L’estrès pot anar lligat a la saturació de feina i activitats però també al perfeccionisme i a l’habilitat innata d’algunes persones per avançar suposades coses terribles que els passaran. És el que en certa manera li passa al personatge de la Deb, del musical Dies normals, del qual ja us vam parlar.
La Deb és un personatge obstinat amb la idea de ser algú, de no quedar-se al cul de sac on va néixer, d’obtenir en un futur tota la reputació que vol, el seu gran pis, els seus llibres… cosa que a l’obra es defineix metafòricament com el “gran quadre” o com a voler ser tan alta com un gratacel però no aconseguir-ho.
Tot el seu estrès i agressivitat tenen un clímax en la cançó “Calm”, en què el personatge ens explica la reunió amb la seva tutora per comentar la tesi que està preparant (i que en realitat odia). Veiem-la interpretada per Lu Fabrés en la versió del Versus Teatre:
Molt encertats, el ritme ràpid per transmetre l’estrès del personatge i el canvi que hi ha quan es parla de pau i calma. Ens encanta també el recurs de Manhattan, tant a nivell musical com a nivell de contingut: la profe es pren un còctel amb aquest nom, la protagonista es compara amb Jennifer López a “Va passar a Manhattan”… I, evidentment, ens pixem amb els tocs d’humor sobre la gent zen o el fet que quan finalment troba la calma, després troba que hi ha massa calma.
Es diu que l’autor de la cançó “Calm”, Adam Gwon, ha rebut la influència d’Stephen Sondheim, un dels pares del teatre musical modern i, per entendre’ns, d’això de lligar música i teatre. Justament, Sondheim té una cançó molt similar, titulada “I’m Calm”. Casualitat?
