Quan sovint m’irrito per l’actuació d’una empresa ripollesa de comunicació que es dedica a copiar notícies alienes com si fossin les notes de premsa a les quals tanta devoció dediquen diàriament, m’oblido que precisament una de les cultures que més partit ha tret dels plagis i autoplagis és curiosament la que més admiro. Els italians són uns autèntics mestres a rendibilitzar al màxim no només les obres alienes sinó també les creades en el seu mateix territori.
En els primers anys de Hitler al govern li va quedar clar que el feixisme de Mussolini no seria segurament de gran ajuda per combatre en una hipotètica guerra mundial. En canvi les grans desfilades que organitzava el Duce a les monumentals runes romanes basant-se precisament en les dels seus avantpassats imperials podien ser exportables a l’hora de fer màrqueting del nazisme. Dictadures a banda, el cinema és el gran exemple sobre el qual la cultura italiana ha fet fortuna a l’hora d’emular els èxits d’altres països, sobretot els provinents de Nord-amèrica. Durant els anys setanta, després de qualsevol troballa comercial, els italians tenien sempre a punt la contrarèplica, ja fos de grans desastres aeris, zombis o monstres aquàtics.
Aprofitant la tirada que va aconseguir la comèdia a la italiana, a mitjans dels setanta es va produir un fenomen en què les aules de les escoles de secundària es van convertir en epicentre dels arguments de no poques pel·lícules on qualsevol excusa era bona per veure-hi estudiants ridiculitzant el director, professores esculturals prenent una dutxa mentre algú les espiava pel pany de la porta, o bufetades amb la mà ben plana. De fet no era res de nou, perquè el mateix Fellini ja els havia posat en antecedents a l’excel·lent Amarcord. La crítica ha menystingut habitualment aquest tipus de cinema, que en tot cas aconseguia omplir el pati de butaques de la sala La Molina de Ripoll durant els anys que va estar en funcionament als vuitanta, i que eren una aposta segura pels propietaris dels enyorats videoclubs, o de les primeres temporades d’emissions a Tele 5.
Personalment encara trec la pols als VHS i DVD que guardo d’aquest subgènere en què l’originalitat segurament brillava per la seva absència, però que a diferència de segons quina premsa local m’ha proporcionat no pocs minuts d’immensa felicitat.
