Bhutan és un país tranquil, majoritàriament budista i fins fa relativament poc completament tancat al turisme exterior. La meitat del seu territori, que s’estén per la vessant sud de l’Himàlaia, està protegit per llei.
A Bhutan la preservació del medi ambient forma part de l’anomenat “índex de felicitat bruta”, un concepte inventat pel rei Jigme Singye Wangchuck l’any 1972, i que tenia com a objectiu relativitzar la pobresa econòmica del país. La valoració de l’índex de felicitat es basa en l’opinió dels habitants cap a diversos temes: el seu benestar psicològic, l’ús que fan del temps, la vitalitat de la comunitat, la cultura, la salut, l’educació, el nivell de vida o la diversitat del medi ambient. El govern obté aquesta informació a través d’enquestes periòdiques als seus habitants i assegura que, veient les respostes, Bhutan és el país més feliç del món. La millor manera de comprovar-ho és visitant el país en persona, per això avui parlarem de què podem trobar a aquest país menut de la falda del cim del món.
L’única manera d’arribar a Bhutan és amb avió, i no és ben bé senzill. Els pilots autoritzats per aterrar a Bhutan no arriben a la vintena en tot el món, i tots treballen per la companyia local. Es tracta d’un aeroport col·locat ben bé entre muntanyes, i cal certa habilitat per aterrar-hi sense imprevistos. Tot i això, a dia d’avui la tecnologia permet viatjar a Bhutan amb total seguretat. Cal tenir en compte, això sí, que només s’hi pot volar des de Tailàndia, el Nepal o l’Índia, així que caldrà fer escala en un d’aquests països obligatòriament si ens volem endinsar al país de la felicitat.
L’aeroport, curiosament, no es troba a la capital, Timbu, a causa de la situació geogràfica que fa tant especial aquest país. El nostre punt d’arribada, doncs, és la ciutat de Paro. Si visiteu la ciutat en diumenge tindreu l’oportunitat de gaudir del mercat setmanal. Val la pena, diuen que el mercat és el cor del poble, i és veritat. Ben mirat, aquest no és pas gaire gran, però desprèn un aire tradicional, i és una molt bona introducció a alguns dels productes locals del país, des de la mel orgànica de Tsirang fins a uns quadradets de pell de vaca seca, més aviat gelatinosos, que es venen com a aperitiu i s’anomenen khoo. Són típics també els productes derivats del iac, l’equivalent a les nostres vaques, però més grossos i llanuts. Són els ungulats capaços de viure més amunt sobre el nivell del mar, i els podem trobar a les serralades de l’Himàlaia i les muntanyes de l’Àsia central, tant domèstics com salvatges fins als 6000 metres d’altitud.
Si viatgeu al Bhutan, no podeu marxar sense assistir a un dels acolorits festivals tradicionals. N’hi ha força durant tot l’any, però un dels més recomanables és el que celebra l’arribada de les grues a la vall de Phobjikha, i que té lloc al novembre. Les grues són ocells imponents, de més de dos metres d’envergadura i cinc quilos de pes. Tenen un coll llarg i negre, amb el característic toc vermell a sobre el cap. A Bhutan són venerades dins la religió budista, i estan protegides culturalment a tot el territori del país. El festival té l’objectiu de conscienciar la població de la importància de conservar aquests ocells en perill d’extinció. Durant el festival es canten cançons i es fan balls populars, i els més atrevits es disfressen per a l’ocasió, amb màscares i vestits en honor a les preuades grues. Un cop gaudit del festival, és molt recomanable esmunyir-se entre les valls amb un bon guia per observar aquests ocells majestuosos en persona, mal que sigui a certa distància.
Seguint amb la fauna, a Bhutan tenim l’oportunitat d’observar un dels primats més amenaçats del món: el langur daurat, que només podem trobar aquí i al nord de l’Índia. Es tracta d’un mico més aviat petit, amb el pelatge del característic color daurat o a vegades tirant cap a color crema. Té la cara ben negra i una cua molt llarga, que a vegades passa del mig metre. A Bhutan, només el trobarem a la regió de les muntanyes negres, probablement saltant hàbilment entre arbres altíssims, ajudant-se amb la cua per mantenir l’equilibri.
Seguint amb el nostre recorregut cap a llevant anem a parar a Punakha, per contemplar una de les obres arquitectòniques més espectaculars del país, el Dzong de Punakha. És un monestir budista construït entre els anys 1637 i 1638, i actualment és la casa d’hivern del Cos de Monjos central de Bhutan. Es tracta d’un dels edificis més representatius de l’arquitectura de Bhutan. Ubicat entre dos rius, el Dzong s’alça imponent, i a la primavera, els famosos arbres de jacaranda esclaten de violeta i inunden les ja magnífiques vistes del temple. Les passes dels monjos que habiten el temple ressonen pels passadissos, i les gruixudes parets els refugien de les inclemències del temps. Tot i així, a causa de la delicada ubicació pròxima a l’aigua, les inundacions són relativament freqüents i cal fer reformes per mantenir dret el monestir.
Per acabar, seria pecat deixar Bhutan sense visitar un dels temples més espectaculars de l’Àsia, i probablement del món. Estem parlant del monestir Taktsang Palphug, més conegut com a Niu del Tigre. Penjant literalment del cingle, a uns 1000 metre d’alçada de la vall de Paro, el Niu del Tigre va ser construït l’any 1692. El van construir just al costat de la cova on diuen que el Gurú Padmasambhava, (introductor del budisme a Bhutan i una de les deïtats principals), va passar-se meditant tres anys, tres mesos, tres setmanes, tres dies i tres hores cap al segle VIII. L’accés, com bé imagineu, no és senzill. Només s’hi pot accedir a peu o a cavall, i cal recórrer els tres quilòmetres del corriol que hi porta, que puja fins els 2.600 metres sobre el nivell del mar. Un esforç que sens dubte val la pena, tractant-se de la icona del país més feliç del món.
