Biel Cussó (Barcelona, 1979) forma part de les generacions d’escriptors que han renovat la novel·la negra catalana. ‘Sang freda’ (Crims.cat) va ser el seu debut en el gènere, després d’haver publicat diversos títols de ciència-ficció. Un relat que té com a protagonista el sicari Vladimir, personatge al qual vol donar continuïtat. Cussó busca la tranquil·litat de la muntanya, primer al Ripollès i ara a la Garrotxa, per continuar una carrera com a escriptor que compagina amb la feina de dissenyador multimèdia.
Sang freda és la seva primera novel·la negra. Vostè venia del món de la ciència-ficció…
Era més aviat novel·la fantàstica, que es tendeix a unir amb la ciència-ficció, i de caràcter juvenil. O sigui, que no tenia res a veure amb la novel·la negra. Tot i que alguna vegada m’han preguntat si seria possible d’escriure una novel·la fantàstica i negra alhora…
I què ha contestat?
Que sí. I com que m’agrada fer invents no descarto posar-m’hi algun dia.
Sang freda deriva d’un projecte anterior, que no va arribar a bon terme, en el que ja hi apareixia el sicari Vladimir. Li va semblar que tenia potencial?
Això és una cosa que m’encanta que passi. Al moment em vaig quedar parat, en veure que tenia més força que els altres personatges. I que al mateix temps no podia pertànyer a aquella història, com a secundari, que havia de ser el protagonista. D’aquí va sortir la història, i no em va costar gaire donar voltes a la seva vida per saber quin relat voldria explicar. El procés de creació de Sang freda, en aquest sentit, ha estat una mica estrany, però m’ho he passat molt bé. I m’agrada explicar això perquè ha estat important.
És allò que es diu, de la vida pròpia dels personatges, i del poder que tenen de conduir l’autor cap allà on volen ells.
I són capaços, fins i tot, de fer que aturis un projecte per començar-ne un altre. D’aquella novel·la d’on surt Vladimir, en devia portar més de la meitat, i crec que algun dia la continuaré. El personatge de Vladimir, per cert, ja va quedar suplantat per un altre. Si mai la continuo, ja no hi sortirà.
Vladimir és un sicari d’origen rus. Amb molta experiència en la seva feina. I un dia rep un nou encàrrec, aparentment fàcil…
Quan el vaig moure de novel·la i donar-li una història pròpia, li vaig afegir uns trets de personalitat que no tenia. Com aquest sentiment que té d’injustícia general del món. Tot i ser un assassí a sou, és capaç de veure que en el món existeixen aquestes injustícies. La seva manera de solucionar-les és ficar-s’hi. Compartim el sentiment, també és la meva manera de veure el món. Però ell arribaria a un extrem a què no arribaria jo, evidentment. Fa comentaris, per exemple, sobre el preu d’un cotxe que té un empresari determinat, que podrien ser els meus també. Aquestes coses m’afecten molt, i vaig voler reflectir-les en el personatge, però portades a un punt de ràbia. D’una ràbia que a vegades ell mateix no controla.
Al seu costat, hi ha dos altres personatges que dibuixen un triangle de peces que acaben encaixant. Un d’ells, precisament, un empresari d’èxit. I l’altre, un policia amb frustracions…
Quan tenia el personatge de Vladimir, n’havia de buscar d’altres. Com que tot el procés va ser força estrany, no vaig fer escaleta de la novel·la, i tot es va basar en crear personatges, deixar fluir els seus passats i posar-los en ordre perquè els puguem descobrir a mesura que anem llegint. Aquests altres dos personatges, els volia també amb passats foscos i tèrbols, com el del mateix Vlladimir. I també que fossin de psicologia complexa. Un policia amb una frustració perquè no ha aconseguit arribar on volia, i que té el drama d’una mare gran a casa. Seria un antiheroi, però que al final anirà més enllà de les possibilitats que sembla que tingui. L’altre, l’empresari, és la víctima del darrer assassinat de Vladimir. Un home ric, però que al lector li acaba essent proper i una mica simpàtic. Hi ha una història més o menys divertida per presentar-lo…
Només direm que sobreviu a un primer intent d’assassinat perquè al matí li agrada prendre un cafè abans que res més…
La ironia és un recurs que m’agrada molt i que em surt natural, no decideixo quan posar-n’hi una dosi…
Òbviament, no explicarem el final. Només direm que aquelles peces que al principi poden semblar disperses acaben encaixant. Em fa pensar en un guió de cinema, no?
