No és pas la vida més simple del que ens hem volgut fer creure? No és pas que a simple vista sembla més feliç un pastor amb cent ovelles que un gran empresari amb les butxaques ben plenes? Tinc la certesa que deixar tot el que fem, siguin obligacions, objectius, voluntats, compromisos, ens fa por i fins i tot ens costa imaginar-ho. Com per exemple, els pagesos que van viure la revolució verda no s’esperaven poder augmentar les seves produccions de cereals amb menys esforç. Avui, gràcies a aquest canvis cap a un punt de destrucció agrària que ens està deixant els camps erms, hem descobert que la producció d’un pagès, integrat a la natura, és la que feien els seus rebesavis. La de guardar la palla per fer el jaç als animals o deixar-la directament al camp perquè les bèsties se’n puguin alimentar i altres éssers que hi habiten en treguin algun profit. Sempre que retornes la meitat del que t’ofereix la terra, n’obtens guanys incomptables i ofereixes harmonia en el medi, tot i la teva intervenció més o menys agressiva i coherent en tot el que t’envolta.
Tot això ja ho saben, ja ens ho demostren, ja ho viuen de forma natural perquè són així, aquelles persones que viuen del que la terra els ofereix, es mouen amb el que les cames poden aguantar, guarden el que els cap al sarró. Són anomenats els catedràtics de la naturalesa. Perquè ho saben tot, del seu món, com gaudir sense fer-ne cap malbaratament ni perjudici per altres éssers que hi viuen. Sí, els podem veure de moltes maneres, però podem assegurar que han entès perfectament quina és la seva funció a la terra i només això és el que els interessa aprendre i ensenyar. N’he coneguts alguns, tots amb les seves característiques i alhora tots amb trets comuns, com la seva simple relació amb la vida, el goig i la pau que transmeten en la seva manera de fer. N’he trobat a la ciutat, enmig d’una ebullició d’individus, i a dalt d’una muntanya recollint quatre herbes per compartir una infusió. Avui diuen que s’extingeixen perquè no hi ha alumnes que vulguin aprendre. Potser és cert, però demà n’apareixeran altres perquè sempre tindrem la necessitat d’observar què és això de gaudir simplement de la vida.
Si no n’heu conegut cap, us recomano un documental: Honeyland (‘La terra de la mel’), on coneixereu a una catedràtica de la mel i la integració al món que l’envolta. Com restaura l’equilibri natural salvant les abelles d’un desequilibri social. El relat i les imatges t’absorbeixen en un món llunyà que alhora és proper de desig. La humilitat que transmet la Hatidze Muratova, la seva manera de viure i el seu principi moral de quedar-se la meitat de la mel per deixar-los l’altra meitat a les abelles que n’és el seu aliment. Com també l’acceptació d’allò que s’esdevé i la seva resiliència és d’un gran aprenentatge.
