Les dades són esgarrifoses: 87.000 ciutadans espanyols amb alta qualificació (amb títol universitari o grau superior) van agafar les maletes per poder treballar en qualsevol país de la Unió Europea que no fos Espanya en la dècada 2007-2017 (arrencada de la crisi i consolidació de la presumpta recuperació). A l’Estat s’està demostrant una bona capacitat per formar joves amb opcions de ser competitius en el mercat laboral europeu i, en canvi, una capacitat qüestionable per posar a disposició d’aquest talent un teixit productiu que l’absorbeixi. Una veritable contradicció que, a més, és fruit d’una inversió en formació de la qual no s’acaba traient profit. Dit d’una altra manera, una inversió ineficient. És una d’aquelles qüestions que no estan apareixent en la campanya electoral amb la força que mereixerien, entestats com estan partits i candidats a dir-la ben grossa per aparèixer en els titulars d’uns mitjans de comunicació que s’han avesat al periodisme de declaracions i són més proclius al pesca-clics.
La reflexió sobre la ineficiència d’una part important dels recursos destinats a la formació sorgeix de la lectura de l’informe sobre la mobilitat de treballadors dins de la Unió Europea que ha fet públic el CEPS (un centre d’estudis polítics i socials que opera des de Brussel·les) i que aquest mateix dilluns recollia, per exemple, la secció d’economia de La Vanguardia. No deixa de ser esgarrifós que el personal millor format no trobi un encaix laboral a l’altura dels coneixements que ha rebut dins del mercat laboral, ni tampoc l’acadèmic, de l’Estat.
Aquest estudi revela que des de l’esclat de la crisi 87.000 treballadors d’alta qualificació espanyols han pres la via de l’emigració per poder exercir els coneixements, adquirits en bona part a través de l’ensenyament i la universitat públics. En realitat, segons el mateix informe, la meitat dels treballadors més qualificats de l’Estat acaba buscant a l’estranger les possibilitats de desenvolupar els seus coneixements amb una remuneració que es pugui considerar a l’altura. Això, a l’Estat no passa. De fet, de vegades no es pot ni considerar remuneració, perquè les beques d’investigació o triguen a arribar o acaben no arribant.
No és gaire consol saber que la situació és encara pitjor a Itàlia, on el saldo de sortides de personal d’alta qualificació arriba a 133.000 treballadors. I no és gaire consol perquè les dades demostren que l’emigració no és només el cas dels treballadors més qualificats. Actualment hi ha 2,5 milions de treballadors espanyols a l’estranger, gairebé la meitat dels quals van deixar el país a partir de 2009. Aquesta última situació és especialment rellevant en un país en el qual l’absència de relleu generacional està posant en qüestió el sistema de pensions actual, basat en les prestacions dels treballadors en actiu per cobrir les jubilacions.
Perdre pel camí els treballadors més qualificats té incidències notables, també des del punt de vista econòmic. A l’Estat, per exemple, es fan constants apel·lacions a la necessitat de millorar els índexs de productivitat. Però l’engranatge per millorar els índexs de productivitat està mal greixat perquè els treballadors que marxen tenen més qualificació que els que es queden. Quins són, en canvi, els països que tenen millors nivells de productivitat? Doncs precisament els que més treballadors d’alta qualificació han rebut en el període recollit a l’estudi: Alemanya o la Gran Bretanya –ja es veurà si continua sent així quan s’hagi produït el Brexit que mai no arriba.
Hi ha tres factors que l’estudi del CEPS assenyala com a claus per motivar aquesta mobilitat de les persones més qualificades (el que en anglès es coneix com a brain drain –fugida de cervells–). I en cap dels tres l’Estat té motius per presumir: el primer són els salaris, i ja s’ha comentat prou el punt d’estancament que ha patit des dels anys de la crisi; el segon, les taxes d’atur –també és prou sabuda la posició de l’Estat en els rànquings europeus, sempre al capdavant–, i el tercer, la qualitat de les institucions, dels serveis públics i l’estil de vida –ens estarem de posar-hi qualificatius–. No són, doncs, aspectes gaire avantatjosos per retenir el talent ni per atraure’n, per més que les grans declaracions públiques posin de manifest que l’ambient investigador en zones com Barcelona són excel·lents en camps com la recerca mèdica o l’emprenedoria tecnològica.
La informació de La Vanguardia a la qual al·ludim es fa ressò de la voluntat del govern central de posar en marxa un pla de retorn del talent. Deia amb caràcter immediat, però ara venen eleccions i caldrà veure si el pla ha quedat sepultat sota altres dossiers també urgents per afrontar. Entre d’altres aspectes es parla de recuperar la inversió en R+D (que, en l’àmbit públic, s’ha reduït gairebé un 10% en l’última dècada –com recull un informe de l’Institut Nacional d’Estadística al qual ens vam referir en aquest mateix espai el mes de febrer passat. L’informe també assenyalava una reducció del 2% en l’àmbit privat).
Els plans urgents del govern són, sens dubte, una eina. Però tot plegat fa l’aparença que més que voluntats i plans sobre el paper –que ho aguanta tot– es fa més necessari treballar per variar un sistema productiu i acadèmic que s’ha mostrat, fins ara, incapaç d’absorbir el talent que és capaç de generar el sistema educatiu.
