Són temps de Black Fridays, Cyber Mondays i qualsevol costum d’importació –preferiblement americà- que s’interposi pel camí. En un any de pandèmia i de tancaments comercials, el comerç electrònic, motor impulsor de la importació d’aquests costums comercials, ha accelerat la seva implantació en els hàbits de consum. La implantació d’aquests sistemes de compres és un signe dels temps i de la direcció previsible que anirà adquirint el sector del comerç, el retail com està de moda dir-ne ara. La influència és tan marcada que el mateix comerç tradicional s’abraça a la xarxa, parcialment o total, ja sigui forçat pels efectes de la pandèmia o per la vella tradició de diversificar els cistells on ficar els ous que, de tan arrelada, forma part del refranyer popular.
El comerç tradicional es troba en una cruïlla de pressions. La competència del comerç electrònic, en el qual sobresurten grans corporacions però que també té al voltant un ecosistema d’empreses de tota mida, és una d’aquestes pressions. També ho és el canvi d’hàbits dels consumidors, per voluntat pròpia, per horaris laborals o per la mateixa pandèmia. I el preu dels lloguers, que la fam immobiliària ha disparat. I el cost dels subministraments. La llista de reptes i d’aspectes en contra es pot allargar a voluntat de qui en faci l’inventari.
Aquesta llista de reptes posa en tensió un sector de gran importància econòmica i laboral, però també social. Perquè el comerç també marca el pols de les ciutats i és un dels principals motius de mobilitat. L’activitat social de les ciutats i el comerç es retroalimenten. Més necessitat de suport que mai, el comerç afronta ara una campanya de Nadal que pot marcar la supervivència de no pocs petits establiments. Potser empesa per aquesta necessitat, la setmana passada en la presentació de la campanya nadalenca, l’alcaldessa de Barcelona va fer una crida al consum de proximitat i a deixar de banda les compres a Amazon, un veritable tauró dins la peixera comercial.
Els taurons són depredadors, però no els falten simpatitzants. Pocs dies després que l’alcaldessa de Barcelona fes aquesta declaració anti-Amazon –que, per cert no és del tot original perquè prèviament hi havia hagut crides en el mateix sentit a França–, el Departament d’Empresa i Ocupació feia ostentació del creixement que ha experimentat el comerç electrònic a Catalunya. Ja representa el 1,5% del PIB català i, a aquestes altures, no li resultarà sorprenent a ningú saber que Amazon, el presumpte depredador, és el capdavanter del sector a Catalunya, amb una implantació ja prou important i que ja s’està anunciant que encara creixerà.
Què té de dolent Amazon que alguns dits l’assenyalen? El model té alguns aspectes que posen en qüestió que estigui competint sota les mateixes regles de joc. Ingressa diners en un territori, però una part notable d’aquests ingressos es desvien cap a uns serveis centrals europeus que redueixen la factura d’impostos en el territori on s’obtenen aquests ingressos i que, generalment, estan situats en països amb condicions fiscals més favorables. El règim laboral també ha rebut crítiques continuades per part dels sindicats, amb una elevada contractació d’autònoms que fan la feina sense que representin per a l’empresa una càrrega social addicional.
Són algunes qüestions que les administracions intenten regularitzar, amb propostes com, per exemple, la taxa de serveis digitals que grava la publicitat en línia o la venda de dades dels usuaris. Però com està passant cada vegada més sovint, la realitat tecnològica avança a més velocitat que la capacitat normativa dels governs. Mentrestant, Amazon exemplifica perfectament el rostre dels guanyadors de l’actual crisi del coronavirus. Mentre que els petits comerciants es veien obligats a tancar portes en l’etapa del confinament dur de la primavera, aquesta i altres empreses de comerç electrònic mantenien una gran activitat i es van presentar a les cases de consumidors que no necessàriament haurien estat temptats de caure en la temptació de les compres a cop de teclat d’ordinador o de telèfon mòbil.
Amazon va defensar-se amb l’argument que són milers les petites empreses que tenen una millor sortida per als seus productes a través de les seves plataformes, comercials i logístiques. També amb els llocs de treball que genera o les inversions que ha portat a terme els últims anys. Arguments tan sòlids com rebatibles: si el model d’Amazon s’estén i tanquen petites botigues, les empreses que tan defensa tindran menys vies de sortida i dependran més d’un sol operador, es perdran potser més llocs de treball dels que ha creat la plataforma i cauran les inversions comercials.
Des dels sectors liberals han apuntat que la intervenció de l’alcaldessa de Barcelona atempta contra la llibertat dels consumidors a escollir la via que els sembli millor a l’hora de comprar. El petit comerç té encara l’avantatge del servei personalitzat, l’atracció d’una experiència a l’hora de comprar que no dona el fred teclat del telèfon mòbil, i la capacitat de respondre adequadament si hi ha cap problema amb la compra –per dir-ho d’una altra manera, el servei postvenda–. Per tant, que cada operador potenciï les seves virtuts i el consumidor serà prou intel•ligent per escollir. Tot això seria vàlid si la competició s’establís amb una certa igualtat de condicions. Propiciar aquesta igualtat de condicions és la missió de les administracions. Per això, per damunt de declaracions de cara a la galeria, és altament probable que els comerciants esperessin de l’alcaldessa de Barcelona més acció perquè alguns dels reptes que han d’afrontar tenen a veure amb el marc que proposi l’Ajuntament.
