La campanya de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF, la renda per als amics) havia d’estar marcada aquest any per la més que previsible destralada que suposarà per a persones que, sense haver-ho demanat, es van veure afectades per procediments de regulació d’ocupació (els cèlebres ERTO). Com ja ha estat sobradament comentat, aquestes persones han tingut durant l’època en la qual les empreses (buscant de manera legítima les opcions de sobreviure sense haver de prescindir per sempre més dels seus treballadors) van optar per enviar-los a casa durant un temps o per demanar-los que fessin més hores, a canvi que la part del salari que no assumís la mateixa empresa el cobrís en part el sistema públic a través de la prestació d’atur. Aquest treballador consumiria una part del subsidi del futur si mai acabava sense feina, però tenia més opcions de conservar el seu lloc de treball un cop acabés la crisi pandèmica. Però aquesta solució tenia una altra derivada: aquests treballadors han tingut durant l’any passat més d’un pagador, de manera que –per normativa– els tocarà pagar siguin quins siguin els seus ingressos, amb l’agreujant que el que han cobrat del sistema públic no tenia desgravació, i ara els tocarà a ells pagar aquesta diferència.
Efectivament, aquest era –i és– un dels principals trets característics d’aquesta campanya tributària. Però en ple procés d’elaboració de la declaració de la renda, amb la calculadora traient fum, llisquen notícies de fons que fan pensar que l’arbitrarietat fiscal d’aquest any quedarà en un joc de nens. En un document que el govern espanyol ha presentat a la Unió Europea (sota el títol de Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència) es més que insinua la desaparició de l’ajuda per la tributació conjunta dels matrimonis.
El desenvolupament de la història és força conegut: es presenta un document a Brussel·les, alguns dels detalls transcendeixen i es fan públics. El rumor ja és informació i passa a ser una remor de crítiques que porten, finalment, al desmentit per por de la impopularitat, agreujada per la proximitat d’unes eleccions com les que hi ha a Madrid. El pas següent, és avisar que allò que han dit a Brussel·les encara està en estudi (no costa gaire imaginar-se a la ministra del ram amb el típex a la mà eliminant qualsevol rastre del que deia el document). Fa només unes setmanes, el Ministeri d’Hisenda presentava un grup d’experts per fer una proposta sobre la reforma fiscal, els resultats de les quals s’esperen per a finals de febrer de l’any que ve. Però al mateix temps que es fa l’encàrrec, el mateix govern que el fa en una particular mostra de coherència, ja avança unilateralment alguna mesura.
La tributació conjunta dels matrimonis era obligatòria fins l’any 1989, però el Tribunal Constitucional ho va tombar perquè en força casos acabava sent perjudicial per als membres del matrimoni, de manera que es van establir algunes modificacions que van acabar derivant en la situació vigent, de lliure elecció, però amb una reducció en cas que s’opti per la tributació conjunta, que era la que es pretenia eliminar.
El motiu adduït en el document presentat a la Unió Europea és que aquesta reducció desincentiva la incorporació de les dones en el mercat de treball. La lectura que porta a aquesta conclusió és, fins a cert punt, esbiaixada. Segons assenyalen els experts tributaris, la bonificació era poc favorable en matrimonis que guanyessin aproximadament el mateix, però ho era més en els casos en què només hi ha un perceptor de renda o en aquells en els quals la diferència entre el primer preceptor i el segon és àmplia. És cert que es pot considerar més habitual que en aquelles llars amb només un ingrés, aquest provingui de l’home, o que quan hi ha una gran diferència salarial, aquesta sigui favorable a l’home (només cal recordar els informes sobre bretxa salarial que es publiquen cada any al voltant del 8 de març), donar-ho per descomptat en una normativa sobre fiscalitat fa ferum de paternalisme masclista. No es pot argumentar, a més, que les dones accedeixin o no al mercat de treball que els assegura ingressos i independència perquè, quan arriba la cita anual amb Hisenda, els acabi tocant pagar algun centenar més o menys d’euros.
L’argumentari del govern estava basat en un informe de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, que sí que explica que el benefici d’aquesta rebaixa fiscal es dona principalment en aquelles llars amb un sol preceptor o amb gran diferència d’ingressos entre el que més guanya del matrimoni i el que guanya menys. Però diu moltes altres coses. Una de les coses més destacades que diu és que aquest benefici fiscal afavoreix 4,2 milions de persones, 2,1 milions de matrimonis, que amb la rebaixa deixen de pagar 2.393 milions d’euros. No són pocs, sobretot quan el document presentat a Brussel·les intenta argumentar davant de la Unió Europea com s’ho farà l’Estat per ingressar més. Suprimir aquest benefici fiscal era una drecera massa llaminera com per deixar-la passar. Els deures amb Brussel·les estaven fets, en part, però algú els va enxampar i, ara, la mesura s’ha desmentit. Desmentit a mitges (que els governs són mestres dels eufemismes: “Esperarà al dictamen dels experts per a la reforma fiscal i avaluaran la mesura sense incrementar la càrrega fiscal a les famílies.” Doncs si han d’esperar dictàmens, per què ho han posat a document? Els globus sonda són l’avantsala de l’arbitrarietat, molt poc recomanable quan el que es posa sobre la taula és la política fiscal.
