• Compartir

Cinema de petites coses que es fan immenses

21 d'abril de 2023

Per culpa de Rambo –la primera de les seqüeles d’Acorralado que va signar el director greco-italià George Pan Cosmatos– vaig estar més d’un any sense entrar a una sala de cinema. L’impacte de veure com un home, per més fort que estigués, podia sortir propulsat de l’aigua i prendre el control de l’helicòpter des d’on el volien matar, va ser superior a les ganes d’un adolescent com en aquell moment era jo mateix de descobrir novetats en el món. I durant una temporada em vaig mantenir allunyat de les sales fosques que en l’última dècada havia estat un refugi recurrent de les tardes de diumenge. El cinema comercial ens ha decebut una vegada i una altra, però també ens ha fet gaudir i donat habitualment alegries. Menystenir-lo és més propi de gent carregada de prejudicis, i d’això us en puc parlar una bona estona per experiència pròpia.

El cinema independent també ens ha proporcionat moments sublims. De fet, és bastant complicat veure on comença l’un i acaba l’altre, però pensar que una producció de baix pressupost ens pot emocionar, il·lusionar, fer riure o vessar alguna llàgrima, fins i tot per sobre d’algunes superproduccions, em reconforta i em permet recuperar l’esperança en la vida. Clar que també ens ha decebut o avorrit de solemnitat, en ser un refugi habitual per a creadors que tampoc és que tinguin una sobredosi de talent, però que creuen que amb una càmera i quatre amics poden ser el nou Tarantino.

És per això que quan l’estiu passat vaig acabar de veure Wendy & Lucy, de la cineasta Kelly Reichardt, vaig córrer cap a la llibreta on m’apunto les pel·lícules, i al costat de la data hi vaig dibuixar quatre estrelles i quart, sinònim que m’havia agradat bastant per sobre de la mitjana. La història protagonitzada per Michelle Williams i la seva gossa Lucy, té un punt d’inflexió a mig viatge cap a Alaska on ha aconseguit un lloc de treball mitjanament ben remunerat, quan el vehicle que condueix s’avaria, i el cost de la reparació és superior a les seves possibilitats. Les penúries econòmiques la porten no només a la presó per haver robat menjar per gossos, sinó també a extraviar la Lucy després d’haver-la deixat lligada a fora del supermercat. Cinema de petites coses que es converteixen en immenses, de relats on fàcilment ens podem veure reflectits, de misèries i moments, de la condició humana. D’aquell cinema on fins i tot si de cop i volta aparegués l’Stallone sortint com una molla de sota un llac, ens semblaria una genialitat de guió, i ens empenyeria a buscar en la filmografia de la directora quina altra cinta podríem degustar-ne tan ràpidament com fos possible.

  • Compartir