Quan és rica una llengua? Quan pot expressar qualsevol cosa en qualsevol context, quan té moltes maneres d’expressar el mateix concepte en diferents situacions de la vida i quan té una nombrosa varietat de formes que li són útils. De varietat, n’hi ha de diversa índole: tant pot ser històrica, geogràfica, social com funcional –aquesta darrera depèn de la situació comunicativa (formal o informal), del tema, de la intenció, del canal (oral o escrit), dels interlocutors i de l’àmbit d’ús–. Totes aquestes varietats lingüístiques es contraposen a l’estàndard de la llengua, que és una varietat més. Aquesta riquesa cal saber-la usar quan toca, en el context adequat, perquè no desentoni.
Una paraula com agradar es pot dir de moltes més maneres que no pensem. En un registre informal (i més aviat juvenil) diríem, per exemple: “Em flipa la nova cançó d’Oques Grasses!” o també “M’al·lucina”. S’ha de dir que el verb flipar encara no és al DIEC. Uns altres exemples del que es diu col·loquialment són fer peça o fer el pes: “Si aquesta jaqueta et fa peça, compra-la”, “És un actor que no m’acaba de fer el pes”.
Per contra, en un registre molt més formal, culte i literari es podria fer servir el verb plaure: “La senyora Rius va dir que aquella bella història li havia plagut de cap a cap”. De vegades també usem complaure: “Em complau presentar-vos el nou llibre de l’Enric”. Agradar pot prendre un sentit més hiperbòlic quan emprem paraules com fascinar, encantar, encisar, delectar, captivar, seduir, temptar, satisfer. No és un agradar qualsevol, és un agradar que té força: “M’encanten les teves arracades!” vol dir que a aquella persona li agraden molt.
