L’escatologia és inherent a la tradició cultural catalana, però la presència de la controvertida figura del caganer al pessebre no és exclusiva de Catalunya. Tanmateix, al Museu del Caganer, que es va obrir a Centelles ara fa cinc anys, s’hi poden trobar peces procedents d’Itàlia, Portugal, França, Alemanya, Puerto Rico, el Brasil i també d’altres punts de l’Estat espanyol. De fet, els principals productors de figures de pessebre es troben a Múrcia.
Es creu que aquesta imatge es va començar a incorporar als pessebres a partir del segle XVIII, coincidint amb l’època en què les famílies aristocràtiques feien grans construccions monumentals que la gent anava a visitar aquestes festes. Posteriorment, la tradició es va anar estenent a totes les llars amb figures que representaven escenes costumistes, com la bugadera, la pagesa o el rabadà, a part de les pròpies del naixement.
D’aquí n’hauria sortit la figura de l’home desvergonyit que feia les seves necessitats en un racó de l’escena, sempre situat de forma discreta. Les primeres imatges de caganers, però, apareixen al segles XVI o XVII en les rajoles que descriuen diferents oficis tradicionals de l’època, com la que es pot trobar al Museu Etnogràfic de Ripoll. La imatge típica és la del pastor amb barretina que va de ventre ajupit mentre fuma.
El significat de la seva presència al pessebre dona peu a tota mena d’interpretacions. Algunes es relacionen amb el fet català –tot i que no en sigui exclusiu–, amb una escena quotidiana inherent a totes les classes socials i hi ha qui fins i tot ho considera de mal gust o que trenca amb el cànon religiós de l’escena que es representa. Segons el costumista Joan Amades “la gent deia que amb la seva deposició femava la terra del pessebre, que esdevenia fecunda i assegurava el pessebre per a l’any següent”. El també traspassat historiador de l’art Isidre Vallès va ser qui més va teoritzar sobre la figura del caganer i sosté que “es relaciona amb les grans festes i menjades paganes amb què se celebrava el solstici d’hivern”.
A partir de la clàssica imatge del caganer, s’ha anat desenvolupant tota la creativitat pròpia dels artesans que s’han dedicat a produir-ne. A Catalunya n’hi ha un grapat, que han trobat un filó comercial amb diferents oficis, tradicions i personatges populars, que es renoven cada any i en què cadascú desplega el seu propi estil, des dels més realistes, als que ressalten els trets particulars, a mode de caricatura. També se’n poden demanar per encàrrec a mida, perquè avui dia el caganer va més enllà de la típica de figura de pessebre i esdevé també un element de decoració, un objecte de regal per desitjar bona sort, fer una broma, o simplement com a element de col·lecció.
Jordi Sarrate fa més de 40 anys que en col·lecciona. Va començar amb les figures que feien els germans Vidal en un taller del Poble Espanyol de Montjuïc. Pioners en aquest art, van ser els autors a principis dels anys 60 del segle passat i fruit d’un encàrrec, de la primera dona caganera, que representaven amb faldilles llargues, mocador al cap i amb paper higiènic a la mà. De mica en mica, Sarrate va anar ampliant la col·lecció d’aquests i altres “figuraires, com en dic jo” i en va fer una primera exposició amb Amics de Centelles, entitat que presideix, tot i que el pioner a dur a terme mostres de caganers al nostre país va ser Jordi Arruga.
Aquesta exposició a Centelles va ser l’embrió del Museu del Caganer, que es va inaugurar el desembre de 2014 amb 1.234 figures per donar sortida a un material que tenia emmagatzemat en diferents caixes. Actualment, la xifra de figures arriba a les 1.500, disposades en diferents vitrines per mides, temàtiques, o proveïdor. Els procedents dels tallers de Múrcia, del Terrissaire de Caldes, de Josep Pons, de Carme Ferrer, Vidal-Roca, Francesc Gòdia, Núria Valls, Aurora Mas, Scaramuix, Anna M. Pla, Rosa M. Bel, Laura Bladrich i Ester Font, Guillem Duran o Carlos Delgado formen la majoria de la seva col·lecció. Els d’aquest darrer solen estar a la part alta de les vitrines, perquè se’ls vegi el rostre, ja que es caracteritza per fer-los molt ajupits.
El fang cuit és el material per antonomàsia de les figures del pessebre, però al Museu del Caganer se’n poden trobar de plata, fusta, vidre, cartró, llana, cera, guix, xocolata, fang en alta temperatura, resina i, naturalment, plàstic, com una figura adquirida per un euro en un basar xinès que és la més barata de la col·lecció, que amplia cada any en mercats nadalencs. Per la seva dimensió artística internacional, el personatge més representat és el pintor Salvador Dalí i “la millor figura que tinc és el caganer del pessebre vivent de Bàscara”, assenyala Sarrate, membre fundador el 1990 de l’associació Amics del Caganer, de la qual n’ha estat directiu durant 28 anys.
Sarrate teatralitza les visites al Museu del Caganer, on no només s’hi troben figures. Les parets estan decorades de quadres propis perquè “la meva obra pictòrica entronca amb la cultura popular”, també guarda retalls de presa relacionats amb el caganer i obra bibliogràfica sobre una temàtica que ha donat peu fins i tot una tesi doctoral en alemany de Linda Wormsbecher, El caganer. Anatomia folklòrica d’una figura del pessebre català. En una de les sales del Museu es presenten també retaules relacionats amb la tradició centellenca per excel·lència, la Festa del Pi, que cau també enmig de les festes de Nadal. A part de caganers de les escenes típiques de la festa també hi ha el pi caganer, de la mateixa manera que existeix un avet caganer d’Espinelves, del principal productor del sector, un taller de Torroella de Montgrí que cada any fa parada a la Fira de l’Avet. També es pot trobar el caganer del jaciment íber de l’Esquerda, de Roda o el de Ripoll, que fa 25 anys el Cercle Filàtèlic va encarregar a Anna M. Pla ara fa 25 anys i es caracteritza per dur un gall al cistell.
