia. Normalment, els enfrontaments presentaven poques variacions: el cavaller esperava palplantat davant la cova, tibat, l’espasa en una mà, les brides del cavall en l’altra. Llavors venia la fogonada, un esclat de foc que fonia el metall de l’armadura i que reduïa cavaller i cavall a un munt de cendra i ferralla.

Però avui, el cavaller ha encaixat les primeres flamarades rabioses amb indiferència. El drac vomitava foc: la boca de queixals ennegrits, oberta en un badall vermell, escopia guspires, la llengua bífida espurnejava, les fosses nassals eren dues xemeneies que expulsaven un baf negre, dens. El foc incendiava matolls i bardisses, però el cavaller, entaforat dins d’aquella armadura ignífuga, s’ho mirava immòbil i un punt encuriosit, com si assistís a una exhibició d’innocents focs artificials. ¿Amb quin aliatge devia estar construïda, aquella armadura meravellosa que la feia immune al foc? Els espectadors seguien cada atac flamíger amb exclamacions unànimes d’estupor, de temor (“Oh!, Ah!, Ui!”), i imaginaven al cavaller rostit dins del forn de l’armadura, la carn cuita, els cabells socarrimats.

“L’acompanyava un dringar de quincalla més propi d’un venedor ambulant que d’un coratjós cavaller. Els espectadors més burletes se’n reien, els més compassius exigien respecte: tots s’ensumaven una nova desgràcia”

El feien tan vençut, que tots s’han sorprès en veure que el braç dret desembeinava lentament (molt lentament!) l’espasa i l’alçava al cel, com si oficiés un ritual de sacrifici (alguns assegurarien haver sentit l’heroi declamar unes paraules, una invocació, una pregària; però no podem refiar-nos de tots els testimonis). Enlluernats pels raigs de sol que reflectia l’acer del fil de l’espasa, no tots els assistents han seguit la primera estocada: l’espasa ha xiulat en l’aire i d’una fuetada (“Fiuuu!”) s’ha endut la llengua del drac d’un sol tall (la pobra llengua òrfena ha fet uns saltirons sobre la gespa calcinada, potser obeint les darreres ordres enviades pel cervell). Malgrat l’amputació, el drac ha continuat llençant núvols de foc encara més irats. Aleshores, com ja s’ha explicat, ha començat l’exhibició esgrimística del cavaller, les floritures coreogràfiques, les peticions de clemència del públic i l’agonia de la bèstia que, abans de morir, ha expel·lit un vapor espès molt semblant a les efusions que, molts segles més tard, deixaran anar les locomotores en sortir de les estacions. Llavors, d’un cop sec, el cavaller ha decapitat el drac moribund: tothom ho ha considerat una pinzellada truculenta, gratuïta.

Així que ara tenim el cavaller triomfant que cavalca camí de Palau. El cap del drac, com un trofeu, penja de la sella, es gronxa i pica rítmicament el flanc del cavall. Un rajolí vermellós s’escola de l’interior i deixa un rastre intermitent en el camí. Però quan el cavaller arriba, victoriós, al primer poble, no és rebut amb cap manifestació d’entusiasme. ¿No surt cap vilatà a celebrar l’heroïcitat, no apareix ningú per festejar que els ha alliberat de la bèstia que es cruspia una donzella per setmana? Ell creia que la gran notícia viatjaria més de pressa que el seu cavall, però és evident que aquests camperols incultes encara no s’han assabentat de la proesa. Paciència, pensa, aviat tindrà el món als seus peus. Però la mateixa recepció l’espera en tots els pobles que va travessant. L’ignoren, ningú no apareix per aclamar-lo. De fet, no es veu una ànima enlloc. Semblarien pobles abandonats si no fos pels moviments furtius que percep darrere finestres i porticons. ¿S’amaguen d’ell, aquests desagraïts? Per què l’eviten? On són les reverències i les lloances? On és la glòria que les cròniques futures enaltiran?

