En català hi ha dues expressions molt conegudes per tots que fan referència als temps antics. Per una banda, tenim “ser de l’any de la picor”, que segons afirma Joan Amades, expert folklorista català, es va originar l’any 1471, quan l’àrea de Barcelona va viure una memorable plaga de puces que atacaven sense pietat. Aquesta data va perdurar en la memòria popular, no només per la famosa plaga sinó –i sobretot– perquè, a més, es van perdre bona part de les collites i es va viure un any de fam i misèria. Les picades d’aquests insectes, afegides a la intensa misèria que es vivia, eren més fiblants i agudes que en altres temps.
L’expressió té un ús concret, la utilitzem per indicar que fa molt temps d’un fet o quan parlem d’un temps indefinit. La definició que ens dona l’Optimot és la següent: m. [LC] l’any de la picor [o l’any de la Mariacastanya] En un temps remot indeterminat. De fet, hi ha una part de la frase que amb el temps s’ha perdut, ja que tota sencera seria així: ‘L’any de la picor, que tothom gratava’.
Com veiem, també tenim l’expressió “l’any de la Mariacastanya”, que seria sinònima de l’anterior. Segons el mateix Joan Amades, l’origen d’aquesta expressió es remunta al segle XV, a Lugo. La Maria Castanya va ser la primera dona que es va pentinar els cabells i va cargolar-se’ls en forma de tannara o castanya, com es diu popularment.
Hi ha moltes altres expressions que, com aquestes dues, fan referència al pas del temps: “ser de l’any de la Quica”, “ser de l’any de la catacumba”, “ser de l’any de les tàperes”, entre altres.
