La sordina és un estri que es posa en determinats instruments, sobretot de vent, perquè sonin més atenuats. I sordina és el que s’hauria de posar al titular sobre el creixement interanual del producte interior brut (PIB) català que l’Institut d’Estadística de Catalunya va avançar la setmana passada. Segons les dades de l’Idescat, el PIB va créixer a Catalunya un 5,9% l’any passat, per sobre de les mitjanes estatals (inclosa la libèrrima comunitat de Madrid amb els seus bars oberts tot l’any per servir canyes de presumpta llibertat) i europea. Amb aquest titular, qui no correria a brindar –amb canyes madrilenyes o cava català– cofoi de la recuperada prosperitat? Doncs millor no córrer a obrir ampolles per si les bombolles s’esbraven.
El titular és alegre. El subtítol hauria de començar a posar la sordina. I el desenvolupament hauria de convidar a matisar al màxim el soroll. El subtítol hauria d’indicar que l’economia catalana ve d’on ve: d’una caiguda en l’exercici precedent de l’11,5%. No cal ser el matemàtic més avançat per veure que un 11,5% és molt més que un 5,9% i que, per tant, s’està molt lluny de recuperar les xifres prepandèmiques. Més matemàtiques per a dummies. Si es parteix que el 2019 és el valor 100, la davallada de 2020 suposa que l’economia es va quedar en un valor 88,5. Ara, aquest és el nou nominal. Per tornar al valor 100 no n’hi ha prou de recuperar un 11,5%, sinó que cal més aproximadament un 12,7%. D’aquest tram no se n’ha arribat a recórrer ni la meitat.
Per això, el consell és no fer gaire cas d’algunes gràfiques que han aparegut als mitjans de comunicació –i fins i tot difosa per l’Idescat– que donen aparença d’un creixement sòlid, propi d’una figura de ve baixa. Si és una ve baixa, és una ve baixa guerxa, perquè en realitat per arribar a les xifres prepandèmiques caldria que aquest any el creixement estigués en la línia d’un 6,7%. Un esforç molt intens si es té en compte que hi ha alguns factors –costos energètics, preus de les primeres matèries, retracció del consum per l’augment de la inflació, per citar-ne alguns– que enterboleixen l’horitzó.
Sigui com sigui, i amb permís dels defensors del decreixement, tot el que comporti posar un signe més davant d’un percentatge d’evolució del PIB és positiu. Altres indicadors també van a favor, sobretot des del punt de vista laboral (que el retoc cosmètic, més que reforma, que va aprovar el Congrés amb la cèlebre confusió de vot d’un diputat popular no ho espatlli). L’atur baixa fins i tot en un mes de gener, i l’afiliació a la Seguretat Social –encara maquillada en part pels ERTO en alguns sectors– creix i hi ha indicis que hi ha més contractació indefinida. Sempre hi ha lloc per a l’optimisme, sobretot si es té present que avui hi ha més persones cotitzant que en els temps previs al coronavirus.
Abans d’analitzar les dades avançades de l’Idescat sobre l’evolució del PIB és necessari un petit aclariment. Les dades, siguin de l’Idescat, de l’Institut Nacional d’Estadística, de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, del Banc d’Espanya, de la Cambra de Comerç, de la Unió Europea, del Banc Central Europeu, de qualsevol entitat pública o privada, són estimacions. Per tant, no són una fotografia. Es podria dir que són com pintures, que poden ser tan precises com un quadre d’Antonio López o tan abstractes com un Picasso, però pintures.
Es dona per descomptat que l’estimació que ha fet l’Idescat és precisa com un Antonio López, que per això tenen estadístics que saben quina és la millor llum perquè les dades donin un resultat el màxim de realista. I sota aquesta premissa, l’evolució de l’últim any hauria estat francament positiva per al sector serveis, el fonamental en l’economia catalana, i en menor mesura per a la indústria, i només lleugerament positiu per a la construcció i per a l’agricultura, sectors aquests últims que venien de caigudes menys intenses el 2020.
El panorama que s’albira a la llum d’aquestes dades és que es materialitza la represa, i que si els factors que ara enterboleixen la millora es van esvaint s’està en el camí de recuperar el terreny perdut per la pandèmia. La recuperació és més lenta del que apuntaven els primers pronòstics, quan s’interpretava que les restriccions pel coronavirus serien qüestió d’uns pocs mesos. Les successives onades han permès constatar que si alguna cosa no hi ha són certeses, de manera que els pronòstics de determinats analistes econòmics, fins i tot els més contrastats, s’han de prendre com a estimacions abstractes i no com a quadres realistes.
La intensificació del creixement durant l’últim trimestre de l’any passat –creixement interanual del 6,9%– hauria de ser una invitació a l’optimisme, però perquè es corrobori caldrà que es confirmin algunes de les previsions que fa la Cambra de Comerç, que augura un creixement del 6,3% aquest 2022 –encara no es recuperaria del tot el terreny perdut en el primer any de pandèmia, però s’hi estaria a prop–: els motors de la recuperació aquest any haurien de ser el consum (aprofitant que els ciutadans tenen encara estalvis del temps en què van gastar menys durant els confinaments) i la inversió de les empreses. Bones perspectives, però, com sempre, amb una sordina que eviti estridències eufòriques.
