Tot i que molts documentals musicals encara presenten esquemes formals molt suats, de vegades el tema és tan bo que t’arribes a oblidar de com te l’expliquen. Daft Punk Unchained és un d’aquests casos. Formalment (i això sorprèn, tenint en compte els protagonistes) és avorridot i previsible: la història del duet francès explicada cronològicament a través d’entrevistes amb càmera fixa, alternades amb imatges d’arxiu; però d’altra banda, va molt bé per calibrar amb exactitud la grandesa d’un grup genial que va canviar la música electrònica i també la manera de relacionar-se amb el públic i la indústria, sempre amb la llibertat com a valor innegociable.
Daft Punk Unchained el va dirigir Hervé Martin-Delpierre el 2015 i ressegueix el periple artístic de Thomas Bangalter i Guy-Manuel de Homem-Christo, dos joves parisencs que a principis dels 90 tocaven en una banda que es deia Darlin’; un dia, un crític amb mala gaita va qualificar la seva música de “punk babau”, sense saber que acabava de posar el nom a un dels fenòmens musicals més importants del final de segle. Aquest és el punt zero d’un grup excepcional per mil coses, però principalment per dues molt de base: la voluntat de protegir el seu art d’una indústria que trinxa el talent per treure’n rendiment immediat, i la capacitat –insòlita en gent tan jove i talentosa– per no deixar-se enlluernar per l’èxit. Sobre aquests pilars Daft Punk edifica la seva història: discos cuinats a foc lent i publicats cada quatre anys (l’últim n’ha trigat vuit), control total de la seva carrera i una actitud radical de preservació de la seva vida que té la màxima expressió en els famosos cascos de robot que oculten les seves identitats des de temps immemorials; els fan inconfusibles però sobretot els protegeixen de les merdes de la fama i els permeten fer coses com sortir al carrer tranquil·lament quan volen, o assistir a l’estrena mundial d’un videoclip seu barrejats entre una multitud de fans extasiats, sense que ningú els conegui.
Evidentment, tot això es quedaria en una pallassada pretenciosa si la música no fos genial, i el documental ens descobreix per què ho és: sota els cascos s’oculten dues ments amb un talent descomunal, determinació, passió, habilitat per la tecnologia i serenitat i intel·ligència per meditar cada pas abans de donar-lo. Només amb aquest còctel de qualitats és possible fer coses tan magnífiques, honestes i perdurables. Trobareu el documental a Netflix.
