Amb la primavera arriben els brots verds. La Comissió Europea va presentar la setmana passada les seves previsions econòmiques de primavera i el que es dibuixa és un panorama relativament més optimista que el de l’hivern, només fa uns mesos. Els auguris que arriben de Brussel·les apunten a un creixement del 5,6% del producte interior brut (PIB) de l’Estat espanyol per a aquest any –tres dècimes més que el que es preveia a l’hivern– i del 6,8% per a l’any que ve, gairebé un punt i mig que la projecció hivernal. Després d’haver estat campió en la caiguda econòmica de la pandèmia, ara l’Estat espanyol serà el campió de la recuperació. La caiguda del 10,8% en PIB de l’any passat quedaria superada, si les previsions es compleixen, el 2022.
Sigui com sigui, serien els creixements més notables de tota la Unió Europea, i la recuperació del PIB prepandèmic, que a l’hivern es preveia per a 2023, arribaria abans, el 2022. Però, com que, com se sol dir, l’alegria dura poc a casa dels pobres, les previsions europees posen una alerta en l’evolució de l’atur, el maldecap constant de l’economia espanyola –i, tot sigui dit, de la catalana–. El creixement econòmic que s’augura no es traduiria en una reducció dràstica de la desocupació. Més aviat al contrari, perquè per a aquest any les projeccions indiquen encara un creixement de la desocupació fins al 15,7%, dues dècimes més que al 2020, i que no seria abans de 2022 quan emprendria un poc espectacular camí de baixada per situar-se en el 14,4%.
Això és el que indiquen les previsions que no sempre l’encerten, per no dir que el més normal és que siguin massa optimistes. L’habitual Diana Esade, que cada any analitza fins a quin punt l’han encertada la gran quantitat d’organismes i consultores que fan projeccions econòmiques, torna a mostrar que entre allò que els analistes pressuposen i la realitat hi ha, si no un abisme, almenys sí una esquerda ben visible. Com que seria injust comparar les previsions fetes abans de la pandèmia, aquesta vegada la Diana es fixa en el que van preveure una vintena d’entitats públiques i privades i el que es pot constatar, un any més, és que els encerts venen més de les segones que de les primeres. L’any passat l’únic encert va ser de l’Institut d’Estudis Econòmics –amb vinculacions amb la patronal CEOE.
Per calibrar la credibilitat que es pot donar a la previsió que ara ha fet la Comissió Europea, la Diana Esade mostra que l’any passat aquesta institució es va desviar un punt i mig en la previsió respecte a la caiguda real de l’economia de l’Estat. Es va quedar curta quan va presagiar que aquesta caiguda es limitaria al 9,4%. Clar que encara era més optimista el govern espanyol, que ho havia fixat en el 9,2%.
L’informe de la Comissió Europea de la setmana passada sí que dona alguna pista sobre les tendències. I aquestes són més positives que les de l’hivern perquè llavors encara era una incògnita com avançaria la campanya de vacunacions, que té una incidència en sectors tan claus –encara– en l’economia espanyola com la restauració, l’hostaleria i el turisme. Si aquesta relació directa entre vacunació i turisme es confirma, hi ha més opcions que el creixement sigui ràpid. Però com que no tot depèn del turisme, encara hi ha altres condicionants que determinaran si la recuperació és a prop o és lluny, com l’accés als fons europeus.
Aquests fons europeus arriben amb certes condicions, el compliment de les quals, com ja s’ha pogut veure en les mesures que han transcendit del document que ha presentat l’Estat espanyol a Brussel·les –el pla de recuperació, transformació i resiliència–, no estarà exempt de polèmiques. El comptes públics actuals estan actualment dopats perquè la Unió Europea ha relaxat les habituals regles sobre dèficit i deute (per fer memòria, la situació ideal seria que no es gastés l’equivalent a un 3% més del PIB respecte del que s’ingressa i que el deute no superés el 60%). Haver relaxat aquests límits ha suposat que els estats, no només l’espanyol, hagin pogut superar els llindars de despesa. Era una necessitat en una situació pandèmica que exigia grans esforços en matèria sanitària i també en ajuts per a empreses i treballadors.
L’estadi ideal semblaria ser aquest, sense límit de dèficit per atendre totes les necessitats. Però passa que quan s’ingressa menys que el que es gasta, la diferència s’ha de cobrir amb més deute. I, per norma general, aquest deute s’ha de pagar. Anar-lo incrementant il·limitadament comportaria hipotecar les generacions futures. La Unió Europea posa ara unes condicions abans que les posin els creditors. Vol estar convençuda que, o bé amb més ingressos o bé amb menys despeses, els desequilibris pressupostaris no es dispararan.
És en aquest context que prenen molta transcendència les paraules del governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, en la presentació de l’informen de la institució corresponent a 2020, quan exigeix consens polític per afrontar les reformes que s’hauran d’afrontar. Ja no només són reformes econòmiques (n’hi ha de pendents i, algunes de molt espinoses, com les referides al mercat laboral o a les pensions), sinó de caràcter productiu, amb la irrupció imparable de la tecnologia i la necessària cura ambiental.
No és que hagi descobert l’Oceà Índic, però en temps de confrontació permanent i maniqueismes en els quals els dolents sempre són els altres, demanar l’entesa s’està convertint en un acte revolucionari.
