Fa uns dies vam entrar de ple a la tardor i ja ningú es recorda de l’estiu. És normal, la multitud de successos que passen cada dia fan que pugem de revolucions i no ens adonem que sincronitzats amb el curs escolar deixem de dirigir i passem a ser dirigits. En aquest cas, per la nostra ment racional-matemàtica-organitzativa.
Una de les coses bones que m’ofereixen les vacances d’estiu, però, a part de la migdiada a primera hora de la tarda, són els espais buits. I no em refereixo a trobar aparcament al centre, no, en aquest cas em refereixo a aquelles franges de temps en les quals no hi ha res assignat i que puc parar i deixar descansar l’hemisferi esquerre del meu cervell durant uns minuts.
Deixar de preocupar-me, o sigui, deixar d’ocupar-me de coses futures que potser no passaran mai, parar la calculadora mental, treure el peu de l’accelerador i buidar-me de pensaments absurds m’obren les portes a la meva part més creativa i essencial. Per entrar en aquesta part m’haig de deixar endur.
En aquest sentit, i en el cas de les experiències viscudes aquest estiu passat, recordo un moment en el qual nedava al mig del mar i una filera de peixos en formació se’m van emportar a passeig durant una bona estona. Nedaven prop de la superfície, davant meu, a un ritme que es feia fàcil de seguir, com si entenguessin que no s’havien d’aprofitar d’estar en un entorn que els afavoria i per consideració cap a mi m’anaven esperant. Per uns moments em vaig sentir peix i vaig poder gaudir de la seva companyia fins que vam arribar prop de la sorra de la platja, on tot l’aldarull de la gent els va dissoldre entenent que ja havien complert el seu propòsit d’acompanyar-me fins als meus.
Quan recupero aquest record, i mirat amb perspectiva, m’adono de com d’afortunats podem arribar a ser si ens sabem integrar amb el moment present i ens deixem portar de forma conscient i plena. Ara toca fer un pas més i aplicar la mateixa pauta al nostre dia a dia encara que ens toqui submergir-nos en un mar de cabòries, sorolls mentals i estímuls continus. Quan mirem al nostre entorn amb l’òptica adequada ens adonem que cada situació viscuda, encara que en algunes ocasions ens faci perdre el nostre centre, té un propòsit determinat, i que si el sabem entendre és més fàcil que arribem a bon port. En el meu cas és fàcil, només cal que tanqui els ulls uns segons, faci una respiració profunda i visualitzi un fragment de l’experiència viscuda aquell matí del mes d’agost a Cala Montgó, on una colla de peixos es van posar davant meu i, per uns instants, es van convertir en els meus companys de viatge.
