… de manera imprevisible, imparable, l’arrogància de la joventut es torna subtilesa, s’aprèn a apreciar els matisos, a gaudir de l’observació acurada i detallada dels cicles naturals, de les estacions, de les rauxes de la pluja, de la inexactitud de les neus, de la potència fulgurant i pertorbadora de les llunes plenes, tant intranquil·itzadores, tant repetides, i, així, un passa de passar de tot i viure només de nits, d’amors, de desigs, de velocitat, benzina i hostilitat de quitrà a voler apreciar el vent entre els arbres, el sol a les cames, la variació cromàtica de les imparables estacions, a destriar les diferències indetectables del pas del temps i, de mica en mica, un s’adona que tot finarà, que tot acabarà i que les petites variacions als cabals del riu, al ressò dels trons llunyans més enllà de Coll d’Ares o de la Collada de Toses, les irregularitats a la distribució dels núvols estratosfèrics amagant-se indolents per Serra Cavallera, el Taga o Sant Amant tenen una bellesa infinita i propicien una intranquil·litat més efímera que la mirada de la dona que un estima.
Els arbres canviants, l’aigua d’Heràclit, les notes ínfimes de Brown cantades amb pura tristesa, el fred viu de l’hivern o la fugissera calor de l’estiu que m’abrusen la pell, tan gastada i tan trista, tot s’ajunta i es transforma en una cançó infinita, lunar, de torna irrellevant que repeteixo incessant per no perdre’m al ritme de ball de xiprer.
S’acosta un nou estiu i sembla que els detalls seran els de sempre, els carrers calcinats a la migdiada dels gats, el verdejar insultant i sorollós dels pollancres de la recta de can Casals, els records dels capgrossos del nen que ja no sóc, l’angúnia malparida que tot aquest efímer estiu s’acabarà de seguida en un hivern etern i extrem, repetit, però alguna cosa serà diferent i, possiblement, saber-la apreciar em farà enormement feliç, extremadament metec i la polimatia de la meva vida serà tan insuportable com plaent.
És només llavors que em deturo sol en algun mirador assotat pels vents de l’espai, escolto la vida murmurar en llengües estranyes mentre el ralentí estable del meu bicilíndric presagia angúnies metàl·liques d’espai i de temps, i és només llavors que aquesta cadència cardíaca i calmada m’apaivaga l’ànima, cansada, i és llavors que el sol es pon, sobre el Ripollès, com una bomba termonuclear.
Rock me mama
