Des de la plataforma ferroviària, situada al bell mig de les més de cent seixanta hectàrees que ocupen aquelles instal·lacions es té una visió panoràmica de Auschwitz-Birkenau. És un espai immens, pla, farcit de pavellons, la majoria en ruïnes. Els guies que condueixen ensenyen les instal·lacions als visitants donen detalls esgarrifosos. Tot són xifres gruixudes, pròpies d’una gran fàbrica de matar. Un d’ells assenyala un racó de la quadrícula, no més de set o vuit barracons, i amb un aire solemne diu que allà hi confinaren 23.000 gitanos, arreplegats de tot Europa, entaforats com animals, sense accés a cap de les comoditats mínimes que lluny de ser luxes, són elements de la dignitat humana. En aquell espai minúscul hi cabrien poblacions catalanes de certa importància com ara Manlleu, Amposta, Vilassar de Mar, Sant Feliu de Guíxols, Esparreguera, Vila-seca, Palafrugell, el Masnou, Olesa de Montserrat, Castellar del Vallès, Valls, Calafell, Molins de Rei, Salou o Pineda de Mar. A l’altre extrem de l’entrada principal hi ha un monument commemoratiu, just al costat de les cambres de gas, prudentment destruïdes pels nazis poc abans de fugir. Es tracta d’un pedrís elevat, d’una sobrietat corprenedora, que s’alça entre uns quants arbres majestuosos. S’hi poden llegir inscripcions en diversos idiomes: polonès, francès, rus, hongarès… Fins i tot, una làpida escrita en un castellà estrany però comprensible: “Ke este lugar, ande los nazis ekstern¡minaron un milyon i medyo de ombres, de mujeres i de kriaturas, la más parte djudyos de varyos payizes de la Europa, sea para sempre, para la umanidad un grito de dezespero i una sinyales”. És el castellà sefardita que aquesta comunitat va voler fer servir per a homenatjar als seus morts. Aquestes paraules ens recorden que Auschwitz-Birkenau fou el lloc on s’exterminaren els jueus d’Europa. Segons les dades que s’exposen a l’entrada del conjunt històric, en aquest camp de concentració van ser assassinats un milió de jueus. Les lletres sefardites ens alerten, també, que una part dels hebreus foren expulsats dels seus països molts anys abans de la Segona Guerra Mundial. El 1492, els Reis Catòlics van fer fora els jueus dels territoris de la corona espanyola. Més tard, el 1497, seran foragitats de Portugal. L’antiga Sefarad, la pàtria ibèrica dels hebreus, serà un record dolorós per a una comunitat que havia format part de la seva història. Els calls seran abandonats i els seus habitants marxaran i s’enduran el seu idioma i els seus costums cap a altres països. S’instal·laran als Estats Pontificis, a Holanda, a l’Imperi Otomà, al Marroc, a Tunísia i a Grècia, concretament a la ciutat de Salònica. Justament seran els jueus grecs els que conservaven un idioma que no és altra cosa que castellà tardomedieval.
El camp de Birkenau, a tocar d’una vila polonesa anomenada Berezin, és una extensió del centre principal prop de la ciutat de Oswiecim, que els nazis van germanitzar amb el nom d’Auschwitz. Aquí van anar a parar alguns dels noms més coneguts de la persecució contra els jueus. La dolça Anne Frank, autora d’un diari personal molt emotiu, que va escriure en un refugi d’Amsterdam durant l’ocupació alemanya. El químic torinès Primo Levi, que va passar vint mesos en un d’aquests barracons, un dels pocs jueus italians que va sobreviure a l’infern. Aquell home sensible i instruït, que fou capturat pels nazis quan era a la resistència antifeixista, una opció que va prendre, tal com afirma l’historiador Tony Judt, no per la seva condició de jueu, sinó pels seu compromís polític amb una Itàlia democràtica i socialista. L’escriptor hongarès Imre Kertesz, que va mentir sobre la seva edat en ingressar al camp. Ell va dir que era un jove treballador de 16 anys perquè si hagués confessat els seus tendres, i reals, 14 anys hauria anat directament a una cambra de gas, on hauria mort en pocs minuts per efecte del Zyklon B. S’escapà d’un destí fatal, tot i que abans de ser alliberat va haver de passar per Buchenwald. L’any 2002 va rebre el Premi Nobel de literatura.
