El registre horari obligatori serà una realitat d’aquí a ben pocs dies. El 12 de maig existeix l’obligatorietat que les empreses tinguin pactat –o, segons algunes interpretacions, estiguin en procés de pactar– un sistema per recomptar les hores que fan els seus treballadors i determinar si s’ajusten al que marca l’estatut dels treballadors o el que determina cada conveni col·lectiu. Sobre el paper de la normativa que va aprovar el govern de la legislatura acabada fa només uns dies, totes les hores que superin el que hi hagi escrit al conveni o a l’estatut dels treballadors s’hauran de pagar com a extraordinàries. La norma estableix l’obligació de crear un registre horari de jornada que haurà d’incloure l’horari concret d’inici i finalització de la jornada de treball, de conservar els registres durant quatre anys perquè estiguin a disposició dels treballadors, dels seus representants legals i de la Inspecció de Treball i Seguretat Social.
Tot plegat prové d’una actuació dels tribunals europeus (l’advocat general del Tribunal de Justícia Europeu, que equivaldria a la figura d’un fiscal, ho va posar negre sobre blanc, i ara s’espera una resolució, en un sentit similar d’aquest tribunal) que posteriorment s’ha desenvolupat amb una normativa aprovada al Consell de Ministres. Com sol passar, legislar és més senzill que posar en pràctica allò que es legisla. De seguida que va aparèixer la llei, van aparèixer també els dubtes. La normativa és més explícita a l’hora d’apuntar els motius pels quals s’ha redactat que sobre les fórmules d’aplicació. No especifica quins sistemes s’utilitzen per fer el control d’hores, ni com es pot aplicar en el cas que les empreses tinguin acordades fórmules de flexibilitat horària, ni com s’aplica a treballadors que, de manera total o parcial, fan teletreball (o sigui, que treballen des de casa i no des de les instal·lacions de les empreses) o tenen una part de l’activitat també fora de les instal·lacions de l’empresa. Potser aquests són aspectes que es deixen a les negociacions a les quals conviden a obrir-se empreses i representants legals.
Més dubtes: si bé la normativa indica que la mesura s’ha d’aplicar a totes les empreses, també es reserva la possibilitat d’aplicar ampliacions o limitacions en l’ordenació i duració de la jornada de treball i dels descansos en els sectors, treballs o categories que ho requereixin per les seves peculiaritats. De moment, només hi ha un reconeixement que hi pot haver excepcions, però com sempre, cada nova resposta dona peu a més preguntes: quines especificitats, quins sectors, quins treballs, quines categories…? Hi ha menys dubtes sobre el règim sancionador: incomplir l’obligació de tenir el registre d’hores es considerarà una infracció greu, amb multes d’entre 626 i 6.250 euros.
La normativa queda oberta al que s’acabi negociant, però el que no se li pot negar és que incideix en el que moltes veus expertes assenyalen com un problema de l’economia espanyola: es treballen moltes hores i no es pot dir que sempre siguin productives. Sobre aquest aspecte hi ha molta literatura econòmica publicada. Si el còmput d’hores arriba a ser una iniciativa que fomenti una reducció del que s’anomena presentisme (hores de presència a la feina, però no totes aprofitades), potser hi haurà una oportunitat perquè la baixa productivitat amb què es defineix el model laboral espanyol comenci a canviar de tendència.
Però, més enllà d’aquesta constatació, n’hi ha d’altres que també han de formar part de qualsevol anàlisi. Les enquestes de població activa que es fan trimestralment mostren com un ampli contingent de treballadors fa hores extraordinàries i no totes són declarades. Prop de 800.000 treballadors (que fent números grossos venen a ser un 5% del total) fan més hores de les acordades. D’aquests, més o menys la meitat afirmen que fan hores de més sense cobrar. Cada setmana, 2,96 milions d’hores que es fan, però que ni es cobren ni es declaren. Això és un contrasentit econòmic, bàsicament per tres motius. El primer: si els treballadors no cobren per aquestes hores, disposen de menys recursos dels que podrien per destinar-los a estalviar o a consumir. Si consumissin, seria una oportunitat més de creixement econòmic. El segon: no declarar les hores treballades suposa que no es paguen a l’Estat les cotitzacions socials que correspondrien. El càlcul fa esfereir: en total, són 10.000 milions d’euros anuals que no van a parar a la caixa de la Seguretat Social –escurada com està– i 4.000 milions menys d’ingressos per IRPF. El tercer motiu: si aquesta és una tasca imprescindible per a l’empresa, voldria dir que per fer aquesta feina s’haurien de contractar treballadors. Les hores fetes de més sense declarar implicarien 74.000 contractes a jornada completa (menys atur, menys pagament de prestacions, més estalvi per a l’Estat).
La mesura que ha aprovat el govern té la intenció d’evitar situacions que es produeixen sovint: treballadors contractats a temps parcial per fer unes hores determinades, que n’acaben fent l’equivalent a una jornada completa.
Un últim aspecte que cal ressaltar. La Inspecció de Treball té un paper determinant per controlar la bona aplicació d’aquests registres d’hores, però està per veure si disposarà de recursos addicionals per fer complir la normativa. Cal tenir present que la Inspecció de Treball també ha de vetllar per altres aspectes laborals, entre els quals no és sobrer recordar la seguretat a la feina, ara que és ben visible que els accidents de treball estan remuntant clarament.
La normativa estableix un nou marc i no es pot negar que a partir de la bona voluntat de reduir la incidència de la precarietat en el mercat laboral. El perill és que la normativa quedi com un bon exercici de literatura legal, però amb una efectivitat limitada. Seria un clàssic.
