La mateixa força, diferents armes
Martín Gimeno debuta en la direcció amb una pel·lícula –on també actua i n’ha coescrit el guió– sobre l’educació sexual i les càrregues i conseqüències que poden arrossegar-se fins a la vida adulta. És una feina admirable, sobretot tenint en compte la complexitat de l’assumpte.
La Mila, la protagonista, amb el seu xicot, torna al poble de la Costa Brava on vivia la seva àvia i on estiuejaven des que va néixer. A partir de la crisi que travessa amb la seva parella, de caire sexual i que acaba afectant la resta d’aspectes, la Mila fa una retrospecció, primer a la seva adolescència i llavors fins a la infància, en què podrem veure tots els elements que han confegit i determinat la seva vida sexual. El muntatge, que passa d’episodi a episodi, i cada cop va mirant més enrere, ens duu cap a l’origen, passant per un camí tortuós, caòtic i contradictori com sol ser la vida adolescent i la sexual. A sobre, hi veurem l’element femení, perquè si hi ha un tabú en la sexualitat infantil en general, en la femenina encara més; un nano ensenyant la titola no sembla tan escandalós com una nena tocant-se la cloïssa.
Amb actuacions lloables –que totes trobo destacables i, per tant, no en destacaré cap–, les frustracions i les angoixes de cada personatge mantenen un pols psicològicament molt ben estudiat, versemblant i sensible. Aquesta és una de les virtuts més destacables de la pel·lícula, tot i que la resta d’elements no es troben pas a un nivell inferior sinó fent la seva funció molt dignament, amb una idea clara al cap, fent de la pel·lícula un conjunt que destaca la qualitat de l’obra.
És curiós com la pel·lícula efectua aquest aprofundiment als traumes sexuals de la Mila progressivament, anant cada cop més al cor del problema i, com no podia ser d’altra manera, acabant amb els pares. Partint d’aquí, reconnectant amb els seus progenitors, comença un nou camí cap a l’alliberació. Sobre els episodis d’infantesa, és llavors quan veiem una sèrie de comportaments que potser alguns espectadors encara recordarem de quan érem petits i que fan vàlid el que deia Stendhal sobre l’amor que sentia per la seva mare –servint-se, òbviament, d’una metàfora militar–: ell l’atacava (amorosament) amb les mateixes forces que ho faria amb les seves amants posteriors, però amb un arsenal d’armes totalment inofensiu.