El rei el rep escortat per un seguici que contempla l’heroi amb malfiança. Des del seu tron, el monarca improvisa un panegíric dubitatiu, forçat, i celebra la valentia del cavaller amb frases mesurades, de compromís. Parla dels anys de terror que ara han finit, de les donzelles que, gràcies a l’espasa virtuosa del cavaller, podran viure sense angoixes. Però és un parlament de circumstàncies, desganat, sense l’èmfasi que hauria d’acompanyar unes paraules tan solemnes. I quan, a mig discurs, apareix la princesa, la noia només pronuncia una paraula (“Ecs!”) i ningú no sap si el monosíl·lab s’adreça al cap del drac difunt (que el cavaller ara engrapa altivament per una orella) o al cap de l’heroi, que s’ha tret l’elm i mostra unes grenyes amarades de suor i envoltades per un nuvolet de mosques nervioses. Ben mirat, potser no s’hauria d’haver descobert, perquè un espectador imparcial potser trobaria més noblesa en els ulls vidriosos del drac que en el rostre enrojolat del cavaller, amb aquell nas porcí, el llavi inferior que penja i saliveja, i els ulls de lluç, sense pestanyes, que miren atònits la gesticulació amb la qual el rei il·lustra unes paraules incomprensibles.

Incomprensibles, sí, perquè el cavaller no entén res. L’oratòria l’avorreix (o més aviat l’estaborneix), i se li escapa el significat de moltes paraules. Ell imaginava que tot plegat aniria d’una altra manera: s’esperava una recepció apoteòsica, els honors, les condecoracions, la mà de la princesa, el casament fulminant. I ja es veia compartint el jaç principesc aquella nit i fent allò que fins avui només ha pogut practicar, matusserament i a corre-cuita, amb les bagasses del seu poble. Però mentre el cavaller lamenta el seu infortuni, el discurs enrevessat del rei continua. Escoltem-lo:

—I si bé només hauríem de dedicar-vos mots de gaubança i regraciament —està dient mentre enarbora el ceptre— la vostra gesta no ens pot fer obviar una evidència: viure sota l’amenaça del drac ens feia valorar la vida, contemplàvem la nostra existència des d’un enfocament més elevat. Perquè el benestar dels vilatans depenia de la voracitat de la bèstia i tots els trasbalsos quotidians (les collites magres, les epidèmies, els aranzels, els abusos de poder) empetitien al costat del terror que el drac els inspirava. El poble havia après a relativitzar les adversitats! Però ara que heu sufocat per sempre les flames que carbonitzaven les nostres donzelles —i ara, amb el ceptre, el rei assenyala el cap inert de l’animal— tothom tornarà a preocupar-se per minúcies, per banalitats.

“Però quan el cavaller arriba, victoriós, al primer poble, no és rebut amb cap manifestació d’entusiasme. ¿No surt cap vilatà a celebrar l’heroïcitat, no apareix ningú per festejar que els ha alliberat de la bèstia que es cruspia una donzella per setmana?”

La princesa i el cavaller esbufeguen: ella perquè detesta les arengues de son pare; ell perquè està tan astorat que no sap quin posat adoptar.

—No podem menystenir tampoc l’aspecte esportiu —continua el rei—. Els enfrontaments dels cavallers amb el drac eren un entreteniment que tothom esperava amb candeletes. ¿Contra qui se les hauran ara els nostres valerosos xicots? ¿I com reaccionarà la gent, en saber que se’ls priva d’un espectacle tan colorista, tan vibrant?

El cavaller s’encongeix d’espatlles: no sap què contestar i no té prou educació per entendre que les preguntes del sobirà són retòriques.

—I no oblidem la perspectiva identitària de l’assumpte. Fins avui érem l’enveja dels nostres veïns: des de feia molts anys, el drac ens definia com a poble, ens distingia dels altres regnes. Ara, amb la seva mort, hem perdut un dels nostres símbols emblemàtics més preuats: l’orgull del regne!

Es fa un silenci dramàtic, incòmode, que trenca el cavaller, que fins ara no ha obert la boca: s’espolsa d’una manotada les mosques que l’assetgen i, quequejant, amb una veu sorprenentment fina i ennassada, els recorda l’edicte reial, les proclames que missatgers i trobadors han difós per tot el regne, les recompenses pactades. Aquestes paraules alcen el rei del tron. Enfurismat, apunta el cavaller amb el ceptre, com si fos una llança, i brama:

—És que no podíem imaginar que vindria algú capaç de derrotar la nostra bèstia invencible! Ni els astròlegs més respectats no ho havien pronosticat!

El cavaller insisteix i reivindica la legitimitat del seu guardó. Assenyala tímidament la princesa, però ho fa amb la mateixa mà que sosté el cap guillotinat del drac i això encara encén més al monarca:

—I aneu ben errat si us penseu que posaré la meva filla estimada en braços d’un pòtol salvatge com vós! No se’n parli més.

