Nascuda a Saragossa, al bressol d’una família poderosa i afecta al règim, Cristina Fallarás va descobrir amb els anys que havia crescut en un oasi d’hipocresia i se’n va anar desmarcant. ‘Honrarás a tu padre y a tu madre’ (Anagrama) és la novel·la amb la qual passa comptes per poder fer net.
Com ha viscut l’escriptura i la publicació del seu darrer llibre, Honrarás a tu padre y a tu madre (Anagrama 2018), en el qual passa comptes amb una part important i poderosa de la família?
He trencat el silenci. La meva és una lluita de fa molts anys per trencar el silenci i per fer-ho en primera persona. Som molta gent a la qual ens falta una narració de nosaltres mateixes. Ningú no ho ha fet ni ho farà per nosaltres. Des que vaig explicar el meu propi procés d’empobriment i el desnonament a A la puta calle que vaig veure la necessitat de narrar el món en primera persona, des del meu punt de vista. Honrarás a tu padre y a tu madre és una forma d’enfrontar-se al silenci imposat pel franquisme. Trencar-lo des de dins, des de la pròpia família. Per què no hem resolt el conflicte col·lectiu? Per què no hem sabut passar pàgina i deixem que hi hagi gent enterrada a les cunetes? Em sembla que és impossible de resoldre els afers públics si prèviament no hem solucionat els personals, els privats, els familiars. Aquest tipus de respostes no es poden imposar des de la política.
Part de la seva família no va estar gaire contenta.
Em van amenaçar amb querelles, però no sé si finalment ho van fer. Vaig preferir desentendre’m, els vaig dir que es posessin en contacte amb l’editorial. Realment no m’importa, cadascú ha de ser responsable del que fa i el que escriu.
El que marca un punt d’inflexió en la seva actitud és quan la seva vida cau en un pou arran de perdre la feina i el pis.
A la vida he viscut dos canvis sense retorn. El primer va ser el naixement del meu fill, que coincideix en una època durant la qual soc víctima de violència masclista en l’àmbit professional. L’acomiadament i el desnonament és el segon i el més bèstia. La gent pensa que m’he recuperat, però no em refaré mai d’haver perdut la feina i el pis i haver viscut pràcticament a la intempèrie amb els meus fills durant un any i mig. Vaig perdre la por perquè ja no tenia res a perdre. Totes les nostres pors són pors a perdre alguna cosa. L’amor, la feina, el pis… El qui té una poma es converteix en capitalista perquè ja no vol compartir-la. Quan no tens res ja no pots ser conservador i veus el món d’una altra manera.
Amb perspectiva, com veu la Cristina Fallarás anterior a aquesta crisi?
Era molt més ignorant. Hi ha una saviesa que te la dona el dolor, el patiment i la pobresa. Arribes a un coneixement de tu mateixa que segurament no hi pots arribar d’una altra manera. L’èxit també et deu donar uns altres coneixements, no ho sé, els meus són fruit d’aquell moment tan dur. Era una dona més frívola i em permetia passar de puntetes pel dolor sense olorar-lo. Ara em costa desvincular-me del dolor aliè, ignorar-lo. Hi estic lligada d’alguna manera.
Un dels temes en els quals també s’ha posicionat obertament és en contra de la prostitució i els discursos per regular-la.
Aquest debat ens ha estat imposat pel masclisme i el proxenetisme. Les feministes lluitem pels drets de les dones com a persones, no puc concebre l’esclavitud d’una dona per al plaer sexual d’un home. En el fons sou vosaltres els que no voleu abolir la prostitució perquè us en beneficieu, perquè la consumiu en grans quantitats. A Espanya avui en dia hi ha 40.000 esclaves sexuals i cada dia hi ha milers d’homes que les violen i agredeixen per al seu plaer particular. Tu creus que una dona que cobra per fer una fel·lació lliurement és realment una prostituta? Aquestes són una minoria testimonial, no són el gruix real de la prostitució. Fins que no establim el subjecte de debat no en podem parlar. El que hem de fer és prohibir i erradicar la venda de dones i la violència que pateixen. Després podem parlar de prostitució i del subjecte que voleu regular.
El que sí que afecta a tothom és la lluita contra la pobresa. D’aquí surten campanyes com l’etiqueta #cuentatupobreza?
Hem de capgirar la lògica i no amagar la pobresa ni, com fa molta gent, convertir-la en una amenaça per aferrar-se al poc que té. Aquesta etiqueta serveix per adonar-nos que, malgrat tot, la gent sobreviu. Ens han amagat allò que no volen que veiem durant els darrers quaranta anys: la pobresa, la corrupció, l’extrema dreta, els crims lligats a la monarquia, la violència contra les dones… i de sobte ja no es poden amagar aquestes coses. Els sistemes per compartir informació ja són una exclusiva dels mitjans convencionals que necessiten grans quantitats de capital. Jo puc arribar a milers de persones a través d’una etiqueta en una xarxa social, sense demanar permís a cap superior. Això és periodisme sense intermediaris, directe.
Si aquest és el futur de la professió, qui es podrà guanyar la vida de periodista?
Del que no puc viure jo, que vaig per lliure, és del que paguen els diaris i les teles. Però gràcies a aquests a mi em convida la Universitat de Lleida (UdL) a fer una xerrada, per exemple. Ja ningú ens pagarà el periodisme com es feia abans, el que penso és que podem definir la comunicació d’una altra manera. Paral·lelament hauríem de lluitar pels drets laborals dins de la nostra professió, cosa que no hem fet mai. Dels 16.000 contractats que hi havia al sector el 2008 a Espanya en van acomiadar 12.000 en tres anys. No conec cap lluita pels drets dels treballadors dels periodistes. És un dels sectors que més ha patit la crisi i no hem fet ni una manifestació. Malgrat tot, ara és una època daurada per al periodisme.
I per a la precarietat.
També, però jo em dedico al periodisme des dels anys vuitanta i ara veig la possibilitat d’informar lliurement del que passa i d’establir un sistema de comunicació independent del poder, dels bancs i dels qui tenen prou diners per controlar-ne els continguts. D’on sortiran els recursos per fer-ho possible? S’ha de veure, però els que han mantingut els grans mitjans durant quaranta anys i que ens han prohibit parlar del franquisme, de les cunetes, de la transició, de la monarquia i del feixisme, que ens han fet mirar a una altra banda i ho han tapat, no seran els nostres mecenes ni els que ens diguin mai més què podem explicar i què no. No sé com ens guanyarem la vida, però sé com es desenvoluparà la meva professió, que és la comunicació.
És un secret que es guarda o es pot compartir?
Serà a través de formes de comunicació col·lectives. Professionals, per descomptat. No tothom està capacitat per fer de periodista.
