Les fusions bancàries que s’anunciaven arran de la reconeguda pèrdua de rendibilitat del sector han esclatat amb la confirmació de les converses entre CaixaBank i Bankia per una suma que donaria peu a la creació de l’entitat d’estalvis més gran de l’Estat espanyol. En un sector sensible com el bancari, les lògiques financeres que marcarien qualsevol operació corporativa queden superades per derivades laborals, socials i, sobretot, polítiques. No cal repassar gaire l’hemeroteca dels últims dies per veure com aquestes i altres derivades estan marcant les anàlisis, més enllà de les purament econòmiques.
Caldria, doncs, posar un marc financer a aquesta operació que ja avança de manera imparable. La concentració ha format part del manual bancari des de ja fa més de vint anys. El 1998, el Banc de Bilbao i el Banc de Biscaia feien el primer pas del ball d’integracions que, després d’un parèntesi, es va reprendre arran de la crisi financera del 2008 i anys successius. La lògica d’aquella segona onada anava més enllà de la creació d’entitats més grans i, en molts casos, va ser una veritable plataforma de salvació d’entitats alimentades per un mercat immobiliari que es va manifestar clarament indigest.
La tercera onada que comença ara torna a una lògica més econòmica. Hi ha un punt de partida que és la importància de la mida en un context de marges reduïts. En bona part, la rendibilitat passa per reduir al màxim els costos estructurals davant la forçosa necessitat d’enfortir-se financerament no només perquè així ho dicten les normatives internacionals, sinó perquè –arran de la crisi del coronavirus– s’albiren temps de greus dificultats, amb particulars i, sobretot, empreses que patiran les greus dificultats que provoca la situació de pandèmia internacional. S’acosta un període de gran morositat i només s’espera que hi puguin plantar cara entitats amb múscul financer.
La creació del que seria el primer banc de l’Estat per volum d’actius, al voltant de 650.000 milions d’euros, està en la línia del que dicten aquests nous temps. Si l’operació es materialitza no és difícil pronosticar que vindran temps d’ajustos en estructura, amb reduccions de personal i tancaments d’oficines per evitar duplicitats.
Aquest és un dels primers perills de l’operació, però no l’únic. Només des del punt de vista financer, aquest mateix dilluns l’agència de qualificació Moody’s posava aigua al vi de la fusió amb una nota en la qual, per destacar-ne un titular, adverteix que “la fusió no crearia un banc més fort”. Entre altres aspectes de risc de l’operació, Moody’s recorda el diferencial en les posicions de les dues entitats, ja recollides en la mateixa valoració que en fa l’agència (CaixaBank té una qualificació tres graus per sobre de Bankia, que està a només un esglaó de tenir consideració d’operació especulativa –el que es coneix com a bo porqueria–), hi haurà un increment notable dels crèdits considerats de risc. O sigui, que la valoració creditícia de CaixaBank apunta a la baixa. Almenys per a Moody’s.
Aquest diferencial de posició entre CaixaBank i Bankia és un dels aspectes que cal tenir present en una fusió que no és arriscat qualificar com una absorció. CaixaBank té un valor en borsa més elevat que Bankia i més volum d’actius, d’oficines i de treballadors. Però, tot i entrar amb més força en la nova societat, la presència de l’Estat, que és el principal accionista de Bankia per la forta aportació de diner públic que va ser necessari per rescatar no ja el banc en si, sinó els seus clients i creditors, és un altre dels dubtes de l’operació: saber fins a quin punt l’Estat exercirà la influència en la nova entitat.
Perquè una de les particularitats de l’operació és la derivada política. Primer per la infreqüent intervenció directa de l’Estat en una operació mercantil entre entitats privades. No deixa de ser normal: s’ha de vetllar per una inversió de 24.000 milions d’euros públics en ajuts a Bankia. D’aquests, no se n’han arribat a recuperar ni 4.000 milions. L’Estat hauria de desitjar recuperar el màxim d’aquesta inversió. No serà fàcil, perquè tant les resolucions europees sobre algunes pràctiques de la banca espanyola en general com el judici a Bankia en concret per la controvertida sortida a borsa comporten un risc de costos addicionals en un futur.
La segona dificultat arriba, per dir-ho suaument, per l’enrarit clima polític que la rodeja. L’afany madrileny de sumar poder financer al poder polític que ja ostenta és al darrere del reforç de Caja Madrid en el passat, convertit posteriorment en Bankia. La mala salut financera d’aquell projecte va fer trontollar l’estratègia i l’arribada d’una entitat catalana en origen a liderar el nou projecte financer toparà de ben segur amb recels, com a mínim. Tampoc s’ha d’esperar la benvinguda a Barcelona, amb sectors influents encara contrariats per un trasllat de la seu de CaixaBank a València quan alguns, potser massa il·lusionats, esperaven de La Caixa, si no suport explícit a l’independentisme, com a mínim una neutralitat que aquell moviment va desmentir. Políticament, hi ha comptes pendents per totes bandes.
Les diverses derivades de l’operació no han de deixar de banda els que haurien de ser els més interessats: els clients. Per a aquests, s’obren algunes perspectives que no es poden considerar del tot positives. Els processos de concentració acostumen a reduir les possibilitats de competència i això dona més poder als pocs operadors que quedin en el sector en forma de comissions o de canvis de condicions en els serveis. Aquesta operació i les que s’albiren en un futur (atents al BBVA i el Banc Sabadell) redueixen la competència i faciliten pràctiques menys favorables per al consumidor.