I dit això, el rei fa mitja volta i desapareix palau endins. La princesa el segueix, arrossegant els peus i arrufant el nas. El cavaller deixa anar el cap del drac, que rodola sobre el terra de marbre. Dos guàrdies apressen el cavaller i el tanquen en un calabós. L’endemà és ajusticiat.

1r premi del Concurs de relats EL 9 ESTIU

Atemptats a Barcelona i Cambrils perpetrats per joves ripollesos. Dijous 17 d’agost de 2017

Jordi Remolins

Hi ha moments en la vida que sempre recordarem on i de quina manera els hem viscut. La primera Copa d’Europa del Barça, els atemptats a les Torres Bessones de Nova York o la declaració exprés d’independència de Catalunya els tenim a la memòria, però també les nostres circumstàncies en aquelles dates. Per molts catalans també ho és la tarda del 17 d’agost de 2017, probablement la data en què el nom del nostre poble va quedar marcada per sempre a causa d’una cèl·lula terrorista originada a Ripoll per un imam vinculat amb el servei d’intel·ligència de l’Estat espanyol.

Aquell dia, com gairebé sempre, estava treballant i escoltant la ràdio alhora, a Sant Joan de les Abadesses. En arribar a Ripoll, on ja se sabia que els autors de l’atropellament de les Rambles hi tenien el seu domicili, un control policial vigilava la plaça del Corral i tots els vehicles que hi passàvem. En arribar a casa vaig anar a buscar la càmera de fotos per treure algun testimoni gràfic per enviar-lo a la redacció de Vic. A mesura que passaven les hores i els dies es va anar sabent més detalls de tot plegat. Ripoll es va convertir en un dels epicentres mundials de la informació d’aquell estiu, i els vilatans anàvem pel món com si una bola de demolició s’hagués estampat contra la nostra rutinària realitat. No em vull ni imaginar com ho devien viure els familiars de les víctimes, ni tampoc els dels nois radicalitzats.

Viure de tan de prop els dies posteriors als atemptats en van distorsionar l’assimilació dels fets, fins i tot trobant-me dins de la perifèria periodística. Afortunadament, periodistes com Anna Teixidor han fet des d’aleshores una tasca d’investigació que la premsa local no ha tingut la paciència o els recursos per realitzar. La reportera de TV3, autora del llibre Sense por de morir, ha estat en contacte amb l’entorn social més proper als nois de la cèl·lula, n’ha compilat i cronificat els fets i ha compost un relat que s’acosta de manera fidedigna a allò que va passar. Ara fa uns mesos Netflix va estrenar el documental dividit en tres parts anomenat 800 metros, la distància que va recórrer la furgoneta conduïda per Younnes mentre atropellava vianants que passejaven per la principal artèria turística de la capital catalana. Teixidor és l’ànima d’una minisèrie que s’aprofita de tota la feina feta prèviament per ella mateixa, i que serveix per entendre molts detalls que sovint han quedat camuflats darrere de la magnitud de la tragèdia.

Joan Millaret i Valls

Clam contra la misogínia

Ali Abbasi, director d’origen iranià resident a Dinamarca, responsable de l’extraordinari film fantàstic “Border” (2018), feia el salt a la Secció Oficial del 75è Festival de Cinema de Canes amb “Holy Spider”, un angoixant film reconegut en el palmarès final amb el premi a la Millor Actriu per la seva soferta protagonista, Zar Amir Ebrahami. Es tracta d’una coproducció europea entre França, Dinamarca, Alemanya i Suècia, escrita pel mateix Abbasi al costat d’Afshin Kamran Bahrami, inspirada en fets reals de l’any 2001 d’una sèrie de crims contra prostitutes a la ciutat santa de Mashad.
Es tracta d’una sèrie de crims perpetrats per un fanàtic islamista que pretén depurar la ciutat de dones pecadores i de mala vida, Saeed Hanaei (Mehdi Bajestani). Saeed recull les prostitutes amb la seva moto per portar-les a casa per després estrangular-les amb el seu propi mocador de coll i llençar-les en els descampats de fora la ciutat. El cineasta abandona el gènere fantàstic per submergir-se en un cinema del real a través del format de thriller d’investigació amb psycho killer mentre segueix les passes d’una periodista de Teheran, Rahimi (Zar Amir Ebrahimi) encarregada d’esbrinar la identitat del psicòpata davant l’escàs interès de les autoritats locals i policials.
Rahimi s’endinsa en una societat profundament religiosa i tradicionalista, víctima ella mateixa de l’entorn, com l’assetjament que pateix d’un oficial de policia encarregat del cas. Tenim un treball esplèndid de l’actriu protagonista i, més enllà dels codis del gènere, trasplantats a un escenari inhabitual, el film serveix premeditadament com a radiografia sobre la societat iraniana, impregnada de misogínia. Ens trobem una població que tolera i aprova els feminicidis i que, fins i tot, converteix al psicòpata en una espècie de màrtir o d’heroi. Una societat que disculpa el botxí i que culpabilitza les dones per la seva elecció de vida.

