El dia a dia, les persones que m’envolten i la relació que hi mantinc, les obligacions, els drets i la lluita per no perdre’ls, l’habilitat d’acceptar coses alienes que afecten de ple la vida quotidiana, el temps meteorològic que per més controlat que el tenim ens fa ballar el seu ball. Totes aquestes sèries de fets quotidians, i més, absorbeixen tant l’instant present que poques vegades podem posar atenció als nostres pensaments. Com si fos un tren d’una maqueta que va donant voltes sense parar-se a cap estació, perquè el maquinista ha quedat abstret pel moviment del comboi que ell mateix ha provocat.
Necessitem observar el que pensem, per descobrir com vivim. Tan cert és això com difícil aturar-nos a observar els pensaments, perquè aquests durant uns instants desapareixen de la nostra consciència, com el ratolí que s’amaga quan s’adona que ha set descobert. I quan torna a aparèixer un pensament el més normal és que hàgim perdut la concentració, i per tant, l’atenció d’observació. Així, la contemplació és una eina imprescindible per tenir i conservar l’alegria interior. Contemplar a través de la meditació és el camí més fàcil per aconseguir bons resultats. Com també és ben cert, sobretot al principi, que la meditació deriva en frustració per no obtenir resultats satisfactoris al mateix moment de practicar-la, perquè avui tot ha de ser en l’ara, i així no perdre la motivació de seguir indagant.
Amb tot això exposat, us vull compartir un mètode per entrenar l’observació dels pensaments. Es tracta de caminar en la foscor, en l’absència de la llum solar. Ja se sap que caminar és un benefici, tant físic com mental. Per sortir de la monotonia una bona i tranquil·la passejada, un dels millors plaers, tant sensorials com emocionals. Veure els colors de la natura, sentir els cants dels ocells, respirar l’aire fresc de bon matí, omple de joia el cor de qualsevol. És, en definitiva, una connexió entre el jo petit i el tot infinit. Caminar en la foscor, tot i ser menys gratificant, és un bon exercici per posar l’atenció als pensaments que passen a tota velocitat per la ment. Per mi el millor moment, per fer l’exercici, és una estoneta abans de l’alba, el temps suficient per fer una bona part del trajecte. Si el camí és conegut, que recomano que així sigui al principi, hi anem sense cap mena de llum auxiliar, només amb l’ajut de les llums externes, de la lluna o del poble que deixem endarrere. I un cop iniciat el camí posem l’atenció a la por que sorgeix de la incertesa del camí i com s’expressa dins nostre, per continuar l’exploració en els pensaments que l’acompanyen. Ara l’atenció provocada pel temor ens ajudarà a poder observar el que pensem. Pensaments que no seran jutjats, simplement observats per deixar-los anar i posar l’atenció al següent pensament. Per calmar l’activitat mental que ens ajudarà a gaudir del dia que ens espera.
