El 2021 vau guanyar el Sona9 i normalment la gent que guanya el Sona9, el concurs de més prestigi que es fa i es desfà, al cap de mig any ja treu un disc. Vosaltres heu esperat més de tres anys a treure un disc llarg. Com és?
Perquè teníem moltes ganes d’anar traient coses. A treure un disc llarg hi ha més feina i és un pas més important. I nosaltres fins ara teníem ganes d’anar traient singles, singles, i vam treure tres EP de sis cançons. I quan ja anàvem pel quart EP vam dir que no, que després de tots els concerts tocava fer un disc llarg. Aquí tenim el disc llarg amb 11 cançons, com Déu mana. Crèiem que ara era el moment…
Sí, no tots són nous, eh?, Heu repescat l’ ‘Angelina’…
I ‘Quin panorama’.
Exacte.
Crec que té sentit que sigui el disc dels 3 anys. És el disc de Dan Peralbo i el Convoi, disc homònim, que agafa el sentit de tot el que hem fet aquests tres anys i del que som ara.
Per cert, coincidint amb l’edició del disc, tenim que Dan Peralbo, que fins fa quatre dies tenies la base d’operacions a Barcelona, l’has tornat a fixar a Torelló, tornes a ser Pescalluna 100%.
Sí, sí. Sempre he set Pescalluna.
Això no se’n deixa de ser mai, és evident.
Però sí, he tornat, perquè no m’ho podia permetre. Intentar ser músic i pagar-me un pis de 400 euros, bé, un pis, una habitació amb lavabo compartit amb quatre persones. No trobava res.
Viure de la música a Barcelona és impossible.
És molt complicat a no ser que et guanyis molt bé la vida. M’agrada molt Torelló, sóc molt de torelló. Tinc ganes de veure com anirà aquest any amb la base a Torelló. Fins i tot crec que la música pot ser diferent, perquè les coses que passen a Barcelona són totalment diferents. No crec que les cançons surtin igual. Estic molt tranquil, molt bé, molt feliç a Torelló.
I ara a totes amb la música, no? És a dir, el projecte és l’eix principal de la teva vida i de la teva activitat?
Ja fa temps que ho és tot, però és que ara ja no hi ha marxa enrere. O sigui, això és tot, és la meva vida, i que per molts anys sigui.
Una de les peces que hi ha al nou disc, les repassarem una mica totes, és Bang, bang, bang. I jo crec que fots tiros directament a la situació de l’habitatge a Barcelona.
Sí, sí, parla d’això que estem dient ara.
Aneu ben guarnits, ben guapos, aquí.
Molt content de com ha quedat el videoclip. Va quedar xulíssim i el final també, que atraquem un banc i tot és ben xulo.
Atracar bancs té el seu risc, eh? ‘Els Pets’ van fer una cançó que també parlava d’això i els hi va portar problemes i tot per participar en un festival.
És veritat. ‘Atracament a la caixa’.
I no els volien deixar tocar a Cap Roig.
Perquè, és clar, el patrocina La Caixa.
Ens comentaves abans que el tema de l’habitatge està fatal a Barcelona.
Sí, jo amb les cançons intento parlar de coses que em preocupen, amb aquesta i amb totes, però sempre amb un toc desenfadat. Si vols saber els problemes, als diaris i a les notícies t’ho expliquen de forma detallada, però jo ho faig d’una forma més simpàtica i més desenfadada, però alhora no deixa de ser el mateix, una problemàtica d’habitatge que és impossible de suportar.
Per cert, aquí en el videoclip anaves rosset amb unes ulleres fantàstiques. A tu t’agrada, això d’anar canviant de look?
Sí, sí, les he portat de totes les formes. Fins i tot un dia vaig portar una cresta de color vermell… Tot va molt relacionat amb els canvis de la meva vida. Per exemple, em vaig tenyir així quan vaig tornar a Torelló. I cada canvi que hi ha hagut a la meva vida m’agrada que hagi tingut un canvi físic. Em va molt bé mentalment.
El disc l’heu editat amb un segell petitó, però que tinc la impressió que potser us ha entès i que us cuida molt bé. Heu editat amb la gent de Cala Vento, un duet emportanès, tocat per la tramuntana. Com va anar, aquesta connexió?
Va ser molt natural i molt orgànica. I crec que això és el guai de les connexions amb diferents bandes o amb diferents segells, perquè no ha de ser forçat, sinó un amor a primera vista.
Vosaltres guanyeu el Sona 9 i suposo que en aquell moment us surten algunes nòvies, a nivell discogràfic, però aquella època vau anar a trampejant. I al final acabeu a Montgrí.
Aquest és el segell de Montgrí, el segell de Cala Vento, de Biznaga, de mil bandes, i tenien ganes de fer un projecte en català. I llavors ens vam conèixer, van escoltar alguna cançó i vam decidir gravar-ne una al seu estudi i va ser un amor a primera vista. Aquella cançó va anar superbé i vam decidir fer un disc sencer i fitxar per Montgrí. Va ser una cosa orgànica, una cosa que va passar de forma natural, i són les millors maneres que passin les coses.
Un altre cosa que ha passat és que part de la fulla promocional d’aquest disc us l’ha fet en Lluís Gavaldà, el cantant d’Els Pets, i us deixa pels núvols. Ja el coneixíeu a en Gavaldà?
És veritat ens deixa pels núvols. M’agradaria que em donés el que es va fumar aquell dia que ho va escriure [riu].
Ja et dic jo que és un xicot molt més assenyat del que sembla i dubto que fumi gaire.