L'Ametlla va retirar el títol de Fill Adoptiu al president del Constitucional després de dir que a les comunitats històriques, fa mil anys, "ni siquiera sabían asearse los fines de semana"

Jesús Medina

“Manuel Jiménez de Parga, contigo empezó todo” podria ser una arrencada interessant per a un altre documental sobre les arrels del procés independentista català. El 2003, el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, començava a recollir alguns fruits enverinats del Pacte del Majestic, l’acord del 1996 segons el qual Convergència i Unió (CiU) va donar suport al PP en la investidura com a president espanyol de José María Aznar, aquella entesa que va arrencar a Aznar la confesió de “yo hablo catalán en la intimidad.”

El 2003, després de la majoria absoluta –absolutíssima– del PP a les eleccions del 2000, el català a la intimitat es va amagar sota la catifa i retrunyia als despatxos governamentals de Madrid el “¡Pujol, enano, habla castellano!”, que havien cantat els simpatitzants del PP a la porta de la seu del carrer madrileny de Gènova quan celebraven l’amarga victòria del 1996. Així, doncs, a la primera dècada del segle XXI, l’Espanya de les autonomies semblava que feia molta nosa o, més aviat, el que feia basarda era la consideració de nació de Catalunya, el País Basc o Galícia, fins nacionalitat semblava exagerat.

El 21 de gener de 2003, en una conferència del Fórum Europa que organitzava Europa Press i Nueva Economía, Manuel Jiménez de Parga, llavors president del Tribunal Constitucional (TC), va deixar anar l’argument que l’unionisme espanyol –a dreta i a esquerra– només s’atrevia a dir amb la boca petita: les nacionalitats històriques són “un error” perquè no existeixen pas. Patapam! Segons Jiménez de Parga, “una organització de nacionalitats i regions en un territori com Espanya, curull d’història, de nord a sud, d’est a oest, amb uns regnes de trajectòria brillant, seriosament no pot quedar reduïda a comunitats que diuen que són diferents perquè van plebiscitar afirmativament a la República un estatut d’autonomia. No talli vostè aquí, talli l’any 1000, quan els andalusos teníem –i Granada tenia– diverses dotzenes de sortidors d’aigua de colors diferents i olors diverses, i en algunes d’aquestes anomenades comunitats històriques ni tan sols sabien rentar-se els caps de setmana.” Per si ho dubten, la resposta és: “Sí, Jiménez de Parga és granadí.”

Les paraules de Jiménez de Parga van caure com una bomba a l’Ametlla del Vallès. El municipi vallesà l’havia declarat Fill Adoptiu l’abril de 1995, en un acte en què es va lliurar el mateix títol al doctor Josep Laporte, exconseller de la Generalitat. En aquesta cerimònia, Jiménez de Parga va dir: “Vaig venir a l’Ametlla fa 29 anys [36 en el moment d’afirmar que els qui vivien a Catalunya fa 1000 anys els fallava la netedat] buscant un lloc apropiat per a la salut i el repòs a prop de Barcelona i al mateix temps lluny de la gran ciutat. En aquest temps he intentat ser un bon ciutadà d’aquest poble.” Amb una intuició magistral, un col·lectiu de joves de l’Ametlla va carregar contra els honors al jurista en un article a EL 9 NOU al cap de pocs dies: “No acceptarem mai la falta de respecte als nostres vilatans, quan l’Ajuntament es despenja atorgant el títol de fill adoptou a una persona com Manuel Jiménez de Parga, un personatge del qual desconeixem absolutament tots els mèrits que l’han portat a rebre aquest títol. Destacar en el seu parlament el to moralista en l’alabança a un poble que ell mai no ha conegut.” Entre els signants de l’article, il·lustres fills de l’Ametlla –aquests de debò– com el músic Miqui Puig o el cineasta Santi Trullenque, juntament amb Carles Sala, Francesc Codina, Joaquín Vizcaino, Jordi Vila, Emma Puig, Ferran Puig, Gustavo Saeta, Jordi Moreno, Sergi Pons i Joan Teixidó.

