Un llibre de més de 800 pàgines es manté com el més venut de no ficció en les últimes setmanes a Catalunya. És la ‘Història mundial de Catalunya’ (Ed. 62), que ha coordinat Borja de Riquer. Una visió inèdita de l’esdevenir de Catalunya, des de la prehistòria fins als nostres dies, sempre vinculat al curs general de la història. L’historiador barceloní ha incorporat fets econòmics, socials, tecnològics i culturals a aquesta panoràmica, que dibuixa Catalunya com un país sempre obert que ha mantingut la seva personalitat.
Hi ha hagut experiències de llibres semblants en altres països, que han tingut èxit. Per això l’editorial li demana que ho traslladi a Catalunya?
Potser un dels problemes que tenim els historiadors és la dificultat per a la divulgació amb un cert rigor i amenitat. Hi ha historiadors que sembla que escriguin per als col·legues i no per al conjunt de la ciutadania. Per això la divulgació queda en mans de gent poc especialitzada, i per tant no arriba amb la seriositat que caldria, o queda reduïda a poca gent. L’experiència de l’Histoire mondiale de la France, de Patrick Bucheron, ha inspirat casos semblants; una d’italiana, la catalana –que és la tercera–, acaba de sortir l’espanyola, i, que jo sàpiga, estan en curs l’alemanya i l’holandesa.
Per què té tant d’èxit aquest model?
Primer, perquè no és una història sinó un producte historiogràfic que complementa les visions històriques a base d’aprofundir en una temàtica, un fet o un personatge que té una certa rellevància.
I això de mundial?
L’adjectiu mundial l’apliquem en el sentit d’aquells fets que tenen una transcendència que repercuteix fora de Catalunya, o bé és el resultat d’influències que venen de fora i que adopten aquí característiques especials. Aquest país ha estat un passadís i ha rebut influències de tota mena: polítiques, econòmiques, culturals, tecnològiques… Un petit laboratori que després ha fabricat la seva pròpia fórmula, i l’ha expandit cap enfora. Com que és un país obert, és fàcil trobar episodis de la nostra història que tenen la rellevància del contacte amb la història i, al mateix temps, de ser prou singulars. Al llibre presentem 124 episodis, des de la més antiga prehistòria, fa 400.000 anys, fins a l’any passat.
Segur que encara algú li dirà que hi troba a faltar coses. Fer aquesta tria no és fàcil.
Tota selecció no deixa de ser subjectiva i discutible, pot haver-hi gent que digui que hi falten coses, i potser alguna d’important. És una tria feta per mi i els assessors que m’han ajudat, buscant fets coneguts que puguem oferir amb uns altres ulls. En altres casos, són autèntiques novetats, perquè són poc coneguts o impliquen la formulació d’una nova tesi. No és una síntesi de coses conegudes. Perquè en cada cas hem anat a buscar no el publicista sinó l’investigador, el que pot oferir el darrer debat del món científic. En quatre o cinc pàgines cada capítol, i entenedor.
Això que vostè en diu alta divulgació…
Divulgació sense abaixar el rigor, ni desconcertar el lector amb massa notes. Al final hi ha una referència bibliogràfica per si algú en vol saber més.
La connexió d’allò que ha passat aquí amb el context ibèric, mediterrani o europeu, s’ha treballat poc en la historiografia?
A vegades s’han fet històries molt tancades. I la història no ho és, en general. Està plena de finestres, i sobretot en un país com aquest que té una especial ubicació, al costat de veïns poderosos: França, Castella… Ens hem hagut de projectar políticament, econòmicament i culturalment. Hem fet d’espies industrials i també hem fet de copiadors. Som un país dinàmic i innovador, que ha canviat molt per l’impuls de la seva gent. Això vol dir tenir els ulls oberts al món i saber què fan a fora. Els polítics dels segles XVII i XVIII ja miraven a Holanda i Anglaterra, on veien models que els agradaven més que aquells que coneixien. La intel·lectualitat catalana mirava a París al XIX i principis del XX perquè a Madrid no hi trobava res que li semblés atractiu. I ara, a Berlín o a Londres… Es busquen connexions allà on es creu que podem trobar referents. És significatiu que no ho facin cap a la península Ibèrica: a Madrid no se’ls ha perdut res, tot i que és el centre polític.