Cert, però utilitza unes paraules i una forma d’escriure que a mi em té fascinat. Ens diu que el disc: “És una alenada d’aire fresc que treu l’olor de resclosit que fa a l’habitació”. Ens va descriure així. És increïble. Estic molt content. En Lluís Gavaldà és el meu referent de la música catalana i que una persona així et dediqui unes paraules tan boniques… Joder, tio. Puta mare.
Per cert, parlem de calendari. Quan va començar l’enregistrament del disc, perquè ja ens has comentat, hi ha 11 peces, dues eren d’EP… però quan és que us hi poseu seriosament, fa molt?
Fa molt. Fa moltíssim. Fa un any.
Carai, deu n’hi do.
Ja ga temps que el teníem gravat i ens moríem de ganes de treure’l. Si hagués estat per nosaltres, ja hagués sortit al mes de març. Però ens van dir: paciència i calma. Nosaltres no havíem tingut mai segell i el que fèiem ho tiràvem, fèiem i tiràvem. Ara des del segell volien donar el glamur que es mereix un disc com aquest. I ara l’hem pogut treure tenint els CDs i els vinils a mà, i una bona promoció.
Suposem que hi haurà directes que és on segurament sona millor la música de Dan Peralbo i el Convoi. El disc és un autèntic tro, però el directe d’aquesta banda no us el podeu perdre, perquè val molt i molt la pena. Com ho tenim, això?
Ho anunciarem per les xarxes socials, però en vull destacar dos, perquè són dos molt ben parits. El 25 d’octubre a Barraques de Girona, serà un concert molt gran conjuntament amb Cala Vento. Qui pugui venir que vingui. I el segon, el 15 de març a l’Apolo de Barcelona. I entremig hi haurà altres coses.
I per Osona també caurà alguna cosa.
Per Osona acomiadarem l’any a una sala nova, molt guai, una sala antiga, però que reobre a Tona, la sala Itaca. Serem dels primers que tocarem allà, i direm adéu a l’any des d’Osona. Ens agrada molt que es noti que som una banda d’Osona, i fer coses aquí constantment.
Presentem qui t’acompanya, qui són el Convoi?
En Pol Villegas i Aleix “Jimmy”i a Albert “Ret” Rams.
Per cert, aquests toquen amb tu gairebé des que tenies 12 o 13 anys.
Sí comencem a tocar amb 11 anys, amb Els Flipats. I fins ara. Ens entenem molt i és molt guai, perquè més enllà del Convoi dels músics són els meus amics. És la meva colla d’amics i és la gent amb qui hi confio més. És molt guai.
L’any passat vau fer una mini reaparició de Flipats. Per què?
Sí, perquè teníem la sensació que no havia acabat bé Flipats. Teníem la sensació que hi havia una ferida oberta. El fina va ser molt caòtic, de cop, amb discussions i no molava gens tenir aquest record. I vam decidir, simplement, fer dos concerts, un a Barcelona i un a Torelló, al Moscou, per acabar de tancar la ferida i guardar-ho en un calaix amb molt bon record.
I a part del treure un disco, que no s’entén res de les letres
És un disc sense lletres, que m’invento tot el que dic, en anglès, un anglès raro. Ho teníem gravat de feia anys i anys i anys. Estava allà, en un drive, i vam decidir que ja que fèiem un retrobament únic i que potser no passarà mai més, era una bona manera de tancar l’etapa.
Repassem algunes cançons del disc. Comença amb Com es mou, un tema… punk, així, pop, accelerat, molt treball de guitarres… Diguem que hi ha dos Peralbos diferents, aquest i després hi ha el més tranquilet i més arregladet…
Jo diria que tres. La primera cançó és la més punk i rockera, més salvatge. Que ja has fet sempre i que aquí hi és amb altres peces. I la segona cançó és Tot allò que vaig sentir, que és la més pop i del grup, i la més tendra. I hi ha la tercera vessant que és la de He begut una mica massa. Que és, potser, la vessant més Pau Riba, més anada d’olla. A nivell de lletres, també hi ha la cançó de Mireia, que també és una anada d’olla molt heavy. I és com aquestes coses més anades d’olla i més rares que intentem també mostrar en el nostre disc i que podem provar coses diferents i tal.
I a l’últim track apareix una Angelina, que no és l’Angelina Jolie.
Això va ser molt guai, és Avui m’he enamorat una mica massa . Jo tocant la guitarra fora de l’estudi de gravació, on hi ha un jardí, i de sobte va entrar una iaia, la iaia Angelina, i va començar a dir que li agradava molt la cançó. Vam decidir posar un micro i enregistrar la conversa amb la iaia. És una bona manera d’acabar el disc.
Dan, el 2025, que el tenim a la cantonada, serà un any per donar a conèixer Dan Peralbo i el Convoi, o també avanceu amb un segon disc?
Jo estic pensant ja amb el segon disc. Perquè tenim cançons, tenim ganes… Aquest disc ha anat molt bé i tenim ganes de més…
Acaba de sortir del forn aquest i ja penses en el següent?
Ens hem de centrar en aquest disc, però deixa’m també anar una mica més enllà i pensar en el següent, perquè hi ha ganes, m’encanta estar a l’estudi, m’encanta gravar, m’encanta fer cançons…
I les cançons ja hi són totes?
Sí, sí, en tinc moltes, ja. El disc es podria fer ja, ara mateix.
Carai!
S’ha de polir, però sí, pot sortir ara mateix, les cançons estan fetes.
Per tant, pot ser que acabem el 2025 amb el segon disc d’en Peralbo i el Convoi?
Alguna cosa sí, disc o EP, alguna cosa hi haurà.
