Dormia de bocaterrosa, abraçada al coixí, postura no gaire recomanable, ho sabia. Panxa enlaire no aconseguia aclucar ni mitja parpella, per bé que ho havia intentat infinitat de vegades. L’hi donava mal rotllo i la descartava. Tot d’una, obrí els ulls. Ella, la bella dorment de la casa, ara dormia –i vivia– trasbalsada. Estava a punt d’entrar a la cinquantena, una de les edats –deien– en què la dona es manifesta més activa, més inquieta intel·lectualment, amb energia. El coixí li amagava el somriure irònic. Deuen tenir raó, es va dir, però sempre hi ha una excepció. Va alçar el cap per mirar el despertador. Les quatre. Com el dia anterior, i l’anterior a l’anterior, i així successivament durant els últims mesos. Els pensaments, capturats, la desvetllaven i, aleshores, passava revista a llocs, cares, mots… pessics de vida. De tant en tant tenia alguna nit –poques– tranquil·la.
Aquesta vegada, cansada de voler reconciliar-se amb la son, es llevà. Va seure a l’espona del llit i, a les palpentes, va trobar la dessuadora vella que es posava per estar per casa. Va caminar fins al lavabo. N’encengué el llum petit, es mirà al mirall, que li regalà una imatge bastant potable, pensà, ateses les circumstàncies. Sense encendre el llum del distribuïdor, va fer cap a l’estudi. Es coneixia bé el camí. Hi trobà el mòbil, que havia deixat carregant-se quan se’n va anar a dormir, va comprovar que estigués al cent per cent i el desendollà. Tenia dos whatsapps: el primer era del Dr. Domènec Rius, amic de joventut, que sempre havia tingut clara la seva passió per la medicina i que, capricis de la vida, li havien assignat com a oncòleg. El missatge era breu: “Ens veiem demà. Tranquil·la, tot anirà bé. Petons”.
Tranquil·la? Ara pla! En Mingo li havia de donar els resultats de les proves. El segon missatge la va sobresaltar positivament: “Arribarem demà a les set de la tarda”. O sigui, avui, pensà. I per què no han dit res fins ara? L’Erasmus dels bessons havia arribat a la fi. Déu meu, com passa el temps, es va dir. Havien estat uns mesos molt gratificants per als nanos: l’un, a Amsterdam; l’altra, a Heidelberg, una petita població de l’oest d’Alemanya, on es trobava la universitat més antiga del país. Quan el Killian, el seu home, i ella van fer una visita llampec a la Clàudia pel pont de la Puríssima van comprovar que aquesta bonica població havia estat un privilegi. L’altra meitat del pont la van passar a la capital dels Països Baixos gaudint del fantàstic guia turístic en què s’havia convertit el seu fill Ulaidh. Ara tornaven al niu. Els dos germans van quedar a París per volar junts cap a Barcelona. No per gaire temps, sospitava la Laia.
Va agrair haver-se agafat el dia lliure. Emocionant, es mirés com es mirés. Li proposaria a en Killian de trobar-se a les cinc de la tarda per anar a buscar els nanos a l’aeroport. A aquella hora, ella ja hauria sortit de la consulta. Ningú no en sabia res, de la visita. Setmanes enrere ell li va preguntar quan tindria els resultats. Ella va respondre que calculava que aviat, que esperava una carta de l’hospital citant-la per a la visita amb en Mingo. A partir d’aleshores, la Laia es va habituar a buidar la bústia tan bon punt arribava a casa, fos l’hora que fos. En Killian insistia:
-“Encara no t’han dit res?”.
-“No encara. Ja saps com està el sistema sanitari; hem de tenir paciència. No pateixis”. Es feia la valenta.
Sabia que, ocultant el dia de la visita al seu marit, tenia garantida una discussió. Tanmateix, no sabia per què, potser per egoisme, potser per evitar-li el cop directe, volia passar el moment tota sola. L’esperada carta va arribar, però la va amagar i no va dir res al seu home, aquell jove músic de qui es va enamorar pels carrers de Dublín a primera vista. Els cabells, la guitarra, la veu… no sabria dir què la va atraure cap a ell trenta anys enrere. Potser tot una mica. Fins al present.