La llavors periodista d’EL 9 NOU Isabel Palacios va entrevistar, l’agost de 1995, Jiménez de Parga, llavors flamant fill adoptiu de l’Ametlla:
“Com va arribar a Catalunya?
El 1957 vaig optar per l’única càtedra de Dret polític a la Universitat de Barcelona. Vaig exercir fins a l’any 1977, quan vaig ser diputat per Barcelona en les llistes de la UCD. Vaig ser ministre de Treball i després vaig marxar a Ginebra com a ambaixador davant l’Organització Internacional del Treball (OIT).

I es va constuir una casa a l’Amella del Vallès.
Sí, per raons de comoditat, ja que tenia el despatx d’advocat a Barcelona. El primer estiu que vaig passar en aquesta casa va ser el 1974 i des d’aleshores hi passo gairebé 100 nits a l’any.”

En aquesta mateixa interviu al magistrat –encara no presidia el TC– es complia allò tan castís de aquellos polvos, estos lodos, perquè l’home va insistir que “Espanya necessita tenir un sentiment de constitucionalitat que doni certa cohesió als espanyols” o també que, “a Espanya, considero que és lamentable que no hi hagi un partit clar de dretes”.

Però tornem a la torre vallesana del jurista que, tot sigui dit, és una obra del prestigiós despatx d’arquitectes Mora-Piñón-Viaplana. Per complicar encara més la troca, resulta que la casa no es troba al terme municipal de l’Ametlla sinó al de la Garriga. L’alcalde de l’Ametlla, Albert Palay, ho recordava amb amargura en un altre article a EL 9 NOU del gener de 2003: “Davant de les múltiples vegades que gràcies a les seves declaracions el nom del nostre poble s’està anomenant als mitjans de comunicació, sento la necessitat d’aclarir que va ser nomenat Fill Adoptiu del poble la primavera de l’any 1995, quan jo encara no tenia el càrrec que ara tinc; que la seva seva casa no està al nostre terme municipal i que, per tant, l’Exm. Sr. President del Tribunal Constitucional passa les vacances al poble veí.”

A la Garriga, però, tampoc no els feia gaire gràcia l’Exm. Sr. personatge. Poc després que el ple de l’Ametlla del 30 de gener de 2003 retirés el títol de Fill Adoptiu a Jiménez de Parga per unanimitat, la Garriga va declarar-lo persona non grata i va engegar el ventilador. El llavors alcalde garriguenc, Alfred Vilar, va denunciar en un ple que l’industrial que havia fet els forjats de la torre de Jiménez de Parga era el seu sogre i que encara no havia cobrat. Pessetes no són punyetes –òbviament– i alguns regidors garriguencs es van afanyar a veure qui la deia més grossa: “el príncep dels lladres”, segons el portaveu d’ERC, Miquel Pujol; “Jiménez no paga”, en paraules de Quim Fornés, d’ICV, o fins i tot un “Jiménez d’Embargo” que es va sentir entre el públic a la sala de plens.

Jiménez de Parga es va acomiadar de la presidència del Constitucional el juny de 2004 i va morir 10 anys més tard, a 85 anys. El fill repudiat de l’Ametlla i la persona non grata a la Garriga va deixar aquest món amb el deure fet de conservar el títol de Fill Predilecte d’Andalusia (2002). No consta que deixés en ordre els deutes al forjador, el vidrier, el fuster i el lampista de la torre de l’Ametlla/la Garriga.

