A les classes de Filosofia de l’institut el professor -no recordo com es deia, però li dèiem Curro-, s’esforçava perquè estiméssim Plató i Descartes. No se n’acabava de sortir. A nosaltres ens interessava més esperar el timbre que atendre la dissertació. Però d’aquelles classes sempre m’ha quedat el record, potser pervertit pel temps, del concepte d’escepticisme: tot pot ser veritat i mentida alhora. Depèn. Depèn del que t’expliquin i de com t’ho expliquin.
Aquest post no va de filosofia, sinó de futbol. Però el futbol lliga amb la filosofia. Fixin-se: a Pelé, mític jugador brasiler, se li recorda un gol al Mundial de Mèxic… que mai va fer. A semifinals, contra l’Uruguai i amb 3 a 1 al marcador, una passada de Tostao el va deixar sol davant el porter uruguià Mazurkiewicz i, fent-li una finta amb el cos sense tocar la pilota, el va deixar assegut a terra. Després, amb la porteria buida i sense angle, va xutar a fora. No va ser gol. Però és igual. Com si ho hagués estat. És l’exemple que, efectivament, hi ha veritats instal·lades a l’inconscient col·lectiu que no es corresponen amb la realitat.
Una d’aquestes llegendes és la dels noms dels davanters del Barça de les Cinc Copes, l’equip blaugrana que la temporada 1951-52 va conquerir tants títols com va disputar. Amb Laszi Kubala com a abanderat, aquell grup dirigit per Fernando Daucick, es va adjudicar la Lliga, la Copa, la Copa Eva Duarte -l’actual Supercopa-, la Copa Llatina -el precedent de la Copa d’Europa i la Champions- i la copa Martini Rossi, un trofeu que enfrontava al club blaugrana contra equips europeus de renom i que patrocinava l’empresa italiana de begudes que li donava nom. El Barça ho va guanyar tot. De fet, les extraordinàries actuacions d’aquell equip van acabar fent petit el camp de Les Corts i van propiciar la construcció de l’Estadi. El Barça de les Cinc Copes era una màquina de jugar a futbol. I de marcar gols. I de fer història.
Potser per això, Joan Manuel Serrat va voler immortalitzar aquell equip en una cançó. Va fer-ho amb ‘Temps era temps’, una peça que fa una al·lusió a aquella davantera: ‘Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón’, diu la cançó. Els aficionats, i no tan aficionats, l’han recitada de memòria. I ha quedat per la història popular que aquests eren els davanters d’aquell Barça triomfador. En realitat, no és així. En aquella temporada, qui va destacar a la davantera juntament amb Basora, César, Kubala i Manchón no va ser Moreno -que es deia Tomàs Hernandez tot i que se’l coneixia futbolísticament amb el sobrenom de Moreno-, sinó Vila. Fill de Santpedor (Bages), Jordi Vila va començar a jugar a futbol al Manresa i, després de passar pel Badalona va recalar al Barça. Davanter centre de l’equip de les Cinc Copes de la temporada 1951-52, va ser el tercer màxim golejador (19 dianes en 25 partits) només per darrera de Kubala i César. Serrat se’n va descuidar a ‘Temps era temps’.
D’aquesta història se n’ha parlat molt. Tot i que els més malintencionats expliquen que com que la mare de Serrat era aragonesa el cantautor del Poble Sec tenia més simpatia pel saragossà Moreno que per Vila, el cert és que el motiu del ‘trueque’ Moreno-Vila és més prosaic. Va ser una qüestió de mètrica. Li anava més bé una paraula de tres síl·labes (Moreno) que no pas de dues (Vila). En descàrrec de Serrat, també cal dir que enlloc diu que la davantera que ell esmenta fos la de les Cinc Copes. L’any següent, quan el Barça va tornar a guanyar Lliga i Copa, sí que va jugar Moreno en lloc de Vila, però la davantera de l’any triomfal era la formada per Basora, César, Kubala, Vila i Manchón.
Potser per això, el fill de Vila, en una carta a ‘La Vanguardia’ l’any 2010, es preguntava: “S’imaginen que l’any 2059, en el 50è aniversari de les sis copes que va guanyar el Barça de Guardiola se cités a David Villa i no a Eto’o o Henry?’. Les coses, a vegades, no són com són, sinó com s’expliquen. I la d’aquella davantera es va explicar sense Vila. Conscient de l’enrenou, el mateix Serrat, en una entrevista amb Iñaki Gabilondo al Canal +, explicava fa uns anys que “podia haver afegit a Vila a la davantera; segurament li corresponia”. I afegia que, a ell i a la seva família, “els vaig demanar disculpes per no haver-lo inclòs, però no hi ha cap raó de desagrat a la figura de Vila, que sempre em va semblar extraordinària”, deia Serrat. Vila, que després d’haver estat operat d’un genoll va perdre la titularitat en favor de Moreno, va acabar marxant del Barça. Va fer bones campanyes al València, al Betis i al Còrdova. Als últims anys de la seva vida va viure a Menorca. Va morir l’any 2011.
Ens ho deia en Curro: tot pot ser veritat i mentida. Alhora. La cançó de Serrat ho demostra.
