L’Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre d’aquest any està carregada de titulars. Segons les dades de l’informe trimestral, Espanya ha tornat a superar els 20 milions de treballadors en actiu i arriba a la taxa d’atur més baixa des que va esclatar la crisi sanitària pel coronavirus. Hi ha 854.000 persones més treballant que fa un any, 127.000 aturats menys que el trimestre anterior i 306.000 menys que l’any passat a aquestes alçades de l’exercici. Catalunya lidera tant la creació d’ocupació com el descens de l’atur. Tot serien bones notícies si no fos perquè cap d’aquests grans avenços ha contribuït a treure Espanya, ni tampoc Catalunya, de la posició capdavantera a Europa en nombre de desocupats. L’Estat espanyol juga la Champions League de l’atur, i només Grècia s’apropa al 14% de taxa de desocupació espanyola en aquesta trista competició.
Les notícies favorables de l’enquesta de població activa han coincidit, capricis del calendari, amb el fort debat intern en el govern espanyol sobre la necessitat de derogar la reforma laboral o sotmetre-la només a variacions cosmètiques. És un debat que, si bé és apassionant, s’acabaria ràpid si s’atenguessin als compromisos dels partits que governen a l’Estat. La reforma ja hauria d’estar derogada si el que es diu en actes de partit i en campanyes i programes electorals s’hagués complert. Si no abans, si les paraules –dites i escrites– no se les endugués el vent, la reforma que es va fer l’any 2012 ja seria història. Però no s’ha derogat i la reforma sembla donar per a moltes històries.
Un petit flash back per emmarcar d’on ve la situació actual. Any 2012, amb un atur per sobre del 24% en plena davallada econòmica per l’enfonsament d’un sistema econòmic llavors massa dependent de la construcció, un sector financer contaminat per préstecs que no li serien retornats en un context de crisi global. L’ocupació no aixecava cap. Ni el país. Tots els camins conduïen a un rescat que els països rics d’Europa no estaven disposats que fos de franc. Calien reformes en àmbits diversos, també en el laboral.
No semblava il·lògic. El campió europeu de l’atur bé hauria de fer alguna cosa diferent per deixar de tenir aquesta condició. El diagnòstic era cert: calia canviar el marc laboral perquè era obvi que el vigent no donava resultats. Amb els anomenats homes de negre vigilant, es va fer una reforma que, objectivament, estava més inspirada en les demandes empresarials que no pas en les dels treballadors. S’abaratia l’acomiadament en nom de la necessitat de trencar amb una dualitat del mercat laboral amb treballadors fixos molt protegits i temporals molt desprotegits. Es donava més poder a l’empresari en les modificacions de les condicions laborals.
Aparentava una desregulació amb l’objectiu de procedir a una devaluació via salaris que, si ja era qüestionable en un context de gran crisi econòmica, encara ho era més en períodes de recuperació. La reforma es fixava més en les vies de sortida del mercat de treball que no pas en les vies d’entrada. I, passats gairebé deu anys, és perceptible que els objectius que argumentaven els governants del moment –no els ocults, sinó els públics– no es poden donar per complerts.
El mercat laboral continua estant marcat per taxes d’atur molt més elevades que la mitjana, persisteix la dualitat en la protecció entre treballadors fixos i treballadors temporals, la temporalitat en la contractació tendeix a l’alça i els salaris creixen per sota de la productivitat –com recordava l’economista Miquel Puig en aquestes pàgines d’El 9 Magazín la setmana passada–. El marc de les relacions laborals es va dinamitar i els bocins que van quedar de l’explosió no han pogut reconstruir-se.
Es digui derogació o es digui modificació dels “aspectes més lesius”, com li agrada dir al partit majoritari del govern quan parla en tant que govern (quan parla en tant que partit en diu directament derogació i se n’atribueix la paternitat), no és arriscat assenyalar que si la reforma de 2012 no ha aconseguit els objectius (almenys els que es deien públicament) ha de passar per un canvi que no sigui únicament cosmètic. Seria desitjable que fos més equilibrat que l’anterior i que no s’enviés a la desprotecció un ampli col·lectiu laboral. El concepte de treballador pobre s’ha anat desenvolupant a l’aixopluc d’aquesta reforma perquè quan es parlava de la distància de protecció entre treballadors fixos i temporals es va tendir a igualar les condicions per sota. La reforma va sorgir en un moment de crisi (i, de fet, alguns aspectes han estat vàlids quan hi ha hagut l’emergència sanitària, com la flexibilitat que han atorgat els expedients de regulació temporal d’ocupació), però ara que s’espera una etapa de recuperació seria desitjable que s’assagessin fórmules laborals que s’apropin més a l’objectiu de posar fi a les disfuncions que, sens dubte, té el mercat laboral campió d’Europa en atur. I seria desitjable que fos amb una empenta decidida de tots els sectors, empresarials i també polítics. Això a l’Espanya del segle XXI és demanar massa, però seria una bona base perquè les EPA trimestrals donessin titulars tan favorables o més que les que es van conèixer la setmana passada.