Xavier Roviró i Carme Rubio

Declarat Bé cultural d’interès nacional, el Pont Nou de Camprodon s’alça sobre el riu Ter en el punt on s’uneixen el Ter i el Ritort. Aquesta construcció va ser de gran valor estratègic, atès que va obrir el camí de ferradura cap a la Cerdanya i, amb això s’aconseguia comunicar el Ripollès amb la comarca pirinenca de la Cerdanya. Sembla que el pont es va aixecar damunt les restes d’un altre de més antic, raó per la qual a partir d’aquell moment la gent de la vall de Camprodon el va anomenar el Pont Nou

Descripció
Construït amb pedra a doble pendent, la seva longitud total és de 66 metres. L’arc central té una amplada de 22 metres i és de mig punt. A banda i banda hi ha altres arcs auxiliars, també de mig punt, molt més petits que el principal; es recolzen en les roques del llit del riu, quatre al costat dret i un altre al costat esquerre. Aquest arc avui queda fora de la llera i representa el carrer de Sant Roc, un dels carrers més turístics de la població, que connecta amb l’anomenada Vila de Baix, formada en època medieval i envoltada de muralles. El pont disposa de tallamars a banda i banda del pilar central, del qual van ser dos antics alleujadors. La seva calçada, asimètrica, és igualment espectacular, dotada d’una petita muralla i una porta-torre de vigilància a l’entrada a la població, amb matacà i espitllera.

Història
D’estil gòtic, va ser construït entre els anys 1196 i 1226. En segles posteriors es van fer diverses reconstruccions, en especial en el segle XIV, quan es va reforçar i modificar la seva aparença. En el curs de les reformes successives es va afegir la porta en forma de torre que permet l’accés al nucli urbà de Camprodon. En aquesta porta d’entrada es poden veure gravades algunes dates significatives de les modificacions fetes al pont, corresponents als segles XVI i XVII. Ja en el segle XX s’hi van fer restauracions el 1930 i 1985 i va ser declarat Monument Històric-Artístic l’any 1976.
Com a ús curiós, els camprodonins han aprofitat el llit del riu prop del pont, per acumular els estris que han d’alimentar la tradicional foguera de Sant Joan.

Curiositats
A començaments del segle XX la casa de galetes Birba de Camprodon va utilitzar la imatge del pont medieval de la vila com a reclam publicitari del seu producte. El pont sobre el Ter i la imatge del poble van tenir un gran èxit entre els milers de turistes i excursionistes que visitaven Camprodon. L’empresa va contractar un cartellista de renom, Josep Morell, per dissenyar la imatge de les seves capses. Morell, veient el tipus de client a qui anaven dirigits els productes de la marca, va relacionar les galetes amb Camprodon, la natura, la història, les muntanyes i l’excursionisme. D’aquesta manera els dibuixos reflectien aquesta unió de conceptes. Hi va dibuixar el pont, el poble, les muntanyes i, molt subtilment, també va incloure el refugi d’Ulldeter.
El refugi d’Ulldeter s’havia convertit en una icona de l’excursionisme català. Estava situat al circ que es forma a la capçalera del Ter, sota mateix del coll de la Marrana, a una alçada de 2.393 m sobre el nivell del mar. Es va construir gràcies a una recapta entre gent del món excursionista català, des dels Ajuntaments de Camprodon, Sant Joan de les Abadesses, Ribes de Freser, Ripoll i la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona. El refugi es va inaugurar l’estiu de 1909 i està considerat el segon refugi de muntanya de Catalunya —deu anys abans s’havia bastit el refugi xalet de Cortalets sota la pica del Canigó— i el primer de l’estat espanyol. Era d’estil noucentista, de voltes de pedra apuntada, el teulat enquitranat de forta pendent i les finestres de fusta vermelles. Va estar obert fins a la guerra del 1936-1939. Les tropes franquistes el van dinamitar per por que no s’hi aixopluguessin els maquis. Actualment queden dempeus algunes petites restes amb una placa commemorativa. El 1940 va ésser substituït per un nou refugi situat a una cota força més baixa.
El dibuix lliga perfectament dos símbols dels excursionistes i muntanyencs: el refugi on neix el Ter i el pont de Camprodon on s’originen les galetes. Així, tothom que anava a Camprodon i s’estimava la muntanya havia de comprar les galetes Birba.
Com que les galetes Pujol també van utilitzar la imatge del pont de Camprodon com a icona de la marca, el fet que dues marques de galetes utilitzessin com a símbol comú el mateix pont, d’una gran bellesa i espectacularitat, va establir una associació directa entre Camprodon i les galetes de qualitat.

Eva Remolina / AMIC

L’oliva és, tal com sabem, el fruit d’un dels arbres més emblemàtics de la nostra cultura, l’olivera, i un aliment indispensable en la Dieta Mediterrània. Al nostre país es conreen més de 200 varietats diferents, destinant-se pràcticament, el 90% del total produït, a l’elaboració d’oli.

Encara que es pot pensar que les olives verdes i les olives negres són diferents, en realitat són les mateixes, sent el grau de maduració, l’única cosa que les diferencia.

