L’actor David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983) defensa que l’humor és la distància més curta per conèixer algú, “sempre que sigui riure amb i no de”, precisa. Tot i que la carrera de Verdaguer ha estat majoritàriament vinculada al teatre i el cinema, aquest abril ha encetat com a presentador la conducció de Tabús (TV3), “un programa que riu amb persones de qui no s’hauria de riure”, en referència a col·lectius vulnerables com els malalts terminals o les persones cegues. Ha sigut el confinament un bon moment per a l’estrena? “La gent té més sensibilitat, però ara potser no tens tantes ganes de riure, o al revés, potser sí que en tens. Mai no saps quan és el millor moment”, reconeix Verdaguer.
Comencem pel principi: què és Tabús?
Tabús és un programa difícil d’explicar perquè barreja dues parts. Hi ha una part de comèdia, de riure amb el col·lectiu que toca cada programa, i hi ha una altra part molt més humana i social, per donar veu i visibilitat a aquest col·lectiu a través de l’humor. És de les eines i de les armes més potents que hi ha per parlar de temes seriosos, sobretot.
Fa 10 anys era més difícil veure un programa de televisió on els protagonistes fossin persones de col·lectius vulnerables. Què creu que ha canviat perquè TV3 aposti per Tabús?
Aquest programa es podia haver fet fa 10 anys, fa 15 i fa 20. No sé què els ha portat a apostar per un programa com Tabús però és molt valent. Tractar aquests col·lectius com a pobrets o com a superherois no crec que sigui la millor manera. Molt d’humor i zero paternalismes. Crec que el públic ja és prou madur per entendre el format, la gent està preparada per veure un programa així. Trencarà tabús, trencarà tòpics.
Ha comentat algun cop que la distància més curta entre dues persones és l’humor. Per què tendim a allunyar-nos dels col·lectius més vulnerables?
La distància més curta per conèixer algú és l’humor… menys la penetració. Clar, la penetració és la distància més curta. Però a vegades, si la penetració dura poc, també és una cosa que fa riure. La distància més curta per conèixer algú és l’humor però cal dir que és riure amb, no riure de. És bàsic per a la setmana que vivim junts. Quan tens amor, l’humor flueix més. Si ens estimem una mica o tenim certa confiança i ens coneixem les pors, les angoixes, els dubtes i les misèries, serà més fàcil riure amb tu. No sé per què la gent té por de riure’s d’aquestes coses. Jo crec que es pot riure absolutament de tot. Els col·lectius que tenim en el programa –ceguesa, malalts terminals, diversitat funcional, pobresa, ètnies, obesitat, malalties mentals i col·lectiu LGTBI– tenen molt sentit de l’humor. A vegades tenim al paternalisme absurd de l’“ai, pobret”. Al contrari, són els primers a fotre canya.
Com són les setmanes de convivència que es veuen en el programa?
Nosaltres arribàvem a la casa, a una masia preciosa de l’Empordà, dilluns al matí, i marxàvem divendres a la tarda. No gravàvem tot el dia, evidentment, perquè no és Gran Hermano, però estàvem tot el dia junts. Dinar, sopar, esmorzar, avorrir-se, festa nocturna, gintònics i parlar molt. I avorrir-se molt, que és molt clau per fer contacte amb algú. És bàsic perquè ens coneguem, perquè es crea pinya. Jo estava més espantat per la casa que pel monòleg perquè jo no soc periodista, és una feina que em sembla molt difícil. Jo soc actor i tampoc no vull prendre el lloc a ningú. Però parlo molt i escolto molt perquè m’agrada molt parlar amb tothom. Soc d’aquells que es posa en un bar escoltant la xapa de la gent i que fot xapa a la gent, m’encanta parlar per parlar. La setmana aquesta era bàsica i em feia por perquè no tenia cap paper, era jo escoltant. I em deien “David, et toques molt la cara” o “estàs assegut així” o “et grates el bigoti”. Però jo no estava actuant, jo estava escoltant la història d’aquella persona. És més, jo no coneixia prèviament les seves històries. Ho descobria i em flipaven, em sorprenia en aquell mateix moment. Era molt important que jo sempre quedés en un segon terme perquè els protagonistes del programa són ells. És molt important això, per a mi. A la careta mai surt el meu nom ni tampoc enlloc durant tot el programa. Sense ells, no hi ha programa. Sense mi, sí.
Abans de gravar un monòleg, feu una prova per veure quins gags fan més gràcia. Ha pogut detectar de quines bromes ens permetem riure?
