Et compres cinc peces de roba (que no necessites) a deu euros cadascuna només perquè son barates? Et canvies un aparell electrònic que encara et funciona per un de nou perquè ha sortit una nova versió i econòmicament t’ho pots permetre? Poques persones s’escapen del remolí consumista. Però potser ens hauríem de preguntar: Per què aquestes peces de roba es poden vendre a preus tant baixos? Aquí hi surt perdent algú i, segur que no és l’empresari. I aquest aparell electrònic tant car, fa que les persones que el fabriquen es puguin guanyar la vida amb dignitat? Fins a quin punt som conscients que el nostre consum compulsiu implica esclavatge en molts indrets del planeta?
No es tracta de culpabilitzar-nos, sinó de conscienciar-nos. No es tracta d’aïllar-nos, sinó de racionalitzar el consum. Potser seria bo tenir present el nostre poder com a consumidors per ser capaços, davant d’una marca que sabem que per fabricar els seus productes vulnera els drets humans, de fer la reflexió “amb els meus diners no ho faran”. És una frase de l’exbanquer Joan Antoni Melé al llibre Dinero y conciencia ¿A quién sirve mi dinero?.
El consum responsable només és una de les moltes teories que formula el corrent del decreixement. Un concepte que abasta política, economia, sociologia, ecologia i filosofia. Gira a l’entorn de la presa de consciència sobre les conseqüències que pot tenir el consum sense mesura dels recursos naturals del planeta. El cargol és la imatge que ha adoptat aquest moviment (d’aquí la foto de portada). Un dels seus ideòlegs és l’economista francès Serge Latouche. Té un munt de llibres sobre el tema, entre ells Decrecimiento y posdesarrollo: El pensamiento creativo contra la economia del absurdo. En ell, Latouche subratlla que la major part dels grans corrents de pensament universals consideren que el benestar s’aconsegueix amb la satisfacció d’una quantitat assenyadament limitada de necessitats. La idea clau seria, en paraules de Latouche “desfer el desenvolupament, refer el món”.
Els defensors del decreixement sostenen que el capitalisme ha convertit les forces productives en forces destructives. Això fa que moltes persones es guanyin el salari fent una activitat que deteriora la base natural que permet sostenir la vida i crea misèria en altres parts del món. El decreixement qüestiona el model de creixement econòmic, que està esgotant els recursos naturals del planeta i, asseguren, no és una renúncia, sinó un nou enfocament. Un enfocament que s’articula en múltiples aspectes de la vida. Diuen els experts que caldria un planeta i mig perquè la humanitat pogués mantenir el nivell actual de consum.
Aquest corrent aposta per un canvi d’hàbits a escala global. Per exemple, valorar més aquelles professions que aporten qualitat de vida; potenciar la corresponsabilitat d’homes i dones en les tasques de cura de les persones o apostar per una agricultura de proximitat per fomentar la sobirania alimentària a tot el planeta. També s’hi pot incloure una altra idea no menys interessant: entendre el món en clau femenina, com promou un moviment molt lligat al decreixement: l’ecofeminisme.
El filòsof català Jordi Pigem ha abordat el tema del decreixement en bona part de la seva obra. El 2009 en plena crisi econòmica va publicar Bona crisi. Cap a un món postmaterialista (Ara Llibres) on posava de manifest el nou paradigma que s’obria després del crac de 2008 amb l’oportunitat de crear una societat més sana, sàvia i ecològica. El 2012, arran de les polítiques d’austeritat promogudes per la troika i els tristament famosos homes de negre, va publicar un llibre molt breu, però demolidor: Heu dit austeritat? Psicopatologia de la (ir)racionalitat econòmica (Editorial Proteus), on fa paral·lelismes entre el comportament de l’economia capitalista i diverses psicopatologies.
El decreixement dóna per a molt i es pot posar el focus en múltiples aspectes més o menys globals però és en la convicció personal, en l’univers més quotidià, on potser és més fàcil incidir. El consum responsable, al qual ens referíem més amunt pot ser un primer pas.
