Sovint penso que néixer el 1970 va ser com fer-ho a mig camí d’allò que interpretem com un dels moments més foscos de la història de la humanitat, i la porta a un futur tecnològic que no sabem què ens oferirà, però que mentre hi hagi humans al món continuarà tenint episodis de foscor i tristesa. Tot just tres dècades enrere el centre d’Europa estava governat pel terror. Adolf Hitler i el seu tercer Reich imposaven la bogeria d’unes idees totalitàries, supremacistes, racistes i assassines, fins que el món mitjanament civilitzat no s’hi va oposar seriosament. En canvi, tres dècades endavant internet apareixia en les nostres vides per mostrar-nos que l’evolució era possible, i posteriorment enfonsar-nos de nou en la misèria un cop les grans corporacions i empreses van prendre’n el control. I, de fet, si mirem cap a Ucraïna, ens adonem que tot plegat tampoc està excessivament gaire lluny de la barbàrie de fa vuitanta anys.
Però clar, encara que de vegades m’atribueixo edats inversemblants –per més certes que jo les cregui– en realitat vaig néixer aquell 1970 on Jeff Lynne va crear l’Electric Light Orchestra, Terence Hill i Bud Spencer protagonitzaven Le llamaban Trinidad, i el capità de la policia novaiorquesa George Stacy, pare de la bellíssima Gwen, moria accidentalment durant una baralla entre Spider-man i el Doctor Octopus, del còmic del novembre. I en aquella dècada que tot just s’encetava, el món, Catalunya i Ripoll semblaven un lloc considerablement més perillós on viure. Recordo que durant la meva infantesa i joventut s’havien fet alguns espectacles automobilístics al camp de futbol, on les derrapades, les frenades i sobretot els salts entre un trampolí i un altre, amb tot de gent estirada a sota, deixaven la llei que obliga a portar el cinturó de seguretat en una simple broma de mal gust. També van ser anys en què els espectacles amb humans amb deformitats es passejaven per les fires de la festa major, o en què maltractar el teu fill o la teva mascota al mig del carrer, no tothom ho considerava del tot mal fet.
Potser per escapar una mica de tot plegat, com sovint encara ho faria ara mateix, em recordo davant d’un televisor en blanc i negre, veient com el Roadrunner, conegut entre nosaltres com el Correcaminos, posava a prova la tossuderia del Coiot en uns dels diversos dibuixos animats que ens animaven quan sortíem de col·legi, i que desgraciadament sempre duraven molta menys estona del que jo desitjava. Gràcies a ells, cada vegada que veiem la paraula ACME escrita a qualsevol lloc, ens remet als artefactes que el mamífer utilitzava per fracassar en el seu enèsim intent d’atrapar a l’ocellot malxinat. Bip bip.
