L’ordinador, el telèfon intel·ligent, la tauleta, els rellotges més avançats, el cotxe… Amb més formes de connexió a internet les visites a pàgines creixen exponencialment. En la pràctica totalitat dels casos, la visita deixa un rastre, i les empreses que ofereixen el servei de connexió disposen d’una eina poderosa per fer negoci. Aquesta eina són les dades. Les nostres dades.
Si bé bona part de les connexions són gratuïtes, és bo que es tingui present que sí que té un cost en forma de cessió de la privacitat. Les dades que s’acumulen són un bé molt preuat. Ofereixen un profund coneixement del mercat, converteixen l’usuari en un objecte per rebre publicitat, gràcies a les dades que acumulen els proveïdors de serveis que poden localitzar fàcilment l’usuari, conèixer-ne l’edat i, en funció de les pàgines que visita, els gustos, les aficions o els hàbits. No és estrany que de la mateixa manera que les energies van ser al nucli de la revolució industrial, ja fos la generació de vapor en un principi o el petroli en les últimes fases, la revolució tecnològica tingui, entrat el segle XXI, un nou petroli, una nova primera matèria al voltant de la qual gira l’engranatge econòmic. Els posseïdors d’aquestes dades tenen moltes possibilitats d’enriquir-se, i no és estrany que algunes de les grans companyies mundials de l’actualitat tinguin molt a veure amb aquest negoci. Les anomenades GAFA figuren entre les empreses amb més perspectives de creixement. Què és GAFA? Molt senzill, les inicials de les grans companyies tecnològiques: Google, Apple, Facebook i Amazon. Totes tenen en comú la gran capacitat de captació de dades i les oportunitats de convertir-les en diners.
L’ús que es fa de les dades que coneixen les empreses és ben variat. Existeix la possibilitat que les campanyes de màrqueting actuïn com aquells alumnes que van a l’examen sabent les preguntes que s’hi faran. Coneixen els costums dels consumidors, fins i tot la seva llista de la compra, i això propicia que es faci una publicitat personalitzada així que fa una cerca a Google o es posa a veure què estan comentant els seus coneguts a les xarxes socials. Però el que es pot arribar a conèixer és molt més. Expedients mèdics, dades fiscals, dades bancàries. La sofisticació de les dades obtingudes, sumada a l’evolució accelerada dels programes informàtics, posen en risc de girar en contra del mateix consumidor la cessió de privacitat. La informació sobre els expedients mèdics és una font perquè les companyies asseguradores imposin tarifes més altes, o el coneixement de les dades bancàries poden posar més barreres a la concessió de crèdits –i més ara, que la banca està posant les grans decisions més en mans dels algoritmes que dels seus mateixos empleats.
Com en tants àmbits, les grans dades tenen el seu cantó positiu. La ingent quantitat de dades que es generen amb els milers i milers de connexions que es fan a internet serien del tot inútils si no hi hagués la capacitat d’analitzar-les. Amb una bona anàlisi, hi ha més capacitat de predir problemes econòmics o socials i establir mecanismes de solució, es poden prendre mesures d’estalvi energètic, com estan dient les companyies quan instal·len els comptadors digitals a les cases, i és també una font per a la recerca científica.
Però, a més del bon ús que se’n pot fer, també hi ha uns usos més indesitjables. La privacitat que se cedeix, moltes vegades de manera inconscient o sense tenir prou informació de com evitar-ho, pot –com dèiem– girar-se en contra del mateix consumidor. Les persones queden en una situació de pràctica indefensió davant de grans empreses o de grups d’interès –segurament no cal recordar-ho, però aquests dies està d’actualitat com a partir d’unes dades obtingudes a través de Facebook es va arribar a influir en els resultats electorals dels Estats Units–. No hauria de resultar sorprenent que, en una situació de desigualtat entre l’individu i els grans grups d’interès, el paper regulador de les administracions arbitrés en favor de qui està en situació de feblesa.
El mes vinent, entra en vigor una nova legislació europea sobre protecció de dades, sobre la qual comença a haver-hi força literatura jurídica. El cas és que, amb independència del to burocràtic que acostumen a tenir les normatives europees, sovint l’evolució tecnològica és més ràpida que la capacitat de resposta legislativa. Els càlculs apunten que, amb el creixement d’això que s’anomena internet de les coses, el 2020 hi haurà 50.000 milions d’objectes connectats a la xarxa. Frenar l’ús de dades que generaran les connexions d’aquests milers de milions d’objectes requerirà d’una capacitat legislativa ingent. Qui es veu capaç de guanyar la cursa?
