La vídua és una molt bona història sobre el paper d’una dona davant les acusacions contra el seu marit d’haver raptat una nena de dos anys, ja fa un temps, i com el record d’aquest succés retorna quan ell mor. Està situada a Anglaterra. Ho dic perquè es nota, queda clar pel lector, és molt britànic. Ella, la vídua, fa una investigació pròpia, paral·lela a la que pot fer la policia o els periodistes a la seva manera, com aquell costum que tenen de pagar els protagonistes d’alguna notícia perquè surti i doni una exclusiva al diari. I la fa cap endins més que cap enfora.
Ja sé que tothom diu que no és creïble quan surten dones als judicis per declarar sobre coses –delictes– que ha pogut fer el seu marit. Però aquí hi apareix aquest element i és el que manté la tensió en tot el llibre. Sap o no sap la dona sobre el que fa o no fa o ha fet el seu marit? És una dona que pot estar sotmesa –potser perquè ja li està bé– i controlada per un home i pot no assabentar-se ben bé de què fa el seu home. Què fa amb un ordinador en una habitació tancat? Al pobre, el fan fora de la feina i això l’afecta molt i la dona es veu obligada a mimar-lo i a comprendre’l… fins que hi ha un moment que es desferma tot. I es pot passar de la lleialtat cega a l’odi i l’acció.
Encara que el que hi passa és un succés i hi intervé la policia amb una investigació, aquest llibre no és una novel·la negra. No va tant d’això com del punt de vista de cadascú amb els fets. L’autora, Fiona Barton, ho explica a partir de la imatge d’aquella dona que en molts casos vol creure i creu el seu home, però té una ombra de dubte.
“Mai saps qui tens al costat, encara que sigui el teu marit o la teva dona. Cal tenir-ho present”
En podem dir thriller, perquè té aquest punt de misteri. Hi ha moments que penses “sí que ho sabia” i d’altres que penses “no s’assabentava de res”. L’estil de l’autora fa que el lector tingui la sensació de ser una història molt propera, com si passés a casa dels teus veïns, al davant de casa. I et venen al cap aquells comentaris que sempre es fan a la televisió quan es demana als veïns sobre un fet dramàtic en algun lloc o una detenció: “No ho semblava”, “no ho hagués dit mai”.
Ha estat un llibre molt recomanat, molt venut i que ha agradat molt. I amb el que hi passa és pel que sovint diem que la realitat supera la ficció. Mai saps qui tens al costat, encara que sigui el teu marit o la teva dona. Cal tenir-ho present.