“Els pensaments, capturats, la desvetllaven i, aleshores, passava revista a llocs, cares, mots… pessics de vida. De tant en tant tenia alguna nit –poques– tranquil·la”
Un calmat nerviosisme l’envaí. Sense saber què fer exactament a aquelles hores, inicià el ritual de cada matí: consultar el correu i mirar l’estat dels comptes. Una activitat tan desagraïda com necessària –deia– per evitar sorpreses. Li agradava tenir-ho tot al dia, controlat. Va encendre l’ordinador i li va aparèixer la foto del seu món: els fills, la Clàudia i l’Ulaidh, a banda i banda; ella apareixia al mig amb en Killian. La foto se l’havien fet el dia de Sant Jordi deu anys enrere. Les noies apareixien amb les seves respectives roses. Eren del jardí dels avis i desprenien una olor intensa. Encara semblava sentir-la. Recorda com, poques setmanes després, va començar un camí que no havia estat precisament digne d’aquelles flors de roser.
De sobte, va sentir el desig de mirar fotografies. S’aixecà, va agafar l’escala d’abastar armaris, i hi va pujar amb compte: trontollava i podia perdre l’equilibri. Va obrir l’altell i va acaronar aquells volums, àlbums minuciosament classificats: els de l’Ulaidh, vermells; els de la Clàudia, verds. La pols que en cobria les portades delatava que havia passat força temps des de l’última vegada que se’ls va mirar: quatre anys, quan van fer les grans obres a casa, en què cada espai es va convertir en un camp de batalla i es podia trobar qualsevol cosa a qualsevol lloc. Ella sempre aprofitava aquells desoris per mirar imatges antigues; li encantaven aquells minuts de nostàlgia. Com passen els anys…, pensà per segona vegada en poca estona. Asseguda a l’escala mateix, va tornar als nadals, santjordis, festes de finals de curs, festivals de ball, tornejos de bàsquet… Pessics de vida… El dia despuntava quan es disposà a retornar-los a lloc. Mig a les fosques, va notar una mena de topall al fons de l’armari que no tenia previst.
Va pujar un esglaó més, cosa que li va permetre guanyar uns centímetres. Tímidament, el tou dels dits, tremolosos, li redescobrien aquell objecte que havia buscat durant molt de temps, infructuosament. I ara el tenia davant seu: la capseta de fusta. Els seus dits de pianista li permeteren arrossegar-la fins agafar-la còmodament. Un cop la va tenir a les mans, va seure a terra, en un racó, recolzada a la paret, com feia quan volia recloure’s en les seves coses, en ella mateixa, tot construint un semicercle imaginari que separava la seva intimitat del món exterior. La tapa, d’un blanc ennegrit, mostrava la silueta d’una ballarina, fràgil, voladissa, que feia l’espagat damunt una cistella de bàsquet. La cistella era obra de l’Ulaidh; la ballarina, de la Clàudia.
“El nostre secret”, va llegir, tot fent un somriure. La capseta era un regal que els seus fills li van fer a les acaballes d’un estiu, tot tornant d’una sortida d’escoltes. Durant les vacances, els bessons s’havien barallat dia sí, dia també. Posar pau i ordre contínuament havia esgotat la paciència de la Laia en més d’una ocasió. En Killian havia hagut de viatjar força per qüestions de feina i s’havia quedat sola amb els nanos. Trobava a faltar el seu home, especialment en moments com aquells. A vegades, se sentia impotent, però al final acabava imposant-se la calma. Aquell regal era el símbol de la reconciliació i el desig d’estar junts. Va somriure de nou, mentre notava com els ulls se li envidriaven.
“Mig a les fosques, va notar una mena de topall al fons de l’armari que no tenia previst”
Amb lentitud, l’obrí. A l’interior tan sols hi havia un sobre en què apareixia escrita la paraula LUCK. El va agafar amb molt de compte, estava obert. Va parar la mà mentre deixava lliscar el que hi havia a dins. Una pedra, de color atzabeja, va aterrar suaument al seu palmell. Un dels quatre còdols recollits a la llera d’algun riu per on havien passat els nanos durant els campaments. Quatre trossets d’un tot, en forma cazerío del Trivial –que deia l’Uldaih– disposats en forma de trèvol. Un trèvol de quatre fulles. “Zón pedrez de la zort, mare; no ze’n troben normalment, quatre d’igualz” –semblava sentir les explicacions del petit–. Recordava perfectament els problemes de parla del seu fill, i com va haver de lluitar perquè assistís a les sessions de logopèdia i com d’agraït va estar quan va poder deixar enrere el sigmatisme, que va esdevenir la riota de tot 2nB.
