Ha hagut d’arribar una guerra perquè algunes autoritats s’hagin adonat que les formes vigents de càlcul del preu de l’energia eren qüestionables, per no dir abusives. No hauria calgut arribar tan lluny, perquè no ha estat aquest hivern que s’hagi descobert que si la forma de calcular els costos eren beneficioses per a algú, segur que no ho eren per al que hauria de ser l’actor principal: el consumidor final. Infinits tocs d’alerta després, la Unió Europea ha arribat a la conclusió que alguna cosa s’hi hauria de fer. Però en comptes d’afrontar el problema quan ja és massa tard, ha pres la determinació d’esperar encara alguns dies més per a desesperació de consumidors domèstics i empresarials.
El marc geoestratègic indica que el gas més consumit al nord d’Europa prové d’un proveïdor poc fiable i políticament agressiu com la Rússia de Putin. El gas és una primera matèria essencial per garantir l’escalfor de les cases dels residents del nord d’Europa i que, en cas de necessitat, també completarà les fons energètiques per generar l’electricitat que dona llum a les cases i a les indústries. La simple expectativa que es tanquin les aixetes dels gasoductes que subministren el continent europeu, depenent sempre de les fonts energètiques externes, n’ha disparat el preu.
És cert, el gas està car. Això afecta la factura de la llum. Però, probablement, no tant com està afectant en l’actualitat. La configuració de la factura de la llum (deixant de banda els impostos i peatges, que suposen més d’un terç del rebut) parteix d’uns càlculs complexos: cada dia es fa un supòsit de quina quantitat d’energia caldrà durant cada hora de l’endemà. En paral·lel, també es coneixen quines fonts energètiques es podran posar a disposició d’aquesta demanda. Es comença cobrint amb una aportació de quilovats produïts amb la font energètica més barata –les renovables com la solar o l’eòlica–, i si no s’arriba a cobrir la demanda entren en escena fonts i tecnologies més cares: nuclear, hidràulica, cicles combinats –que és on entra en escena el gas, car i sotmès a recàrrecs per emissions de CO2–. Cada vegada que entra en escena una font nova, tota l’energia es paga al preu de la més cara, amb independència de quan li hagi costat la producció al generador. Es pot donar el cas que el 80% de l’energia d’una hora s’hagi produït a la font més barata i només un 5% a la més cara i que la totalitat del preu quedi marcat per aquest 5%. El generador energètic haurà tingut uns costos de producció baixos, pels quals no haurà hagut de pagar a més drets d’emissió, però els cobrarà tots al preu car. D’això se’n diu beneficis caiguts del cel.
Podria semblar que aquesta és una estructura pròpia d’un país en el qual les portes giratòries han posat antics ministres en els consells d’administració de les energètiques, però no es tracta només d’això. Aquest tipus de càlcul –que traslladat a la cistella de la compra seria com si a la peixateria fessin pagar el lluç a preu de caviar perquè el comprador ha decidit comprar-ne una sola llauna– és el que està decidit a escala europea. De beneficis caiguts del cel se’n parla des de fa una pila d’anys. I de buscar fórmules per canviar aquesta injustícia, també. Fer dependents dels capricis del mercat les factures elèctriques de les cases i de les empreses hauria de quedar fora de les agendes polítiques (o només formar-ne part per canviar aquesta situació). Ara, el clam ha arribat a la Unió Europea i la resposta ha estat que sí, que cal revisar-ho i que ho faran en una cimera que se celebrarà sis setmanes després que hagi esclatat el conflicte bèl·lic que ha fet més evident que aquest càlcul ha de tenir els dies comptats. Perquè, en el fons, el problema no és tant el preu del gas (que també), sinó aquest pervers sistema de càlcul que fa pagar a preu d’or energies que han estat més barates de produir.
El problema d’aquest sistema de càlcul, manifestament injust, és que el seu efecte s’estén com un virus dolent. L’energia que es paga cara acaba afectant els costos de fabricació de productes. Les indústries es veuen obligades o bé a reduir els marges fins a posar en risc la pròpia viabilitat dels negocis, o bé a incrementar els preus, de manera que els consumidors pateixen el doble càstig de pagar més cara la llum de casa i també els productes que compren. La situació s’ha arribat a agreujar fins al punt que, segons una enquesta que difonia la setmana passada la patronal Pimec, un 16% de les empreses veuen en perill la pròpia continuïtat (i això significa que també estan en risc els llocs de treball d’aquestes empreses).
Pimec fa aquest crit d’alerta i també posa dades sobre la taula. Amb el sistema de càlcul actual, el preu del quilowatt/hora amb els costos de gas sumats en la totalitat a la factura arriba a 423 euros. Si, en canvi, s’haguessin desglossat per font energètica, pagant cadascuna al seu preu, donaria un cost gairebé tres vegades inferior, de 178 euros.
La diferència és prou gran perquè es posin, per fi, mesures que evitin que en la fixació de preus hi hagi uns pocs guanyadors, les empreses generadores d’energia, i legions de perdedors, consumidors i empreses. La reacció de la Unió Europea no ha estat només allargar la presa de mesures, sinó estudiar-les com una resposta temporal, i que sigui mitjançant sistemes que posin en mans dels estats i no de les companyies energètiques part d’aquests beneficis caiguts del cel per, després redistribuir-los entre els consumidors, via reduccions d’impostos o subvencions directes a empreses. Una solució certament més complexa que marcar, per normativa, que cada tram de font energètica es pagui al seu preu. Que seria el mateix que, quan es va a la peixateria, el lluç es pagui al preu del lluç i no al preu del caviar.