Per tant, les olives verdes, són aquelles que es recol·lecten quan el fruit encara no ha madurat, i per al seu consum, han de ser tractades amb solucions alcalines a base de salmorres, que retiren la seva amargor i fan que el seu sabor sigui agradable.

Les olives negres, en canvi, són fruits molt més madurs. En ser recol·lectades de forma més tardana, el seu sabor és fumat i més dolç i la seva grandària acostuma a ser més gran, perquè hi ha hagut temps que creixin més. Pel mateix motiu, acostumen a ser més tendres que les verdes, les quals tenen una textura més ferma.

Però no tot són diferències. Ambdues, són riques en nutrients, vitamines (sobretot l’E), minerals (calci, ferro i magnesi) i àcids grassos, al mateix temps que contenen moltes propietats beneficioses per al nostre organisme. Entre elles:

– Prevenen malalties cardiovasculars.

– Regulen els nivells de colesterol.

– Són antioxidants.

– Milloren les nostres defenses.

– i tenen propietats antiinflamatòries, entre moltes altres.

Emili Vilamala

Emili Vilamala ha pogut captar des de Sant Bartomeu del Grau (27/01/23) una part de cua del cometa C/2022 E3 (ZTF). Els propers dies es podrà veure de forma directa des de la terra aquest cometa que desprèn unes tonalitats de color verd en el seu moviment. Descobert l’any passat, el març de 2022, pel robot astronòmic del Zwicky Transient Facility (ZTF), triga 50.000 anys a completar el seu recorregut orbital.

Els cometes estan formats de pols i gel, però quan s’acosten al sol deixen anar vapor degut a les altes temperatures. Les cues de gas i pols que generen es poden veure durant milions de quilòmetres.

Ara més que mai cal lluitar pels valors universals orientats a construir un món més igualitari

Josep Ballbè i Urrit

NIE MEHR !

Mai més! ¡Nunca más! Never more! Jamais plus! Mai più! Никогда больше! Totes aquestes expressions en diferents idiomes clamen al cel i exigeixen que no es repeteixin barbàries, atrocitats i crims de guerra contra ningú, per cap motiu. La que he remarcat en negreta va en l’idioma d’un impresentable Vladimir Putin. Més encara quan duem més d’11 mesos d’una guerra abominable. El seu paper és flagrantment imperdonable. Ara bé, la complicitat i la passivitat dels líders internacionals -entestats en no aturar la deriva militar- esdevé clarament vergonyant. Quin fàstic!

Pregunto com i per què cap d’ells no és capaç d’activar vies de negociació. Què esperen a emmanillar el president rus i portar-lo al Tribunal Internacional de Justícia de la Haia? Amb força menys recursos intel·lectuals i sense coneixements jurídics, la ciutadania contempla impertèrrita un show televisiu que esgarrifa. Quina trepa de titelles!

Des del primer de novembre de 2005, l’ONU fixà la data d’aquest divendres 27 de gener com a Dia Internacional de Commemoració en memòria de les víctimes de l’Holocaust nazi. Un 27 de gener de 1945, les tropes soviètiques alliberaven els presoners del camp de concentració d’Auschwit-Birkenau. Tant llavors com ara, les declaracions del secretari de Nacions Unides com les dels presidents de la UE, l’OTAN i cadascun dels països adherits al Tractat de Roma no han assolit ni un sol èxit contrastat, orientat a deturar el conflicte. Em sobren manifestacions de caire paternalista i fotogràfic. Exigeixo mesures coercitives contundents i definitives.

Igual que parlem, però, de la Guerra d’Ucraïna, al mateix pot hi podem situar els desplaçats, la comunitat palestina, les dones de l’Afganistan o l’Iran, la població siriana i tants altres punts calents del planeta. El llistat esparvera, però no s’avança un bri en arranjar-ho. No els hi cau la cara de vergonya a tots aquells que tenen a la seva mà forçar-ho? S’han arribat a plantejar si la seva gestió no frega una certa inutilitat i una despreocupació clamorosa? Va essent hora d’establir mecanismes de destitució i exigència de responsabilitats. En una dinàmica d’empresa del sector privat regeixen altres normes que foragiten el personal que no assoleix els objectius pautats. Per tot plegat, en motiu d’aquesta jornada, ara més que mai cal lluitar pels valors universals orientats a construir un món més igualitari.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers