Què és l’èxit?
Fa mandra, la pregunta, eh? Estem parlant de dècades i dècades de reflexions a tots els nivells intel·lectuals, suportant gurus oportunistes i literatura barata, aprenent a idealitzar l’èxit i a perseguir-lo amb fórmules infal·libles per després, un cop enganyats, cansats i traumatitzats, haver de desaprendre a corre-cuita… tot plegat per acabar arribant a la conclusió que l’èxit és un concepte personal de cadascú. Segurament, no calia fer tanta volta.
El que és interessant de l’èxit, sigui el que sigui, són les històries humanes que genera. La recerca d’aquest ideal sovint despulla les persones i els pot arribar a empènyer fins a llocs dels quals és molt difícil tornar, si és que se’n torna. Dig! explica una d’aquestes històries. Aquest documental del 2004, dirigit pel nord-americà Ondi Timoner i rodat al llarg de set anys, mostra com la persecució d’un determinat tipus d’èxit intoxica dramàticament la relació de dos amics íntims.
Els personatges en qüestió són Anton Newcombe i Courtney Taylor-Taylor, líders respectivament de The Brian Jonestown Massacre i The Dandy Warhols, bandes nord-americanes nascudes a principis dels 90. Segurament, els segons us sonaran més que els primers: des que van incrustar el single “Bohemian like you” a la consciència col·lectiva del pop, els Dandy Warhols han anat contribuint a la banda sonora global amb encerts com “Smoke it”, “We used to be friends” o “Not if you were the last junkie on Earth”. Si fas això i, a més, et passen coses com que David Bowie en persona et selecciona per tocar al festival de Meltdown, has assolit l’èxit, deixem-nos d’hòsties.
La història dels Brian Jonestown Massacre és diferent: mai no han estat semidéus del mainstream, mai no han omplert estadis i a la MTV no deuen saber ni qui són; en canvi, no paren de tocar per tot arreu en festivals i locals de capacitat mitjana, són una banda de culte amb fans a tot el planeta, porten més de 20 anys passant-s’ho molt bé als escenaris i Anton Newcombe està considerat poc menys que un geni visionari. Això també és èxit, i en majúscules.
“El documental està rodat al llarg de set anys i mostra com la persecució d’un determinat tipus d’èxit intoxica dramàticament la relació de dos amics íntims”
En síntesi, i segons l’opinió més generalitzada (en la qual m’incloc) els Warhols guanyen en fama i calés i els Massacre, en prestigi i talent; si una cosa és més èxit que l’altra, va a gust del consumidor. Si ens fixem en els plantejaments artístics (els Dandy Warhols són més comercials i els BJM ho són molt poc o gens) es podria pensar que uns i altres han aconseguit exactament el que volien. Però la cosa ha estat bastant més complicada que això: Dig! recorre set anys de dubtes, enveges, problemes molt greus amb causes psicològiques molt profundes, autosabotatges, crisis internes agudes amb episodis violents, relacions d’amor-odi, amistats en perill, músics exitosos que envegen el talent i músics talentosos que envegen l’èxit, etc. I això sí: emanant de tot plegat, una música collonuda. Una pista: el personatge més interessant és, de molt llarg, Anton Newcombe. Sense ell, no hi ha documental. Punt.
Rodat en un estil molt casolà i amb accés a escenes i reflexions molt íntimes dels protagonistes, Dig! traspua veritat per tot arreu. El documental va rebre excel·lents crítiques i va guanyar el gran premi de jurat en la secció de documentals al festival Sundance de 2004. Mireu-lo: èxit garantit.