La magnitud dels crims perpetrats en aquest indret, i en molts d’altres de no tan considerables dimensions al llarg de l’Europa ocupada pels nazis, va fer, que dos advocats jueus establissin els conceptes jurídics, avui molt quotidians, per a definir el que allà havia passat: “crims contra la humanitat” i “genocidi”. Els dos advocats, brillants juristes d’origen jueu, fugiren de la persecució nazi. L’un, Hersch Lauterpracht, a la Gran Bretanya. L’altre, Rafael Lemkin, als Estats Units d’Amèrica. Tots dos acudiren a Nuremberg, després de la guerra, per defensar les seves acusacions contra els líders nazis que allà estaven sent jutjats. Tant Lauterpracht com Rafael Lemkin havien perdut el seu món. La seva ciutat, Lviv, ara pertanyia a Ucraïna, i la comunitat jueva de la ciutat havia estat pràcticament exterminada. El 1939 hi vivien 110.000 jueus, el 1945 només en quedaven 900. La sinagoga de la Rosa Daurada, que datava del 1582, una de les més antigues d’Europa, va ser destruïda el 1942 pels alemanys. Cap comunitat humana no hauria alçat una edificació tan bella i imponent si tingués la intenció de marxar del lloc on està establerta. Els jueus no tenien intenció de fugir d’Europa, formaven part dels països en els quals vivien. La història de Lauterpracht i Lemkin és la base argumental del llibre del professor de Cambridge Philippe Sands Carrer Est-Oest, que s’esforça a definir els orígens de dues figures jurídiques que van néixer amb l’holocaust del poble jueu. A través de les pàgines del llibre de Sands, ens és possible conèixer la vida d’aquests dos advocats polonesos, que coincideixen a Lviv, una interessant ciutat polonesa d’animada vida universitària, abans de la Segona Guerra Mundial. Sigui com vulgui, els dos homes van a anar a Alemanya per defensar les figures jurídiques que volien per a la condemna dels actes comesos pels nazis. Calia condemnar els assassins, però calia fer-ho a partir de criteris que restituïssin la dignitat del gènere humà. Tanmateix, seran únicament “els crims contra la humanitat” els que es tindran en compte en les sentències condemnatòries de Nuremberg, i només pel que fa referència als temps de guerra, i no abans. El “genocidi” serà desestimat perquè ni els americans, recelosos de ser ells mateixos acusats per l’extermini dels pobles indígenes de Nord-Amèrica, ni els soviètics, amoïnats perquè es vinculés aquest concepte a les persecucions polítiques estalinistes, van voler admetre el “genocidi” com a figura jurídica a tenir en compte en les sentències, tot i que en alguna de les exposicions de les acusacions es van fer servir, com a premi de consolació per a Lemkin. La vida posterior dels dos juristes polonesos s’assemblà a la fortuna dels conceptes que van defensar a Nuremberg. Èxit per a Lauterpacht, fracàs de Lemkin. Així doncs, el primer va tenir una llarga i exitosa carrera acadèmica a Cambridge, mentre que el segon va ser acomiadat de Yale, i va dedicar els últims anys de la seva vida a la defensa del reconeixement del delicte de genocidi, que ell volia que fos aplicat a qualsevol acció coordinada que pretengués la destrucció dels elements constitutius de la vida d’un grup nacional, amb la finalitat d’exterminar-lo.
La fàbrica de Schindler
A pocs quilòmetres del camp d’Auschwitz-Birkenau hi ha la ciutat de Cracòvia, antiga capital del regne de Polònia. Allà hi ha Emalia, la fàbrica que el director de cinema Steven Spielberg va fer famosa a la pel·lícula La llista de Schindler. A una banda del riu Vístula hi ha el barri jueu, que avui té un cert aire bohemi, ple de bars i restaurants, indiferents a les circumstàncies històriques que buidaren Kazimierz, on vivien milers de persones, entre les quals un cineasta que seria famós, Roman Polanski. A l’altre cantó del riu, i després de caminar uns quants minuts, la plaça del gueto vell, una gran esplanada que encara conserva la caseta de la policia encarregada de mantenir l’ordre en aquell espai. Unes quantes cases més enllà s’estén el barri on els nazis obligaren a encabir-se els jueus que vivien a Cracòvia. Aguantaren allà, en condicions infrahumanes, fins que el buidaren completament i traslladaren a tothom a Auschwitz, on foren exterminats. En un dels extrems de la plaça, plena de cadires buides que recorden l’absència de tants milers, hi ha una antiga farmàcia propietat d’un polonès cristià que no va voler moure’s d’aquell indret per tal d’ajudar els seus veïns. Avui és un museu. Encara es conserven restes del mur, en forma de làpida jueva, que tancava tot el perímetre del gueto. Més enllà d’aquests murs hi havia el camp de Plaszow, que dirigia el temible Amos Göth, un psicòpata amb uniforme que fruïa disparant als presoners des del balcó de la seva mansió. A la pel·lícula de Spielberg, el paper d’aquest brutal assassí l’interpretava un extraordinari Ralph Fiennes.
Cal caminar encara uns centenars de metres per arribar a la fàbrica de Schindler, el filantrop alemany, i membre del partit nazi, que decidí ajudar els jueus del gueto, contractant-los com a operaris d’una factoria d’utensilis de cuina que en realitat era un refugi que els evitava viure en les condicions miserables que imposaven els nazis. La fàbrica té un aspecte modern i sembla que no hi hagi passat el temps. Conserva el color gris a les parets exteriors. A l’interior hi ha una exposició permanent sobre l’ocupació alemanya de Cracòvia durant els anys del Govern General (1939-1945). Els alemanys, en el moment de la derrota polonesa, dividiren el país en dos territoris. Un, a l’oest, i que incloïa Varsòvia, passà a formar part de la Gran Alemanya. L’altre, a l’est, s’integrà en una entitat anomenada Govern General, que també incorporava algunes zones d’Ucraïna pertanyents a la regió de Galitsia. El comandant suprem d’aquests territoris fou Hans Frank, advocat del partit nazi des dels anys vint i amic íntim de Hitler, que s’instal·là al castell de Wawel, al costat del riu Vístula, el lloc que havia estat la residència dels reis de Polònia. És aquest un edifici majestuós, situat al capdamunt d’un turó. Les sales nobles estan obertes al públic. El fill de Frank, Nikklas, periodista de la televisió alemanya que va renegar d’ell, en un documental extraordinari que dirigí Philippe Sands, justament l’autor de Carrer Est-Oest, explica que la primera vegada que va entrevistar Lech Walesa al castell de Wawel li recordà al president polonès, davant de la seva incredulitat, que ell havia jugat per aquelles sales quan era petit, perquè era el fill de Hans Frank. Des del turó de Wawel es pot anar passejant fins a la plaça dels draps a través del carrer Grodzka, no gaire lluny de la seu del bisbat, que llueix un immens retrat de Joan Pau II, icona religiosa de la ciutat. Aquests carrers, avui atapeïts de turistes, fa 73 anys foren l’escenari d’un dels episodis més tristos de la història occidental, la persecució i extermini de la població i la cultura jueva d’Europa.