Buscar constants en períodes tan llargs de temps és difícil, però vostè n’ha dit dues: un país de trànsit i un país que mira al món.
Com totes les històries, la nostra té moments de més dinamisme i esplendor i altres de decadència. Però aquest país mai no s’ha tancat en ell mateix, fins i tot en els moments de reculada. Quan es deia que hi havia decadència, els historiadors diuen que va ser relativa. És evident que Catalunya no participa de l’epopeia colonial americana, però gràcies a això no es veu involucrada per les guerres de Flandes que arruïnen Castella. La resistència del segle XVII és a la voluntat de la monarquia que la Corona d’Aragó participi en les guerres del rei per Europa, que des de la perspectiva catalana no tenien cap mena d’interès. Aquí ve la gran batalla de defensar, a partir de les constitucions catalanes, que només participem en aquelles que ens afectin directament perquè som envaïts. Quan els francesos, al segle XVII, envaeixen el Rosselló, la Generalitat mobilitza un exèrcit per defensar Perpinyà… però què se’ns havia perdut a Flandes?
La nostra història va en paral·lel a les d’altres nacions d’Europa fins a principis del segle XVIII? El 1714 és un trencament?
El model de la dinastia dels Àustries és conflictiu, però que d’alguna manera respectava la pluralitat. Era una monarquia composta: cada membre de la confederació tenia la seva singularitat institucional. En què hauria acabat derivant això? No podem especular, però és evident que es talla a principis del XVIII. El model que imposa la dinastia dels Borbons significa la liquidació de les institucions anteriors, la centralització total i la imposició de les institucions castellanes a tots els regnes de les Espanyes. Això implica la pèrdua de capacitat de participació en institucions –les Corts, la Generalitat– que potser no governaven del tot, però sí eren un contrapès de poder que frenaven els reis. Els podien dir no i havien de negociar. Desapareix la negociació!
Tampoc és que abans d’això hi hagués una democràcia…
No. Però sí que eren institucions representatives de certs sectors –noblesa, clergat, ciutats, burgesia– que podien actuar com a defensors del país. Quan desapareixen, s’imposa una absoluta verticalitat, les autoritats més destacades no són del país, i s’introdueix un sistema de captació a base de venda de càrrecs que trenca amb la tradició de control que hi havia. Fins i tot als consistoris es podien frenar batlles autoritaris! Superar això no és fàcil.
I triga molt. Fins a la Renaixença?
No. A la primera que poden. A les Corts de Cadis, els Antoni de Capmany i companyia ja recorden que teníem unes institucions que van ser liquidades, i a l’entrada d’un nou cicle demanen que es reconegui la singularitat de Catalunya. Ha passat un segle, i el mateix Capmany diu que no es vol restaurar el mateix que hi havia, però sí alguns instruments de control del poder. A vegades, la historiografia castellana ho ha ignorat, ha dit que no quedava record de les institucions perdudes. Mentida! En la memòria històrica, no sols de la generació que perd la guerra sinó dels seus fills i nets, continua present el que han perdut. I a la que poden, ho recorden. L’any 1760 hi ha un memorial a Carles III, que acaba d’arribar a Nàpols, en què des de la Corona d’Aragó se li diu que el nou sistema no funciona, que cal trobar formes de govern diferents perquè les que van ser imposades l’any 1714 no funcionen. I això ho diuen autoritats felipistes, és a dir, botiflers!
“Catalunya és el lloc més dinàmic de la monarquia espanyola”
Després de tres segles, que continuïn existint com a nació és excepcional?