El bon humor és el que et fa pessigolles al cervell. A vegades, rius des de la incomoditat. Per mi aquesta és la brillantor. “A mi no em fa gràcia que facin bromes sobre càncer”, d’acord. Però la persona que té càncer està rient i, per tant… Em sentia amb la llibertat de riure amb ells perquè me’ls sentia col·legues. Quan estàs parlant d’un col·lectiu i dispares cap amunt, cap a polítics, la justícia o l’Església, la gent riu amb més tranquil·litat. Quan dispares a la mateixa alçada, incomoda una mica. I quan dispares cap a baix, la gent treu el riure nerviós. Per mi, és el bon riure. L’humor negre és això, tocar temes que fan com “ui, no sé si podria riure”. El més important és que, faci gràcia o no, s’ha de recordar que és una broma. De la gent que ens hem de preocupar és de la gent que ho diu seriosament. Li donen molta responsabilitat als còmics, acusant-los de les bromes… i són bromes. A qui hem d’acusar molt i estar molt alerta del que diuen és dels polítics i de les persones que parlen seriosament.
En l’episodi sobre ceguesa, conversant amb la Maria, una de les protagonistes, ella li diu que som una societat amb molts prejudicis. És conscient de quins ha aconseguit trencar?
Jo no prejutjo gaire, em considero un tio molt d’esquerres i molt guai, Però, en fer el programa, he vist que tinc prejudicis. Jo tenia més por amb el programa de malalties terminals, per exemple. Doncs és, potser, el programa amb més vida i vitalitat que hem gravat mai. Tenia por que fos una setmana de davallada i va ser el contrari. Alegria, ganes de viure infinites. També tenia algun prejudici amb el programa d’obesitat. T’adones que amb obesitat i pobresa, gent amb risc d’exclusió social, hi ha molts prejudicis a la societat capitalista en la qual vivim. “Si una persona és obesa o si una persona és pobra és perquè s’ho ha buscat, perquè menja massa o perquè no s’ho curra.” No és gens el cas, sé que és molt obvi. Va costar molt més trobar gent que patís obesitat i que volgués participar en el programa perquè la societat culpa aquesta gent. Ningú no et culpa perquè tinguis un càncer o perquè hagis perdut la visió. És molt injust perquè les coses passen. És molt bo recordar que, d’aquests vuit col·lectius que tractem, tots podem ser un d’ells en qualsevol moment de la nostra vida.
Un dels temes que tracteu a la casa és el fet d’acceptar la condició. S’ha extrapolat amb tots els casos, en tots els capítols?
És molt important, en aquest programa, veure gent que accepta la situació perquè n’has de poder fer broma. Si jo demà perdo una cama, potser trigaré un parell d’anys a poder-ne fer broma o a deixar que els altres facin broma sobre mi. Tots tenen una capacitat de superació i d’acceptació. La Mercedes, una de les protagonistes, ho diu: “No és tant el que no puc fer sinó el que puc fer, el que m’haig de quedar.”
Ha detectat algun punt en comú, en les històries que ha conegut?
A les persones, ens separen tan poques coses, realment… El punt en comú és l’acceptació que tenen tots, el poder de superació i la part més positiva. Però són 34 històries molt diferents, molt dispars dins del mateix col·lectiu. És la grandesa del programa. L’únic punt en comú que he trobat entre ells és que me n’aniria a prendre una cervesa amb tots.
Quines han sigut les primeres reaccions del programa que li han arribat?
Fantàstiques, he rebut molts missatges i l’audiència ha anat bé. Sobretot amb molts targets, que això és el més important. Hi havia tota la família veient la tele i fent-ne debat. Algú deia: “Un foraster de mal gust!”, feia gràcia. Però la reacció de la gent és meravellosa, s’ha entès perfectament el programa. Hi havia una piulada molt bonica que deia “espero que entre la Covid-19 i Tabús sortim de tot això com a millors persones”. Estaria molt bé. Com a mínim, més conscients que hi ha molta diversitat al món.
Creu que el confinament ha sigut un bon moment per estrenar Tabús?
Per una banda, la gent està més a flor de pell i té més sensibilitat. Per tant, lliga amb aquest programa. Però, per altra banda, potser no tens tantes ganes de riure. O al revés, estàs tant trist que tens més ganes de riure. Mai no saps quan és el millor moment per estrenar un programa així. Estic content perquè la gent l’ha entès i veu que tot és des del respecte. Sense el respecte no es pot fer. Bé, es pot fer en una altra cadena, buscant la part groga, aprofundint quan expliques les tragèdies, amb violins, primers plans i buscant la llagrimeta. Jo no entenc la televisió així. El color groc brilla tan ràpid, es veu tan ràpid, és tan horrible. Per això també vaig voler ser productor executiu del programa i guionista, volia tenir control d’això. El programa és brillant però em feia por fer un mal ús d’aquest material. Jo no vull que agradi a tothom, vull que agradi a les persones que hi surten i hi participen.
