Els topònims solen descriure els indrets als quals donen nom, ens aporten informació sobre com és o com era aquell lloc, o què hi havia (per exemple, les rovires ens indiquen que hi havia roures). O almenys ens diuen com es percebia que era el lloc en qüestió en el moment en què se’l va batejar. Com que la toponímia és un camp inabastable per a aquest raconet, avui i les dues setmanes que venen ens centrarem només en els topònims que descriuen un indret com a lloc bell, maco, bonic.
Comencem per Bellver, que vol dir ‘bell veure’ en català antic; el topònim més conegut de tots és en una comarca del nord: Bellver de Cerdanya, situat dalt d’un turó, a la riba esquerra del Segre, té unes vistes magnífiques. És conegut també el castell de Bellver, de Palma, que és en un pujol cobert de pins, dominant la costa. Tornant a Catalunya, tenim un Bellver d’Ossó, poblet agregat al municipi d’Ossó de Sió (Urgell), i una antiga capella de Santa Coloma de Farners (Selva), on era venerada la Mare de Déu de Bellver. I no podem oblidar el Bellver, mas restaurant de Tagamanent, al pla de la Calma. N’hi ha més, però no acabaríem mai.
Curiosament hi ha una planta, el mirambell (Kochia scoparia), que a Mallorca i Menorca rep el nom de bellveure. Es diu que és una planta molt ramosa, de flors verdoses molt poc vistoses, pròpia dels llocs secs i sovint salins, utilitzada, un cop seca, per fer escombres i per fer d’ornament.
