Aquests dies és fàcil que molts nens encara estiguin engrescats jugant amb les noves joguines que els han portat els Reis Mags o el tió, i segur que estarem tots d’acord a dir que jugar és bo per infinitat de coses. Potenciar el desenvolupament personal, despertar la creativitat o cuidar les relacions socials són només alguns dels exemples més recurrents que em venen a la memòria. El joc, per a un nen, és una bona forma de preparar-se per afrontar els reptes que li presentarà la vida quan sigui més gran i li permet simular moltes de les situacions professionals i familiars futures. I és que per poder créixer amb més plenitud, la il·lusió de guanyar és tan important com l’experiència que aporta tastar el gust de la derrota. El fet d’arraconar aquell joc científic per donar més protagonisme a l’artístic, o aficionar-se a un esport d’equip en lloc de tancar-se a l’habitació sol davant de la pantalla ja defineixen quines són les afinitats i ens avança un retrat bastant fidel de la persona.
Per entendre o explicar certs aspectes rellevants de la nostra vida, el joc pot ser un recurs molt valuós i útil. Si parem atenció, ens adonarem que la majoria dels jocs els podem jugar en primera persona o amb una visió més àmplia. Les dues perspectives són igual d’importants, però cal saber-les alternar quan alguna cosa no rutlla. Anar amb bicicleta per un corriol al mig del bosc acompanyat dels nostres amics ens pot proporcionar unes sensacions úniques, però amb una visió limitada al paisatge que hi ha al nostre entorn, en canvi, fer una partida de Monopoli ens mostrarà de forma molt àmplia quina és la nostra situació respecte als altres competidors encara que per altra banda li manqui la preuada connexió amb la natura.
La vida cal viure-la amb tota la intensitat i en primera persona, vibrant amb les coses emocionants que ens ofereix i sentint cada instant, però si arribem a un carreró sense sortida i quedem atrapats cal que canviem el nostre paper pel de l’estrateg que veient tot el terreny de joc mou les peces adequades en la direcció adequada i en el moment adequat.
Qualsevol situació personal viscuda, per complicada que sigui, si som capaços d’observar-la a una certa distància i veure totes les peces que tenim damunt el tauler és molt possible que adquireixi una nova dimensió i aprenguem a relativitzar-la. No podem combatre el foc des de dins les flames, hem de deixar la distància suficient que ens permeti veure el seu abast i d’aquesta manera accedir als recursos necessaris per poder-lo apagar.
Fer girar la rodeta de l’hàmster pot ser un joc molt divertit si necessitem desfogar-nos una estona i cremar calories, però si no volem quedar atrapats eternament en un bucle infinit cal que descobrim la seva veritable naturalesa des de l’exterior. En aquest cas la solució és molt senzilla: només cal saber parar.