Cada país té la seva història. El fet distintiu és que des de finals del segle XVIII, Catalunya és el lloc més dinàmic de la monarquia espanyola, i això crea uns nous problemes afegits als polítics. En el cas d’Escòcia, per exemple, la societat no és tan dinàmica. Les necessitats d’aquesta societat no són sempre ben vistes pels governants, que tenen actituds de prevenció fins i tot davant de la industrialització. És significatiu, per exemple, que al llarg del segle XIX aquest fet no planteja cap gran debat polític al Congrés o al Senat. Parlen d’aranzels, de fiscalitat… però el que significa la indústria i com haurien d’actuar els governants respecte a ella, pràcticament no apareix. Al contrari, només apareixen els problemes d’ordre públic que planteja l’obrerisme. És un fenomen nou, davant del qual s’opta per la prevenció: que no s’estengui la industrialització. Hi ha discursos increïbles, com el d’un senador que proposa treure les fàbriques de Barcelona perquè la ciutat deixi de ser conflictiva!
Una Espanya eminentment agrària, que no entén la Revolució Industrial…
Catalunya ja es mou en les pautes socials de l’Europa més avançada mentre que els polítics espanyols encara pensen en esquemes antics. La revolta de la Jamància de Barcelona l’any 1843 és molt semblant a la Comuna de París de l’any 1870. Tres dècades abans! Aquest país està molt marcat per la industrialització. Allò que s’anomena la petita Anglaterra acaba essent molt important, i els governants espanyols no hi saben aplicar cap altra teràpia que l’espasa. Prohibicions i repressió. Un fenomen nou, conflictiu i difícil de tractar necessita una actitud del governant de veure què té de bo. No la de negar la seva existència, i com a única teràpia la d’enviar l’exèrcit: això pot funcionar una o dues vegades, però no pots estar permanentment utilitzant l’exèrcit com a força d’ordre públic.
Però això va continuar al segle XX: la dictadura de Primo de Rivera respon encara a aquest esquema.
I és això el que crea les bases perquè aparegui el nou catalanisme, que primer és relativament minoritari però després s’amplia. D’entrada, els governants de Madrid no entenen aquest país, no solament és el problema de la llengua i la cultura. No entenen aquesta societat! Tenen el poder i no ens donen solucions. A la que nosaltres, els catalans, hem intentat participar en el poder, i des del poder oferir propostes per Catalunya, no ens ho han deixat fer. Aquí hi ha una gran frustració per no ser el Piemont d’Espanya…
Quin paral·lelisme hi ha amb Itàlia?
Unificació d’Itàlia liderada des del Piemont, i Roma acceptant aquesta direcció. La nova Itàlia la construeixen els més dinàmics. Als piemontesos d’aquí, els catalans, no ens deixen participar activament de la política espanyola, sempre n’hem estat marginats. O acceptar les seves regles del joc, i ser uns més d’una política que es cuina a Madrid. Com deia Valentí Almirall, el problema no és Catalunya, és Espanya.
No voldria passar per alt la quantitat de referències culturals que surten als articles de la Història mundial de Catalunya, des de l’art rupestre fins al darrer concert de Raimon…
És un fet distintiu del país: la cultura ha tingut un protagonisme molt gran. Ja des de l’edat mitjana i els trobadors, estava en les pautes del que era la més important cultura europea del moment. Això es recupera a partir del XIX i XX. Els modernistes volen donar a la nostra cultura una nova dimensió de modernitat i europeisme. No solament en la literatura, sinó en altres manifestacions. Aquí hi surt La Fura dels Baus, que és una renovació total en el món de l’espectacle. Em sembla molt rellevant del que és la societat d’aquest país. La catalanitat s’ha expressat de formes molt diferents.
Fins i tot amb un cotxe, com l’Hispano Suiza, que derrotava les grans marques del seu moment en les curses i hi competia en luxe…
No ens hem volgut quedar en els fets històrics més canònics, més coneguts, que també hi són però mirats d’una forma diferent. L’Hispano Suiza, malauradament, no apareix als llibres d’història, i hi hauria d’aparèixer. Com tampoc Grífols, que comença amb una societat familiar i és l’única empresa catalana que és líder mundial en el seu àmbit. Són complements que destaquen la rellevància de la panoràmica general.