Tot seguit, la Clàudia apuntava: “El Bruc, el nostre monitor, ens ha dit que si els posem així –indicava– tindrem un trèvol, que és una fulla feta de tres o de quatre fulles més petites i que ens portarà molta sort. Diu que n’hem tingut molta de trobar quatre pedretes tan semblants”.
En Killian no va trigar gaire a fer la combinació: LUCK. Laia, Ulaidh, Clàudia i Killian. Una combinació perfecta. Sort. Quatre lletres. En català i en anglès. Des que els nens eren petits, un dels seus jocs preferits era buscar paraules que tinguessin el mateix nombre de grafies en els dos idiomes i amb el mateix significat. Aquells còdols els durien sort. Luck. Tots van voler guardar el seu trosset de trèvol, tret de la Laia, que, no recorda per quina raó, es va estimar més deixar-lo al sobre dins la capseta. Probablement vaig pensar que aquí estaria a bon recer per por de perdre’l i, vet-ho aquí, després no he tornat a recordar mai més on carai el tenia. L’insomni no és tan dolent, es deia.
La llum del dia que entrava per les escletxes de la persiana delatava que els minuts s’escolaven ràpid. Mirà el rellotge: les set. Sentí fressa al lavabo, el seu home ja s’havia llevat.
–Bon dia… –la Laia treia el cap per un extrem de la cortina de la dutxa.
–Hi! Bon dia, darling. Has vist el missatge dels nanos? Arriben avui!
–Sí! He enviat un whats a la Mercè. No crec que la meva sòcia em negui el dia de festa. Vull tenir-ho tot a punt per quan arribin –mig mentí.
–Great! –exclamà en Killian.
Quan marxava a treballar li va fer un petó, tot desitjant-li un bon dia, i van quedar que es veurien a casa a les cinc o’clock. La Laia es va passar el matí ordenant la casa i preparant el menú del vespre: escudella i carn d’olla, el plat preferit dels seus fills quan arribaven a casa després de deu dies de campaments. Sis mesos s’ho valien encara més. A les tres de la tarda, ja ho tenia tot a punt.
Una hora més tard, es ficà la mà a la butxaca dels pantalons per assegurar-se que encara hi era. El seu únic còmplice. No volia deixar escapar aquell trosset de sort, de luck. S’aixecà d’un salt. Acabaven de dir el seu nom.
–Hola, Laia, com estàs? –va dir el doctor Rius.
–Hola, Mingo –es van fer dos petons i una abraçada.
–Com et trobes? Has vingut sola? –preguntà ell, sorprès.
–Sí, no ho sap ningú, que soc aquí. Estic nerviosa, Mingo, últimament dormo una merda. L’espera em mata, ja em coneixes. És horrorós. Si us plau, el que m’hagis de dir, digue-ho… ja! –la Laia, pedra en mà, mantenia el puny ben premut.
Els pacients que s’esperaven a la saleta per ser cridats van tenir un bri d’esperança en veure sortir de la consulta del doctor Rius una dona d’uns cinquanta anys, morena, alta, atractiva i somrient. Semblava alliberada i plena de vida. El que no van percebre és que duia la mà tancada, fort, ben fort, aferrada a la seva sort.
Durant el sopar, l’Ulaidh i la Clàudia no van parar d’explicar batalletes dels seus erasmus, parlaven desinhibidament dels professors, de les assignatures, de les amistats fetes i d’algun amor conquerit. Els O’Connor Nadal van menjar, beure i riure distesament. I van tornar a fer foto de família. Aquest cop, però, cadascú duia una petita pedra de color atzabeja a la mà. Aproparen els dits, formant un tot, un trèvol insòlit: el seu trèvol de la sort, la vida, l’amor. Luck, life, love.
Aquella nit, la son acaronà la Laia a deshora: el despertador marcava les quatre.
