En la literatura estrictament policíaca l’autor planteja un misteri i a partir de les passes que es fan per a la seva resolució, va enredant un argument que alhora atrapa el lector, que no pot deixar de passar pàgines per descobrir com es resol tot plegat. El gènere ha tingut diversos mestres, però les bases que va establir sir Arthur Conan Doyle i posteriorment les va esprémer Agatha Christie. Tots dos continuen sent noms fonamentals per entendre el perquè de la seva repercussió popular. En canvi, a la novel·la negra sovint el misteri no forma part rellevant de l’equació, sinó que es fixa l’objectiu en els racons més obscurs de la condició humana, un camp tan inabastable com els autors que l’han conreat. A més, però, els condicionants socials del temps i el moment on se situa l’argument ajuden a aprofundir encara més en aquesta foscor. L’època de la Gran Depressió nord-americana després de la crisi de 1929 és un dels moments que han servit per situar relats criminals on els protagonistes estan pressionats no només per la maldat sinó també pels condicionants econòmics que els oprimien fins a asfixiar-los.
A Catalunya vam tenir la sort durant gairebé mig segle que Edicions 62 publiqués amb més o menys regularitat la col·lecció La Cua de Palla, on va donar a conèixer els noms il·lustres d’un gènere on sobresortien Hammett, Chandler, Burnett, Highsmith, Cain, Thompson, Westlake, McCoy, Williams, Goodis, Tracy o Himes, entre altres autors que potser no tenien un nombre tan gran de títols imprescindibles, però que van aconseguir alguna diana impactant com és el cas de John D. MacDonald i el seu brillant El final de la nit. Un dels escriptors que no estan en un lloc predominant del gènere, però que van obtenir uns registres notables en les seves novel·les breus, va ser Gil Brewer. Natural de Canandaigua (Nova York) és considerat com un dels últims descobriments de qui fou director de la revista Black Mask, Joseph Thompson Shaw. En les seves obres hi apareix reiteradament el paper de les femme fatale, un concepte que probablement ja deu estar prohibit, i que tot sovint em fa acudir al disc del plàtan de la Velvet Underground i Nico, no sigui que n’hagi desaparegut la cançó homònima. Fa unes setmanes vaig començar un dels llibres de tapa groga i negra que ‘Seleccions’ de la Cua de Palla va fer emblemàtics en moltes llibreries. Era Color de sang, precisament de Brewer. I a diferència de molts autors més prestigiosos, el seu argument em va atrapar indefectiblement, amb un relat impecable on la cobdícia humana, els facinerosos sense escrúpols, i també l’allargada ombra del sexe, en són esquers ineludibles.
