“Norm? Rock’n’Roll? A young man’s game”. El rock’n’roll és cosa de joves. Ho diu un ressacós Many Mounfield dels Primal Scream a Norman Blake, component dels escocesos Teenage Fanclub, al backstage d’un festival poblat per grups de nova fornada, segurament més solvents a l’hora d’aguantar l’estil de vida que el mateix Mani havia seguit escrupolosament uns anys abans. Aquesta anècdota l’explica Blake en una entrevista a la revista Magnet per il·lustrar el fet que no es pot esperar que un grup faci el mateix als 20 anys que als 40 (i a prop dels 50). Els Teenage Fanclub ja fa temps que van deixar enrere aquells anys pels quals passen les grans bandes i en què sembla que no puguin fer res malament, en un estat permanent de creativitat desbordant i sense passos en fals… els Beatles del 65 al 70, l’Springsteen del 75 al 80, els Smiths del… bé, del principi al final.
El període més celebrat dels escocesos, el que va de Bandwagonesque (91) a Songs from Northern Britain (97), els va fer mereixedors d’elogis de companys de generació (Nirvana els van convidar a fer-los de teloners) i fans del power pop melòdic que tenia en Lemonheads, Buffalo Tom o The Posies altres referents coetanis. Si bé no van generar mai titulars pels seus excessos (si és que en van tenir), el grup ha aixecat el peu de l’accelerador, i les seves entregues cada cop són més espaiades en el temps. Els projectes paral·lels, la vida i les obligacions que aquesta comporta s’interposen i influeixen en la dinàmica del grup. Així, han acabat passant sis anys des de l’últim àlbum (Shadows) perquè els Teenage Fanclub presentin un nou treball, aquest flamant Here.
Afortunadament, en l’aspecte musical costa trobar peròs a aquestes dotze peces que es reparteixen a parts iguals els tres compositors del grup –el mateix Blake, Gerard Love i Raymond McGinley–. S’hi poden trobar les senyes d’identitat del grup, amb dianes vitamíniques com els dos singles –“I’m in Love” i “Thin Air”–, però també peces més reposades i hipnòtiques –“With You” o “Connected to Life”–, tendència que ja s’intuïa en els últims treballs però que aquí queda més ben resolta que mai. Com també passava en els últims discos del grup, les lletres –que no havien tingut gaire pes en els primers treballs– tenen un to més aviat reflexiu i giren entorn dels alts i baixos del dia a dia i la necessitat de mantenir-se fidel a un mateix… A prova de cínics.
Teenage Fanclub – “I’m in Love”
Teenage Fanclub – “Thin Air”