Ficar-se en la pell d’un personatge real és un repte per a qualsevol actor. Si, a més, aquest personatge és una estrella superconeguda, encara més: l’espectador serà implacable en la comparació. Si aquesta estrella és Freddie Mercury, l’actor s’enfronta directament a una proesa. Per tant, ja d’entrada, reverència a Rami Malek per haver-se aventurat a interpretar el carismàtic líder de Queen i haver-se’n sortit més que dignament. Sobre la seva feina se sustenta, tota sencera, Bohemian Rhapsody, pel·lícula dirigida per Bryan Singer que està rebentant taquilles a tot el món.
Hi ha algunes coses que poden contrariar els fans. En primer lloc, és la història de Freddie Mercury, no pas de Queen; l’argument se centra en els moments clau de la vida del cantant, molts dels quals, naturalment, coincideixen amb moments clau de la vida del grup; s’obvien, però, discos, cançons i d’altres aspectes que molts trobaran a faltar. A canvi –i això està prou bé– la cinta descobreix facetes menys conegudes de Mercury i el veiem en els seus orígens, en la intimitat i en el dia a dia del grup. En segon lloc, el relat és superficial i edulcorat, segurament per fer-lo atractiu a més ventall de públic. I farcit de mentidetes: per motius dramàtics, alguns totalment injustificats, molts fets no s’expliquen com van ser realment i d’altres es presenten en moments completament diferents de la realitat. Dubto molt que Bohemian Rhapsody sigui recordada per la història que explica.
En canvi, sí que ho hauria de ser per la música, element central que el director tracta amb la cura que l’ocasió es mereix i sota la supervisió de Brian May i Roger Taylor, membres originals del grup. Reviure directes de l’època gloriosa de Queen amb la potència sonora i la magnificència visual d’un cinema és una experiència electritzant que assoleix el punt més emocionant al final de la pel·lícula, amb una prodigiosa reconstrucció de la cèlebre actuació al Live Aid, el 1985: la reproducció fidel de tots els detalls, les interpretacions dels actors, plans espectaculars i una música colossal provoquen una explosió d’emocions; al cinema els espectadors vibraven, cantaven, ploraven i, al final, aplaudien a la pantalla com si el concert fos real. Les ocasions per viure la música dels Queen originals amb aquesta intensitat són molt escasses. Aquesta és la gran aportació de Bohemian Rhapsody, i motiu més que suficient per anar-la a veure. Segurament, quan llegiu això encara ho podreu fer.
