Va ser un 7 de juliol de 1990, la nit abans de la final del Mundial de Futbol d’Itàlia de 1990. Acompanyats d’una orquestra de 200 músics, dirigida per Zubin Mehta, Luciano Pavarotti, Plácido Domingo i Josep Carreras van sortir a l’escenari de les termes de Caracalla, al cor de la Roma imperial. Era el primer concert d’Els Tres Tenors, una gran troballa entre comercial i solidària que continua amb el rècord Guinness de l’àlbum de música clàssica més venut de la història. Aquella primera trobada de cantants havia de servir per recaptar fons per a la Fundació Josep Carreras per a la lluita contra la leucèmia, però va anar molt i molt més enllà. Va servir perquè l’òpera comencés a sortir dels temples del bel canto –com el Liceu, la Fenice o el Metropolitan– i perquè arribés al cor de la plebs a estadis i palaus d’esports. I va servir per impulsar que Montserrat Caballé i Freddie Mercury cantessin Barcelona al 1992 o perquè els nous aficionats li cridessin a Pavarotti: “Bravo, Tutto, bravo!”, per allò que els seus discos antològics es titulaven Tutto Pavarotti I i II.
Tres anys després de Caracalla, el 8 de maig de 1993, Josep Carreras va actuar al Palau d’Esports de Granollers, l’únic concert del tenor a Catalunya d’aquell any. Els qui van assistir van sortir ben convençuts de l’espectacle. “És curiós el fet que famosos cantants d’òpera ofereixin ara recitals de cançons populars, allunyades de la gran tradició operística. Són dos mons diferents, però és precisament on es demostra com el gran artista sap baixar fins a saber treure -d’algunes obres de relatiu valor musical- la gràcia d’un saber dir i expressar els més diversos sentiments. En el recital de Granollers, això es va posar prou bé de manifest”, va escriure Martí Sunyol, farmacèutic i lletraferit de la Garriga, a la crítica de l’actuació que va publicar a EL 9 NOU.
La qualitat de Carreras era i és indiscutible, però altra cosa va ser la seva capacitat de convocar les masses al Vallès Oriental. A la crònica de l’actuació signada per la periodista Mercè Cabanas s’explicava que el tenor havia connectat amb unes 3.000 persones, “segons l’organització, l’Ajuntament de Granollers” o 2.500 persones, “segons càlculs propis”. Per què aquest detall de l’aforament? Doncs perquè tant una xifra com l’altra en realitat quedaven lluny de les 5.500 localitats que s’havien posat a la venda. I encara una altra derivada: el recital de Carreras volia ser un pas endavant en la campanya de difusió de “Granollers és capital”, el lema municipal del govern de CiU acabat d’estrenar i, fet i fet, al final tot plegat va costar un ronyó.
El 1993 ni les clàusules de confidencialitat ni cap article de la Llei de protecció de dades es feien servir com a excusa per esquivar informació municipal als periodistes. Als lectors del segle XXI, segurament els sorprendrà el nivell de detall dels números de l’actuació de Carreras que va publicar EL 9 NOU. El recital tenia un pressupost de 26 milions de pessetes [uns 156.000 euros]. El caixet del cantant era de 18 milions [una mica més de 110.000 euros], amb l’IVA inclòs. Si el taquillatge hagués arribat a entre 10 i 20 milions, Carreras hauria cobrat un 35% i en cas de superar els 20 milions, el 70%. Òbviament, no es va donar el cas i l’Ajuntament va haver de fer front a un més gran dèficit del previst inicialment i que es preveia de cinc milions de pessetes [uns 30.000 euros].
Milons amunt, milions avall –encara que fossin de pessetes–, contrastaven amb la visita que havia fet Josep Carreras a Granollers feia si fa no fa una dècada. El 27 de març de 1983, el tenor va actuar a l’avui desaparegut cinema Majèstic a benefici de la Residència d’Avis de Granollers, organitzat per l’avui també desapareguda Caixa de Crèdit Granollers i l’Ajuntament. El concert va aplegar unes 1.300 persones i la recaptació va arribar al milió i mig de pessetes [uns 9.000 euros].
“He comunicat molt amb el públic. Com a home i com a artista em sento molt bé. He estat molt còmode al Palau”, va explicar Carreras a la recepció posterior al concert. El cantant –prou murri– sabia que havia tocat la fibra de l’audiència i que ho havia fet reservant per a un dels bisos la cançó Rosó, que li va dedicar a la regidora de Cultura de Granollers, Rosa Ribas, convalescent d’una delicada operació quirúrgica.
