La imposició de les cendres ens recorda que la nostra vida terrenal té data de caducitat. Aquest dimecres passat, 14 de febrer, es va encetar la Quaresma: 40 dies de conversió, pregària, dejuni, compromís social, penitència i altres valors associats amb l’ajut al proïsme. En aquest darrer punt –salvant les distàncies i sense que se’m pugui malinterpretar–, els musulmans ens passen la mà per la cara en la celebeació del seu Ramadà.
Em permeto recordar la fórmula empleada en la cerimònia/missa referida: “Recorda que pols ets i en pols et convertiràs…” A l’antigor els jueus solien cobrir-se de cendra quan feien algun sacrifici. Els ninivites feien el mateix, com a signe del desig de conversió. Als primers segles del cristianisme, els qui volien rebre el sagrament de la confessió [el Dijous Sant] es posaven cendra al cap i es presentaven davant la comunitat vestits amb un hàbit penitencial. Així expressaven i palesaven la seva voluntat de convertir-se.
A finals del segle IV, la Quaresma va prendre un sentit penitencial per a tots i, des del segle XI, l’església de Roma sol posar les cendres aquest dia. Un element que s’obté cremant la palma del Diumenge de Rams de l’any anterior. Això vol induir-nos a assumir que allò que fou signe gloriós aviat s’esmicola.
La imposició de cendra és un costum que ens recorda que, tard o d’hora, ens tocarà plegar d’aquest món. Que el nostre cos esdevindrà pols. Que tan sols ens endurem –com a bagatge– allò que hàgim fet pels demés ciutadans del nostre entorn. Totes les persones que circumscriuen aquest àmbit només a l’hortet familiar s’equivoquen llastimosament. Practicar la norma tancada i egoista del yo-me-mi fa pena i em genera rebuig i fàstic, fins i tot. Ja cal que s’ho replantegim i, alhora, que s’ho facin mirar. Amb independència que es considerin o no creients. Per pura humanitat solidària. Per suposat que, si a més a més, hi ha un bri de creença religiosa, oli en un llum!
Dit això, santa Quaresma per a tots!
