El meu fort, certament, no ha estat pas la història. Si més no, mentre estudiava. Tot plegat perquè, llavors, el mestre només em demanava memoritzar: dates, noms, esdeveniments… Així és clar quemai no em podia agradar… Amb el pas del temps, faig l’esforç diari de capgirar un xic les coses.
Som d’idea fixa. Ens costa poc d’oblidar. Passar dels orígens. Honorar els avantpassats. I fixar –al disc dur del cervell– fets cabdals del passat. A banda, ens hem tornat insensibles a un munt de coses que haurien de frapar-nos. Això sí, trivialitzem esdeveniments… I, per dissimular, festegem moments estel·lars, embolcallant-los d’un pur teatralisme… Tan sols pertoca recordar l’aniversari i el 10è aniversari. Amb una mica de sort, el 20è, les noces de plata, les d’or i el centenari. Què passa, què passa? Doncs, si el 9 de novembre d’enguany va fer 34 anys que va caure el mur de Berlín…? “Ara no toca”, que dirien els polítics? No puc estar-hi d’acord.
Ha estat per això que he volgut fer una mena d’experiment… He demanat a una vintena d’amics que m’indiquessin –de manera breu– quins murs de la nostra societat actual enderrocarien… M’he vist obligat a fer un gran esforç de síntesi. A més, he pretès respectar estrictament tot el que ells m’han dit. Tota la paternitat de l’article, doncs, esdevé seva. La meva tasca tan sols ha consistit a aglutinar. Sense voler publicitar cap marca comercial, he hagut de fer de minipimer o turmix.
La llista comença pel racisme i les injustícies (molta ONU, molta Unicef i declaracions de drets humans, però el panorama és esfereïdor). En aquest cistell, també hi caben les desigualtats socials. No és admissible contrastar sous de 200.000/300.000 euros d’un controlador aeri, amb un munt de gent que no arriba als 10.000. O un pobre pensionista –que mereix tot un respecte– i que amb prou feina frega els 6.000.
La incultura, ignorància, analfabetisme… En qualsevol de les seves manifestacions (la tecnificació de la societat no es correspon amb l’arrelament de valors indiscutibles). Molt sovint, aquestes absències i manques aboquen la gent al conformisme. La incompetència, més que palesa, d’un bon nombre de polítics (el camp de la política s’ha convertit, sovint, en un circ, on tot s’hi val… I, tibant d’adagi, en el país de los ciegos, el tuerto es el rey). Podríem afegir-hi la corrupció política i financera, amb tot un reguitzell d’arguments.
L’egoisme (és clar: en una societat totalment laica, els pecats capitals ja no s’estilen… I, indubtablement, mai no perdono que hi hagi tanta gent insolidària… Que mai no es preocupa dels altres. D’aquells que ho necessiten… Que en són molts). Sense oblidar el clam popular de la mani del 10 de juliol, hauria de caure el mur que ens separa d’Espanya… Amb totes les connotacions. I aquella barrera que ens posem davant del nostre entorn, per manca d’autoestima. Per un possible sentiment d’inferioritat.
L’escriptor-investigador Daniel Estulin va esbrinar coses sobre el Grup de VIPS que maneguen els fils del món. I fa esgarrifar: l’explotació dels pobles, el muntatge de les guerres, el negoci de les armes, l’estímul del consumisme, la diversió i l’oci fàcil (que no la cultura), l’exigència del moment, la manca de valors o el desordre en la seva jerarquia. Això sí que hem de fer-ho caure!
Més d’un em titllarà d’utòpic esbojarrat. En tot cas, em sento consolat en saber que no ho penso sol. Avui, a l’escrit, en compto una vintena. I nosaltres no hem pas de convèncer ningú. Només volem prendre consciència de canvi… Necessari… I, sobretot, possible… Perquè la unió fa la força.
