Islàndia té 350.000 habitants, dels quals dues terceres parts viuen a la capital, Reykjavik. Més enllà de la ciutat comença el no-res: quilòmetres i quilòmetres i quilòmetres de desolacions prehistòriques d’aspecte amenaçador. En tota l’illa hi ha amb prou feines una setantena de municipis, aïllats entre ells per grans distàncies; la majoria són veïnats rurals de quatre cases i el més gran després de Reykjavik, anomenat la capital del nord, és com Caldes de Montbui. Per tant, que Islàndia sigui capaç de produir tantíssima música de qualitat i tan moderna constantment és un fenòmen bastant al·lucinant.
Com quasi sempre, la raó última és el clima. En aquell país la vida a l’exterior és molt dura: a l’hivern només hi ha quatre o cinc hores de llum al dia i les temperatures no les volgueu ni saber. Per tant, la gent s’ha de buscar la vida per no morir-se de fàstic a dins de les cases. Aquest és el motiu bàsic pel qual Islàndia és el país on més es llegeix del món, es cultiven tant les arts i apareixen músics i bandes amb nivell tant alt. Encara una última dada sobre el caràcter islandès: el fet d’estar en una illa a milers de quilòmetres de la civilització i tocant al Cercle Polar Àrtic ha forjat en els islandesos un poderós instint d’autosuficiència al llarg dels segles. Tot això, i la manera com ha influït en la increïble fertilitat artística d’aquell país és el substrat del documental Backyard, dirigit per Árni Sveinsson el 2010.
El protagonista és el jove músic i enginyer de so Arni Runar, un exemple d’aquest instint do it yourself i resolució tant islandesos: volia tenir el seu propi estudi de gravació i, com que no tenia més mitjans, se’l va muntar en una petita cabana de fusta al jardí de darrere de casa seva; és un espai minúscul i rudimentari, però es tractava de tenir el seu estudi, no? Ara, Runar té un nou projecte: s’ha proposat catalogar part de l’escena musical de la ciutat i proposa a diverses bandes amigues gravar en directe al seu jardí perquè a la cabana, òbviament, no hi caben. Sabedor del projecte, Árni Sveinsson el grava tot fil per randa i en fa aquesta pel·lícula.
En el procés de documentar el projecte d’Arni Runar, la pel·li ens dóna a conèixer unes quantes coses molt interessants: en primer lloc, i com indica el títol (backyard vol dir “pati” o “jardí del darrere”, en anglès) tota l’acció passa en els escassos metres quadrats d’un clàssic jardí posterior de Reykjavik, ciutat on pràcticament cada casa en té un; entre això i algunes escenes a l’interior, traiem el nas per l’estil de vida local. En segon lloc, i principal, veiem algunes de les millors bandes del moment: Múm, FM Belfast, Hjaltalin, Sin Fang Bous, etc, algunes de les quals ja tenen ressò internacional. La frescor, diversitat i qualitat de les propostes sorprendran l’espectador profà en el pop islandès, com un servidor.
En tercer lloc, el documental exhibeix la naturalitat amb què aquella gent són capaços de coses com muntar un festival de música indie al pati de casa. Perquè la cosa comença amb una simple gravació però el pollastre que s’acaba muntant allà és per veure’l. No hi ha mitjans ni calers? Cap problema, ho fem tot a casa. No hi ha càtering, ni bar, ni res? Fem pizzes per a tothom. I si plou? això és Reykjavik, el més normal és que plogui; ja ens espavilarem. I si els veïns es queixen? Els convidem a la festa! És un tipus de determinació molt particular que només pot provenir de segles i segles de “com que aquí no hi ha res, ens ho fem nosaltres”, combinada amb un instint també molt arrelat de treure-li tot el suc a qualsevol circumstància especial en un lloc on la vida pot ser insuportablement avorrida, o coses pitjors: a banda del rècord mundial de llibres llegits per càpita, Islàndia també ostenta el de suïcidis. Poca broma.
En definitiva, a banda d’un document collonut per entendre la riquesa i la imaginació de l’escena musical a Reykjavik, Backyard és una lliçó d’actitud positiva i de determinació per fer coses que salpebrin la vida, per absurdes o forassenyades que semblin. I un exemple més (com Manchester, Detroit, el Berlín d’entreguerres, etc.) de com les dificultats converteixen l’art en una necessitat de donar sentit a la vida i creen, d’aquesta manera, les condicions perquè floreixin coses increïbles. El documental el podeu veure a www.in-edit.tv.
