La reclusa és una aranya reservada i temorosa dels humans. Només ataca quan se sent atacada. La seva picada és necròtica, però en principi no ha de ser mortal. Caldria la dosi equivalent a un mínim de 22 picades simultànies per arribar a matar un home. Amb tot, tres persones, totes elles d’edat avançada, han mort en poc temps a causa del seu verí. Un fet excepcional que desperta les sospites del comissari Adamsberg, el singular policia francès d’intel·ligència gairebé melancòlica, a qui només de sentir la paraula reclusa li provoca un gran desassossec. Contravenint els recels inicials dels companys de departament, que veuen en les tres morts un fet casual, Adamsberg enceta una investigació que esdevindrà un autèntic recorregut de portes tancades i corriols erràtics, que l’obliguen a revisar fets ocorreguts setanta anys enrere i a viatjar, per moments, al seu propi passat.
L’escriptora parisenca Fred Vargas, una de les icones de la novel·la negra francesa, es torna a posar en la pell d’aquest singular comissari per enfilar aquesta brodada incursió en la literatura de misteri. Negra en el plantejament, en el desenvolupament la història flueix cap a un relat un punt sofisticat i amb un finíssim toc d’humor, malgrat la cruesa que emana de la trama. El que comença com una investigació al voltant dels aràcnids s’acaba endinsant dins una autèntica xarxa d’assetjament de menors i de violacions en grup. I és que recluses també ho eren les dones que, expiant els seus propis pecats, protagonitzaven un dels fenòmens més foscos i grotescos que es van viure a l’edat mitjana: dones que s’aïllaven voluntàriament del món i s’enterraven en vida en cel·les minúscules segellades, a mercè de la caritat i la insalubritat.
Vargas avança amb mestratge entre unes recluses i les altres, transportant el lector per viaranys de girs i contragirs fins a situar-lo davant d’un autèntic dilema: cal seguir al dictat el que marca la legalitat o es poden explorar d’altres viaranys per impartir justícia?
Una història de venjances que convida el lector a jugar amb la intuïció; la mateixa que fa avançar, a batzegades, l’acció del comissari. Molt recomanable, tot i que s’aconsella llegir-la d’una tirada per no difuminar l’acció de cada un dels personatges secundaris i desenteranyinar què s’amaga darrere cada una de les bombolles o protoidees, com en diu ell, que pul·lulen pel cap d’Adamsberg.