Totes les històries haurien de tenir un final coherent, sigui quin sigui el format en què s’expliquin. I jo aquí volia forçar fins al final el dubte del lector: arribar dos capítols abans que s’acabi la història i que encara s’estigui preguntant com acabarà. I pel retorn que he tingut, em sembla que ho he aconseguit, i que els ha agradat. Jo en dubtava molt, d’aquest punt: per culpa d’això, la novel·la es va estar dos anys en un calaix. No volia caure en el parany d’algunes pel·lícules o sèries que decepcionen per un final absurd, o massa fàcil.
Si alguna cosa tenen en comú els tres personatges és que la seva ment s’escapa i construeix històries, imagina, projecta…
M’agrada fer això. Quan vivia a Barcelona i agafava el metro, m’agrada observar els altres passatgers i imaginar com podrien ser les seves vides. En un trajecte de tres parades, em podia fer una pel·lícula sobre les vides de deu o dotze persones! M’agrada observar. I aquí vaig voler anar un pas més endavant. L’Aniol, l’empresari, és el que té sobretot aquest poder: no només d’imaginar-se les vides dels altres, sinó de què això es converteixi en realitat. I serà de vital importància en la trama…
El fred hi és molt present, en l’ambient que envolta Sang freda, encara que les descripcions ens remetin a Barcelona. Vladimir encara voldria que en fes més, de fred…
També és un ingredient de la novel·la que dubtava de si acabaria funcionant. Volia que el fred fos un protagonista més, i en una novel·la més aviat curta, tenia els meus dubtes. A mi sempre m’han apassionat aquests paisatges freds, de la Sibèria o del nord d’Europa… Els tenim en els records de quan Vladimir era petit, i acompanyen el lector en tota la història.
Ja li han dit unes quantes vegades que tot això recorda Fargo, fins i tot per la portada…
Ja m’agrada, ja! Però no era la meva intenció…
Seguirà en el camí de la novel·la negra, després d’aquest primer èxit?
Aquesta la vaig escriure sense saber que seria negra, i ho va acabar essent. En vaig escriure tot seguit una altra que volia que ho fos… i va anar per un altre camí. Aquesta està en un calaix, esperant el seu torn també. És un procés que em funciona, deixar-les reposar i al cap d’un temps tornar-hi.
Quins ingredients ha de tenir una bona novel·la negra, per a Biel Cussó?
Sóc lector de novel·la negra, però de fa relativament poc. Potser aquesta ho va acabar essent perquè em va coincidir en aquest moment. Entenc que ha de tenir morts, i que hi hagi també un component social.
Sang freda el té, aquest component social?
Amb comptagotes, però el té. Que hi hagi una parella de policies homosexuals, per exemple. Ho reivindico des de la normalitat, i no vull que sembli estrany. O la ràbia que acumula Vladimir per les injustícies que va viure en el seu passat a Rússia, on la gent molt rica es feia encara més rica a costa de la misèria de famílies com la seva.
La novel·la negra viu un bon estat de salut a Catalunya? Hi ha editorials i col·leccions, hi ha festivals literaris, hi ha crítica especialitzada…
És bonic, i m’agradaria que es pogués extrapolar a altres gèneres. Anar a festivals a presentar aquest llibre és un luxe: coincideixes amb escriptors, amb lectors, amb editors… amb la gent que munta aquests festivals, que es desviu perquè estiguis bé. És com una família, hi he trobat un munt d’humanitat. Puc explicar-li una anècdota que em va agradar molt?
I tant!
Vaig anar, aquesta primavera, a L’Espluga de Francolí. El festival que hi fan es diu El Vi Fa Sang. Els organitzadors demanaven que cada comerç del poble personalitzés el seu aparador amb una de les novel·les que es presentaven. La meva li va tocar a una botiga de roba, que va muntar un aparador amb playmòbils on hi havia una de les primeres escenes del relat: una sala de reunions, amb tot de gent morta. Amb un nivell de detall increïble, que em va posar la pell de gallina. Era diumenge i estava tancat, així que vaig demanar el telèfon d’aquesta botiga i els vaig trucar després per donar-los les gràcies!
Els clubs de lectura són un altre àmbit en què la novel·la negra ha fet forat. Quina opinió en té com a autor?
L’experiència de llegir sempre l’he tinguda com una cosa meva, i poques vegades parlo dels llibres que llegeixo, excepte amb dos o tres amics. Potser sóc una mica estrany en aquest sentit. Però després veus com funcionen aquests clubs de lectura de les biblioteques i et vénen ganes de participar-hi. Des del punt de vista de l’escriptor, m’agrada molt perquè hi puc parlar obertament de qualsevol detall sense haver de pensar que desvelo massa informació, com a les presentacions o les entrevistes. En aquesta novel·la, per exemple, parlar del final seria matar-la!
